diumenge, 29 d’abril del 2012

LA MULASSA TORNA A MIRAMAR!





Un any més, la Mulassa, tota senyorassa, acompanyada dels seus més fidels amics, mulassers i companys de pujada, s'han aplegat a les 8 del matí, d'aquest diumenge, 29 d'abril davant del local de la UAF, per tal de participar en la XXI Pujada de la Mulassa a Miramar.
Un cop organitzats els grups que s'anirien rellevant al llarg del trajecte fins a Fontscaldes; hem sortit enèrgics cap a la nostra primera parada; on ens esperaven les arengades, els alls fregidets, els tomacons, i les llonganisses acabades de fer pel grup de socis més grans que s'ofereixen cada any per tenir-nos preparat aquest esmorzar.
A les 10, el toc de gralles i timbals, anunciava a la població de Fontscaldes que ja havia arribat la Mulassa de Valls. Després d'esmorzar, aquells que s'han vist amb coratge, hem emprès el viatge cap a dalt de Miramar.
La Mulassa ha fet el trajecte amb vehicle, tot i que a la primeria, ho havia fet a coll d'aquells joves agosarats, que no tenien por al cansament, i la pujaven fins dalt de la Creu. D'aquests moments, han passat força anys, i avui, mentre tiràvem amunt, ho recordàvem; fins i tot nevant, havíem arribat a dalt!!
I per si algú, se sorprèn amb el tema referent a la neu, és que abans, la pujada era a finals del mes de novembre; però per evitar les inclemències metereològiques, es proposà, fer-ho a finals d'abril, no fa pas, massa anys.

Així, que prop d' 1/4 d'1 la Mulassa ha entrat a Miramar, amb l'elegància que la caracteritza, i ha fet una ballada, al bell mig de la Plaça Major; acompanyada per l'escalf de tots els que sentim la Mulassa com quelcom més que una peça del bestiari festiu, quelcom més que transmet a la nostra ànima un sentiment de pertinença, i ens fa vibrar en sentir la música, quan piquem de mans, i quan bramem els crits de GUAPA, GUAPA, GUAPAAAAAAAAA!!!

Hi ha moments, que cal viure´ls per compredre´ls, aquest d'avui, és un d'ells.
Després, un refrigeri, i cap a l'entitat a celebrar aquesta jornada amb una paella d'arròs.
Grans, petits, de totes edats, estimem la Mulassa, i això fa que, aquell trajecte que un dia vam començar, a poc a poc esdevingui una tradició; i així esperem que vagi succeint en les generacions que ens aniran precedint.
Aquest any, és especial, perquè la més guapa de totes les mulasses, la nostra, la de la UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA, celebrarà el seu 25è aniversari.

Entre tots hem passat un dia magnífic, malgrat alguns esbufecs en acabar la pujada, però el més important és ser-hi.
Gràcies a tots i a totes; només caminant plegats, farem gran la nostra entitat!
LA MULASSA ÉS:
GUAPA!
LA MULASSA ÉS:
GUAPA!

LA MULASSA ÉS:
GUAPA, GUAPA, GUAPAAAAAAAAA, EIIIIIIIII!!!!!!

Camí fangonós

Una vella glòria

Grallers i timbaler!!!

Cua per esmorzar!

Les "jefes" de la intendència!

La Josepa i els alls!!! TAC12

L'Ona, la més menuda!!!

I la Mulassa, ballaaaaaa!!!

Àvies i néts, generacions vives!!!

FOTO DE FAMÍLIA!

LA PAELLA, JA ÉS A PUNT!!!








dilluns, 16 d’abril del 2012

111 MARATONS

Fa gairebé deu anys, pensava que sortir a córrer era de tarats; de persones que malbarataven el temps de placidesa de sofà en desgastar soles de calçat esportiu, perquè d'Abebe Bikila, no n'hi ha!!!
La vida dóna tants girs, que en un d'aquests en vaig trobar caminant amb la Marta pels camins més propers de casa. Bé, ara que hi penso fa més de 10 anys, perquè ens aturàvem a fer un cigarret. Te´n recordes, Marta???
I a poc a poc, ens vam reptar totes dues, a veure qui arribava al pal de senyalització; o bé,  al camí asfaltat; o qui aconseguia arribar al Pont de la Verneda... Amb aquestes rivalitats, vam iniciar sense adonar-nos-en, una necessitat de sortir a caminar i mig córrer. Ho féiem a les 7 del matí dels mesos de juliol i agost. I després, com tocades per una vareta, ens trucàvem i sortíem; cada cop caminàvem menys i corríem més.
Després les tardes fosques i el fred ens aturava l'activitat, i la posposàvem pel cap de setmana. Un dia vam sortir a caminar tot plovent. Aquell dia vam constatar que havíem canviat moltíssim. Les talles de la roba van canviar, i el nostre ego, es va enfortir.
Totes dues, havíem estat trenta anys sedentàries absolutes, i al cap de tres anys; tot s'havia modificat.
Planificàvem quan sortir, fins que a poc a poc, els seus horaris i els meus no quadraven, i cadascuna va córrer per la seva banda. De tant en tant, encara ens trobem, però per fer teràpia i xerrar mentre caminem, que també va bé.

