Avui el cel s'ha enterbolit, com si d'alguna manera volgués replegar tota la llum que ha desprès al llarg d'aquest tòrrid estiu; on les llargues passejades per la platja, el banys tebis a la mar, lectures sense pressa, rellotges sense busques, àpats a deshores... Esdevenien petits tresors del solstici, que ja comença a allunyar-se.
I el mes d'agost ja tanca la seva pàgina, i anuncia que demà un nou setembre arriba; tot torna i nosaltres també.
Demà tornem a la feina, els mestres; i els pares somriuen perquè veuen a prop el retorn dels seus fills a les aules. Però el que em sembla més ridícul és que amb sorna ens recordin que se´ns acaba la "bona vida"; i potser no saben que els mestres per vocació, tornem amb il·lusió, amb ganes d'iniciar un curs amb reptes, amb alumnes nous, amb eslògans, amb problemes, amb rialles, amb plors, amb tantes coses que formen la nostra vida... Perquè un bon dia, vam sentir que volíem ser mestres.
Així, que des d´aquí tot l'entusiasme renovat per afrontar un nou curs: 2015-16.
Tot torna, com ha de ser!!
I amb orgull vull compartir amb vosaltres el meu 25è curs, amb un gran desig: compartir amb els meus alumnes una lliçó d'història escrita per nosaltres, i que amb els anys veuran en els llibres. La del 27 S, on tot un poble va esdevenir un estat lliure, respectat i admirat.
No em digueu que no tenim coses per aprendre, sentir i gaudir!!!!
Penso que em resulta fàcil expressar-me per escrit, però avui se´m fa molt complicat poder-vos transmetre totes les emocions del dia d'ahir, perquè tot el que se sent amb el cor, esdevé invisible als ulls, i alhora impercebible amb paraules.
He pujat vessants dels quals he caigut, i he pogut aixecar-me perquè al costat tenia dos éssers meravellosos que són els meus fills. M'he aferrat a una nova ruta, i gràcies a ells he tingut prou força per reconduir un nou camí; amb ells he compartit estones del Petit Príncep, l'hem llegit, i hem sentit el missatge tan universalment famós i que tants i tants hem repetit. I així ho recordarem...
Un dissabte de desembre, els meus fills i el meu estimat, Jordi vam marxar amb tren cap a Barcelona, on allí ens esperava una família meravellosa; una persona que ha esdevingut la meva germana gran, quan la vida em va arrabassar el meu propi, i amb les seves filles, el Tura i els seus petits vam compartir un dinar ple d'emocions, i recordant, que allí també hi faltava l'atra germana, l'Arantxa.
Dinar, brindis per la vida i per tot el que trobem estant junts...
I correm Avgda Paral·lel avall, on hi ha una sala "BARTS" i a dins un musical que ens espera, de la mà de l'Àngel Llàcer, i del Manu Guix. "EL PETIT PRÍNCEP".
Cinc minuts, i l'espectacle s'inicia... asseguts a platea, segona fila, números 1,2,3,4... Esperem que comenci.
I quan s'inicia, un calfred em recorre per tot el cos, miro a un costat i a l'altre; els meus fills immòbils claven la mirada a l'escenari, i el musical ressona dins la sala, i dins dels nostres cors.
"I allà vaig aprendre
que tot depèn de mi
i que tots tenim un petit Príncep a dins
només cal voler-lo sentir.
I allà vaig aprendre
que l'essencial és invisible als ulls
que aprendre a estimar i ser feliç
és el que vull"
Aquí una estrofa de la cançó "Vaig Aprendre" que interpreta en solitari l' Àngel Llàcer, l'aviador.
Sento les notes de la cançó i les llàgrimes brollen, les deixo recorre, mentre el meu fill em mira, i li permeto compartir la meva emoció, perquè com diu la lletra, aprendre a estimar i ser feliç és el que vull.
No vull tenir, sinó sentir, i fer que els que tinc al meu voltant puguin sentir l'emoció de compartir la vida amb mi.
Així, que només us puc dir, que potser ens fem grans, i oblidem aquell nen que vam tenir dins. Fem-lo reviure, i no permetem que s'apagui. Serà que treballo amb nens, i potser amb ells puc sentir més intensament la necessitat de revifar el nen que portem amb nosaltres.
La rosa (la seva bellesa va calar dins de la Jana), la guineu, el geogràf, els fanalers, el bevedor, el vanitós (aquest va encisar el Pol), el matemàtic, la serp, l'asteroide... tots amb el petit príncep feien que les notes emocionessin, un cop i un altre... Meravellós!
