LA MEVA LLENGUA. EL CATALÀ!

Què puc afegir que no sapiguem?

   RES. 

LA MEVA LLENGUA. 

EL CATALÀ!

Així, que em limito a fer un recull de tot allò que he pispat a la xarxa,  i ara ho deixo aquí com a mostra del nostre REBUIG envers aquest tal WERT, que fins i tot em provoca angúnia veure´l en el teclat.

                            Ens ATAQUEN, ens insulten, se´n burlen, tot premeditat. 

                            El poble català no cedirà, no permetrem que ens prenguin allò que és nostre.

Ara és hora SEGADORS!

 

VAIG APRENDRE EL CATALÀ A L'ESCOLA, I ARA L'ENSENYO ALS MEUS ALUMNES.

 RES M'IMPEDIRÀ SEGUIR-HO FENT.

DESACATO

DESACATO

DESACATO

DESACATO

   NOMÉS TENIM UNA VIA

 I N D E P E N D È N C I A

Per totes aquelles persones que se´ls va privar un aprenentatge en català, per tots aquells que van patir el feixisme i la por; per tots nosaltres que ens mereixem el que és nostre.

L'ESCOLA EN CATALÀ

Ai que en som d'ingenus, hem enviat mails al TSJC, avui surt la sentència, i les 3 famílies podran seguir exigint a casa nostra , el que jo considero que no els pertoca.
Aquell que no vulgui el que hi ha aquí, doncs és ben senzill, que toqui el dos.
Ningú va al cinema si no en té ganes; ningú beu sinó té set; doncs qui no vulgui català, ja sap el que ha de fer.
Ser mestra, és la meva vocació, però també he de dir que ho és perquè em permet transmetre el que sé i sento en la meva llengua;  si ho hagués de fer en castellà, seria una estafa, perquè allò que no sents és, una enganyifa.
Si visc a Catalunya, tinc el dret d'expressar-me, pensar, sentir i estimar en CATALÀ!!!
Parlar dels plans d'immersió és patètic, que voleu que us digui. Encara hem d'estar en aquest punt, remenant la perdiu. S'ha d'acabar la imposició.
CATALUNYA=CATALÀ, no entenc que costi tant de comprendre.
Som una colla d'indignats col·lectius que anem dalt d'un vaixell que crec que ha perdut el seu timoner, i depenent de les onades romanem en calma o bé anem empicats contra les roques.
La crispació social amara les nostres consciències, sabem el què volem! Però què cal fer???
La por truca sempre la porta, però tots sabem que si som capaços d'obrir-la, i tenim el coratge per afrontar-nos junts, el que hi trobarem serà la nostra llibertat, i ja mai més haurem de sotmetre´ns a l'esclavatge, a la imposició d'allò que no ens pertoca, perquè nosaltres ja tenim el que ens és propi.
Espero que el temps que passi mentre tot això arribi al Tribunal Suprem, sigui el suficient, per haver assolit la nostra independència, i deixar d'una vegada totes aquestes històries que només desgasten, desgasten, desgasten...

LA QUINTA DELS FELIÇOS

Compartir amb vosaltres les meves emocions, els meus sentiments, les meves vivències és quelcom que em complau moltíssim, i avui el que us explicaré és sentiment en estat pur. Ahir, divendres 17 de juny, no va ser un dia més de la setmana,va esdevenir el dia que acomiadava els meus alumnes, aquells amb qui comencí un curs molt complicat després de la pèrdua del Xavi, aquells que em feien somriure malgrat tenir el cor entristit; però sabia que calia seguir, i ells em donaven alenades d'il·lusió.
Així, que el curs ha anat avançat, i arribà el moment de dir: "Avui és el darrer dia al col·legi, aquell que us ha vist néixer i créixer, amb el qual heu descobert moltes coses, i que formarà part de vosaltres i nosaltres per sempre".



