El dia 18 de gener, tot just encetàvem un nou any, quan els deliris per fotre´ns, una mica més, augmentaven de forma indescriptible. A què em refereixo? Doncs, que en el consistori de Tarragona prosperava una moció presentada pel PP, on es demanava el canvi de nom de la UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI, per Universitat de Tarragona. I amics, molts ens temíem, que alguns regidors secundarien la moció, i efectivament el PSC, va votar a favor. PSC i PP sumaven 17 vots a favor; CiU s'abstenia, i ICV votava en contra. Aprovada la moció, i adéu siau URV.
L'alcalde socialista defensava el vot del seu partit, argumentant que la finalitat darrera era portar el nom de Tarragona, i per la qual cosa, farien el que més convingués. A qui???
Mireu, només cal llegir el que pensava el Sr. Antoni Rovira i Virgili (President del Parlament a l'exili 1940-49; militant d'ERC) es comprendrà perfectament, on rau l'interès per canviar el nom.
I no m'allargo, perquè no cal, però sí que aprofito uns versos d'Espriu, abans no ens prohibeixin fins i tot els records d'aquells qui van lluitar i morir pensant en una terra lliure!
"Escolta, Sepharad: els homes no podem ser
si no són lliures,
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures!"
"La pell de brau" (XXXVIII)
Orgullosa d'haver estudiat a la UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI, per a mi, sempre serà la URV!
"A tots els que m'han agraviat, perdono; a tots els qui hagi pogut agraviar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l'ombra d'un rancor. Donaré gràcies a Déu de que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d'aquesta placidesa i serenitat que m'omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i lo que representa de Pau, Justícia i Amor. Lluís Companys" LA MORT DEL PRESIDENT de Josep Benet.
Cada 15 d'octubre sonen les salves per la seva mort, ens apleguem a la Plaça del Blat, i després anem a fer l'ofrena floral i lectura d'algun text o poemes, per tal de fer més solemne l'acte d'homentatge. És molt d'hora, amb la foscor de la nit, que comença a perdre la seva intensitat, perquè la llum del dia, l'empeny. Nosaltres el recordem, els vallencs, i molts altres de diferents indrets de Catalunya, perquè el nostre president, va morir en mans d'un govern que ens odiava, i no n'estem massa lluny, actualment.
Avui, a les portes de molts canvis, cal que ens unim, amb la mateixa força que desprenen les darreres paraules del testament del President Companys.
Que no prevalguin els interessos, sinó l'estima d'una terra lliure; que l'esforç de tots els qui ens han precedit tingui sentit, que no mori la seva lluita, nosaltres en som els hereus.
"... res de venjances, recollim les lliçons de l'experiència... TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A VÈNCER!!!"
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!
VISCA EL PRESIDENT COMPANYS!!!
Dissabte passat, vaig fer una passejada per un lloc que el coneixia de paraula, l'havia llegit, fins i tot maleït per ser el punt final, d'algú que va donar la seva vida per la nostra terra, però que no l'havia visitat mai. Així que de forma improvisada, sortint amb la meva filla i la meva sogra vam anar al Castell de Montjuïc, i a mesura que anàvem pujant entre els crits de la Jana, per l'emoció de veure que anava tan amunt, i balancejant-se dins la cabina del telèferic, no podia deixar de pensar en aquell paisatge que tenia enfront meu i de tot el que havia significat i suposat. Quan vam ser davant de la porta d'entrada, em quedí palplantada, vaig treure la meva càmera petitona i vaig començar a fer fotografies, talment semblava una "guiri" més, però en el fons, era una patriota dolguda per la pèrdua de temps que estem vivint, per les ferides que la política m'ha deixat a l'ànima; per tots els ideals que un dia van ser el meu veritable motor, i que tot i marejar la perdiu, em queda l'anhel de llibertat més viu que mai. Sentint les llambordes a la sola de les botes, anava passant lentament, pensant en aquell darrer viatge del president, que faria que el dia 15 d'octubre l'afusellessin per "Adhesión a la rebelión militar" i així aniquilessin qualsevol esperit amb pretensions que poguessin anar més enllà de les permeses. Han passat molts anys d'ençà, però encara avui, hi ha qui ens odia pel sol fet de ser catalans; nosaltres hem nascut en aquesta terra, i no en podem estimar d'altra. Només demanem que ens permetin la llibertat de viure com volem, organitzar-nos com sabem i gaudir en plenitud dels nostres recursos. Fa dies que segueixo l'Uriel Bertran al Parlament, avui us deixo aquest enllaç, que només amb un minut, podreu escoltar el què podríem fer, si d'una vegada, s'obrís aquesta porta!!!
