divendres, 31 de desembre del 2010
LA SANT SILVESTRE
Avui fa un any, estava nerviosa, neguitosa pensant que correria la meva primera cursa. La Sant Silvestre de Tarragona.
I així va ser, amb el dorsal 837,arribava al Serrallo, i després d'un petit escalfament, tots a punt per iniciar la cursa. Vaig anar acompanyada una bona estona amb la Gemma Casalé, i després cadascuna va agafar el seu ritme.
Córrer al costat del mar, i veure com la llum del dia deixava pas a la foscor,mentre anava avançant la distància marcada, em feia sentir viva.
Així, mentre alguns entraven ben d'hora a la línia d'arribada, jo encara corria; i finalment quan vaig ser a uns metres de la meta, vaig veure el somriure del meu fill, els aplaudiments de la meva companya de feina, l'Anna (que no s'ho va voler perdre) i el flaix de la càmera del meu marit, per immortalitzar aquell moment, que jo havia estat esperant, i que finalment veia assolit; el grau de satisfacció és inexplicable, encara que alguns pensin que no n'hi ha per tant, per a mi, era un repte que sempre havia volgut acomplir, i que el 31 de desembre de 2009, s'havia fet realitat.
Vaig fer-me el propòsit de repetir aquesta experiència, però com tot en la vida, res es pot planificar; entrebancs de la vida, han fet que aquest any, no pugui participar a la Sant Silvestre, però en el pensament hi seré, i per això he vingut aquí i he començat a escriure, per tal de pal·liar la meva recança per no poder-hi ser.
Fa anys, pensava que aquells que anaven a córrer els faltava un bull. Poc podia imaginar, que amb els anys, això em succeiria a mi, i esdevindria una necessitat que fa que em senti millor quan arribo després d'haver corregut pels camins, sentint el meu propi jo lliure.
Per a tots els que entreu al meu blog, per tots els que correu per la meva vida, us desitjo un BON ANY i GRÀCIES PER AJUDAR-ME EN AQUESTA CURSA TAN COMPLICADA QUE HA ESTAT AQUEST 2010.
PETONS!!!
dijous, 23 de desembre del 2010
EN CASTELLÀ NO, GRÀCIES!!!
Ahir tornava de l'escola, cansada per tot un dia de final de trimestre, després de les nadales, amic invisible i tot el sarau que comporta l'inici de les vacances nadalenques; no havia anat a dinar a casa, no havia escoltat cap mitjà de comunicació. Però mentre aparcava, una bona amiga em telefona, i em diu: "Ja saps, què ha passat?", jo no tenia ni idea de res, i em diu que el castellà ha de ser la llengua vehicular. No m'ho podia creure!Vaig estar un moment en silenci, i vaig cagar-me amb quelcom molt gros, i em va agafar una ràbia, n'estic fins els collons que ens trepitgin, ens humiliïn, se´n burlin, i que tot i així, no es faci res!!!
Estan destruint CATALUNYA!!!
On estem arribant???
Jo explico als meus alumnes que hi va haver una època que les classes havien de ser en castellà; que els llibres eren en castellà, i que tot era en castellà, doncs allò que jo explicava, resulta que ara torna novament. El currículum marca uns continguts on oblida qualsevol fet amb la història de Catalunya, preval sempre la història d'Espanya. Ningú se n'adona!!!
Tres sentències que provenen del Tribunal Suprem, tant del sector progressista com del sector conservador, diuen que s'ha d'aplicar la sentència del Tribunal Constitucional, i declara que la Generalitat de Catalunya ha d'adaptar tot el sistema educatiu; declara el dret a rebre l'ensenyament en llengua espanyola. Jo no puc explicar en castellà, si no ho faig, em poden condemnar, perquè és delicte, i suposa presó.
Tots tenen dret a rebre l'ensenyament i les circulars i comunicacions en espanyol: companys la immersió, s'ha acabat.
Polítics del nou govern de la Generalitat de Catalunya, com que no podeu desacatar les sentències (és un delicte), heu de fer un govern de transició perquè puguem anar cap a la independència i deslliurar-nos de la legalitat espanyola.
Un dels punts diu: "Para que el castellano sea reintroducido como lengua vehicular"; la darrere vegada que va passar això era en època de Franco; com pot ser que torni a repetir-se la història. Que no tenim memòria, o què passa????
dilluns, 20 de desembre del 2010
LA MARATÓ: RAMON BARRUFET
Des de fa 19 anys, els catalans mostrem el nostre vessant més humanitari i solidari col·laborant amb la Marató que organitza la televisió pública de Catalunya, TV3. Quina llàstima que el nostre govern no pugui destinar-hi partides del seu pressupost per a aquests tipus de recerca i investigacions, que al cap i a la fi és invertir en la seva gent, en el seu país i a la vegada fer-ho extensiu a la resta de la humanitat.
Però, ahir, crec que la Marató, era especial, per als vallencs, teníem l'exemple del Ramon Barrufet. Recordo que tornàvem de viatge, i a l'avió ens vam assabentar que un casteller vallenc s'havia lesionat greument, quan vam arribar vam saber que era el Ramon, de "Cal Blanco"; així des del 2002 pateix una tetraplègia severa, arran d'un accident amb la seva colla estimada, la Colla Joves dels Xiquets de Valls. Una lesió que tal i com va dir ell, va sentir de seguida que s'havia fet mal, molt de mal.
Permeteu que repeteixi el que ahir vaig sentir que deia: "Per què m'ha passat a mi?", i la resposta: "Per què no?". Certament, moltes vegades qüestionem allò que ens passa, com si estiguéssim exempts, o haguéssim de ser immunes a les malalties o a les adversitats de la pròpia vida. I quan això passa, no et queda més remei que acceptar-ho i seguir endavant; tot i el dolor,i l'esforç que comporta afrontar el dia a dia.