Així, que després del pati, em tocava a mi, anar a 6è, i a mesura que m'apropava a la meva aula, sentia un silenci, que ja em feia preveure que alguna n'estaven fent. El cor em va començar a bategar amb un ritme més accelerat, i mentre pujava les escales, poc podia imaginar que a l'obrir la porta, trobaria tota la classe al mig apinyada, i sostenint una lletra cadascú que en conjunt deia "T'ESTIMEM LÍDIA" i la pissarra que ens ha acompanyat tantes i tantes hores, plena de missatges, que no cal que us detalli (no vaig poder contenir l'emoció, i les llàgrimes van començar a brollar, perquè no vaig poder ni voler aturar aquella sensació. Ells, a poc a poc van anar baixant aquelles lletres, i el seu plor va començar. Déu meu ploraven perquè no volien marxar! Per trencar el gel, vaig fer el comentari que podíem fer-los repetir, però no va servir de massa. Després un regal sobre la taula, ben embolicat i quatre frases:
- Persones com tu fan que el món sigui millor.
- El record és l'únic paradís del qual no podem ser explulsats.
- Cada nou amic que guanyem en la carrera de la vida ens perfecciona i enriqueix, més pel que ens descobreix de nosaltres mateixos que pel que ens dóna d'ell mateix.
- Que no s'apagui mai la màgia!!!
Passaran els anys, però aquest moment romandrà en mi, per ser un curs realment especial
i ple d'humanitat; per donar-me el seu afecte i comprensió, per sentir-los tal i com són sense rivalitats, tolerants i respectuosos; per ser nens i nenes feliços, d'aquí el nom que van escollir per identificar-se "La quinta dels feliços".
Aquesta ha estat la meva classe, amb la qual compartiré aquests tres dies darrers a les colònies, i tancarem una etapa amb un regust dolç i tendre.
No vull semblar pedant, ni pretendre ser la mestra perfecta, perquè tinc les meves rareses i imperfeccions; però en la nostra feina, trobar-te un gest d'aquestes magnituds, fa que la meva vocació es reafirmi.
Aleshores per trencar el clímax de tristesa, vam anar al pati. Al cap d'una estona em van cridar que anés a la classe, i novament em tornaven a sorprendre. Una cadira amb el meu nom, i tots entonant aquesta cançó que us deixo perquè la compartiu amb mi, i tanqueu els ulls i us imagineu quin regal més autèntic, sentir en la veu de 25 persones aquesta bonica cançó, que jo no havia sentit mai; però us ben asseguro que no l'oblidaré.

Les fotos les vaig fer després reconstruint les escenes viscudes, perquè era tan bonic que a banda de perdurar en el record, volia que quedés imprès en imatges per sempre.
GRÀCIES, QUINTA DELS FELIÇOS"!!!

EN CASTELLÀ NO, GRÀCIES!!!

Ahir tornava de l'escola, cansada per tot un dia de final de trimestre, després de les nadales, amic invisible i tot el sarau que comporta l'inici de les vacances nadalenques; no havia anat a dinar a casa, no havia escoltat cap mitjà de comunicació. Però mentre aparcava, una bona amiga em telefona, i em diu: "Ja saps, què ha passat?", jo no tenia ni idea de res, i em diu que el castellà ha de ser la llengua vehicular. No m'ho podia creure!Vaig estar un moment en silenci, i vaig cagar-me amb quelcom molt gros, i em va agafar una ràbia, n'estic fins els collons que ens trepitgin, ens humiliïn, se´n burlin, i que tot i així, no es faci res!!!
Estan destruint CATALUNYA!!!
On estem arribant???
Jo explico als meus alumnes que hi va haver una època que les classes havien de ser en castellà; que els llibres eren en castellà, i que tot era en castellà, doncs allò que jo explicava, resulta que ara torna novament. El currículum marca uns continguts on oblida qualsevol fet amb la història de Catalunya, preval sempre la història d'Espanya. Ningú se n'adona!!!

