dijous, 19 de desembre del 2013

PARC DE NADAL SOLIDARI. ALBA OJEDA GARCÍA

Des del meu petit espai, voldria fer una  CRIDA a la solidaritat, una vegada més.

Aquest cap de setmana passat hem estat partíceps dels actes de la Marató, però aquest proper dissabte, a la ciutat de Valls, s'hi celebra un PARC SOLIDARI PER A L'ALBA OJEDA GARCIA,organitzat  pel CE ZIGA-ZAGA, (CLUB ESPORTIU I DE LLEURE PER A DISCAPACITATS PSÍQUICS DE VALLS I COMARCA           DE L'ALT CAMP .
                                                          
Per aquells que no sabeu qui és, només us diré que és una nena que amb dos anyets va anar a urgències, va entrar caminant agafadeta de la mà del seu pare perquè no es trobava bé; i una negligència mèdica li va provocar una aturada cardíaca amb unes conseqüències debastadores: paràlisi cerebral i ceguesa.
A partir d'aquell moment la petita Alba va perdre el somriure, i els pares van iniciar una peregrinació per aconseguir millorar la qualitat de vida de la seva filla.
I ara és on volia anar a parar. DES D'AQUÍ us demano la vostra participació, només un petit gest, anar fins al Kursaal i participar en els actes per recaptar diners per tal d'ajudar la família.
Les despeses mèdiques són increïblement elevades, i en breu han de traslladar-se a Bèlgica.
Començarà a les 10 amb una cercavila, i després a l'interior del recinte trobareu tallers organitzats per les entitats que hi han volgut col·laborar, inflables, actuacions musicals, màgia, sorteig de regals ... i sobretot trobareu una família que us agraeix aquest petit granet de sorra, dins d'una mar immensa d'incerteses, i de lluita.
Vallencs, vallenques, veïns de la comarca, i tots els qui vulgueu passar per Valls, i entrar al Parc Solidari, penseu que estareu contribuint a una causa que va més enllà. Arriba al cor!

En aquest enllaç trobareu la història d'Alba, i tot el que s'està realitzant i fent per tal de poder ajudar la família.
http://portilatemasfuertemicorazon.com/ 


Que passin aquestes coses et fa adonar que sovint ens lamentem, i més valdria pensar en tot allò que tenim!!! 
Gràcies Raül Godoy, president del CE Ziga Zaga per la teva atenció, i per la tasca que realitzeu!!!
Gràcies també a la Llibreria Roca, perquè els guanys del llibre "FORA DE MI" de Sharon m. Draper, es destinen íntegrament a la famíla de l'Alba. Gràcies Júlia Secall!!!
I gràcies a totes les entitats i col·lectius que us hi heu sumat.


dissabte, 14 de desembre del 2013

LA MARATÓ: TRES SOMRIURES

LA SOLIDARITAT NO DEGENERA!

Cert, perquè la realitat de les malalties neurodegeneratives sí que ho fa.
Avui us apropo tres persones lluitadores, treballadores, i que van anar perdent la destresa per fer tot allò que era una pura rutina,  fins i tot el somriure va desdibuixar-se dels seus rostres per culpa de la malaltia de l'ALZHEIMER.
La Maria Ferré (mare de l'Anna); la Maria Queralt (la mare de la Marta) i el tiet Siscu.


De sobte, un dia les persones que has conegut tota la vida comencen a tenir unes reaccions, unes mirades, uns descuits petits que transformen la vida de tota la família,  sense poder frenar la "involució" que viuen. Tot canvia. Es crea un estat d'alerta constant, perquè el món sembla trontollar, i per què? "Com és que no te´n recordes". "Si ja t'ho havia dit"; però aleshores és quan comencen els periples mèdics, per tal de diagnosticar. I finalment arriba: ALZHEIMER.
I com un petjada de gegant, cau el nom sobre els cors.
Com serà el procés? És una incògnita. Medicacions per endarrerir les pèrdues, però arriba un moment que es trenca la memòria, i els bocins dels records no es poden enganxar, ni apedaçar; sacsejada l'ànima... Comença a aprendre a viure amb l'oblit, i per molt que vulguis retornar els pensaments, aquests agafen dreceres lleugeres, que avancen per les sendes del cervell, tan desconegut, i tan vulnerable.
No puc evitar entristir-me pensant en ells, sobretot pel patiment que comporta veure com la teva mare, no et reconeix; que ella es mira al mirall i pensa que davant seu hi ha algú que la mira; o que és incapaç de deglutir un flam, o un glop d'aigua.