Així, que Murakami, deia "De què parlo quan parlo de córrer"; doncs és increïble, el que es pot arribar a sentir; com fins i tot plovent, o 0º he estat capaç de calçar-me, abrigar-me, i sortir a córrer, perquè ho necessito. Parlo d'una força que m'empeny i m'ordena que "ara toca"!!!
Estic contenta, perquè creia que mai podria arribar a córrer per plaer, tot i que també sé que mai faré el que l'altre dia relatava l'Arcadi Alibés, 111 maratons, sempre buscant ciutats olímpiques. Una barreja d'atletisme i turisme, que encisava a tots els presents a la sala de l'IEV (Institut d'Estudis Vallencs), on ens va presentar el seu nou llibre "Les petjades dels Herois".




En la foto, li deia a l'Arcadi que jo era corredora "dominguera", i ell diplomàticament, ho titllava d'atletisme popular. Que per cert, els percentatges d'aquesta modalitat cada cop són més elevats.

Aquesta presentació va ser possible gràcies a l'esforç i la persistència de la Júlia Secall, propietària de la llibreria Roca de Valls, també a la col·laboració de CORREDORSVALLS.CAT, i com no a la gran professional, la periodista Gemma Casalé.
A tots, gràcies per aquesta presentació que ens va fer estar ben asseguts, i no sortir corrents.
Genial, de debò!!!

dimarts, 10 d’abril del 2012

LA MONA. TRADICIÓ HERETADA

Quan era petita veia la mare com feia el pa de pessic, i guarnia les mones de casa. Jo passava de tot, ni m'importava com es feia, ni com es deixava de fer.
Amb els anys, la tradició m'ha estat traspassada; a mi, que en ma vida havia fet res de dolços, ni res de receptes culinàries perquè ja tenia la iaia, i la mama; a mi, que fins que no em vaig casar no vaig posar mai una rentadora, ni havia fet mai res de res;  perquè jo vivia com una reina, republicana, però com una reina!
Doncs, els temps canvien, i nosaltres també, i tot allò que abans m'era indiferent, ara em suposa un repte, i ho faig amb il·lusió. Ja demano a la Jana que s'hi impliqui. Ella, encantada!!!
L'any passat, després dels tràfecs familiars, la mare em va dir que estava cansada, que es veia una muntanya fer les mones. "Ja les comprarem!"- va dir.
I va ser, quan vaig agafar el relleu. Una llibreta, i apuntar tot el que la mare em deia. Potser no m'han quedat com les seves, però crec que amb el temps aniré perfeccionant-les, i així, el meu fillol, i la fillola del Jordi, els meus fills, amics, tenen mones.
Aquelles que un dia, fa molts anys es feien en cuina econòmica, i avui són en forn elèctric; aquelles que aplegaven una collada, i avui ja no som tants; aquelles mones plenes de dolçor pels continguts, i perquè mai m'hauria imaginat que regalar-les, em complagués tant.
Per tots els qui estimo, em sento feliç de continuar una tradició que he heretat, encara amb el vist-i-plau, de la "jefa".












Avui, és tan fàcil trobar els ingredients, les blondes, les capses, els aneguets, les plomes de coloraines, les "kitty", els conillets, tooooooot!! Només cal temps i ganes! Qui té padrí menja mona, diu la dita, però qui no en té, també!!!

XeXu, aquí tens una mostra, sé que no he de demostrar res, però ja saps, que si les vols tastar, encara que sigui fora de temporada, aquí en tens una!!!

dimarts, 3 d’abril del 2012

PARÇONERS DEL BOU

Aquests dies he pogut veure com el blog de fang de més de 3m de llargada per 1m d'amplada va cobrant vida. A poc a poc i gràcies a les hores desinteressades d'en Lluís Musté, el treball va avançant, va moldejant la base del qui serà el company de la nostra mulassa.
El sentiment de pertinença a la UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA, i el fet de sentir-nos part viva de la mateixa, ens fa més partíceps de la cultura popular de la nostra ciutat. I per què ho dic tot això?
Doncs, perquè amb els anys, la ciutat de Valls ha anat recuperant, i creant noves peces del bestiari festiu, sempre de la mà del Lluís; aquest "homenot" que és capaç de sacrificar les hores de família, i molts cops de la seva pròpia empresa, en benefici de tots.
I en aquesta progressió del nou projecte, de la nova bèstia, tenim el BOU DE VALLS, que tots podrem veure el dia 2 de juny a la plaça del BLAT.
Però, el més sorprenent, és la idea que se li ocorregué pensant en com finançar aquesta nova peça, que com podeu suposar no rep massa ajudes; i amb el Joan M. Viñas, varen trobar la paraula clau, la que faria que aquesta bèstia portés al seu llom, gravat un per un, el nom d'aquelles persones que volguessin quedar inscrites per sempre, ELS PARÇONERS.
Així, que si algú té interès en ser Parçoner del Bou de Valls, només cal que s'adreci a :
fundació@uaf.cat o boutradiconal@uaf.cat.


No resta massa temps, perquè passat Setmana Santa, s'hauran de gravar els noms, i després posar l'escaiola. Un cop s'iniciï aquest procés, ja no hi haurà possibilitat de sumar-s'hi.
Vallencs, vallenques, no badeu, si és que hi voleu ser.


MAQUETA

"L'HOMENOT" 

DARRERA


CADA DIA TAPAT DESPRÉS DE TREBALLAR


No és només portar el nom, és compartir un sentiment, almenys a mi em fa bategar d'una manera especial quan sento i veig tot el que hem anat assolint; i tracto de compartir aquesta emoció amb la meva gent, i entre ells, hi sou vosaltres!!!