Tres sentències que provenen del Tribunal Suprem, tant del sector progressista com del sector conservador, diuen que s'ha d'aplicar la sentència del Tribunal Constitucional, i declara que la Generalitat de Catalunya ha d'adaptar tot el sistema educatiu; declara el dret a rebre l'ensenyament en llengua espanyola. Jo no puc explicar en castellà, si no ho faig, em poden condemnar, perquè és delicte, i suposa presó.
Tots tenen dret a rebre l'ensenyament i les circulars i comunicacions en espanyol: companys la immersió, s'ha acabat.
Polítics del nou govern de la Generalitat de Catalunya, com que no podeu desacatar les sentències (és un delicte), heu de fer un govern de transició perquè puguem anar cap a la independència i deslliurar-nos de la legalitat espanyola.
Un dels punts diu: "Para que el castellano sea reintroducido como lengua vehicular"; la darrere vegada que va passar això era en època de Franco; com pot ser que torni a repetir-se la història. Que no tenim memòria, o què passa????

ADÉU A UNA ALTRA PROMOCIÓ

Cada curs m’acomiado d’una promoció, any rere any van passant alumnes, històries, records inoblidables; cadascun d’ells aporta quelcom diferent que fa que aquesta professió sigui el meu gran encert.
Hom pot pensar que tenim un “xollo” perquè veuen les vacances. Ooooh, quina llàstima que no vegin més enllà!!! La nostra feina és el tracte amb aquestes criatures que estan formant-se i que veuen en el mestre/a el seu model, o referent, i quan els tractes amb tot l’afecte, aleshores és recíproc i la interrelació entre ambdues parts creix i dóna bons resultats. Tot i que cada cop, tot és més complicat, d’això en un altre escrit.
Avui, aquest post va dedicat als meus alumnes de sisè que acaben una etapa de la seva vida al col·legi Lledó i que inicaran un nou camí. La meva pretensió, deixeu-me dir, és que s’emportin quelcom més que uns coneixements, que siguin persones amb sentit crític, respectuoses i que sàpiguen afrontar els reptes que la vida els té preparats, que de ben segur no seran fàcils.
El dissabte 22 de maig a la nit, vam celebrar el sopar i comiat dels alumnes de 6è. Al llarg del curs, els pares preparen amb entusiasme aquesta nit i volen que el record que els quedi sigui autèntic i diferent. Aquest any, em van demanar que conduís aquest acte, i vaig acceptar, encantada. Sempre dic que ells són els meus nens i nenes fins el darrer dia de juny, per tant, estaria amb ells, una vegada més.
Després d’haver sopat, vam anar cap a la classe, es van posar una samarreta negra, impresa amb tots els seus noms, el birret (els encanta portar-lo, se senten grans, que monos!!!), i vàrem entrar al pati. Tots els pares es van aixecar i els flaixos es disparaven, com si es tractés d’algun grup de moda, però no, eren els seus fills i filles, aquells que un dia fa anys, van entrar en aquesta escola, plorant, plens de mocs, donant-los la mà, aquella maneta que s’aferrava fort, perquè tenia por d’aquell entorn desconegut, i que avui després de més d’una dècada, acaben la primària, amb una motxilla plena d’experiències, d’aprenentatges, de records de tot el que han viscut i en definitiva compartit.
Un cop captades les millors imatges, va començar l’acte, amb la projecció d’un vídeo de tots els millors moments que havien passat a l’escola, des de la llar fins a 6è. Van anar pujant a l’escenari i des d’allí es van dirigir al públic. Cadascú va preparar una frase, i a poc a poc, l’emoció s’anava apoderant dels més sensibles, provocant llàgrimes que s’anirien encomanant (jo darrere una columna, em contenia, perquè són petits, malgrat sentir-se els grans). Van rebre un llibre amb el recull de les millors fotografies d'aquesta etapa a l'escola, l'orla amb la fotografia de tots els companys/es i els mestres i finalment l'AMPA els va lliurar un regal com a record.
L'última cosa, sabeu què va ser??? Doncs, llençar ben amunt el seu birret!!!

