PER MOLTS ANYS, NEN!!!

El dia 1 de març torna novament el teu aniversari, però ara queden lluny massa coses, dos anys sense celebrar-lo, i que difícil és felicitar a algú que has estimat, però que ja no és aquí; no fer-ho és acceptar la pèrdua definitiva, i malgrat no ser-hi físicament, ell roman en cadascú de nosaltres.
Així, que amb una tristesa que a poc a poc anem ensinistrant i amb l'ànima més enfortida, avui us convido a la celebració de l'aniversari del Xavi, el meu germà, a qui jo deia "Nen", i ell em deia "Nena"(mira, érem així de simples!)
L'any passat deia que no hi hauria pastissos, doncs Xavi, aquest any te n'hem preparat un d'especial, no és dels meus, perquè aquest sé que no te´l podries menjar; és un pastís gairebé màgic, perquè et permetrà assaborir-lo entre els estels, l'ha fet amb molta estima, una bona amiga blogaire, la Carme.
I tots junts bufarem aquest 48 que no pot ser i és; aquest 48 que marca la teva mort prematura, aquest 48 que ens esmicola novament!
Seguir sense tu, no és fàcil, però n'estem aprenent; et recordem molt, parlem de tu, ens imaginem el què diries davant de tot el que passa; de vegades vaig pel carrer i em vénen records compartits, i em poso a riure, i sé que d'alguna manera em vols fer somriure des d'on ets, i et sento en el meu batec, perquè una part  teva roman en el meu cor.
El "petit" em diu que pensa molt en tu; la mama ha començat a trencar el seu silenci i a acceptar, l'inacceptable en una mare; l'Anna et recorda sovint, la Jana sempre parla del tiet Xavi... A l'escola va descobrir que el seu nom té 4 lletres, i estava feliç perquè XAVI, també en té quatre. Ja ho veus, de segur que em llegeixes, i em diràs "quines collonades poses", però com que ja saps, que jo necessito dir, compartir, tot el contrari de tu, doncs ho entendràs perfectament.
És una manera, altra volta, de constatar el molt que t'estimo, i el poc que t'ho vaig arribar a dir.
PER MOLTS ANYS NEN!!!
MIL PETONS, AGAFA´LS QUE SÓN PER A TU!!!!

La Traviata, per tot el que representa entre nosaltres!!!

Als meus amics del facebook, us vull demanar un favor, en la mesura que us sigui possible; els comentaris d'aquest post, si podeu me´ls deixeu al blog, perquè així quan vulgui llegir-los i rellegir-los em serà més fàcil. Encara que us sembli una bajanada, hi ha petites coses que ens ajuden a caminar davant les absències.

Mil gràcies a tots/es, pel caliu que em transmeteu!!!

LA COLLA JOVES ESTÀ DE DOL.

Avui amb les cabòries personals no he sortit de casa, i ara mateix connectada al facebook m'he topat amb la notícia que el casteller de la colla joves Ramon Barrufet havia acabat la seva lluita ferotge per tirar endavant amb la tetraplègia severa que l'havia deixat afectat des de l'agost de 2002, arran d'un accident casteller.
Des d'aquí em sumo al dol per la seva pèrdua, per l'estima que li he sentit però que no m'he atrevit a manifestar, per aquest món que l'ha tingut encadenat a un cos que no li servia per poder aferrar-se a la seva colla físicament, però la seva ànima sempre era a la plaça, i de segur que ell feia pinya com sempre ho havia fet.

Amics de la colla joves, la meva colla, sento profundament aquesta partença, però penso que finalment ha assolit la llibertat, avui el Ramon ha coronat el castell més gran, el de la vida.
Maria, Carme, Rosa, i tota la resta de la família, seguireu endavant i amb orgull per haver estat al costat del Ramon fins al darrer alè, donant-li el més important; el vostre amor i suport.
Ramon, bon viatge company, el teu esperit amb la camisa vermella romandrà per sempre en la nostra memòria.
VISCA LA COLLA JOVES, ELS SEUS CASTELLERS I ESPECIALMENT EL RAMON BARRUFET.

