L'ANELL DE LA TIETA

Avui fa un any que la tieta va veure que el temps s'escurçava i que volia deixar tancades totes les coses que la neguitejaven. Avui fa un any em va agafar la mà i em va dipositar l'anell, perquè la malaltia avançava i va voler que el dia del seu sant, el seu llegat fos traspassat. Ara escric amb l'anell posat, tot el dia que l'he portat perquè ella va saber fa molts anys que aquest anell seria el millor record entre ambdues.
La història va començar un dia que estant a casa seva jugant a enjoiar-me, ella m´ho permetia, no se´m va ocórrer res més, que dir-li: "tieta, quan se´t faci vella me la donaràs per jugar", i ella em va dir: "i tant, aquest anell serà per a tu". Han passat més de 40 anys de la seva promesa, tot i que l'anell no va envellir mai!
Avui un any després porto  l'anell de la mare, perquè es coneix així, i tot i ser la meva tieta, va ser en moltes ocasions, una altra mare.
Tieta, l'anell llueix, tu ja no hi ets, no ho pots veure, però sempre vas saber que la portaria amb gran estima.
D'alguna manera aquest anell em transporta a la meva infantesa amb tu al costat, i ara, lluny d'aquell temps la meva mà et porta, tot i que ell lloc que ocupes no es pot veure, perquè tu ets en el meu cor.
Sense adonar-nos-en hi ha paraules que amb el temps acaben esdevenint records extraordinaris.
Sempre serà l'anell de la tieta Virgita!

LA MARIA DE CAL GUARDA

El dia 16 de febrer de 1938, en plena guerra, va arribar la meva mare. La filla del Joan de cal guarda i la Trini; i la història em remet a les vivències que expliquen com la iaia al refugi rebia aliments per tal de poder alletar la mama, perquè l'escassetat era majúscula.
Han passat 80 anys, i com ella mateix sempre diu: "la vida és com una cinta mètrica, de cop t'adones que s'escurça", però sempre li dic, que ella té sort de veure com va passant, d'altres van marxar.... I tot i que celebrar aquest aniversari és motiu de joia, hi ha el regust amarg per la pèrdua del teu fillol, el meu cosí de l'ànima, el Carlos, un 16 de febrer, de ja fa cinc anys.

Dues germanes que heu hagut d'acomiadar els vostres fills, ben joves! I tot i així, malgrat els cops de la vida que són veritables destructors, hi ha hagut una força que novament ha fet sorgir belles emocions i permetre´t seguir gaudint dels petits moments que són els que realment ens aporten la felicitat.

Picamoixons i Valls dues poblacions que formen part de les vuit dècades, i des de fa uns anys, hi has afegit Barcelona, perquè com deia Heràclit "Tot flueix, tot canvia".










La teva infància lligada al petit poble amb mossèn Enric, els belgues, i les teves amistats de la fàbrica.

Després el casament amb el papa, i l'arribada del Xavi i més tard jo. I poc després el trasllat a Valls, on temporalment et va suposar un canvi brusc; però que amb els anys vas acabar lloant!!!
Les malalties, els comiats dolorosos, i els moments de gresca amb la colla, no els podem oblidar, i el naixement del Pol i la Jana.

I des de fa uns anys, un nou amor: l'Eladi!

Un dia algú em va dir, "si demanes amb força un desig, s'acaba complint"; doncs la veritat és que un dia totes dues soles, ens lamentàvem de la solitud, de com la nostra família s'havia escurçat... Suposo que algun estel va traslladar a l'univers el nostre sentiment, i a poc a poc vàrem anar augmentant i augmentant el nostre cercle més proper; l'Agustí i la Carme; l'Eladi i la Marisol; el Bernat i la Montse... I per la meva banda una collada, fins i tot un "besnet"!!!!

Què dir-te mama? Que la vida no ens ho ha posat fàcil, som guerreres nates. Hem vençut batalles, en algunes ens han derrotat les adversitats, però sempre ens hem aixecat; malgrat les contrarietats, malgrat el caràcter de totes dues, malgrat que la falca surti, malgrat els malgrats....N'hem sortit enfortides i victorioses.
Ara gaudim de la placidesa merescuda; i per tant, projectarem per molts i molts anys la bonança que tenim, perquè ens la mereixem!!!!