Després retornant cap a casa, cansats de tot el dia, va ser quan la meva filla es va girar i em va dir:
- Mama, sóc feliç perquè avui he pogut sentir el Petit Príncep.
No calen paraules per descriure el que vaig sentir i sento ara mateix, mentre comparteixo tot aquest batec, tan meu, tan personal.
I el més emocionant, és veure que qui em coneix, avui preguntava com havia anat la trobada amb el meu estimat. Sí, Elisenda, per plorar i sentir que tot val la pena, encara que resulti complicat d'entendre!
Avui, el Pol rellegia el seu pop-up del Petit Príncep, i en veu alta anava recitant petits fragments, mentre la música del CD del musical s'impregnava per tot casa!!!
"Si viatges amb la imaginació
si no prens mai el camí més curt
si ets feliç regant una flor
si no et fa por anar més lluny.
Si ja saps que cal buscar amb el cor
que no et confonguin els ulls
és el temps que ens fa importants
el que tu i jo hem passat junts"...
"QUE APRENDRE A ESTIMAR I SER FELIÇ ÉS EL QUE VULL"
De sobte, ella digué que aquell anell era una meravella; l'altra captà la força de la paraula i la intensitat en què clamava, la bona amiga, poder-lo portar en el seu dit. Indirectament el pensament recorregué i travessà l'ànima de la companya, que sabia sobradament, que aquell anell era molt bonic i que la seva "germana d'ànima"n'havia quedat presa. Passaren mesos, i un dia, una capseta sorprengué de manera inesperada a l'amiga. "Aquí tens el teu anell"!!! Totes dues van portar un anell fet a mida, i de semblança incomparable.
Però la història no es tanca aquí: aparegué la tercera ànima. La força de totes tres va més enllà, i no és per l'anell, sinó per l'aliança, per la complicitat, per l'amor i per l'amistat que PER SEMPRE s'ha forjat en els seus cors.
Així són les senyores de l'anell!!!
Escriure sempre ha estat una manera d'escapar, d'alliberar el meu pensament; abans en llibretes de paper; ara, encara que cada cop menys, en aquest espai: anomenat blog.
Avui, m'ha escrit una persona blogaire, i m'ha demanat que torni a omplir aquest lloc, que tantes vegades m'ha servit per desfogar-me, per compartir les meves alegries, o els meus cabrejos; però que ara l'he sotmès a la meva tristesa, i entre totes dues el tenim abandonat.
Recordareu que estava escalant, doncs quan creia que ja era ben amunt, una esllavissada ha fet que torni a ser al peu de la muntanya; plena de nafres, gairebé sense forces per tornar a tirar amunt.
Pensant en si seure o tornar a enfilar-me, ha aparegut la força de l'amic que vetlla, malgrat no tenir-lo a prop, i m'ha donat coratge, tot i que ell creu que no és ningú per traspassar-me´l. I amb aquest gest entre paraules, he pogut tornar a tirar amunt. Gràcies Jordi D.!!!
Però també gràcies a les meves butterflies, Filo i Arantxa, pels vostres whatsapp que em donen força per començar, esmolant un somriure matiner, i a tu Lídia (Tommy): gràcies a l'Eladi que fa d'intermediari amb qui li costa entendre que vull pujar fins a dalt al cim i ho vull fer sola; gràcies a les meves companyes Montse, Nuri, Anna M, Elisenda i Lluís i també a tu, Candelín per ser-hi; gràcies a tu PETIT PRÍNCEP que amb les teves lliçons "t'agraeixo que m'acceptis tal com sóc. Amic meu, et necessito com un cim on es pot respirar" Així de la mà de tots vosaltres, i d'aquest Petit Príncep que algú m'ha regalat, i que la llibretera Júlia, ha silenciat el seu nom per tal de preservar -ne l'anonimat. Us dono les gràcies a tots.
"Trobem fàcilment amics que ens ajuden; de mica en mica formem part d'aquells que es mereixen que els ajudin"
"Per això amic meu, necessitotant la teva amistat"
"Em cal un company que més enllà de les disputes de la raó, vegi en mi el pelegrí d'aquell foc"
Així, que torno a pujar amb l'empenta que em doneu i amb les cites del Petit Príncep, desitjo homenatjar aquest gran llibre que ha celebrat 70 anys.
"Sens dubte quan un viatja, vol evadir-se en la distància. Però la distància no es deixa trobar. La distància es crea. I la fugida mai no ha portat enlloc"
"I no dono gens d'importància al fet de comparar entre sí les fórmules que expliquen la felicitat. La vida és el que és"!!!