Fa anys, la meva estimada Marta, em va fer un regal molt especial, un llibre ple d'història viscuda per un home que ho va donar tot; fins i tot la vida. "La mort del president Companys" de Josep Benet, i la dedicatòria em deia "Persegueix els teus somnis"!!! Gairebé dues dècades després d'aquell regal, després d'una experiència personal a nivell de política local, jo segueixo cercant la llibertat de la meva pàtria, la mateixa que la del nostre president afusellat al Castell de Montjuïc la matinada del dia de Santa Teresa, de fa 71 anys. "Sigui la que es vulgui l'eixida d'aquesta guerra, no serà la de la mort de Catalunya, si cada català, o almenys els millors, saben enfortir la fe en ells mateixos i ofrenar-la a la resistència i a l'acció patriòtica", escrivia Companys. Després de tants anys, encara restem en el mateix punt; som molts els catalans que ens sentim de debò, però què ens manca? Estem emmanillats a un govern que no ens representa, que ben segur demà honorarà la memòria del president assassinat, i seguidament continuarà la nostra peregrinació. Avui, des del meu blog vull enaltir la fortalesa del president Companys, al qual admiro i respecto des que tinc ús de raó. La vida passa i la llibertat no arriba. "No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs. Lluís" Aquestes van ser les darreres paraules dirigides a la seva esposa, Carme Ballester. Algú que mor amb aquesta dignitat, i orgull per la seva pàtria, no es mereix el que ara ens toca viure. Catalans i catalanes, som els/les millors, per tant, ens mereixem el millor: LA LLIBERTAT!!! VISCA CATALUNYA LLIURE, VISCA EL PRESIDENT COMPANYS!!!
Darrerament vaig d'una emprenyada a una altra; i sé que no aconsegueixo res fent-ho, però permeteu-me que ho digui grollerament, "n'estic fins els collons"!!! (i no en tinc), de veure com em refrega aquest "puto govern" la gran notícia que es treuen la paga extra. Com en saben!!! Ara fan d'abanderats, encapçalen el gran sacrifici, que a poc a poc aniran estenent a la resta de desgraciats, que no volem acatar, que ens queixem a la paret, perquè no hi ha ningú que reculli el nostre esgotament, i que d'aquí un dies anunciaran que els funcionaris se´ls treu la paga. I aquí entro jo, i tot el col·lectiu de la concertada, que no tenim cap consideració com a funcionaris, però sí que la té el nostre sou. I aleshores, haurem de continuar treballant amb aquella il·lusió que hom espera de nosaltres, amb uns nens cada cop més mimats, més dèspotes, més dictadors; anirem de colònies i cantarem "Vella xiruca"!!! Amics, comença a ser hora de plantar-nos. Un govern que pretén acabar la crisi amb retalles, cap on anem??? Quanta gent se li ha cancel·lat la seva visita mèdica perquè l'especialista no el visitarà; quanta gent teníem l'esperança de saber el per què de malalties que es repeteixen en el sí de la mateixa família, i ara no hi ha diners per fer cap seguiment; quanta gent segueix sense feina perquè tenim un govern que no fa res per generar-ne; i anem sumant el desencís; fins que la merda ens ofegui a tots plegats. Els números canten, cada dia 60 milions d'euros se´n van cap a Madrid. (Una escola amb tots els equipaments costa 4 milions d'Euros, un hospital comarcal sobre uns 15 milions, i així podria anar detallant tot allò que no tenim ni tindrem perquè seguim, escanyats amb corda ben curta a aquesta realitat que és coneix amb ESPANYA)!!! Bé, acabo perquè per avui ja n'hi ha prou!!!
