divendres, 28 de maig del 2010

ADÉU A UNA ALTRA PROMOCIÓ


Cada curs m’acomiado d’una promoció, any rere any van passant alumnes, històries, records inoblidables; cadascun d’ells aporta quelcom diferent que fa que aquesta professió sigui el meu gran encert.
Hom pot pensar que tenim un “xollo” perquè veuen les vacances. Ooooh, quina llàstima que no vegin més enllà!!! La nostra feina és el tracte amb aquestes criatures que estan formant-se i que veuen en el mestre/a el seu model, o referent, i quan els tractes amb tot l’afecte, aleshores és recíproc i la interrelació entre ambdues parts creix i dóna bons resultats. Tot i que cada cop, tot és més complicat, d’això en un altre escrit.
Avui, aquest post va dedicat als meus alumnes de sisè que acaben una etapa de la seva vida al col·legi Lledó i que inicaran un nou camí. La meva pretensió, deixeu-me dir, és que s’emportin quelcom més que uns coneixements, que siguin persones amb sentit crític, respectuoses i que sàpiguen afrontar els reptes que la vida els té preparats, que de ben segur no seran fàcils.
El dissabte 22 de maig a la nit, vam celebrar el sopar i comiat dels alumnes de 6è. Al llarg del curs, els pares preparen amb entusiasme aquesta nit i volen que el record que els quedi sigui autèntic i diferent. Aquest any, em van demanar que conduís aquest acte, i vaig acceptar, encantada. Sempre dic que ells són els meus nens i nenes fins el darrer dia de juny, per tant, estaria amb ells, una vegada més.
Després d’haver sopat, vam anar cap a la classe, es van posar una samarreta negra, impresa amb tots els seus noms, el birret (els encanta portar-lo, se senten grans, que monos!!!), i vàrem entrar al pati. Tots els pares es van aixecar i els flaixos es disparaven, com si es tractés d’algun grup de moda, però no, eren els seus fills i filles, aquells que un dia fa anys, van entrar en aquesta escola, plorant, plens de mocs, donant-los la mà, aquella maneta que s’aferrava fort, perquè tenia por d’aquell entorn desconegut, i que avui després de més d’una dècada, acaben la primària, amb una motxilla plena d’experiències, d’aprenentatges, de records de tot el que han viscut i en definitiva compartit.
Un cop captades les millors imatges, va començar l’acte, amb la projecció d’un vídeo de tots els millors moments que havien passat a l’escola, des de la llar fins a 6è. Van anar pujant a l’escenari i des d’allí es van dirigir al públic. Cadascú va preparar una frase, i a poc a poc, l’emoció s’anava apoderant dels més sensibles, provocant llàgrimes que s’anirien encomanant (jo darrere una columna, em contenia, perquè són petits, malgrat sentir-se els grans). Van rebre un llibre amb el recull de les millors fotografies d'aquesta etapa a l'escola, l'orla amb la fotografia de tots els companys/es i els mestres i finalment l'AMPA els va lliurar un regal com a record.
L'última cosa, sabeu què va ser??? Doncs, llençar ben amunt el seu birret!!!

Jo, vaig escollir l’últim paràgraf de l’obra “Vés on et porti el cor” de la Susanna Tamaro, per dir-los adéu i desitjar-los molta sort. Amb aquestes paraules acabo aquest post, i espero que sàpiguen escollir el millor en tot moment.

Per als meus alumnes,

I després, quan davant teu s’obriran tants camins i no sabràs quin d’ells triar, no n’agafis un perquè sí, sinó asseu-te i espera. Respira amb profunditat confiada amb la qual vas respirar el dia que vas venir a aquest món, sense que res et distragués; espera i espera encara. Queda´t quiet/a, en silenci i escolta el teu cor. Quan et parli aleshores aixeca´t i vés on ell et porti “.


(La fotografia la vaig fer un dia a la tarda, per tal de poder-la tenir en el seu àlbum).

dilluns, 10 de maig del 2010

COMPETÈNCIES BÀSIQUES!!!