          FELIÇOS 80 AL COSTAT DE TOTS ELS QUI T'ESTIMEM, I T'HAN ESTIMAT !

                                              AVUI I SEMPRE "SIGUES FELIÇ"!

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

M’hauria agradat llegir-te aquestes paraules però sabia que l’emoció les empresonaria, i no podrien sorgir amb la intensitat que estaven pensades; per això les disposo en aquest espai, on les llàgrimes s’apoderen constantment del teclat, però amb les aturades necessàries,  finalment podran ser compartides.

El dia 9 de novembre esdevindrà per sempre una data dolorosa en el nostre calendari personal, el dia que el teu batec va cessar, i la tristesa va instal·lar-se en el nostre el cor, col·locant en la volta celestial  un nou estel amb llum pròpia.

La Victòria, la nostra gran amiga, ha emprès el llarg viatge travessant l’altra banda del camí, on nosaltres de moment no hi podem anar, i per tant, haurem d’aprendre a caminar amb el seu esperit i amor.

Resulta difícil escriure sabent que ja no hi ets; que els teus missatges, les teves rialles, les teves paraules, els teus detalls amb nosaltres quedaran per sempre en la caixeta dels bons records, perquè tu has estat l’heroïna d’aquesta història que es va interrompre amb un diagnòstic devastador, pensant que potser trobaríem el beuratge que t’alliberés; no ha estat així. La lluita tenaç ha acabat, i no en va, ens has regalat grans lliçons d’humanitat, i de perseverança malgrat les adversitats.

Has estat una bona filla, lleial esposa, amorosa germana, magnífica amiga, i per damunt de tot, extraordinària mare. Ara ens pertoca als hereus de la teva amistat compartir tot el que ens vas donar amb els qui tu tant has estimat.

“El veritable amor no s’esgota. Com més en dones més te´n queda. I quan disposes a extreure´l de la font veritable, com més en treus, més generosa és”.
Les paraules d’Exupéry m’apropen a tu, i et defineixen a la perfecció, perquè eres amor i generositat. Cadascú de nosaltres reviurà el teu amor en la mesura que tu el vas disposar, i així serà com tots haurem d’avançar, i quan les forces defalleixin, projectar el teu somriure, i pensar que vam ser afortunats de trobar-te en el nostre camí.

El teu caràcter obert, afable, alegre, entusiasta, somiador, ha permès sembrar infinites llavors d’amor, amistat, respecte, comprensió, tolerància... I aquest ha estat el teu llegat en cadascun de nosaltres, que es va posar de manifest el divendres a l’església de Puigpelat, evidenciant el fruit de tot el que havies conreat, esclatant  en forma de gran tristesa, perquè la pèrdua era d’una magnitud inabastable.

La Mimi i la Bet les teves joies més preuades ara també formen part del nostre tresor; cuidarem el Ramon; patirem la tristesa de la teva mare i germà... I seguirem parlant de tu, recordant-te eternament.

         Adéu estimada Victòria, trobarem noves sendes, i el teu record serà el far que sempre il·luminarà el nostre camí.

 I m’apropio uns versos del poema de Péguy, per reflectir un pensament que s’escau a la teva personalitat i que ressonen amb la teva veu:

“Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?”
Jo us espero. No soc pas lluny.
Soc just a l’altre costat del camí”.

T’estimarem sempre, de part de tota la colla, de les nenes del Camino i de la petita Jana!

81 ANYS, FELIÇ ANIVERSARI PAPA!

Gestat en temps pau i nascut a les portes d'una guerra; un 2 de juny d'un any sagnant, un any que marcaria la història, la teva i la del món.
Ja han passat 81 anys, i novament, un aniversari marca el calendari, que fa més de dues dècades no podem celebrar amb la teva presència, perquè emprengueres aquest llarg viatge massa d'hora. Però el record perdura en les ensenyances, en l'afecte, en l'empatia, en l'amor del pare que vaig tenir, que tant enyoro i que avui evoco en aquest petit espai.