Estem a les portes d'una nova etapa electoral, i cada partit treu o escull els seus millors candidats per tal d'aportar el bo i millor per la seva ciutat, fins aquí suposo que tots estareu d'acord amb les meves paraules. També crec que les persones que volen vincular-se en determinats partits ho haurien de fer pel sentiment d'estima a la seva ciutat i no pas pels guanys que n'obtindran si aconsegueixen alguna regidoria, amb dedicació exclusiva, òbviament. La política s'està convertint en aquell lloc de treball que molts busquen i procuren no retornar al seu, si és que en tenien , perquè els guanys que n'obtenen són molt més sucosos. Quina llàstima! El que no entenc, i que em perdonin si molesto algú, és que la senyora Mansilla faci aquestes declaracions que he extret de la notícia que apareixia al delCamp.cat, dient que deixa tots els càrrecs comarcals i locals per dedicar-se únicament a la delegació d'Interior. Aleshores, la meva pregunta és: què hi fa al lloc número 2 de la llista de CiU de Valls; si plega, no acabo d'entendre que es torni a presentar. O bé, després al cap d'un temps, dimitirà i així les llistes es mouran i podran entrar altres persones. Diríem que és una estratègia política, basada en l'engany, al meu entendre. Si jo vaig errada, que algú m'ho expliqui, que potser aleshores ho entendré, perquè ara de moment la meva única reflexió, és que en POLÍTICA NO TOT S'HI VAL!!!. A continuació us deixo un fragment de la notícia que m'ha portat a escriure aquest post. http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=15292#.this Guillem RS - Valls (Alt Camp)
11 de març de 2011
"El Diari Més, en la seva edició d'aquest divendres, publica unes queixes anònimes d'alguns militants de CDC de Valls per la quantitat de càrrecs que acumula Carme Mansilla i el sou que retribueix la política vallenca. Mansilla és la nova Directora Territorial d'Interior, la presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, regidora de l'Ajuntament i membre del consell d'administració d'Unnim. Tot i així, la convergent va anunciar que el proper 22 de maig deixarà totes les responsabilitats a l'ens comarcal i a l'Ajuntament per dedicar-se només a Interior."
Cada cop tenim més a prop el dia en que les nostres il·lusions podran veure un bri d'esperança, gràcies a la feina que ha portat a terme SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA, un partit que sorgeix arran d'un clam que el 10 de juliol bramava "INDEPENDÈNCIA". Han estat molts els que han lluitat per la nostra causa, tot i que sembla que a molts d'aquells que abans anaven d'independentistes, ara ja no els complagui, i vetllin només per la poltrona, com bé han demostrat, i creguin que un concert econòmic és un bon pas per Catalunya. El camí de la llibertat no és fàcil, però cal lluitar pel que hom vol, desitja i anhel·la, i avui per avui, només té un camí, i és el de SI. Quan veig la gent il·lusionada, amb ganes de poder entrar al Parlament un partit que creix amb l'esperit de llibertat, em fa adonar que aquell desencís que vaig viure fa gairebé un any, en què em manifestava orfe políticament, ara per ara, el veig ple, i em retorna les ganes de treballar pel meus país, per la meva terra, per la meva llibertat. I com bé va dir la Núria Cadenas, ja no demanem la llibertat per als nostres fills, sinó per als nostres pares, perquè el temps s'escurça, i ja no en podem perdre més. Cadascú escollirà la seva millor opció, indiscutiblement, però no permeteu que us posin una vena als ulls, perquè darrere només hi ha la mediocritat de viure en un país sotmès al despotisme espanyol, que ens xucla 60 milions d'euros diaris. Us sembla poca cosa? El 10 juliol, serà per molts un dia històric, però no podem permetre que només sigui això. A banda per a mi, és un dia en que el meu poble clamava la llibertat, i alhora, ens acomiadàvem del Xavi, que malauradament ell ja no ho podrà veure. Per tu Xavi i per tots aquells que haurien volgut viure en una CATALUNYA LLIURE! EL 28 DE NOVEMBRE VOTEU SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA!!!! (després no fem el ploricó, ara toca independència, per tant, votem INDEPENDÈNCIA!!!!)
QUE L'ALBA DEL DILLUNS 29 ESDEVINGUI EL DIA DE LA VICTÒRIA DEL NOSTRE POBLE, COM BÉ DIU "NESSUM DORMA" una magnífica ària que transporta aquest sentiment de triomf!!!!