No us puc negar, que em vaig emocionar en veure´l, perquè des de la celebració dels 200 anys de la Colla Joves, no l'havia vist; i des d'aquí vull aprofitar per seguir encoratjant la Maria, la seva esposa; i les seves filles, la Carme i la Rosa.
Un petó des del meu blog per a tu Ramon i per a les teves dones!!!
Des de l'escola, fa molts anys que hi col·laborem, aquest any, un esmorzar de xocolata desfeta i coca. Hem d'agrair la col·laboració de forners vallencs (Fabra, Tarragó, el Fornet amb la Cinta Bartomeu, el nostre Forn, Pim Pam, Pa de pa) i el forn de Vallmoll, la Frida i el forn dels Garidells).
Finalment vam aconseguir 960€, aquesta ha estat la nostra aportació, ja que els nens compraven el tiquet per 3€ mínim i després hi havia una guardiola on tothom podia fer algun donatiu!
La suma de tots ha fet possible, aquesta xifra que una vegada més ens fa ser molt grans, això que el nostre país és petit:7.246.114€.i que encara es pot veure augmentada fins el 31 de gener.
De vegades renego de tot, però ahir me´n vaig anar a dormir, pensant que visc en un país extraordinari, que de vegades la caga, però que en moltes altres ocasions sap estar al lloc que li correspon.
dimarts, 14 de desembre del 2010
TRUCA A LA PORTA!
La meva manera de desitjar-vos BONES FESTES!
Aquest any
arribes altra volta,
voldria foragitar-te,
apartar-te;
però el calendari
marca indiscutiblement
el teu retorn.
Plors pels que ja no hi són,
enyorança i desconsol,
tan sols la força dels meus fills
m'empeny a obrir-te
de bell nou
la porta de casa meva,
i amb les llàgrimes amagades
oferir-te la meva rialla,
i viure aquestes festes,
perquè ja és NADAL!
dimecres, 24 de novembre del 2010
VOTEM SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA
Han estat molts els que han lluitat per la nostra causa, tot i que sembla que a molts d'aquells que abans anaven d'independentistes, ara ja no els complagui, i vetllin només per la poltrona, com bé han demostrat, i creguin que un concert econòmic és un bon pas per Catalunya.
El camí de la llibertat no és fàcil, però cal lluitar pel que hom vol, desitja i anhel·la, i avui per avui, només té un camí, i és el de SI.
Quan veig la gent il·lusionada, amb ganes de poder entrar al Parlament un partit que creix amb l'esperit de llibertat, em fa adonar que aquell desencís que vaig viure fa gairebé un any, en què em manifestava orfe políticament, ara per ara, el veig ple, i em retorna les ganes de treballar pel meus país, per la meva terra, per la meva llibertat.
I com bé va dir la Núria Cadenas, ja no demanem la llibertat per als nostres fills, sinó per als nostres pares, perquè el temps s'escurça, i ja no en podem perdre més.
Cadascú escollirà la seva millor opció, indiscutiblement, però no permeteu que us posin una vena als ulls, perquè darrere només hi ha la mediocritat de viure en un país sotmès al despotisme espanyol, que ens xucla 60 milions d'euros diaris.
Us sembla poca cosa?
El 10 juliol, serà per molts un dia històric, però no podem permetre que només sigui això. A banda per a mi, és un dia en que el meu poble clamava la llibertat, i alhora, ens acomiadàvem del Xavi, que malauradament ell ja no ho podrà veure.
Per tu Xavi i per tots aquells que haurien volgut viure en una CATALUNYA LLIURE!
EL 28 DE NOVEMBRE VOTEU SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA!!!! (després no fem el ploricó, ara toca independència, per tant, votem INDEPENDÈNCIA!!!!)
QUE L'ALBA DEL DILLUNS 29 ESDEVINGUI EL DIA DE LA VICTÒRIA DEL NOSTRE POBLE, COM BÉ DIU "NESSUM DORMA" una magnífica ària que transporta aquest sentiment de triomf!!!!
dissabte, 30 d’octubre del 2010
SEGUIR LES TRADICIONS: TOTS SANTS.
Els cementiris empolainats, nínxols nets, argolles relluents,vidres sense restes del silenci que habitualment tenen; flors de tots colors, rams, orquídies i moltes persones recordant aquells que un dia van estimar i que mai podran oblidar.
Passejades en memòria dels qui ja no hi són, el cementiri de Picamoixons, és petit i des d'un anys cap aquí l'han transformat, i realment esdevé un lloc, que encara que soni paradoxal, és acollidor.
Avui he fet una cosa que no havia fet mai, i és anar al cementiri amb la meva mare per tal de netejar aquell petit espai, que quan t'hi acostes se´t fa un nus a l'estómac i fins i tot et costa respirar. Em vénen al cap dos adverbis que quan van junts, són terribles: MAI MÉS! No els veurem mai més, però romandran per SEMPRE en nosaltres, per tot el que un dia vam significar i vam compartir plegats.
Els altres anys ho feia una tieta, però ara toca el relleu generacional.
Hi havia un anar i venir de gent; i jo pensava mentre netejava el marbre d'un dels nínxols de la família; "QUIN SENTIT TÉ TOT AIXÒ?"
Recordem una, dues i fins i tot tres generacions, però després, els que ens precediran, no sabran res d'aquells que un dia van ser part indispensable per a nosaltres.
Recordem cada dia, no cal anar al cementiri, i crec que no cal tenir un dia per a fer-ho; des de casa, des de la feina, passejant pel carrer, sempre recordes aquells que has estimat i ara no hi són.