Passen els anys i no envelleix el record, perquè el temps roman perenne en el teu darrer aniversari, en els teus 59 acabats de fer; i així quan acluco els ulls només veig aquell home que pensava jubilar-se i que no se li concedí el desig.

Amb la cançó que el Jordi C. em va cantar un dia i que em va emocionar et desitjo un feliç aniversari entre estels, records i pensaments!

CAT STEVENS "Father and son"

"La gent té estrelles que no són iguals" Papa, tu ets la meva estrella enmig de la immensitat!

RECORDANT-TE!!!

Avui en la nit fosca, evoco els teus records, i les taques dels estels m’apropen la vida que junts vam compartir. Ara em resten els bocins de temps compartits,  i els petits fars de la nit m’il·luminen l’ànima, i em permeten recordar que demà faries anys...

I quan la tristesa assota, esperem una nova posta de sol perquè dissipi i allunyi les llàgrimes, i així ens deixi mirar el cel, i preguntar-nos: “ Les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva”?

 Jo tinc la teva!

Un altre 1 de marc; un altre aniversari, Xavi!

TORNAR A CASA

Ahir, mentre tafanejava el facebook, algú recordava un escrit meu, i l'enllaçava. Vaig clicar i el rellegí novament. Que lluny em quedava tot. Han passat quatre anys d'aquelles paraules, quatre!!! I ara he obert el meu blog, aquest espai que tan m'agradava, però que en un moment determinat vaig deixar de banda, perquè ja no em calia escriure. Però l'he enyorat. De vegades, mentre seia en alguna sala d'espera, escrivia rengleres de pensaments, que hauria pogut transcriure al blog, però no....
Cada moment ens remet cap on i com.
No sé si hi vindré sovint, però almenys, avui hi he tornat. I mentre escric, m'envaeix l'emoció; aquella que sents quan has estat temps fora, i tornes a casa!!

ELS TEUS 50, XAVI

Que agosarats podem ser els humans pensant que podem planificar la vida amb tanta antelació; vaig creure que per llei de vida podríem celebrar el teu 50 aniversari, i et prometí que ho faríem amb una gran festa. Avui i des de farà quatre anys, aquesta promesa es va esvair! Se´n va anar amb tu, tot i que jo la tinc molt present; com t'hi tinc a tu!

Encetaves el mes de març d'un any de traspàs, per poquet no arribes el dia 29, crec que t'hi esqueia, perquè és un dia poc usual en el calendari, especial i autèntic, com tu; però vas preferir començar el mes, era diumenge, i amb una força gegantina vas arribar al cor de casa.

Aquest dissabte celebraries 50 anys, Xavi, però ja no hi ets. I t'enyorem molt; i enyoro no haver-te dit que t'estimava. Aquelles paraules que hauríem de dir-nos més sovint, i mantenim tancades en el pensament; se sobreentenen però cal sonoritzar-les de tant en tant, perquè enforteixen l'esperit.

La vida és tan efímera, i plena de canvis inesperats que ens alteren per sempre la nostra rutina. De vegades són sorprenents i fantàstics, només faltaria! Però d'altres són destructius i cruels.

Quan reps la sotragada, i t'aixeques, és quan t'adones que fas tard; que mai hem de posposar el que tenim pensat fer; mai hem de creure que ens queda molt de temps; mai hem de pensar-nos que som amos del temps, perquè únicament en som fills. Cal aprendre a viure el moment, i planificar el present amb il·lusió perquè és la millor garantia per a un futur excel·lent, Horaci ja ho deia!

Xavi, un any més brindarem per tot el que ens uneix; i a la nit, una vegada més estirarem els 

braços per tocar aquest estel que ens il·lumina, i que ens dóna força; aquest estel que ets tu!!!

Sovint quan sento el vent, penso en tantes coses que no únicament les coneixia Èol, sinó que nosaltres les vàrem compartir i en vam ser còmplices; i ara amb aquesta cançó m'emociono, et recordo i evoco tot allò que hauríem pogut fer, però la vida és així...
Això germà meu, no només ho sap el vent!

FELICITATS, ESTIMAT!!! 