I un dia parlaran d'aquest gest, i alguns podrem dir que hi érem, que hi participàvem que ho vivíem amb una il·lusió que feia bategar el nostre cor amb una força especial, la que ens feia sentir lliures!!! El dia 25A ha fet història a Valls, hem aconseguit mobilitzar un 26,32% de la població vallenca perquè digui la seva, respecte la consulta. Som molts els que tenim aquest somni (com deia en un escrit el Roger Roig, per cert, magnífic. Si entreu a la pàgina de vallsdecideix.cat,en el fòrum, el podreu llegir). El somni de tenir un estat, de tenir llibertat, de no tenir més por, i de pensar que algun dia això pot ser possible. La jornada començava ben aviat, a les 8 arribava al pavelló del Fornàs, i allí ens aplegàvem tots els que voluntàriament formaríem part de les tres meses. Un fet que em va sobtar i alhora agradar, és que els suplents van romandre amb nosaltres tot el dia, i per què? doncs perquè allí tots érem una sola pinya, no importava si eres el president o el suplent, tots érem allà per col·laborar per la nostra causa, la causa de tots, malgrat hi ha qui creu que som un il·lusos i que és perdre el temps. A poc a poc avançava el rellotge, i les meses quedaven constituïdes, un ordinador amb el programa que al posar el DNI reconeixia si ja havies votat o no. El matí va transcórrer molt animat perquè hi havia partits de bàsquet i la piscina estava oberta al públic fins a les 2. Després d'aquest hora, tot es va alentir, feia calor, i la població anava a dinar. Nosaltres també. A partir de les 5, es va remprendre el ritme i novament acudien a votar, per cert a la meva taula, només 7 joves entre 16-17 anys; a quarts de 7 van comparèixer els observadors internacionals (un sard, un flamenc, un portoriqueny), i es van interessar per tot el procés. També va venir un veí de Sarral per conèixer com anava el programa, ja que ells faran la consulta el 20 de juny. Bé, a les 8 del vespre vam tancar les portes i vam votar els membres de la mesa. Després vàrem afegir els vots anticipats, i finalment l'escrutini. En total 329 vots emesos (23 NO- 7DE JOVES ENTRE 16-17 I 299 SÍ), ja eren 2/4 de 10 quan s'acaba aquesta jornada, però ens faltava anar a Sant Roc per tal de celebrar-ho. Així, doncs tots cap a Sant Roc, cares alegres, cansades però amb una alegria immensa, perquè tot el nostre treball,concloïa amb una celebració que feia vibrar. Primer uns parlaments i després els crits de IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A, IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A...i així amb una eufòria pròpia d'un poble guanyador, tots ens uníem sense importar les diferències que hi poguessin haver entre tots els que érem allí. Va sonar el nostre himne, i aquí em va envair l'emoció, veia l'estelada penjada al balcó, punys a l'aire clamant la llibertat que tant ens mereixem, i el meu desig: JO VULL VIURE LLIURE. Espero que haguem encetat una nova època, que no serà fàcil, cert; que caldran molts esforços, també; i per això "malgrat la boira cal caminar" i hem demostrat que en som capaços!!! Els resultats finals han estat: SÍ 5.232 (95,28%) / NO 235 (4,28%) / NULS 7 (0,13%) i BLANC 24 (0,44%). Amb aquestes xifres, i amb un comportament digne d'un poble assenyat, concloc aquest escrit, centrat sobretot en la meva experiència personal. Des d'aquí, dedico aquest article a l'Assumpta Benaiges, al Ramon Sendra i al Joan Segura, companys de mesa, i que entre tots vam passar un dia molt especial. I també al meu marit i als meus fills, i sobretot a la meva mare!!! I com no, a les meves estimades altres!!!
Si voleu riure una estona no us perdeu les preses falses del video (la meva mare, novament, sensacional)
El dia 14 d'abril de 1934 es proclamà la II República. Aquesta data històrica va marcar un temps, que avui 76 anys després molts catalans tornem a anhel·lar i podem dir que no ens quedem de braços plegats. La Patrícia Gabancho quan va venir a Valls, deia que arribarà un dia que els llibres d'història escriuran que en una sessió plenària d'un petit municipi, Arenys de Munt, un regidor va tenir la genial idea de fer una consulta popular on preguntés, cito la pregunta textualment: "Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social de la Unió Europa". Això succeïa el dia 13 de setembre de 2009. Però, el que no imaginaven, era que aquesta iniciativa arrelaria en molts municipis de Catalunya i esdevindria una necessitat que mou la població civil. El 25A els ciutadans de Valls podrem demostrar mitjançant un referèndum no vinculant, de moment, que tenim el dret a decidir tal i com ho han fet moltes nacions d'Europa i del món. VOLEM LA INDEPENDÈNCIA, VOLEM SER RECONEGUTS COM ESTAT, VOLEM SER LLIURES!!! Avui, la meva filla Jana, m'ha preguntat què era aquell cartró que tenim penjat al balcó, on hi diu que el 25A Valls Decideix. Per un moment, he pensat que no valia la pena explicar-li res perquè amb quasi 3 anyets, no m'entendria. Però, immediatament després he començat a explicar-li que aquell cartró que hi ha penjat és perquè el dia 25 d'abril a Valls farem història perquè tots anirem a votar ja que volem que ens sentin des de molt lluny, coneguin la nostra realitat i que algun dia el Parlament de Catalunya sigui capaç d'aprovar un referèndum que ens pugui portar la demòcràcia i l'autogovern. Me l'he mirada als ulls,i li he dit: "Jana, tu has de poder fer-te gran sent lliure, i la mare hi col·laborarà en tot el que pugui". Així, que com a vallenca compromesa, el 25A em trobareu en una taula al Fornàs, on jo hauré votat SÍ, i espero que molts de vosaltres també ho feu. VISCA CATALUNYA LLIURE i VISCA EL MEU POBLE, VALLS!!!