Mentre jo estava amb aquestes cabòries, ha arribat una família coneguda per la nostra i emparentada de molt lluny; salutacions, silencis, i després la conversa, sempre al voltant de la mort. És el que toca!
A mi m'agradarà que em recordin pel què he estat, pel què he estimat, pel què he compartit, i no per haver de seguir una tradició. Però, no tothom pensa així; hi ha qui necessita el cementiri, les flors i que cadascun dels qui passin per davant, preguntin: - I aquí, qui hi ha? Al cap dels anys, ningú ho sabrà, però es continuarà la tradició d'anar al cementiri per Tots Sants!
dimarts, 19 d’octubre del 2010
SER DE LA UAF (UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA)
Feia dies que volia reemprendre el meu blog,i crec que avui el que més em ve de gust, és parlar de la UAF, millor dit, ser de la UAF.
Crec que una de les coses que més m'omple com a vallenca, és pertànyer a la UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA, coneguda com la UAF.
Una entitat que va néixer amb la sardana i que va eixamplar el seu horitzó quan va veure que els temps canviaven, i calia fer quelcom per recuperar un patrimoni cultural que anava molt més lluny.
El meu primer contacte va ser perquè hi havia un esplai que s'havia inciat feia poc (bé, d'això han passat més de 20 anys), i necessitaven monitors; de la mà d'un bon amic, vaig començar per col·laborar com a monitora; allí vaig conèixer la mare del meu fillol, la Cèlia.
L'esplai ANAPURNES va fer que tingués molta més implicació; portant la "jaia" dels nans, durant molt de temps; formant part del grup d'animació "All i Oli"; estrenant-me com a actriu amateur amb el grup TRASPUNT, seguint la MULASSA, i els DIABLES per molts indrets; en definitiva sentint-me membre d'una entitat que anava creixent, igual que nosaltres. El temps va passant, i la UAF continua enriquint la ciutat de Valls amb tot el que aporta cultural i humanament.
La primera cosa que hem fet el meu marit i jo, quan han nascut els nostres fills, és fer-los socis de la UAF, d'altres ho fan a clubs esportius; cadascú té les seves preferències. La nostra és ben clara!!!
Puc dir amb molt d'orgull que hi tinc una colla d'amics, amb qui comparteixo molts bons moments, més enllà de la pròpia entitat.
Al tombar tenim les Decennals, i des de fa mesos, el Lluís Musté, persona emprenedora i defensora de la cultura popular catalana està treballant en la recuperació del Lleó, un nou element que formarà part del seguici festiu de Valls; i com no podia ser d´altra manera, estrenat en una data assenyalada, el 29 de gener de 2011.
divendres, 27 d’agost del 2010
PREPARANT MALETES
Ara, toca iniciar un nou curs, i acomiadar-nos d'aquest estiu, per ara molt calorós, però que a poc a poc va perdent la intensitat de la seva claror, que anuncia fascicles i col·leccionables, (típic de cada any, quan s'acaben les vacances, no ho he entès mai!), que retorna a casa molts que han estat fora; que calma l'estrés, que amoïna els qui no tenen feina; que alegra o disgusta els nens i nenes que tornaran a l'escola, en definitiva, un ventall de situacions ben diverses que totes tornen al mateix epicentre; casa.
Ara, toca guardar els records de tot el que hem fet, del què hem sentit, de les carícies que hem rebut, i per això aquest post va per tots vosaltres, els que m'heu dit "t'estimo", i ho he pogut sentir en la meva pell, amb abraçades, silencis, missatges... De vegades no som conscients de la importància que pot tenir una paraula o un somriure. Realment aquesta maleta és la que portaré tot l'any amb mi, perquè romandrà oberta no la desaré; així quan arribi la tardor, i el trist hivern, pugui sentir i recuperar tot això que tan necessito; i espero que l'aneu omplint de tant en tant, perquè no sabeu com m'ha ajudat!!!
Petons de colors perquè ens alegrin a tots!
Grazie mille!!!
diumenge, 8 d’agost del 2010
FIRENZE, CITTA BELLA
Florència, Firenze, ja per sempre entre les AL-3!!!
Les coses passen perquè el destí està marcat, i res pot anar en contra. Així que la nostra història s'inicia amb una topada després de 25 anys, i a partir d'aquí es forja un vincle, una necessitat de sentir-nos unides, i compartir tantes coses:
emocions, sentiments,desitjos... un regal tenir-nos!!!
Fa uns mesos vàrem programar una escapadeta, primer sense tenir un lloc escollit, però va ser Florència, la ciutat que ens va captivar i motivar fer aquesta sortida, sense marits, fills; sentint-nos nosaltres mateixes, com a dones sense obligacions; lliures.
Aquesta il·lusió la vàreu plasmar en el nostre compte enrere en el facebook, fins que la malaltia del Xavi i del pare de la Blanca van truncar aquesta il·lusió, i crearen la incertesa en les darreres setmanes de juny, no sabíem si acabaríem cancel·lant aquest viatge que tant ens entusias
mava. Les nostres famílies varen percebre aquest desig i ens van empènyer a marxar.
El dia 3 de juliol, des de l'aeroport de Reus; la Filo, la Blanca i jo ens trobàvem amb una maleta i un passatge cap a Florència. Aquí no us puc transmetre el que sentíem, però era tan gran, que era com un somni. Realitzar aquest viatge ens ha permès intercanviar el més profund de cada una de nosaltres, amb moments de diversió i estones de tristesa que procuràvem esvair ràpidament; amb les bestieses de la Filo i extravagàncies, us ben asseguro que era molt fàcil retornar a un món que era com de conte, al marge de la realitat que ens esperava.