SOS, UN FAVOR

Benvolguts amics/amigues que em seguiu, i que deixeu els vostres comentaris, he patit unes atrocitats verbals molt desagradables tretes de context del post que jo havia deixat. Com que em reconec ignorant informàtica, he volgut treure totes aquelles paraules, i per error he tret les que m'havíeu deixat en el post del meu fill. Aquestes són les que realment em dolen haver perdut.
Així, que si no us sap greu, jo aniré entrant els vostres comentaris i vosaltres quan pugueu els entreu des del vostre blog, perquè per a mi van ser com un regal especial per al aniversari del Pol, i m'agradaria conservar.
Gràcies i perdoneu!!!

TEMPS DE CANVIS

Ahir llegia en el blog de la Ventafocs "tancar cercles", i no sé si a vosaltres us passa, que de vegades anant i venint dels blogs vas pensant, desempolsegant records, i revius històries, emocions, que semblaven hivernar, però de cop i volta, es plantifiquen en el teu jo.
Avui, sento tristesa, i també la vull compartir.
M'han passat moltes coses des d'ahir, no pertanyen a l'àmbit familiar, però m'afecten profundament; massa, perquè no em són indiferents.
Un correu que parla de malaltia, un alumne que es perd en el món, algú que fa i es desfà, patiments innecessaris en un món en crisi; mancances d'amor i desig, anhels de felicitat... tot en persones que estimo moltíssim.
Sé que tot el que he sabut avui, no té solució immediata, tot serà a llarg termini, però des d'aquí, vull que la llum que un dia van encendre romangui viva i pugui aportar canvis positius.
"Bufen temps de canvis, però no hem de tenir por"

T'ESTIMO, VIDA MEVA!!!

Aquesta matinada, de fa 10 anys, vaig iniciar el camí de ser mare, i vull compartir aquest sentiment amb vosaltres, aquells que entreu i passeu per casa, deixeu la vostra, o senzillament us emporteu alguna sensació, o tal vegada us deixa indiferents.
Així, que el dia 15 de febrer és un dia especial en el nostre calendari personal, el naixement del POL.
Tots estem agraïts als pares per tot allò que ens han fet i donat, però tot i la curta edat del Pol, us he de dir que m'ha ensenyat grans lliçons, perquè de vegades els ulls d'un infant ens podem ajudar a trobar el camí, les seves paraules encara no tenen dolenteria, ni malícia, almenys en el meu fill; ell sempre tracta de ser just, i buscar l'equilibri. Algú pot pensar que "què he de dir, si jo en sóc la mare", però de debò que és un fill increïble, i avui, li vull agrair.

Gràcies fill per entendre´m,
gràcies per perdonar-me,
gràcies per compartir el meu llarg silenci,
gràcies per ser amorós,
gràcies per donar-me forces quan defallia,
gràcies per pintar de colors els dies grisos,
gràcies pels teus aclariments,
gràcies per tot el que em fas sentir,
gràcies per les teves paraules i
dir-me tot sovint "mama, t'estimo mooooolt".









Aquesta foto és tan especial, tenia 15 mesos  i em va ajudar a superar l'operació. La vaig tenir penjada a la paret de l'hospital, i malgrat no veure´l, ell em donava forces.
La porto gravada al cor!!!











"El veritable amor no s'esgota.
Com més en dónes,
més te´n queda.
I quan et disposes
a extreure´l de la font
veritable, com més en treus,
més generosa és" Antoine de Saint-Exupéry.


PER MOOOOOOOOLTS ANYS, VIDA MEVA!!!!!
QUE SIGUIS MOLT FELIÇ!!!

MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS

 De  la mà de l'amiga Júlia, llibretera que coneix cadascuna de les nostres febleses literàries, polítiques i socials, em va arribar l'anunci que Lluís Llach treia una novel·la. Vaig entrar esperitada a comprar-la, i ohhh decepció, fins el dia 2 de febrer no sortia a la venda; però com que a Valls, era festa, el dimecres al vespre la podria tenir. Així, que amb el fred que ja començava a despuntar, la Jana i jo, cap a la Llibreria Roca, a buscar la primera novel·la del meu estimat Llach.
Quan vaig ser a casa, vaig pensar que havia de trobar el moment per començar sense interrupcions, la meva lectura. Quan el silenci va imperar, vaig començar a llegir amb una emoció que feia que cada pàgina em provoqués un delit de saber-ne més, no podia parar, aquella història d'uns amics que anava entrellaçant les seves vides, desvetllava un neguit que només podia satisfer, llegint.
Així que el dia de la Candela, va ser un no parar de llegir, fins i tot com deia la Núria Cisa, "et sap greu que el llibre s'acabi", i també em vaig guardar, el tram final per al dia de Sant Blai.
Si us he de descriure el que vaig sentir, m'endinsaria massa en l'obra, i no es tracta de desvetllar el contingut d'aquesta novel·la, que és realment una joia.
Descobrir en Llach, en el vessant literari, el converteix encara més, en un referent que ara va més enllà de la cançó, i reivindica amb les paraules escrites un tram de la història que va marcar a moltes generacions, encara avui nosaltres en som hereus de les brutalitats comeses.
Vaig començar la novel·la amb emoció i quan vaig tancar la darrera pàgina no vaig poder contenir les meves llàgrimes, com en d'altres moments de la novel·la, quan empatitzes amb els personatges, i fins i tot pots sentir el seu dolor, el seu amor, la seva lluita.
Enhorabona Lluís Llach, sé que ets gran, però ara ho demostres amb una obra que encara te´n fa més.
Podríem dir que amb el somriure i la paraula escrita, la revolta!!!
Llegiu-lo, és un plaer!!!

MARE DE DÉU DE LA CANDELA

Si em sento vallenca és per tot allò que comparteixo amb la meva ciutat, amb la meva gent, amb les tradicions i celebracions.
Aquests dies, revisc les emocions viscudes fa un any, quan tota la ciutat de Valls era una explosió festiva arran de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela: tota era llum, gent amunt i avall; espectacles, actes institucionals, religiosos, infantils, balls, danses, mulassa, gegants, processó solemne.. entre tantíssims actes.
Avui, la ciutat dorm, i somnia en les properes, tot i que potser ens convindria treure´ns la son de les orelles, i fer quelcom per tal de donar vida en aquest intermig de 10 anys. El batlle deia que no podria ser cada any tanta festa, potser tanta no cal, però tan poca, tampoc.


Ahir, vaig assistir a un acte especial, dos grans persones, la periodista Gemma Casalé i el fotògraf Pere Toda van presentar el llibre  "LES DECENNALS DE VALLS" La devoció vers la Candela, religió, castells i cultura. (Arola Editors) El trobareu a la llibreria Roca.

El Pere i la Gemma

L'acte va començar amb un fragment del textos recuperats del Ball de la Candela, i després la Gemma ens dirigí unes paraules i l'alcalde tancà la presentació.

La Montse recitant el fragment del Ball de la Candela

 "Flor de febrer, que el nostre cor anhela,
de la ciutat Estel,
il·luminats per la nostra Candela,
guieu-nos cap al cel"


Aquestes paraules del virolai a la  Mare de Déu de la Candela serveixen d'encapçalament d'aquest llibre que ens permetrà refrescar la memòria, quan determinats records comencin a esvair-se; amb les paraules i les imatges romandrà per sempre més, tot allò que vàrem fruir d'unes festes espectaculars, lluminoses, que permetran als vallencs sentir-les novament; els que hi érem i els que vindran, i comprendre què és tot això, alimentant la seva curiositat i entendre la història festiva que ens mou cada 10 anys d'una manera inexplicable.


La Gemma Casalé ha redactat els textos per tal de donar so a les imatges; i aquí vull DONAR-TE LES GRÀCIES, en majúscula, per citar-hi el meu blog( en l'apartat de "La festa a la xarxa"), fent esment del que jo vaig sentir i que vaig voler compartir amb tots vosaltres. Un honor que hagis pensant en mi i en les meves paraules.

Així, que només em queda dir-vos que és un petit tresor, que cada cop que l'obriu us transportarà a la festa viscuda, i farà que el record sigui etern, com la flama que ens il·lumina de la nostra benvolguda Mare de Déu de la Candela.


Les fotografies són del Ricard Checa i del propi Pere Toda.