Com a mestra, permeteu-me que us doni la meva opinió respecte la importància o rellevància que tenen per a mi aquestes proves.
El Departament d’Educació porta a terme per segon any, aquesta prova externa a l’alumnat de sisè, per tenir informació sobre el progrés de tots els alumnes en un moment concret; el final de primària.
Segons el departament, les famílies reben una informació objectiva, limitada, com bé apunten, que pot servir en el moment de canvi d’aquests alumnes.
Al meu entendre, cal?
Les famílies ja saben i coneixen com evoluciona el seu fill/a, tenen entrevistes amb els tutors/es (i amb la resta d’especialistes, si es requereix), reben els informes trimestrals, per tant, els pares i el propi centre coneixen perfectament la realitat i el nivell de cada alumne/a.
És tan important conèixer la situació global de l’educació a Catalunya?
Jo em pregunto per què no hi ha història de Catalunya en l’àrea de medi de 6è, per què l’alumnat surt de primària sense saber ni un borrall dels fets que ens han marcat i que ens identifiquen com a país? És més interessant dir que un % determinat d’alumnes segueix un dictat o redacta amb correcció; o sap calcular el perímetre d’un cos, o fer el descompte d’un determinat producte.
Una altra pregunta: quina despesa comporten aquestes proves? Si el departament vol conèixer com està l’alumnat només ha de demanar les actes que es fan en acabar cada cicle i coneixerà l’evolució de l’alumnat en totes les àrees. I no cal dir que el propi centre, revisa i vetlla per millorar aquells aspectes on té més mancances.
He estat aplicadora en un centre que no era el meu, ja que externalitzant el professorat, representa que les proves tenen més validesa, ja que ningú els ha donat tracte de favor.
Els nens quan et veuen arribar, et miren com espantats. Llavors, només es tracta de dir-los que no pateixin, que sóc una mestra del mateix poble i d'uns nens/es com ells i que jo estaré amb ells dos matins (aquest any hi hagut quatre proves: català i matemàtiques el dia 5 i castellà i anglès el dia 6) i que es tracta de fer-les el millor que sàpiguen. A mesura que passa el matí, et somriuen i se senten més tranquils.
Com anècdota, el dijous, em van demanar si tenia messenger per tal d'estar en contacte amb ells. Els vaig dir que no, però que em trobarien al Lledó!!!
L'única cosa positiva de ser aplicadora, és que quan arribis al centre coneixes una nova escola, nous alumnes i mestres. Aquest any, he estat a l'Eladi Homs, i em vaig sentir molt ben acollida, fins i tot vaig compartir un tros pastís d'una de les mestres que celebrava el seu aniversari.
Bé, aquesta és la meva reflexió, en veu alta, és clar!!!

dissabte, 1 de maig del 2010

MAITIPS

Hi ha moments en la vida que fan retrobar les persones, aquest és el cas que em pertoca a mi personalment, a la Montse Melgosa i al Josep Senserrich, que ahir i gràcies als Maitips ens vàrem retrobar , després de més d'una dècada, a Montblanc per tal de gaudir del concert que oferia aquest grup vallenc, que arran d'una bona amistat, s'ha acabat constituint en una banda de músics excepcionals, amb una complicitat dins i fora de l'escenari que fa que el públic s´embriagui amb les seves notes, i vibri amb les lletres que denoten la seva passió per la terra, per la llibertat, i denunciïn les injustícies i les opressions dels pobles.
I com és que ens trobem a Montblanc??? Doncs, fa uns quants anys (no cal dir quants, jejeje), el Josep,la Montse i jo estàvem en el mateix claustre al col·legi Lledó, i teníem al David, al Xavi i al Roger d'alumnes; ells sentien ja una necessitat per aprendre música, i el Josep,de forma voluntària i desinteressada els ensenyava a tocar la guitarra en hores extraescolars. El temps va passar, el Josep i la Montse van marxar a altres centres, i aquells nens es van fer grans, però també creixia la seva passió per la música. Així a l'estiu del 2001 iniciaven la seva trajectòria amb el grup MAITIPS (amb una barreja de reggae, ska i rock) i tocant al costat de grups com: Obrint Pas, Dr. Calypso, Discípulos de Otília, Betagarri, Banda Bassotti, La Thorpe Brass, Mesclat, Trikizio...
Així, va sorgir la idea de buscar un dia que actuessin per tal de presentar-nos al concert i demostrar-los que estàvem molt satisfets de veure com aquella il·lusió de nens, s'havia projectat en el seu futur, i a nosaltres ens enorgullia enormement. Vàrem tenir una primera planificació després de molt de temps de programar-ho, però el concert no es va arribar a fer; així que sense pressa, ja no venia d'un mes, vam esperar la propera actuació, i era el 30A a Montblanc. Els correus tornaven a anar a dojo, per tal que tots tres poguéssim comparèixer a la tant esperada cita dels MAITIPS!!!.
Finalment, dins dels actes de la setmana Medieval van actuar els nostres amics, i exalumnes, juntament amb el Jaume, el Maxi i l'Albert, que conformen el grup.
Ens vam fotografiar, i requetefotografiar, per immortalitzar aquest moment que tant ens havia costat; després de parlar amb ells, pujaren a l'escenari i amb una mostra d'estima envers nosaltres, els seus antics mestres, ens dedicaren una cançó; la versió ska del Far West de la Trinca ( que la vàrem sentir a TV3 en el concurs "Buscant la Trinca"). Nosaltres ens vam mirar, i sense dir ni piu sentírem una emoció que era recíproca.
Una menció especial també als acompanyats nostres; el Rafel i al Jordi que es va passar tota la nit fent fotografies. I els fills del Pep, el Martí i el Pau que varen aguantar ferms tot el concert.

David, Xavi, Roger, Maxi, Albert i Jaume, sou fantàstics,i en nom de tots tres, us hem de dir que ahir vam viure una nit molt especial, i esperem que formi part de la vostra història, a igual que ja ho és de la nostra.
MOLTS ÈXITS, MAITIPS!!!!