Vam arribar a Pisa, corrent agafàrem un autobús, suades i sense poder-nos perifollar ens vam canviar al nostre hotel (jajjajaja, hotel), i al més vell estil italià, agafàrem un taxi que ens deixà davant de la Capella de St.Marc, on hi havia un performance de la Traviata. Assegudes al davant de tot, que gairebé tocàvem al tenor i la soprano, ens vam quedar absortes en el cant de la Traviata, deleitant-nos els sentits, i agafades de les mans ens passàvem aquella sensació tan indescriptible i sentint-nos partíceps de la història d'amor de la Violeta i l'Alfredo (alhora s'establien paral·lelismes que connectaven amb la nostra vida i això desfermava emocions extraordinàries "Addio al Passato").
I no preciso més, per no avorrir-vos, però les passajades pel Ponte Vecchio, o l'astorament davant de la bellesa de la Simoneta Vespucci que tan meravellosament va saber captar Sandro Boticelli. Déu meu, quina bellesa i quin amor més gran va plasmar en l'obra "Venus.
I tantes coses, que romandran per sempre entre nosaltres.
Ara una per riure; el nostre hotel MEDICCI!!! Era petit, auter, molt auster, no tenia aire condicionat (bé, un ventilador, que ens va fer morir de riure), un armari que feia por, un peu de dutxa que ens inundava l'habitació, però, quan vàrem obrir la balconada... teníem al davant Il Duomo i Santa Maria de la Fiore, quina cúpula, quina perla del Renaixement just davant nostre. Així quan anàvem a dormir amb les finestres de bat a bat ens adormíem parlant i mirant aquella bellesa. Ni el millor hotel del món ens hauria pogut aportar el benestar que sentíem mirant i remirant aquesta construcció.
Bé, de tornada vam carregar la maleta de moltíssimes anècdotes que encara avui esmolen un somrís (t'agafo aquesta expressió Josep). Us en deixo algun exemple perquè pugueu riure amb nosaltres.
1. La Filo atura un cotxe de la policia, i amb el plànol a la mà, els pregunta si anem bé per anar a l'hotel (ens va dir que era per assegurar-nos, que per això estant).
2. O quan va voler encendre un llantió i gairebé crema la Santa Croce.
3. O quan em va fer una samarreta amb una bossa de plàstic per entrar a la Catedral, i resulta que et donaven una mena de capa, i jo amb la bossa de plàstic incrustada a la pell, i el porter partint-se de riure.
O, bé, tantes, tantes, que no acabaríem.
Bé, les AL-3 hem volgut compartir amb vosaltres la nostra escapada a una Ciutat Preciosa, que ens va permetre agafar forces per afrontar tot el que hem viscut a la tornada.
BACI PER TUTTI!!!
dimecres, 14 de juliol del 2010
EL ROS DE CAL GUARDA
Tenia 46 anys, i encara que sembli mentida havia recuperat la il·lusió per moltes coses, després de les bategades que havia viscut. Ara quan semblava que la calma estava en ell, apareix el càncer i sense cap mirament, el va fulminar.
Aprofito aquest espai per agrair a totes les persones que ens heu fet costat amb les vostres paraules, abraçades, missatges, silencis en aquests darrers dies tan dolorosos.
El Ros de cal Guarda amb aquest sobrenom era conegut el Xavi, pel seu cabell panotxa i perquè els nostres avis ja eren de cal Guarda.
Per acabar, vull compartir l'escrit que la nostra amiga Anna Martín va llegir el dia del seu comiat, només els qui el van conèixer van entendre el fons de les paraules que tan acuradament va saber escollir l'Anna.
Afegeixo una cançó que reflecteix molt bé, com era el Xavi i com vivia. "My way de Frank Sinatra"
En la memòria i en el nostre cor per sempre. Un petonàs Xavi!!!
TEXT DE L'ANNA
Diu Lluís Llach versionant al poeta Kavafis:
“Més lluny, sempre aneu més lluny
Més lluny de l’avui que ara us encadena
I quan sereu deslliurats
Torneu a començar noves passes.”
Podem dir, sens dubte, que aquestes paraules són les que defineixen tota la trajectòria vital del ROS DE CAL GUARDA, fins el seu darrer alè.
Ell ha estat una persona que va escollir sempre anar molt més lluny de l’avui que l’encadenava i per això va perseguir fins el deliri l’ideal, potser utòpic, de l’autèntica llibertat amb un coratge i un valor que el van dur a viure la vida tal i com ell desitjava en cada moment, desafiant , si calia, les convencions socials, les prohibicions i les fórmules de conducta preestablertes amb una sinceritat i noblesa que si alguns cops van generar incomprensió, (perque no és fàcil entendre la realitat verge i primitiva, fora del vel de la hipocresia tal com ell la manifestava) també ens han provocat sentiments d’admiració, ja que el van ajudar a afrontar i superar les dificultats i obstacles que d’una forma o altra van enterbolir el seu camí.
El ROS no ens deixarà mai perquè queda viu per a tots nosaltres el seu esperit coratjós, inconformista i rebel que no el va abandonar ni davant de la malaltia ni del seu moment final.
La seva fidelitat i generositat vers els amics que van saber tractar-lo amb comprensió i respecte.
I principalment quedarà el gran amor que sentia per la seva família que l’ha recolzat en les etapes més dures, i molt especialment pels seus nebodets- el Pol i la Jana- i la seva mare que sempre li ha fet costat.
(Maria, no en va el teu fill ha volgut trencar les cadenes que el lligaven a aquest món amb la seva mà enllaçada amb la teva).
El ROS, a hores d’ara , ja ha aconseguit la pau i segurament ens deu mirar amb el seu gest tímid i irònic al mateix temps… per això aquestes últimes paraules van per a ell:
Ei, Xavi!
Tots recordem el que tu ens deies sempre que parlaves del teu darrer viatge, amb aquelles paraules que brollaven segures en el teu somriure d’infant una mica trapella i que ens feien riure molt.