UN ALTRE ANY, XAVI!

Demà, 1 de març de fa 49 anys vas arribar tu!!!
Em vas donar la mà per aprendre a caminar, i vaig pensar que no calia patir.
Però un bon dia, amb el teu estil particular, em vas venir a dir: "Busca´t la vida, nena. Jo me n'he d'anar"!!! Quina putada!
Ai, Xavi, tant que ens les fotíem, i ara, com t'enyoro!!!
Perdona que no estigui massa eufòrica, però et prometo, que amb una miqueta de temps, ho podré solventar.
La Marta em deixà en un comentari, el que cito d' Eduardo Galeano: "L'oblit és l´única mort que mata de debò"!!!

F E L I C I T A T S,  N E N!!!

Demà estigues atent, veuràs llumetes des de casa, serem nosaltres. El Pol i la Jana amb els seus lots t'enviaran milers de besades!!!

ADÉU ESTIMAT!

Fa dies que no entro als vostres blogs, no perquè no m'interessin sinó perquè la meva tristesa m' impedeix fins i tot llegir.
Avui, us deixo l'escrit que vaig llegir, amb feines i treballs, el diumenge dia 17 en l'enterrament del meu cosí Carles, per als amics; però per a casa era el "Carlos".
La vida ens fa passar proves de resistència, i certament som capaços d'aguantar-les, però en cada assalt anem deixant bocins de la nostra ànima.
Des d'aquí aprofito per donar les gràcies a tots els qui us vau atansar al tanatori, als qui m'heu escrit missatges, als qui amb una abraçada m'heu alleugerit el dolor d'aquest trasbals tan gran. En nom meu i de la tota la família. MOLTES GRÀCIES!!!

ADÉU ESTIMAT!

Avui poso veu a les meves paraules, les que sovint escric i comparteixo amb aquells qui les volen llegir. Avui, són per a tu Carlos. Cosí i germà meu, perquè has estat com el meu germà gran que vetlla perquè la seva germana petita estigui bé. Som moltes les persones que t’hem conegut i encara que sembli un tòpic, tu eres una gran i bona persona; tothom et recorda amb el teu somriure, amb les teves sortides còmiques, amb les anècdotes tan ben contades que esdevenien una teràpia per als qui et teníem a prop.

Eres el maquinista incansable que amb una artesania magistral confeccionaves juntament amb el teu fill, una maqueta fèrria meravellosa; la darrera cosa que vas compartir amb els meus fills.

La teva passió pel món del ferrocarril ens l’encomanaves a tots, i no cal dir que la vivies amb els teus amics del Ferrocarril. Però malauradament, vas pujar en un tren que s’aturava a mig camí, pensant que anaves en bona direcció. En aquest recorregut has estat un fill exemplar, un espòs fidel,  un pare extraordinari, un nebot modèl·lic, un cosí que no podré oblidar mai, un amic autèntic, un regidor modest… I així aniria engruixint els vagons d’aquest tren que ha estat la teva vida, però que avui les vies han fet un canvi d’agulles i puges cap al cel.

Descansa, estimat, que la teva ànima esdevingui lliure, i de ben segur que serem molts els qui et portarem en el cor, i quan sentim el xiulet del tren, ens aturarem i et sentirem molt endins.

Avui tot un poble, Picamoixons, plora la teva partença!

T’estimarem sempre, Carlos!

Picamoixons, 17 de febrer de 2013

Els seus amics de l'AAFVAC també li han fet un homentatge, clicant les sigles el podreu llegir!

PARE MEU!!!

Parlem de tu, que no hi ets, i ells descobreixen qui era el seu avi, que no pot ser aquí perquè viu al cel.
Parlem de tu, i em demanen com eres.
Parlem de tu, i ells t'anomenen, avi Àngel.
Parlem de tu, que fa 17 anys vas emprendre un viatge amb un bitllet que no tocava.
Parlem de tu, i jo encara ploro. Ara ja entenen per què!!!
PERQUÈ T'ENYORO, I T'ESTIMO!!!
Pare meu, com m'hauria agradat compartir amb tu, un trosset més de la meva vida, de la nostra vida!!!