La Maria Queralt va ser per mi una falca en la meva vida, en uns moments d'adolescència que necessitava tenir afecte, i que a casa no el trobava, per mil i una raons que ara no vénen al cas. Puc dir que ella em transmetia una energia que potser era el que em permetia carregar la bateria del meu cor i seguir. A casa seva sempre vaig tenir un plat a taula, un llit i un somriure que els porto ben endins. Maria et vaig estimar molt, i ara aquest afecte segueix amb la teva filla!











La Maria Ferré, la mare de la meva companya i amiga de fatigues des de fa 22 anys; la seva malaltia va capgirar el dia a dia; el neguit, i la por per la incertesa van residir indefinidament arran de tot el que anava esdevenint. Fins que la porta es va tancar per sempre, i el somriure va quedar clos dins i mai més va tornar.




   

I per acabar, el meu tiet Siscu.
Vaig créixer veient-lo tenaç, treballador i amant de la seva família; especialment del seu fill Carlos, que malauradament se´l va endur el càncer. Amb ell vaig veure la malaltia de ben a prop i com l'expressió del seu rostre anava perdent-se, a poc a poc; fins que només els seus ulls eren capaços de transmetre, però de vegades, no arribàvem a comprendre què volien dir. I el somirure, també és va fondre, i la paraula va emmudir; i la cadira de rodes va ser la seva companya... i la impotència de no saber què necessitava o volia, ens corsecava. I això té un nom: ALZHEIMER.
La meva filla, em deia que no volia anar a veure el tiet, però al final va ser una cosa normal. El tiet estava malalt i quan la veia arribar la seva mirada era diferent, era com un agraïment; bé, això és el que jo pensava i vull creure. El tiet necessitava els nostres petons, les nostres rialles, les nostres xerrades, malgrat que ell no podia correspondre´ns.

Tots tres ja no hi són, però el seu record viu entre nosaltres, i el seu somriure que es va perdre, encara és en la nostra memòria.
Davant de les malalties neurodegeneratives queda molt per descobrir, però amb actes solidaris, com la nostra Marató de TV3, és quan podem fer alguna cosa, perquè la recerca avanci i pugui evitar perdre els somriures.

 

       
         
         …Tu ja no hi ets i floriran les roses
    maduraran els blats i el vent tal volta
    desvetllarà secretes melodies;
    tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
    entre el record de tu, que m'acompanyes,
    i aquell esforç, que prou que coneixes,
    de persistir quan res no ens és propici.
    Des d'aquests mots molt tendrament et penso
    mentre la tarda suaument declina.
    Tots els colors proclamen vida nova
    i jo la visc, i en tu se'm representa
    sorprenentment vibrant i harmoniosa.
    No tornaràs mai més, però perdures
    en les coses i en mi de tal manera
    que em costa imaginar-se absent per sempre.