Tots sabem també que en aquest moment no volies un comiat entre planys i plors. Per això i malgrat la foscor que ens deixa la teva absència i el dol que ens amara el cor, els qui t’estimem alçarem les nostres copes plenes de bons desitjos (tal com tu volies) per brindar per tu, per la teva utopia, per la llibertat i per la nova vida que has iniciat en un espai sense cadenes, més feliç i més humà.
NO T’OBLIDAREM MAI!!!
La llibertat és un luxe que no tothom es pot permetre, només els éssers privilegiats com tu.
Picamoixons, 10 de juliol 2010
dijous, 10 de juny del 2010
EL FUM QUE ET POT MATAR
Finalment, després de molts autoenganys (fraccionar-me el paquet, només me'n fumaré un després de cada menjada, i tot un reguitzell d'estupideses) vaig aconseguir desempellegar-me d'aquell petit cilindre blanc trencadís i fràgil que sacseja la vida de moltes persones. La meva també.
Va ser arran del meu primer embaràs que em va agafar fàstic al tabac, creient que ja ho tenia superat després dels nous mesos; però no, allò va ser un parèntesi, molt propici, però res més que un parèntesi. Així que al poc d'haver nascut el Pol, vaig començar a tenir la necessitat de fumar, només tenia al cap, només un, però ja havien passat molts mesos, i em feia ràbia no saber-me controlar. A poc a poc, amb neguit, vaig dir-me que no hi tornaria a caure. Sortosament, ho vaig aconseguir.
Passats els anys, em pregunto per què vaig començar a fumar. Potser per què em creia més gran, o feia més dona? D'amagat, i disfressant les olors, que després, amb el temps, t'adones que no hi ha res que pugui dissimular aquella flaire del tabac que desprens; però amb 16 anys creus que ningú ho percep si ho disfresses amb colònies, o ambientadors. Que innocents!!!
Avui, amb 41 anys estic contenta d'haver-me desintoxicat, tot i que de vegades, imagino aquell plaer que sentia quan em fumava un cigarret havent dinat, o tot prenent el cafè!
A tots els que encara fumeu, i heu fet algun intent per deixar-ho, va aquest post.
Sé que és difícil, però és qüestió de creure que pots viure sense fum. No cremeu més les vostres vides ni les butxaques.
Aquests dies torno a reviure la malaltia del meu pare per culpa del tabac, i ja no puc més, ni vull haver de tornar-ho a fer amb la gent que estimo, que sou vosaltres:
A tu, que li dius a la teva filla que ja no fumes, perquè ella t'ho ha demanat, i encara ho fas. Deixa-ho abans no te n'hagis de penedir!
A tu, que portes el teu fill al ventre, i t'encens una cigarreta. Per què l'obligues a fumar?
A tu, que creus que si ho deixes, t'engreixes. Doncs controla la teva alimentació i fes exercici.
A tu, que dius que ja ho deixaràs quan no tinguis tanta feina. No és excusa!
I finalment a tu, estimat, que ja no hi ets a temps, i el tabac t'ha condemnat!
Mai es troba el moment, si un no vol.
Lluitem contra el tabac avui, perquè demà pot ser massa tard!!!
dimarts, 1 de juny del 2010
"IN MEMORIAM"
De caràcter reservat, senzill, amable, amb un somriure dolç, que el temps i les situacions familiars van anar tornant agre i trist, així era l'Àngel. No es queixava mai, i sempre volia veure el got mig ple, mai a l'inrevés.
Recordo que sempre deia les coses amb una lògica aplastant, no donava tombs, i una de les seves afirmacions que més recordo era que tot tenia solució, menys la mort. Em solia dir, que un cop havia fet una cosa fos conseqüent, i que si havia de rectificar, doncs que ho fes. Potser vaig aprendre el CARPE DIEM d'ell. I sempre deia, "Lídia, compte amb les paraules, el peix mor per la boca", quanta raó!!!
Avui, encara el ploro, i no he superat la seva pèrdua. El dia que va néixer el meu fill vaig plorar molt, primer perquè tenia aquell ésser petitó sortit de les meves entranyes, i segon perquè el meu pare, en un dia tan especial, tampoc hi era, i no seria mai més.
Fent repàs del què vaig viure amb ell, ara em ve a la memòria, que un 2 de juny, ningú va recordar el seu aniversari, i ell no ens va dir res, fins que l'endemà la mare, tota esverada ens va dir que no l'havíem felicitat. Ell com si res, es va posar a riure (jo m'hauria fotut com una moto, amb això som molt diferents!).
Ja fa quinze anys que no el puc felicitar, però us ben asseguro que no ho he oblidat mai, i cada 2 de juny, entre moltes altres dates, recordo el meu estimat pare.
M'hauria agradat dir-li, que me l'estimava molt, moltíssimes vegades més, però la malaltia va fer que amb 59 anys ens deixés precipitadament.
Aquest post va dedicat al meu pare, el que em va donar el ser, i que sempre, sempre estarà en mi!
T'estimo pare i t'enyoro!!!
divendres, 28 de maig del 2010
ADÉU A UNA ALTRA PROMOCIÓ
Cada curs m’acomiado d’una promoció, any rere any van passant alumnes, històries, records inoblidables; cadascun d’ells aporta quelcom diferent que fa que aquesta professió sigui el meu gran encert.
Hom pot pensar que tenim un “xollo” perquè veuen les vacances. Ooooh, quina llàstima que no vegin més enllà!!! La nostra feina és el tracte amb aquestes criatures que estan formant-se i que veuen en el mestre/a el seu model, o referent, i quan els tractes amb tot l’afecte, aleshores és recíproc i la interrelació entre ambdues parts creix i dóna bons resultats. Tot i que cada cop, tot és més complicat, d’això en un altre escrit.