"Només estic unit a qui em lliuro. Només estimant comprenc a qui m'acosto. Només existeixo en la mesura que bec de les fonts de les meves arrels"!!!
I ara acabo amb una imatge entre la meva filla i el Petit Príncep, des de l'escola també vam celebrar l'aniversari d'aquest personatge que sempre és al nostre costat, tot i que no es veu, ni se sent, perquè en ell rau la meravellosa afirmació "L'essencial és invisible als ulls"!!!
Que la nostra missió sigui assolir la felicitat!!!
Ens entestem en comptar el temps que ens manca per anar, tornar, començar, tancar, sortir...
En quants dies passaran mentre no arribi, ell/a; comptem els segons, els minuts, les hores, els dies, els mesos, i els anys.
I PASSA LA VIDA!
I ens oblidem que el temps és per viure´l, sentint-nos ben vius.
La resta és temps perdut!
Quan un home es creu capaç d'anul·lar el pensament d'una dona; quan un home venç una dona a cops de puny; quan un home pot ordenar cremar tota una fàbrica per silenciar els drets que decentment reclamaven unes dones; quan un home obre la boca per menystenir, insultar o atemorir una dona, pel sol fet de pertànyer a un gènere diferent... No es mereix l'aire que respira!
PER A TOTES LES DONES FANTÀSTIQUES QUE CONEC, i també PER ALS HOMES HONESTOS QUE ENS ACOMPANYEN!!!
Res és per casualitat, com sempre em recorda la meva estimada Filo.
En aquests dies que sembla que el meu univers es remou i encara no em deixa clar on aturar-me, emprenc una nova ruta; eixugaré les meves llàgrimes, i prepararé un nou equipatge, possiblement més lleuger; l'únic pes que m'emporto és el vostre amor, les vostres abraçades i la força que m'esteu donant!
Gràcies a tots els qui m'encoratgeu a iniciar aquest nou cim.
Estic convençuda que em mereixo coronar-lo!
Quan arriba aquest temps em sento com si quelcom s'apagués, potser per les hores de llum que s'escurcen amb molta rapidesa; potser perquè els crits dels nens jugant al carrer queden ofegats entre els envans de les cases; potser perquè la roba lleugera i alegre queda reclosa a l'armari esperant el bon temps... No ho sé, tot plegat m'entristeix. N'hi ha que em rebaten amb molts arguments i lloances, la tardor. No els ho negaré, però a mi no m'agrada.
Però, aquest any tinc fal·lera, i friso per veure-la venir; que s'instal·li i aleshores contemplar què passarà. Aquesta tardor, és com una esperança que m'empeny a viure cada dia amb veritable entusiasme, i compartir tot el que anirà succeint. Vull viure i veure com el meu petit país, camina cap a la llibertat, i que tots ens unim per fer-ho possible.
Em vénen els records del meu avi, nascut el 1904, i quan em parlava de la guerra, sempre em deia el mateix, "calia anar tots a una, i no en vam saber". Espero i desitjo que la tardor arribi amb coratge, amb un esperit que ens condueixi cap allò que ens pertany.
Espero que a partir d'aquesta nova tardor, els meus records siguin tan exclusius, que esdevingui la millor tardor de la història.
BENVINGUDA TARDOR, ESPEREM ELS CANVIS, SENSE POR!!!
Benvolgut/da que passes per aquí, assegut/da contemples les meves paraules que endreçant el pensament he anat disposant per tal que quan tu arribis, trobis quelcom especial darrere del què dic, del què sento, i potser desvetlli dins teu quelcom que jeia mig abaltit en el teu cor.
No busco res, o potser cerco massa; no ho sé.
La necessitat d'escriure, com diu en Rafael Narbona, és el que dóna sentit a la vida.
Per què escrivim?
La meva pretensió no diré quina és, per no semblar arrogant, però tu saps quina és; ara la decisió és teva, dir o callar.
Gràcies als benvolguts que diuen, i als que callen; de vegades en fem cabòries del que no n' haurien de ser; pensem o creiem pensar els que altres barrinen, i ens equivoquem.
No tinguis por, passa tant com vulguis, sé que ho fas.
"Benvolgut que ha arribat i es vol quedar"
"Espero no haver-te emprenyat massa"
QUEDA´T :)))
Quan tenia 17 anys vaig quedar encisada per la seva bellesa; però desconeixia el seu nom, durant anys va formar part del nom d'una bella obra d'art, "El naixement de Venus" de Botticelli.