               Miquel Martí i Pol “Absències”

divendres, 29 de novembre del 2013

"VIURE SENSE TU"

Com cada matí, hi ha uns rituals fixes: agafo el mòbil i envio els missatges de rigor a les butterflies i a l'Elisenda per engegar el dia amb l'energia de les amigues que sempre hi són, i que permeten fer més planer el despertar d'una nova jornada, que mai  pots preveure com esdevindrà, per molt que la planifiquis.
Ahir, mentre era a l'escola, rebo un missatge, els "Antònia Font" anuncien la seva dissolució.
Òbviament cadascú traça el seu camí, i ells han optat per tancar aquest període musical en grup, que ens ha permès emocionar-nos a molts, i que avui ens deixa una certa tristesa.
Des d'aquí una dedicatòria especial al XeXu, que els ha sentit en directe 33 vegades. Jo no he tingut el plaer de escoltar-los tants cops, però sí el de signar un contracte perquè a la ciutat de Valls, al mig del pàrquing Vell, sonessin amb intensitat la nit de Sant Joan.
La vostra música serà per sempre una part de la nostra vida, que ens ha acompanyat i ens ha fet entonar fins i tot en mallorquí les vostres lletres.


Dirigim la vida, però de vegades hi ha canvis de rumb, i avui "ANTÒNIA FONT", ha posat el fre de mà, i s'ha aturat. Baixen d'aquest viatge de més de 16 anys, però en el maleter hi haurà sempre un equipatge ple de records de les seves cançons, i de tot allò que ens ha fet vibrar.

US ENYORAREM!!!!

dimecres, 27 de novembre del 2013

TORNO!

Pensava que les meves paraules no les enyorava ningú; però dissabte les "Butterflies" em van donar un toc, i em van engrescar a tornar a seure, i a sentir novament entre el teclat els meus pensaments, i compartir-los, com feia abans.
El temps passa, i la vida va canviant, de vegades sembla que podem amb tot, i no és així.
Aquest petit racó de casa meva ha romàs tancat, potser una mica empolsegat, però no pas oblidat.
Ara, torno, empesa per la força de les meves germanes d'ànima; les que m'han permès tirar endavant, i amb qui he segellat un amor etern.
Així, que Arantxa i Filo, ja veieu que us he fet cas; en els moments que un dolor prem el meu cor, he pensat que ara tocava tornar a emprendre la ruta.
Us estimo!!!


dimarts, 1 d’octubre del 2013

DHARMA DE DOL

Avui quan m'he assabentat del traspàs del Josep Fortuny m'ha envaït una emoció, tal volta aquella que el dia 29 de juny al CAMP NOU vaig sentir entre moltes actuacions, i  la de la DHARMA, entre elles.
Recordo plorar i saltar, i bramar amb la força i el ritme que va encomanar en Josep Fortuny i la seva Companyia. La Txon em deia, "nena que només plores"!!!
Sobtadament la mort l'ha visitat, i ha preferit endur-se´l, potser perquè clami allà dalt la lluita que, aquí baix, anava sembrant.
Per uns instants he recordat la meva adolescència, i aquell concert a l'Institut Narcís Oller, amb la DHARMA, amb ells vaig sentir l'esclat de la llibertat del meu poble; vaig gaudir d'un concert que ressonava molt endins; que esclatava la nostra estima, per aquesta terra "on volem viure en pau i quatre desgraciats no els dóna la gana", com deia en Fortuny.

Et recordarem moltes generacions.
 BON VIATGE FORTUNY!!!

Estimo la teva alegria.
Estimo la teva tristesa.
Algú com tu
fa que tot valgui la pena.
Voldria dir-te, un cop més,
que tots aquests moments
que passem junts
em fan sentir que les coses
poden tornar a ser
noves i brillants.
Voldria dir-te, un cop més,
que tots aquests moments
que passem junts
estarem salvats.
Perquè aquest món és tan fred
que no li dóna cap importància
a aquestes petites coses
que tu comparteixes amb els teus.
Estimo la teva alegria.
Estimo la teva tristesa.
Algú com tu
fa que tot valgui la pena.
 Josep Fortuny