Seguirem parlant de tu, i no t'oblidarem mai, perquè ets dins nostre!!!

ADÉU GERARD!!!

Ara, després d'un dia alegre, descobreixo la trista notícia de la mort d'un dels components de LASTAND: el guitarra, el Gerard Valls; i com ve deia en Lluís Ribé, pare del Jordi, cantant i guitarra del grup, la formació vallenca s'ha quedat orfe.
I la mort truca la porta, i no vol saber res, només et ve a buscar; no vol treves, ni esperes, ni precs; ella es planta a qualsevol indret, a qualsevol hora, sense excuses ni prèdiques. Maleïda sigues, quan estronques la vida dels joves, quan t'emportes una ànima sense malícia, un talent que despuntava. I ara què?
Vas gosar entrar a l'aula universitària i esquinçar el cor del Gerard, apagant el seu batec; esborrant el projecte de vida; les il·lusions, l'amor per l'Ariadna; silenciant la guitarra d'una colla que va gosar plantar-se amb la seva música, i sonar ben alt.
Les cordes de la teva guitarra han emmudit, però pots estar segur que vibraran per sempre en la memòria dels teus amics, el Jordi, el Guillem i el Cesc que t'han perdut com a membre del grup, però la teva petjada quedarà per sempre en ells, i en tots els qui et van conèixer.
Li vaig dir al Lluís, que en el proper concert, volia venir per sentir-vos en directe; qui m'havia de dir que faria tard; que amb 20 anys te n'aniries.
L'altre dia al blog de la Marta, vaig descobrir aquest poema, i em va frapar. No pensava que tan aviat entraria en els meus escrits.
Així, que Gerard, no podré sentir-te en directe, però a l'altra banda del camí, somriuràs veient-nos i sentint-nos parlar de tu, i sobretot recordant-te, perquè així no morim, tan sols, esperem!!!

A l'altra banda del camí
La mort no és res: jo tan sols sóc a l´altre costat.
Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.
El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.
Anomeneu-me pel nom que sempre m´heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet:
no empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.

Continueu rient del que ens en rèiem junts.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s´ha fet,
sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat.
L´eix és el que sempre ha estat.
El fil no s´ha tallat.
Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè sóc fora de la vostra vida?
Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,
just a l'altra banda del camí.

Charles Peguy

PER MOLTS ANYS, NEN!!!

El dia 1 de març torna novament el teu aniversari, però ara queden lluny massa coses, dos anys sense celebrar-lo, i que difícil és felicitar a algú que has estimat, però que ja no és aquí; no fer-ho és acceptar la pèrdua definitiva, i malgrat no ser-hi físicament, ell roman en cadascú de nosaltres.
Així, que amb una tristesa que a poc a poc anem ensinistrant i amb l'ànima més enfortida, avui us convido a la celebració de l'aniversari del Xavi, el meu germà, a qui jo deia "Nen", i ell em deia "Nena"(mira, érem així de simples!)
L'any passat deia que no hi hauria pastissos, doncs Xavi, aquest any te n'hem preparat un d'especial, no és dels meus, perquè aquest sé que no te´l podries menjar; és un pastís gairebé màgic, perquè et permetrà assaborir-lo entre els estels, l'ha fet amb molta estima, una bona amiga blogaire, la Carme.
I tots junts bufarem aquest 48 que no pot ser i és; aquest 48 que marca la teva mort prematura, aquest 48 que ens esmicola novament!
Seguir sense tu, no és fàcil, però n'estem aprenent; et recordem molt, parlem de tu, ens imaginem el què diries davant de tot el que passa; de vegades vaig pel carrer i em vénen records compartits, i em poso a riure, i sé que d'alguna manera em vols fer somriure des d'on ets, i et sento en el meu batec, perquè una part  teva roman en el meu cor.
El "petit" em diu que pensa molt en tu; la mama ha començat a trencar el seu silenci i a acceptar, l'inacceptable en una mare; l'Anna et recorda sovint, la Jana sempre parla del tiet Xavi... A l'escola va descobrir que el seu nom té 4 lletres, i estava feliç perquè XAVI, també en té quatre. Ja ho veus, de segur que em llegeixes, i em diràs "quines collonades poses", però com que ja saps, que jo necessito dir, compartir, tot el contrari de tu, doncs ho entendràs perfectament.
És una manera, altra volta, de constatar el molt que t'estimo, i el poc que t'ho vaig arribar a dir.
PER MOLTS ANYS NEN!!!
MIL PETONS, AGAFA´LS QUE SÓN PER A TU!!!!