Avui, aquest post va dedicat als meus alumnes de sisè que acaben una etapa de la seva vida al col·legi Lledó i que inicaran un nou camí. La meva pretensió, deixeu-me dir, és que s’emportin quelcom més que uns coneixements, que siguin persones amb sentit crític, respectuoses i que sàpiguen afrontar els reptes que la vida els té preparats, que de ben segur no seran fàcils.
El dissabte 22 de maig a la nit, vam celebrar el sopar i comiat dels alumnes de 6è. Al llarg del curs, els pares preparen amb entusiasme aquesta nit i volen que el record que els quedi sigui autèntic i diferent. Aquest any, em van demanar que conduís aquest acte, i vaig acceptar, encantada. Sempre dic que ells són els meus nens i nenes fins el darrer dia de juny, per tant, estaria amb ells, una vegada més.
Després d’haver sopat, vam anar cap a la classe, es van posar una samarreta negra, impresa amb tots els seus noms, el birret (els encanta portar-lo, se senten grans, que monos!!!), i vàrem entrar al pati. Tots els pares es van aixecar i els flaixos es disparaven, com si es tractés d’algun grup de moda, però no, eren els seus fills i filles, aquells que un dia fa anys, van entrar en aquesta escola, plorant, plens de mocs, donant-los la mà, aquella maneta que s’aferrava fort, perquè tenia por d’aquell entorn desconegut, i que avui després de més d’una dècada, acaben la primària, amb una motxilla plena d’experiències, d’aprenentatges, de records de tot el que han viscut i en definitiva compartit.
Un cop captades les millors imatges, va començar l’acte, amb la projecció d’un vídeo de tots els millors moments que havien passat a l’escola, des de la llar fins a 6è. Van anar pujant a l’escenari i des d’allí es van dirigir al públic. Cadascú va preparar una frase, i a poc a poc, l’emoció s’anava apoderant dels més sensibles, provocant llàgrimes que s’anirien encomanant (jo darrere una columna, em contenia, perquè són petits, malgrat sentir-se els grans). Van rebre un llibre amb el recull de les millors fotografies d'aquesta etapa a l'escola, l'orla amb la fotografia de tots els companys/es i els mestres i finalment l'AMPA els va lliurar un regal com a record.
L'última cosa, sabeu què va ser??? Doncs, llençar ben amunt el seu birret!!!
Jo, vaig escollir l’últim paràgraf de l’obra “Vés on et porti el cor” de la Susanna Tamaro, per dir-los adéu i desitjar-los molta sort. Amb aquestes paraules acabo aquest post, i espero que sàpiguen escollir el millor en tot moment.
Per als meus alumnes,
“I després, quan davant teu s’obriran tants camins i no sabràs quin d’ells triar, no n’agafis un perquè sí, sinó asseu-te i espera. Respira amb profunditat confiada amb la qual vas respirar el dia que vas venir a aquest món, sense que res et distragués; espera i espera encara. Queda´t quiet/a, en silenci i escolta el teu cor. Quan et parli aleshores aixeca´t i vés on ell et porti “.
(La fotografia la vaig fer un dia a la tarda, per tal de poder-la tenir en el seu àlbum).
dilluns, 10 de maig del 2010
COMPETÈNCIES BÀSIQUES!!!
El Departament d’Educació porta a terme per segon any, aquesta prova externa a l’alumnat de sisè, per tenir informació sobre el progrés de tots els alumnes en un moment concret; el final de primària.
Segons el departament, les famílies reben una informació objectiva, limitada, com bé apunten, que pot servir en el moment de canvi d’aquests alumnes.
Al meu entendre, cal?
Les famílies ja saben i coneixen com evoluciona el seu fill/a, tenen entrevistes amb els tutors/es (i amb la resta d’especialistes, si es requereix), reben els informes trimestrals, per tant, els pares i el propi centre coneixen perfectament la realitat i el nivell de cada alumne/a.
És tan important conèixer la situació global de l’educació a Catalunya?
Jo em pregunto per què no hi ha història de Catalunya en l’àrea de medi de 6è, per què l’alumnat surt de primària sense saber ni un borrall dels fets que ens han marcat i que ens identifiquen com a país? És més interessant dir que un % determinat d’alumnes segueix un dictat o redacta amb correcció; o sap calcular el perímetre d’un cos, o fer el descompte d’un determinat producte.
Una altra pregunta: quina despesa comporten aquestes proves? Si el departament vol conèixer com està l’alumnat només ha de demanar les actes que es fan en acabar cada cicle i coneixerà l’evolució de l’alumnat en totes les àrees. I no cal dir que el propi centre, revisa i vetlla per millorar aquells aspectes on té més mancances.
He estat aplicadora en un centre que no era el meu, ja que externalitzant el professorat, representa que les proves tenen més validesa, ja que ningú els ha donat tracte de favor.
Els nens quan et veuen arribar, et miren com espantats. Llavors, només es tracta de dir-los que no pateixin, que sóc una mestra del mateix poble i d'uns nens/es com ells i que jo estaré amb ells dos matins (aquest any hi hagut quatre proves: català i matemàtiques el dia 5 i castellà i anglès el dia 6) i que es tracta de fer-les el millor que sàpiguen. A mesura que passa el matí, et somriuen i se senten més tranquils.
Com anècdota, el dijous, em van demanar si tenia messenger per tal d'estar en contacte amb ells. Els vaig dir que no, però que em trobarien al Lledó!!!
L'única cosa positiva de ser aplicadora, és que quan arribis al centre coneixes una nova escola, nous alumnes i mestres. Aquest any, he estat a l'Eladi Homs, i em vaig sentir molt ben acollida, fins i tot vaig compartir un tros pastís d'una de les mestres que celebrava el seu aniversari.