dijous, 12 de setembre del 2013

TRAM 156

     En la història hi ha dates que ens apropen les vivències, experiències, victòries , fracassos... tant a nivell personal com a nivell nacional.
Sempre hi ha un calendari que rememora quelcom per recordar.
Jo puc dir que ahir les emocions van ser moltíssimes, però en un costat de la cadena, hi havia una persona molt especial que  em va permetre sentir aquesta diada amb molta més intensitat.
Ahir, el tram 156 esdevenia un número amb regust històric, especialment per als membres de la UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA que ens vam sumar a la cadena humana amb una mostra del què som. La Mulassa, la Mulasseta, l´ós acompanyat dels trabucaires, i el bou tradicional de Valls es van desplaçar per ser, aquests figurants de cartró, que alguns amb la seva ignorància o mala fe, han titllat als nostres gegants, i bestiari festiu. Què hi farem!!!
Cada cop el sentiment de llibertat és més gran, més profund, més a prop!
Ahir, 11 de setembre de 2013 tot un poble va copsar l'atenció del món; els catalans clamaven la immediatesa d'una consulta, amb un sol objectiu: SER UN NOU ESTAT DINS D'EUROPA.
No hi ha més sord que el qui no hi vol sentir, ni més cec que el qui no hi vol veure; però jo diria que el missatge d'ahir travessava tots els sentits, fins i tot l´aire era diferent, desprenia l'energia de tots els qui al llarg de 400 quilòmetres, units per una cadena plena d'amor per la nostra terra, s'estrenyia i es feia cada cop més forta, indivisible i autèntica.
L'emoció que sentíem ,quan per megafonia vàrem escoltar que no hi havia ni un sol tram per unir, que tots érem una única cadena, feia esborronar.
Vinguts de tot arreu: grans amb les ràdios transmetent què passava més enllà del nostre tram; petits amb samarretes pintades per ells mateixos, i que volien formar part de la història; avis i néts, voluntaris incansables que feien possible tot el que ahir vivíem... IN-DES-CRIP-TI-BLE. Des d'aquí el meu agraïment per aquesta gran tasca que vàreu portar a terme i que ens va permetre realitzar sense incidències el nostre propòsit.



El color groc no m'ha agradat mai, però ahir em colpia l'ànima veure´l en tants i tants dels nostres. I ara en aquest rètol!!! INDEPENDÈNCIA va començar a repetir-se una vegada, i una altra... Els batecs dels cors, la força de les mirades, i aquest sentiment que no es pot silenciar amb res, que costa plasmar amb paraules, perquè només pot ser percebut per aquell qui sent en la pròpia pell, aquesta lluita.
Ningú pot ofegar aquesta necessitat de llibertat, de ser un poble lliure.
Comencem a caminar, fent-nos sentir pacíficament, amb entusiasme, i amb l'esperança que el tricentenari del 1714 esdevingui el primer any de la sortida d'Espanya, i de la celebració d'un estat, anomenat CATALUNYA.
               "Quan convé, fem cadenes"!!!

              VISCA CATALUNYA,LLIURE. JA!!!


 
 
 
 
 
 
 
 

I d'aquí cap a ca la NUR : M'EXALTA EL NOU I M'ENAMORA EL VELL

diumenge, 28 de juliol del 2013

MADAMA BUTTERFLY, PER SEMPRE!!!

Començar a escriure aquest post és tornar a viure un dia que romandrà eternament gravat en la nostra memòria; un dia especial perquè el 25 de juliol esdevé la data del meu segon aniversari; 10 anys d'ençà i lloança a la vida, per permetre´m ser aquí, i gaudir d'instants tan autèntics, com el de compartir una tarda-nit d'òpera amb les meves estimades Filo i Arantxa.
M'agradaria detallar-vos l'emoció que vam viure, però no sé si sabré expressar la intensitat de tot el que vam sentir i compartir.
Així, que em remuntaré al mes de novembre quan de forma espontània va sorgir la idea d'anar a l'òpera el dia 25 de juliol, concretament al Liceu, i MADAMA BUTTERFLY, la protagonista. Ens vam engrescar i immediatament, vaig comprar les entrades (les que vàreu veure com recollíem en un altre post).
Al llarg d'aquests mesos, el destí ens ha portat a viure situacions de canvi a totes tres, la qual cosa encara ha enfortit més aquest amor que ens tenim i professem. Sentim la necessitat de cuidar-nos mútuament, i el patiment d'una és el patiment de totes tres; però l'alegria de cadascuna de nosaltres també s'encomana i la gaudim al màxim.
El 25 de juliol de 2013 es consensuava la gran fita, el nostre al·licient al llarg de tants dies de tristor que quan ens envaïa al dia a dia, el "pensament Butterfly" ens donava ales, i ens permetia créixer, i sentir que la vida de vegades ens mostra la seva cruesa, però en moltes altres ocasions ens permet gaudir d'una felicitat indescriptible.
Aquí, faig un agraïment, als amics del facebook que heu suportat estoicament, els darrers quaranta dies, amb el nostre descompte; gràcies per la vostra paciència, gràcies per compartir amb nosaltres aquesta il·lusió, i gràcies per tots els vostres comentaris que han alimentat, encara més, aquest dia històric en les nostres vides.