La Traviata, per tot el que representa entre nosaltres!!!

Als meus amics del facebook, us vull demanar un favor, en la mesura que us sigui possible; els comentaris d'aquest post, si podeu me´ls deixeu al blog, perquè així quan vulgui llegir-los i rellegir-los em serà més fàcil. Encara que us sembli una bajanada, hi ha petites coses que ens ajuden a caminar davant les absències.

Mil gràcies a tots/es, pel caliu que em transmeteu!!!

REPIQUEN CAMPANES

Repiquen campanes,
plenes de tristor,
anuncien que Tots Sants
i el dia dels morts
tornen una altra vegada.
Repiquen campanes
en el cor de la mare,
que frisa per deixar
ben lluenta la llosa blanca
amb lletres argentades.
Repiquen campanes,
i el dol es fa més fort
desencaixa les entranyes
malgrat han cessat
els retrets,
i els turments inexplicables.
Repiquen campanes,
cementiris plens de flors,
de silencis inacabables,
patiments emmudits,
i famílies desolades
per aquells que tant estimàvem.
Repiquen campanes,
no les vull sentir;
són per tu,
no les puc aturar
i ella segueix preguntant:
"El tiet Xavi, quan tornarà"?

XAVI, T'ENYOREM!!!

Tot el cap de setmana que he estat amb una tristesa, que no puc negar, ni dissimular i que conec perfectament quina n´és la causa. Doncs bé, el dia 1 de març el Xavi celebrava el seu aniversari, en faria 47, però no podrà ser; assumir-ho provoca en nosaltres aquesta tristor, que en determinats moments és més evident i en altres ocasions sembla com si no hi hagués res que pertorbés el nostre dia a dia, però en el fons sempre hi ha el batec del record d'aquells que no tenim, i que enyorem. Demà serà el primer aniversari, sense ell, sense espelmes, sense regals... Només la seva essència, que és el que vull compartir amb vosaltres, malgrat que molts que em llegiu, no el coneguéssiu.
Ahir, la bona amiga i periodista Gemma Casalé em remetia la lectura d'una història d'amor marcada per un final injust. Vaig plorar, mentre el llegia, i pensava en totes aquelles persones que han d'escoltar, les paraules que la mama i jo vam haver d'engolir-nos el dia 10 de juny, assegudes en un despatx de l'hospital; impotència, un dolor que et recorre les extremitats, i un tremolor que només pot percebre aquell que malauradament rep aquesta sentència cruel.
"No hi ha res a fer"!!!


Així, que des d'aquí FELICITATS, NEN!!! No hi ets, però et sentim; no podem parlar però recordem les teves paraules, no et pots imaginar les vegades que emprem aquelles expressions que tant et caracteritzaven; perquè tal i com va dir una vegada en Xavier Sardà: "L'home mor dues vegades; el dia que el seu cos se´n va i el dia que marxa la darrere persona que ens recorda"!!! Així que Xavi, per molts anys entre nosaltres, i un petó amb força cap aquest cel que t'acull( de ben segur que si em sentís que parlo del cel, es cagaria amb alguna cosa grossa, ell era així!!!)

Aprofito per compartir l'article d'Almudena Grandes que és un relat meravellós del què pot fer l'amor, quan la vida s'apaga.
www.elpais.com/articulo/portada/final/elpepusoceps/20110227elpepspor_12/Tes

SEGUIR LES TRADICIONS: TOTS SANTS.

