LA MARATÓ: TRES SOMRIURES

LA SOLIDARITAT NO DEGENERA!

Cert, perquè la realitat de les malalties neurodegeneratives sí que ho fa.
Avui us apropo tres persones lluitadores, treballadores, i que van anar perdent la destresa per fer tot allò que era una pura rutina,  fins i tot el somriure va desdibuixar-se dels seus rostres per culpa de la malaltia de l'ALZHEIMER.
La Maria Ferré (mare de l'Anna); la Maria Queralt (la mare de la Marta) i el tiet Siscu.


De sobte, un dia les persones que has conegut tota la vida comencen a tenir unes reaccions, unes mirades, uns descuits petits que transformen la vida de tota la família,  sense poder frenar la "involució" que viuen. Tot canvia. Es crea un estat d'alerta constant, perquè el món sembla trontollar, i per què? "Com és que no te´n recordes". "Si ja t'ho havia dit"; però aleshores és quan comencen els periples mèdics, per tal de diagnosticar. I finalment arriba: ALZHEIMER.
I com un petjada de gegant, cau el nom sobre els cors.
Com serà el procés? És una incògnita. Medicacions per endarrerir les pèrdues, però arriba un moment que es trenca la memòria, i els bocins dels records no es poden enganxar, ni apedaçar; sacsejada l'ànima... Comença a aprendre a viure amb l'oblit, i per molt que vulguis retornar els pensaments, aquests agafen dreceres lleugeres, que avancen per les sendes del cervell, tan desconegut, i tan vulnerable.
No puc evitar entristir-me pensant en ells, sobretot pel patiment que comporta veure com la teva mare, no et reconeix; que ella es mira al mirall i pensa que davant seu hi ha algú que la mira; o que és incapaç de deglutir un flam, o un glop d'aigua.


La Maria Queralt va ser per mi una falca en la meva vida, en uns moments d'adolescència que necessitava tenir afecte, i que a casa no el trobava, per mil i una raons que ara no vénen al cas. Puc dir que ella em transmetia una energia que potser era el que em permetia carregar la bateria del meu cor i seguir. A casa seva sempre vaig tenir un plat a taula, un llit i un somriure que els porto ben endins. Maria et vaig estimar molt, i ara aquest afecte segueix amb la teva filla!











La Maria Ferré, la mare de la meva companya i amiga de fatigues des de fa 22 anys; la seva malaltia va capgirar el dia a dia; el neguit, i la por per la incertesa van residir indefinidament arran de tot el que anava esdevenint. Fins que la porta es va tancar per sempre, i el somriure va quedar clos dins i mai més va tornar.




   

I per acabar, el meu tiet Siscu.
Vaig créixer veient-lo tenaç, treballador i amant de la seva família; especialment del seu fill Carlos, que malauradament se´l va endur el càncer. Amb ell vaig veure la malaltia de ben a prop i com l'expressió del seu rostre anava perdent-se, a poc a poc; fins que només els seus ulls eren capaços de transmetre, però de vegades, no arribàvem a comprendre què volien dir. I el somirure, també és va fondre, i la paraula va emmudir; i la cadira de rodes va ser la seva companya... i la impotència de no saber què necessitava o volia, ens corsecava. I això té un nom: ALZHEIMER.
La meva filla, em deia que no volia anar a veure el tiet, però al final va ser una cosa normal. El tiet estava malalt i quan la veia arribar la seva mirada era diferent, era com un agraïment; bé, això és el que jo pensava i vull creure. El tiet necessitava els nostres petons, les nostres rialles, les nostres xerrades, malgrat que ell no podia correspondre´ns.

Tots tres ja no hi són, però el seu record viu entre nosaltres, i el seu somriure que es va perdre, encara és en la nostra memòria.
Davant de les malalties neurodegeneratives queda molt per descobrir, però amb actes solidaris, com la nostra Marató de TV3, és quan podem fer alguna cosa, perquè la recerca avanci i pugui evitar perdre els somriures.

 

       

         

         …Tu ja no hi ets i floriran les roses

    maduraran els blats i el vent tal volta

    desvetllarà secretes melodies;

    tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

    entre el record de tu, que m'acompanyes,

    i aquell esforç, que prou que coneixes,

    de persistir quan res no ens és propici.

    Des d'aquests mots molt tendrament et penso

    mentre la tarda suaument declina.

    Tots els colors proclamen vida nova

    i jo la visc, i en tu se'm representa

    sorprenentment vibrant i harmoniosa.

    No tornaràs mai més, però perdures

    en les coses i en mi de tal manera

    que em costa imaginar-se absent per sempre.

               Miquel Martí i Pol “Absències”