Així, que ara comença la crònica d'un dia que mai podrem oblidar.





El dijous a les 10.15 l'Arantxa i jo vam marxar des de Tarragona (gràcies Emili per acompanyar-nos), direcció Barcelona.
Estàvem tan emocionades, que ens resultava difícil fins i tot respirar (hi ha qui pot pensar que és una exageració, però aquí us deixo el que nosaltres vam sentir).
Arribada a Sants, metro (som de poble, no sabíem on treure el tiquet, però ho vam aconseguir. Quan hi penso és que m'agafen unes ganes de riure...) Seguidament cap a l'hotel al C/Comte Borrell, i a esperar que la Filo plegués de treballar per dinar i començar a preparar-nos.
El retrobament de totes tres va ser espectacular, bé, com sempre que coincidim, és un escàndol però no hi ha res que pugui torbar aquest sentiment.



Després de dinar, gairebé quarts de sis, ens vam encaminar cap a l'hotel, on cadascuna de nosaltres va posar-se les millors gales per anar a l'event tan esperat.






L'Arantxa amb destresa magistral ens va maquillar, per sentir-nos més belles.
Sortim al carrer, i aturem un taxi. Totes tres al darrera, la insistència del conductor que una podia anar al davant, va quedar ràpidament diluïda. Aturada del vehicle davant del Liceu, mirada de complicitat de totes tres, i l'emoció començava a créixer: "Ja hi som".

 


Davant del Liceu, davant del cartell que anunciava la representació, érem al davant.
La nostra il·lusió prenia forma cada segon que passava; el neguit de ser a les escales, aquest somni que ens ha donat força al llargs dels mesos, ens va fer mirar, i abraçar-nos, sense important-nos res ni ningú. Ens traspassàvem la nostra energia.
Asserenades, vam baixar al Foyer  per gaudir de l'explicació de l'òpera, de la posada en escena, la composició de Puccini, la musicalitat i descobrir que aquesta temporada, MADAMA BUTTERFLY haurà assolit 117 posades en escena al gran teatre del Liceu, d'encà el 1909.
Cada cop, el degoteig de segons ens apropava més a l'entrada a Platea, a la fila 3, als seients 2, 4 i 6  reservats des de feia tant temps.




La Filo i l'Arantxa van experimentar una sensació que jo ja coneixia, per a mi era la tercera òpera, per a elles, la seva primera. Expectants vam baixar pel passadís, i ens vam agafar de les mans amb els ulls plorosos d'emoció.


