Volia escriure des del dilluns, però no sabia com començar, així que he deixat passar uns dies, i avui he decidit que en aquest espai de casa meva, que és el meu blog, havia de deixar les meves paraules per algú que de forma tràgica ha marxat massa d'hora, de forma inesperada, sense entendre per què hi ha vegades que conflueixen tot un seguit d'esdeveniments que provoquen un desenllaç fatídic, com la mort del Xavi Tondo.
Aquest dilluns, era a la sala de professors conversant amb una companya de totes les coses i moments que desaprofitem en la vida; no sé com va començar aquesta conversa, però sé perfectament com va acabar. Al cap de poc, entrava l'Anna, i amb el rostre desencaixat, vam comprendre que alguna cosa greu li havia passat. Ens comunicava que el Xavi Tondo, el nostre ciclista estimat, el referent per a molts dels nostres alumnes, al qual van sortir a animar feia uns mesos, havia patit un accident domèstic, i era mort. La primera reacció, va ser negar-ho; no entenc per què reaccionem amb la negació, i immediatament, obrir el navegador i buscar la notícia. Cruel sacsejada, fuetada de la vida, sí, era mort. Per uns moments, ningú va dir res; a mi em va venir al pensament, el seu somriure que de petit vaig descobrir mentre jo feia pràctiques de magisteri, i que va mantenir sempre; molts el tindran en la memòria somrient.
No el coneixia, però com a vallenca, comparteixo el dolor de la seva pèrdua; puc sentir el que molts han sentit i sentiran; la impotència de no poder fer-hi res, i assumir aquests cops tan durs que esmicolen l'ànima i apaguen el somriure.
Aquest post va dedicat a tu, Xavi, i a tots els teus, que de ben segur et mantindrem viu, perquè el teu pas ha deixat una petjada molt forta, o millor dit, una pedalada històrica.
Ja no hi haurà més escalades, ni curses, ni pòdiums; però des d'aquí de ben segur que sentiràs l'estima de tot el teu poble, que a partir d'ara t'enyorarà i recordarà.
El pavelló del Fornàs portarà el teu nom. Així que totes les generacions que ens precediran sabran per què es va escollir un nom tan digne: XAVI TONDO VOLPINI.
Els nostres alumnes, van oferir-li un sentit homenatge. Us en deixo una mostra, són els alumnes de primària asseguts al mig del pati,formant amb el seu propi cos, el teu nom, XAVI.Els més petits van seure al voltant, i un cop van tocar les 12 del migdia, es feu un silenci, que va acabar amb l'aplaudiment de tota l'escola.
A tots els que sentiu aquesta buidor, cerqueu consol en els bons records, i manteniu-lo viu per sempre.
El meu condol a la família, amorosament a la mare, qui per sempre tindrà el cor esmicolat,esposa, amics i de forma especial, a una persona que conec, i sé que
t'enyorarà moltíssim, per a tu Enric!