Bé, aquesta és la meva reflexió, en veu alta, és clar!!!
dissabte, 1 de maig del 2010
MAITIPS
I com és que ens trobem a Montblanc??? Doncs, fa uns quants anys (no cal dir quants, jejeje), el Josep,la Montse i jo estàvem en el mateix claustre al col·legi Lledó, i teníem al David, al Xavi i al Roger d'alumnes; ells sentien ja una necessitat per aprendre música, i el Josep,de forma voluntària i desinteressada els ensenyava a tocar la guitarra en hores extraescolars. El temps va passar, el Josep i la Montse van marxar a altres centres, i aquells nens es van fer grans, però també creixia la seva passió per la música. Així a l'estiu del 2001 iniciaven la seva trajectòria amb el grup MAITIPS (amb una barreja de reggae, ska i rock) i tocant al costat de grups com: Obrint Pas, Dr. Calypso, Discípulos de Otília, Betagarri, Banda Bassotti, La Thorpe Brass, Mesclat, Trikizio...
Així, va sorgir la idea de buscar un dia que actuessin per tal de presentar-nos al concert i demostrar-los que estàvem molt satisfets de veure com aquella il·lusió de nens, s'havia projectat en el seu futur, i a nosaltres ens enorgullia enormement. Vàrem tenir una primera planificació després de molt de temps de programar-ho, però el concert no es va arribar a fer; així que sense pressa, ja no venia d'un mes, vam esperar la propera actuació, i era el 30A a Montblanc. Els correus tornaven a anar a dojo, per tal que tots tres poguéssim comparèixer a la tant esperada cita dels MAITIPS!!!.
Finalment, dins dels actes de la setmana Medieval van actuar els nostres amics, i exalumnes, juntament amb el Jaume, el Maxi i l'Albert, que conformen el grup.
Ens vam fotografiar, i requetefotografiar, per immortalitzar aquest moment que tant ens havia costat; després de parlar amb ells, pujaren a l'escenari i amb una mostra d'estima envers nosaltres, els seus antics mestres, ens dedicaren una cançó; la versió ska del Far West de la Trinca ( que la vàrem sentir a TV3 en el concurs "Buscant la Trinca"). Nosaltres ens vam mirar, i sense dir ni piu sentírem una emoció que era recíproca.
Una menció especial també als acompanyats nostres; el Rafel i al Jordi que es va passar tota la nit fent fotografies. I els fills del Pep, el Martí i el Pau que varen aguantar ferms tot el concert.
David, Xavi, Roger, Maxi, Albert i Jaume, sou fantàstics,i en nom de tots tres, us hem de dir que ahir vam viure una nit molt especial, i esperem que formi part de la vostra història, a igual que ja ho és de la nostra.
MOLTS ÈXITS, MAITIPS!!!!
dilluns, 26 d’abril del 2010
IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A!!!
El dia 25A ha fet història a Valls, hem aconseguit mobilitzar un 26,32% de la població vallenca perquè digui la seva, respecte la consulta. Som molts els que tenim aquest somni (com deia en un escrit el Roger Roig, per cert, magnífic. Si entreu a la pàgina de vallsdecideix.cat,en el fòrum, el podreu llegir). El somni de tenir un estat, de tenir llibertat, de no tenir més por, i de pensar que algun dia això pot ser possible.
La jornada començava ben aviat, a les 8 arribava al pavelló del Fornàs, i allí ens aplegàvem tots els que voluntàriament formaríem part de les tres meses. Un fet que em va sobtar i alhora agradar, és que els suplents van romandre amb nosaltres tot el dia, i per què? doncs perquè allí tots érem una sola pinya, no importava si eres el president o el suplent, tots érem allà per col·laborar per la nostra causa, la causa de tots, malgrat hi ha qui creu que som un il·lusos i que és perdre el temps.
A poc a poc avançava el rellotge, i les meses quedaven constituïdes, un ordinador amb el programa que al posar el DNI reconeixia si ja havies votat o no. El matí va transcórrer molt animat perquè hi havia partits de bàsquet i la piscina estava oberta al públic fins a les 2. Després d'aquest hora, tot es va alentir, feia calor, i la població anava a dinar. Nosaltres també. A partir de les 5, es va remprendre el ritme i novament acudien a votar, per cert a la meva taula, només 7 joves entre 16-17 anys;
a quarts de 7 van comparèixer els observadors internacionals (un sard, un flamenc, un portoriqueny), i es van interessar per tot el procés. També va venir un veí de Sarral per conèixer com anava el programa, ja que ells faran la consulta el 20 de juny.
Bé, a les 8 del vespre vam tancar les portes i vam votar els membres de la mesa. Després vàrem afegir els vots anticipats, i finalment l'escrutini.
En total 329 vots emesos (23 NO- 7DE JOVES ENTRE 16-17 I 299 SÍ), ja eren 2/4 de 10 quan s'acaba aquesta jornada, però ens faltava anar a Sant Roc per tal de celebrar-ho.
Així, doncs tots cap a Sant Roc, cares alegres, cansades però amb una alegria immensa, perquè tot el nostre treball,concloïa amb una celebració que feia vibrar. Primer uns parlaments i després els crits de IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A, IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A...i així amb una eufòria pròpia d'un poble guanyador, tots ens uníem sense importar les diferències que hi poguessin haver entre tots els que érem allí. Va sonar el nostre himne, i aquí em va envair l'emoció, veia l'estelada penjada al balcó, punys a l'aire clamant la llibertat que tant ens mereixem, i el meu desig: JO VULL VIURE LLIURE.
Espero que haguem encetat una nova època, que no serà fàcil, cert; que caldran molts esforços, també; i per això "malgrat la boira cal caminar" i hem demostrat que en som capaços!!!