Aplaudiments van constatar que el director ja havia entrat. I esperant que el teló s'alcés, es varen obrir els llums novament, i es procedí a fer un minut de silenci per les víctimes de l'accident ferroviari de Santiago. 
Seguidament, la vida prosseguia, i sense cap interrupció, la música va començar a sonar, i les nostres mans es van entrellaçar, malgrat la incomoditat que suposava.
Però el gran moment havia arribat, i nosaltres el gaudíem.
L'exotisme oriental acompanyat de les veus que feien vibrar els nostres cors, esdevenia una barreja sensorial només comprensible per aquelles persones que han sentit el què jo em refereixo; aquells qui amb l'òpera poden estremir-se, aquells qui s'emocionen, aquells que al llarg de més de dues hores són capaços de sortir del món rutinari i permetre sentir les emocions que provoca una òpera en directe.
Tot s'atura, tot gira al voltant de la música, de la posada en escena, de l'elegància dels personatges en travessar l'escenari i entrar d'una forma màgica en el si de cada espectador.
La tràgica història de la Cio-cio-san, anomeneda "Butterfly" per la seva extremada delicadesa commou al públic, en aquest cas amb el debut de la soprano Ermonela Jaho, que va ser ovacionada amb "Brava" al final del primer acte (Vogliatemi bene).
 Després amb l'ària "Un bel di vedremo" es podia constatar el mestratge de la soprano perquè l'emoció era palesa en cada gest; en cada inclinació del seu rostre, i calava profundament en nosaltres, que novament teníem les mans ben agafades.
L'òpera es va anar succeint fins que al final del segon acte, la jove geisha, després de tres anys, es prepara per rebre l'arribada del seu amor. La nit de vetlla i el cor de veus amb boca closa, provoquen una emoció on les llàgrimes comencen a brollar, i ja no les podrem aturar, fins que l'obra conclogui.
Els moments en que una mare comprèn la situació real, la que al llarg d'anys ha imaginat d'una altra manera; els instants que abraça el fill amb extremada delicadesa.
I arriba l'alba, ella es retira;  la intervenció del tenor Jorge de León, amb "Addio, fiorito asil", desencadena l'emoció, el plor que se sumarà amb el punt final quan la jove japonesa, repudiada pels seus, prefereix llevar-se la vida amb honor, perquè no pot viure amb honor. "Con onor muore"!!!

El crit "BUTTERFLY, BUTTERFLY!!! posa el punt i final.

Els aplaudiments se succeeixen, i nosaltres, amb els ulls enrogits per les llàgrimes descontrolades gairebé més de mitja hora, provoca la mirada i els somriures d'aquells qui comprenen la nostra emoció.
Sortim, i en uns instants ens tornem a abraçar, i totes tres plorem per tot el que hem sentit, per la força de la nostra amistat, per aquest regal que ens hem permès i que al cap i a la fi, és l'obsequi més preuat que es pot fer a l'ànima. Sentir!

Les onze passades, sortim del Gran Teatre del Liceu i anem a sopar al "Lobo". Brindem amb cava mentre sopem, ens besem i agraïm a l'univers aquest dia compartit.
De sobte, se sent un "cumpleaños feliz" entonat amb to gràcil i rítmic, no podia imaginar que aquell cant era per a mi, les meves estimades havien fet portar sobre un trosset de pastís de xocolata un 10 amb una papallona. Celebrant així, el cant a la vida, la que jo en aquell precís instants constatava a flor de pell.
No vaig poder evitar els plors, entre els aplaudiments de la gent que era a la terrassa i després les felicitacions dels allí presents.
Només podia donar gràcies, una i altra vegada per ser tan afortunada!!!
Gràcies amigues meves, gràcies "Butterflies, per sempre"!!!
Nit d'hotel, assaborint cada instant viscut, i pensant en un nou projecte.
L'endemà, l'Arantxa i jo tornàvem cap a Valls, de nou érem a Sants, ara amb el regust de la dolçor de la nit viscuda, dels moments compartits. La Filo ens deia adéu, i nosaltres empreníem el retorn. Novament cap a Tarragona (gràcies Jordi per recollir-nos).

I aquesta és la nostra nit, la que romandrà per sempre en el record dels grans bells moments.




"Viure el moment, girar-se del tot cap a la Lluna, la neu, les flors de cirerer, les fulles vermelles dels aurons, cantar cançons, beure sake, consolar-se oblidant la realitat, no preocupar-se de la misèria que tenim al davant, no deixar-se desanimar, ser com una carabassa buida que flota en el corrent de l'aigua".

ASAI RYOI "El món flotant"