Acabo de rebre un correu, que m'ha portat al pensament molts moments d'hospital viscuts en primera persona i d'altres patint per terceres persones. Veure un nen/a malalt, lluitant, i necessitant dels serveis mèdics cada dia, no admet retallades de cap tipus. L'enviament m'ha arribat per part d'una companya de feina, que em demana que visioni el vídeo fins que arribi al final perquè es comptabilitzi, i així aconseguir 5 cèntims per cada click.
Malbaratem moltes estones, de ben segur que podem aturar-nos, i empatitzar amb aquells qui avui necessiten de qualsevol activitat per tal de poder seguir teràpies, o tractaments. I a sobre es tracta d'infants, no crec que hi pugui haver negativa possible.
SI TU VOLS, CLICA I AJUDARÀS ALS NENS DE L'HOSPITAL INFANTIL DE SANT JOAN DE DÉU (jo ho faig perquè crec que no és cap presa de pèl, perquè amb el tema que es tracta, seria de molt mal gust vendre´ns gat per llebre).
Per tots aquests nens i nenes que viuen hospitalitzats, perquè aviat puguin refer la seva infantesa, i viure el que realment és la vida; per totes les famílies que pateixen la malaltia dels seus fills, nebots, amics; per totes les persones que davant d'un prec, cliquen!!!
Si és trist que una persona hagi de passar per un hospital, quan el pacient és un nen la tristesa és doble :-(
ResponEliminaDoncs sí, i si saps que en sortiràs, rai!!!
ResponEliminaHola,
ResponEliminaGràcies pel teu comentari al meu blog. Crec que no et coneixia. Ara veuré el vídeo que ens proposes.
Benvinguda.
Res es comparable al dolor que se sent per la mort d'un fill: "La lluita del petit Josep (tenia tres anys) va durar una setmana; finalment, aquelles maleïdes secrecions quasi van arriba a la tràquea, no varen deixar passar més oxigen, l'ofec va ser definitiu, va haver-hi un últim intent per part del metge, el darrer record és d'un injecció, molt grossa, crec que d'adrenalina clavada al mig del cor,no va servir de res,ell ja no hi era. Els déus de Tales aquesta vegada no varen tenir compassió."
ResponEliminaCrec que això realment va passar......fa molts anys.
Aquestes paraules, tan serenes, després del que expliques. No tinc paraules per dir. Només que he vist el rostre del dolor en la meva cunyada, amb el petit Òscar, quatre mesos i va morir; i en el de la meva mare, després de la mort del meu germà. No hi ha res, fins i tot, ni una paraula al diccionari que descrigui la pèrdua d'un fill.
EliminaUna abraçada i gràcies per deixar el teu comentari.
Un petó volador per als petits Josep i Òscar, i per al meu estimat Xavi!!!
Fet, ja l'he vist. Sé com es pateix quan els veus allà patint i que tu no pots fer res. No pot haver-hi cosa més dura que sobreviure a un fill.
ResponEliminaSí, que en el mateix accident, perdis dos fills!!! Conec un cas, i la mare no va poder sobreviure la pena. No hauria de ser!!!
Elimina