La tardor va avançant, l'hora canviarà d'aquí molt poc, i les tardes tornaran a ser llargues i fosques. Amb aquests canvis, el calendari marca dates assenyalades; dilluns, Tots Sants.
Els cementiris empolainats, nínxols nets, argolles relluents,vidres sense restes del silenci que habitualment tenen; flors de tots colors, rams, orquídies i moltes persones recordant aquells que un dia van estimar i que mai podran oblidar.
Passejades en memòria dels qui ja no hi són, el cementiri de Picamoixons, és petit i des d'un anys cap aquí l'han transformat, i realment esdevé un lloc, que encara que soni paradoxal, és acollidor.

Avui he fet una cosa que no havia fet mai, i és anar al cementiri amb la meva mare per tal de netejar aquell petit espai, que quan t'hi acostes se´t fa un nus a l'estómac i fins i tot et costa respirar. Em vénen al cap dos adverbis que quan van junts, són terribles: MAI MÉS! No els veurem mai més, però romandran per SEMPRE en nosaltres, per tot el que un dia vam significar i vam compartir plegats.
Els altres anys ho feia una tieta, però ara toca el relleu generacional.
Hi havia un anar i venir de gent; i jo pensava mentre netejava el marbre d'un dels nínxols de la família; "QUIN SENTIT TÉ TOT AIXÒ?"
Recordem una, dues i fins i tot tres generacions, però després, els que ens precediran, no sabran res d'aquells que un dia van ser part indispensable per a nosaltres.
Recordem cada dia, no cal anar al cementiri, i crec que no cal tenir un dia per a fer-ho; des de casa, des de la feina, passejant pel carrer, sempre recordes aquells que has estimat i ara no hi són.
Mentre jo estava amb aquestes cabòries, ha arribat una família coneguda per la nostra i emparentada de molt lluny; salutacions, silencis, i després la conversa, sempre al voltant de la mort. És el que toca!
A mi m'agradarà que em recordin pel què he estat, pel què he estimat, pel què he compartit, i no per haver de seguir una tradició. Però, no tothom pensa així; hi ha qui necessita el cementiri, les flors i que cadascun dels qui passin per davant, preguntin: - I aquí, qui hi ha? Al cap dels anys, ningú ho sabrà, però es continuarà la tradició d'anar al cementiri per Tots Sants!

"IN MEMORIAM"

El dia 2 de juny del 36 naixia una persona molt especial, el meu pare. Tot just havia arribat en aquest món que esclatava la Guerra Civil, comportant tot un patiment perquè una guerra amb un nadó era una situació molt complexa.
De caràcter reservat, senzill, amable, amb un somriure dolç, que el temps i les situacions familiars van anar tornant agre i trist, així era l'Àngel. No es queixava mai, i sempre volia veure el got mig ple, mai a l'inrevés.
Recordo que sempre deia les coses amb una lògica aplastant, no donava tombs, i una de les seves afirmacions que més recordo era que tot tenia solució, menys la mort. Em solia dir, que un cop havia fet una cosa fos conseqüent, i que si havia de rectificar, doncs que ho fes. Potser vaig aprendre el CARPE DIEM d'ell. I sempre deia, "Lídia, compte amb les paraules, el peix mor per la boca", quanta raó!!!
Avui, encara el ploro, i no he superat la seva pèrdua. El dia que va néixer el meu fill vaig plorar molt, primer perquè tenia aquell ésser petitó sortit de les meves entranyes, i segon perquè el meu pare, en un dia tan especial, tampoc hi era, i no seria mai més.
Fent repàs del què vaig viure amb ell, ara em ve a la memòria, que un 2 de juny, ningú va recordar el seu aniversari, i ell no ens va dir res, fins que l'endemà la mare, tota esverada ens va dir que no l'havíem felicitat. Ell com si res, es va posar a riure (jo m'hauria fotut com una moto, amb això som molt diferents!).
Ja fa quinze anys que no el puc felicitar, però us ben asseguro que no ho he oblidat mai, i cada 2 de juny, entre moltes altres dates, recordo el meu estimat pare.
M'hauria agradat dir-li, que me l'estimava molt, moltíssimes vegades més, però la malaltia va fer que amb 59 anys ens deixés precipitadament.
Aquest post va dedicat al meu pare, el que em va donar el ser, i que sempre, sempre estarà en mi!

T'estimo pare i t'enyoro!!!