Jo, vaig escollir l’últim paràgraf de l’obra “Vés on et porti el cor” de la Susanna Tamaro, per dir-los adéu i desitjar-los molta sort. Amb aquestes paraules acabo aquest post, i espero que sàpiguen escollir el millor en tot moment.

Per als meus alumnes,

“I després, quan davant teu s’obriran tants camins i no sabràs quin d’ells triar, no n’agafis un perquè sí, sinó asseu-te i espera. Respira amb profunditat confiada amb la qual vas respirar el dia que vas venir a aquest món, sense que res et distragués; espera i espera encara. Queda´t quiet/a, en silenci i escolta el teu cor. Quan et parli aleshores aixeca´t i vés on ell et porti “.


(La fotografia la vaig fer un dia a la tarda, per tal de poder-la tenir en el seu àlbum).

COMPETÈNCIES BÀSIQUES!!!

Com a mestra, permeteu-me que us doni la meva opinió respecte la importància o rellevància que tenen per a mi aquestes proves.
El Departament d’Educació porta a terme per segon any, aquesta prova externa a l’alumnat de sisè, per tenir informació sobre el progrés de tots els alumnes en un moment concret; el final de primària.
Segons el departament, les famílies reben una informació objectiva, limitada, com bé apunten, que pot servir en el moment de canvi d’aquests alumnes.
Al meu entendre, cal?
Les famílies ja saben i coneixen com evoluciona el seu fill/a, tenen entrevistes amb els tutors/es (i amb la resta d’especialistes, si es requereix), reben els informes trimestrals, per tant, els pares i el propi centre coneixen perfectament la realitat i el nivell de cada alumne/a.
És tan important conèixer la situació global de l’educació a Catalunya?
Jo em pregunto per què no hi ha història de Catalunya en l’àrea de medi de 6è, per què l’alumnat surt de primària sense saber ni un borrall dels fets que ens han marcat i que ens identifiquen com a país? És més interessant dir que un % determinat d’alumnes segueix un dictat o redacta amb correcció; o sap calcular el perímetre d’un cos, o fer el descompte d’un determinat producte.
Una altra pregunta: quina despesa comporten aquestes proves? Si el departament vol conèixer com està l’alumnat només ha de demanar les actes que es fan en acabar cada cicle i coneixerà l’evolució de l’alumnat en totes les àrees. I no cal dir que el propi centre, revisa i vetlla per millorar aquells aspectes on té més mancances.
He estat aplicadora en un centre que no era el meu, ja que externalitzant el professorat, representa que les proves tenen més validesa, ja que ningú els ha donat tracte de favor.
Els nens quan et veuen arribar, et miren com espantats. Llavors, només es tracta de dir-los que no pateixin, que sóc una mestra del mateix poble i d'uns nens/es com ells i que jo estaré amb ells dos matins (aquest any hi hagut quatre proves: català i matemàtiques el dia 5 i castellà i anglès el dia 6) i que es tracta de fer-les el millor que sàpiguen. A mesura que passa el matí, et somriuen i se senten més tranquils.
Com anècdota, el dijous, em van demanar si tenia messenger per tal d'estar en contacte amb ells. Els vaig dir que no, però que em trobarien al Lledó!!!
L'única cosa positiva de ser aplicadora, és que quan arribis al centre coneixes una nova escola, nous alumnes i mestres. Aquest any, he estat a l'Eladi Homs, i em vaig sentir molt ben acollida, fins i tot vaig compartir un tros pastís d'una de les mestres que celebrava el seu aniversari.
Bé, aquesta és la meva reflexió, en veu alta, és clar!!!