Dissabte passat, vaig fer una passejada per un lloc que el coneixia de paraula, l'havia llegit, fins i tot maleït per ser el punt final, d'algú que va donar la seva vida per la nostra terra, però que no l'havia visitat mai.
Així que de forma improvisada, sortint amb la meva filla i la meva sogra vam anar al Castell de Montjuïc, i a mesura que anàvem pujant entre els crits de la Jana, per l'emoció de veure que anava tan amunt, i balancejant-se dins la cabina del telèferic, no podia deixar de pensar en aquell paisatge que tenia enfront meu i de tot el que havia significat i suposat.
Quan vam ser davant de la porta d'entrada, em quedí palplantada, vaig treure la meva càmera petitona i vaig començar a fer fotografies, talment semblava una "guiri" més, però en el fons, era una patriota dolguda per la pèrdua de temps que estem vivint, per les ferides que la política m'ha deixat a l'ànima; per tots els ideals que un dia van ser el meu veritable motor, i que tot i marejar la perdiu, em queda l'anhel de llibertat més viu que mai.
Sentint les llambordes a la sola de les botes, anava passant lentament, pensant en aquell darrer viatge del president, que faria que el dia 15 d'octubre l'afusellessin per "Adhesión a la rebelión militar" i així aniquilessin qualsevol esperit amb pretensions que poguessin anar més enllà de les permeses.
Han passat molts anys d'ençà, però encara avui, hi ha qui ens odia pel sol fet de ser catalans; nosaltres hem nascut en aquesta terra, i no en podem estimar d'altra. Només demanem que ens permetin la llibertat de viure com volem, organitzar-nos com sabem i gaudir en plenitud dels nostres recursos.
Fa dies que segueixo l'Uriel Bertran al Parlament, avui us deixo aquest enllaç, que només amb un minut, podreu escoltar el què podríem fer, si d'una vegada, s'obrís aquesta porta!!!
Sí, Dafne, potser tenim l'anhel de llibertat més viu que mai, però potser la nostra identitat perilla també més que mai, tal com s'estan posant les coses. Aquesta crisi econòmica brutal farà que moltes persones deixin de banda els seus ideals polítics per intentar simplement sobreviure... La llibertat interior, però, allò que sentim i com ens sentim, l'amor envers la nostra terra, ningú ens la podrà prendre.
ResponEliminaUna abraçada.
Són temps difícils, però hi ha gent que veu que la precarietat que es troben, amb la creació d'un estat propi canviaria moltíssim. El problema és que no els interessa que la gent conegui quina és l'autèntica realitat. Gràcies per ser-hi!!!
EliminaTenim la clau, sabem on és el pany. Ara només hem de tenir el coratge de posar-la dins i obrir la porta. Temps al temps. Estem arribant de mica en mica a la massa crítica per assolir-la. Però no hem de caure en el parany de que l'endemà serà xauxa i estarà tot resolt. S'haurà de treballar molt per tirar endavant.
ResponEliminaNingú diu que la transició sigui fàcil, que caldrà treballar, esforç. Però no creus, que el poble català és pencaire de mena?? No voldria equivocar-me, però si obrim la porta, haurem de vetllar de casa nostra més que mai. I qui tira pedres a la seva teulada??? Jo la vull viure la independència, i ja no vull esperar més!!!! Suposo que tu també!!! :)
EliminaMolt interessant el que escrius i em penso que compartim idees..que s'obri la porta ja i si no cal que agafem el "portante" ens estafem ens anorreen i no ens deixen ser! Bon bloc el teu! t'enllaço tot prest!
ResponEliminaSom tants/es que desitgem aquesta porta oberta de bat a bat, i gaudir del què és nostre. Al cap i a la fi no demanem res que no ens pertoqui. I sembla que no puguem tenir dret a demanar, quins collons!!! ( aquest final havia de ser així, perdona, però ja sé que tu m'entens). Jo també t'he descobert i em sembla que ens anirem seguint, oi tant!!!! Petonsssss
Eliminades del me punt de vista, hi ha 2 formes de actuar davant la crisis, la primera es lluitar única ment per la supervivència i oprimir tot sentiment que pugui variar el funcionament d' aquesta, la segona, i que jo escolleixo es aprofitar aquests moments de debilitat per reforçar el fet de que som un país lliure i treure forces del no res per poder-ho demostrar,la historia ens mostra que si volem podem, i potser no es tan complicat, a un poble unit no se li pot negar res, estem en crisis,si, però perquè volem (evidentment en un sentit metafòric)no ens em de deixar vèncer per pors, Catalunya es a estat i serà terra de pas, però uns pocs s'hi van assentar des de fa molt de temps, i se la estimen,lluitem per ella ! fem-ho ara perquè en moments com aquests guanyen els que de veritat son ells mateixos.
ResponEliminaEn resposta al comentari de : Galionar
Pel que fa al teu text Dafne m’interessa bastant tot el que escrius, no tenia coneixement de la existència de aquest lloc,un petó i fins aviat!
Estimada Anna, només n'hi ha una i es diu INDEPENDÈNCIA!!!!
EliminaNo coneixia el teu blog. L'he visitat i m'h agradat. T'he trobat al blog de la cantireta. Et convido a visitar el meu i ser-ne seguidora: http://laparaulaescrita.blogspot.com
ResponEliminaFins aviat!
Lluís ja he passat pel teu blog, i allí em trobaràs!!!
EliminaEstic totalment amb tu Dafne, i també desitjo el mateix però per uns fets recents, estic molt desabuda de la gent... de tots nosaltres en general, de la nostra aptitut de no implicar-se ni pendre partit.
ResponEliminaTota la força que podem fer junts, desapareix per la covardia que ens inunda.
He viscut uns moments durs quan a la reunió de meva comunitat de veins, he vist com la gent no vol implicar-se, tan sols saber queixar-se i criticar per lo "bajini", peròn quan toca donar la cara i alça la veu, la gent calla com covards.
Això crec, és el que passa al nostre país... si podem fer, si podem aconsegui-ho... però fins que no ajuntem les nostres forces i alcem TOTS el crit, no ens escoltaran ni aconseguirem res....
Filo
Que t`he d'explicar que no sàpigues; de com et poden deixar en moments que necessites el recolzament, de saber que no estàs sol. La gent molta boca, però a l`hora de donar la cara que la doni el veí, i en el teu cas, ni així.
EliminaEl meu avi sempre deia, la guerra la van guanyar els nacionals, perquè nosaltres ho vam permetre. I així és.
De totes maneres, no vull afluixar, malgrat les garrotades!!!
Que no decaigui, Dafne: som en el bon camí. És veritat que sembla que no arribi mai l'objectiu final, que a tants ens té el cor -i les energies- robades; però hi és, l'estació hi és: hem de seguir caminant, procurant fer bé la nostra feina. Un dia arribarà la recompensa!
ResponEliminaFerran, que CiU i PP pacten per retallar ambaixades, i una a Berlín. Ens volen fora d'Europa. Cal aturar-ho, perquè mentre caminem, alguns dinamiten el nostre pas, i no són pas aliens a la terra, sinó que d'ella en viuen, i molt bé, massa bé. Grandíssims!!!!
ResponElimina