Els resultats finals han estat:
SÍ 5.232 (95,28%) / NO 235 (4,28%) / NULS 7 (0,13%) i BLANC 24 (0,44%).
Amb aquestes xifres, i amb un comportament digne d'un poble assenyat, concloc aquest escrit, centrat sobretot en la meva experiència personal.
Des d'aquí, dedico aquest article a l'Assumpta Benaiges, al Ramon Sendra i al Joan Segura, companys de mesa, i que entre tots vam passar un dia molt especial. I també al meu marit i als meus fills, i sobretot a la meva mare!!! I com no, a les meves estimades altres!!!
Si voleu riure una estona no us perdeu les preses falses del video (la meva mare, novament, sensacional)
dimecres, 14 d’abril del 2010
25A VALLS DECIDEIX. JO DIC SÍ!!!
La Patrícia Gabancho quan va venir a Valls, deia que arribarà un dia que els llibres d'història escriuran que en una sessió plenària d'un petit municipi, Arenys de Munt, un regidor va tenir la genial idea de fer una consulta popular on preguntés, cito la pregunta textualment: "Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social de la Unió Europa". Això succeïa el dia 13 de setembre de 2009. Però, el que no imaginaven, era que aquesta iniciativa arrelaria en molts municipis de Catalunya i esdevindria una necessitat que mou la població civil.
El 25A els ciutadans de Valls podrem demostrar mitjançant un referèndum no vinculant, de moment, que tenim el dret a decidir tal i com ho han fet moltes nacions d'Europa i del món. VOLEM LA INDEPENDÈNCIA, VOLEM SER RECONEGUTS COM ESTAT, VOLEM SER LLIURES!!!
Avui, la meva filla Jana, m'ha preguntat què era aquell cartró que tenim penjat al balcó, on hi diu que el 25A Valls Decideix. Per un moment, he pensat que no valia la pena explicar-li res perquè amb quasi 3 anyets, no m'entendria. Però, immediatament després he començat a explicar-li que aquell cartró que hi ha penjat és perquè el dia 25 d'abril a Valls farem història perquè tots anirem a votar ja que volem que ens sentin des de molt lluny, coneguin la nostra realitat i que algun dia el Parlament de Catalunya sigui capaç d'aprovar un referèndum que ens pugui portar la demòcràcia i l'autogovern. Me l'he mirada als ulls,i li he dit: "Jana, tu has de poder fer-te gran sent lliure, i la mare hi col·laborarà en tot el que pugui".
Així, que com a vallenca compromesa, el 25A em trobareu en una taula al Fornàs, on jo hauré votat SÍ, i espero que molts de vosaltres també ho feu.
VISCA CATALUNYA LLIURE i VISCA EL MEU POBLE, VALLS!!!
diumenge, 11 d’abril del 2010
SSQM SÍNDROME SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE
Arran de les meves entrades al face vaig llegir que a la contraportada de La Vanguardia, David Palma era entrevistat i parlava de la SSQM, abans no ho havia sentit mai. A poc a poc he anat llegint i buscant referències sobre aquesta malaltia, i m'he quedat esgarrifada de les conseqüències que té. He conegut l'Eva Caballé, i he volgut que els meus alumnes de sisè de primària, també fossin coneixedors de tot el què passa.
Divendres, a la classe de ciutadania, on els temes que es treballen, diríem no haurien de ser tasca exclusiva dels docents, però això, és un altre tema; vaig passar-los el vídeo on l'Eva parlava de la seva malaltia i tot el que NO POT FER, que és gairebé tot.
Us puc dir que el silenci que hi havia a la classe era increïble, escoltaven i no podien creure que un dia estàs bé i que sense saber com, no pots ni respirar.
M'agradaria ajudar, i per tant, inicio el meu granet de sorra, escrivint aquí el que hem viscut els meus alumnes i jo. Ara tenen una setmana per escriure com s'han sentit i què li voldrien dir a l'Eva i a tots els malalts de SSQM. Quan tingui les aportacions recollides, ja les compartiré amb vosaltres.
Em pregunto per què hi ha tant silenci envers aquesta malaltia?? Novament la resposta són els interessos industrials químics, que ens estan matant a poc, o de forma accelerada en altres persones més sensibles.
Per a tu Eva i tots els que us trobeu en aquesta presó tan neta, com diu l'article!
divendres, 9 d’abril del 2010
LES ALTRES
Som LES ALTRES, i amb nosaltres ha nascut una complicitat, una relació ben particular, que estava com adormida i que de cop i volta, alguna cosa, la Blanca diu "el nostre fons", ens ha unit.
Algú diu que hi ha persones que formen part d'una tribu, i que són privilegiades en tenir aquesta pertinença; doncs, sí, jo sóc afortunada perquè rebo moltíssim i això m'encoratja i em permet creure en les persones, tot i que n'hi ha algunes que m'han decebut i fins i tot ferit, però això són "figues d'un altre paner" i que algun dia ja en parlaré.
I tornant al que deia, la tribu (us recomano el llibre 39+1 de la Sílvia Soler, on hi descobrireu també una tribu ben particular).
Quan creus que tot s'acaba, sempre hi ha una nova il·lusió només cal saber trobar-la i continuar caminant, això ho dedico especialment a la Filo i al seu estimat Sergio.
Per avui, ja n'hi ha prou. Bona nit i fins demà!!!
dijous, 8 d’abril del 2010
"ADDIO DEL PASSATO"
Així que a partir d'aquest moment vindré aquí, i escriuré allò que cregui que pot servir a algú, o senzillament em sigui útil a mi mateixa.
Va dedicat a les "Altres", unes bones amigues amb les quals compartiré molts moments, i vosaltres també!!!
Sempre CARPE DIEM!!!