La ciutat de Florència em va captivar, però tinc uns amics que són uns veritables amants de la Toscana, i del Palio. Demà gran dia d'aquesta celebració a la ciutat de Siena, l'Ivan i la Gemma hi són altre cop, i no paren d'enviar imatges, amb la qual cosa, els pensaments han brollat novament, i ara amb ganes de compartir-los.
Bé, això ho dic perquè un dia, vaig veure que la Gemma, portava un penjoll, i jo vaig fer el comentari de "és la Venus de Botticelli", i ella em va respondre, "sí, és la Simonetta Vespucci". A partir d'aquell moment vàrem compartir la història d'aquesta jove, que va ser titllada de la dona més bonica del Renaixement, fins i tot els Mèdicci varen quedar prendats de la seva extraordinària bellesa; però descobrir la seva trajectòria em va commocionar encara més. Una dona que posseïa el poder de la seducció, que deixava sense alè molts homes, va acabar embriagant d'amor al gran Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi, conegut com Sandro Botticelli (amb això vaig saber que Botticelli era un sobrenom que li venia perquè el seu germà era grassonet i li deien "Botte", i ell com era el germà petit, doncs "Botticelli), a poc a poc la història del segle XV cobrava vida més enllà de l'anonimat de tots els anys, i em permetia descobrir un amor, per part del pintor que ja sempre més, pintaria el rostre de la Simoneta en els seus quadres, fins i tot, després de la seva mort prematura, tenia 23 anys. Va acabar el "Naixement de Venus" vuit anys després de la seva defunció.
Un amor que ell mantindria per sempre, sense ella res tenia sentit, tot girava entorn d'ella, i va sobreviure-la 34 anys. El seu desig va ser, poder romandre tota l'eternitat al seu costat, i la seva petició de ser enterrat als peus de la bella Simonetta, va ser acceptada per la família Vespucci, permetent-li la sepultura a l'església d' Ognissanti, propietat dels Vespucci.
Quants pensaments van torbar la pau del pintor, i de tants altres; però avui, també hi ha històries semblants, que es viuen en l'anonimat, o en la clandestinitat, són amors eterns!
L'any 2010, la Filo, la Blanca i jo vàrem anar a Florència, fèiem cua per entrar a la Galeria dels Uffizi, i esperàvem amb impaciència la Simonetta, que novament podria observar, però aquesta vegada sentint-la amb nom propi, lluny de l'anonimat, del qual va formar-ne part molts anys.
Per vosaltres estimades, per tot el que vam sentir!!!
De sobte, trobo en el blog de la Carme COL·LECCIÓ DE MOMENTS, una bonica cançó que dóna ànima als fragments d' Amic e Amat de Ramon Llull; i l'escolto una, dues, i moltes vegades, i en el so de la cançó s'hi desprèn la veritable raó que ens mou a tots; sentir-nos amats. Potser perquè tinc temps; potser perquè veig un món que no m'agrada, que m'entristeix; potser perquè trobo persones que m'estimen i m'ho demostren; potser perquè tinc massa vacances i això em permet recrear-me en pensaments folls, potser... Perquè em complau, avui m'apropo a vosaltres de la mà de Llull.
"Digues, foll: quina cosa és meravella? Respòs. -Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses incorruptibles, que les vesibles corruptibles"
Aquesta matinada, de fa 10 anys, vaig iniciar el camí de ser mare, i vull compartir aquest sentiment amb vosaltres, aquells que entreu i passeu per casa, deixeu la vostra, o senzillament us emporteu alguna sensació, o tal vegada us deixa indiferents.
Així, que el dia 15 de febrer és un dia especial en el nostre calendari personal, el naixement del POL.
Tots estem agraïts als pares per tot allò que ens han fet i donat, però tot i la curta edat del Pol, us he de dir que m'ha ensenyat grans lliçons, perquè de vegades els ulls d'un infant ens podem ajudar a trobar el camí, les seves paraules encara no tenen dolenteria, ni malícia, almenys en el meu fill; ell sempre tracta de ser just, i buscar l'equilibri. Algú pot pensar que "què he de dir, si jo en sóc la mare", però de debò que és un fill increïble, i avui, li vull agrair.
Gràcies fill per entendre´m,
gràcies per perdonar-me,
gràcies per compartir el meu llarg silenci,
gràcies per ser amorós,
gràcies per donar-me forces quan defallia,
gràcies per pintar de colors els dies grisos,
gràcies pels teus aclariments,
gràcies per tot el que em fas sentir, gràcies per les teves paraules i
dir-me tot sovint "mama, t'estimo mooooolt".
Aquesta foto és tan especial, tenia 15 mesos i em va ajudar a superar l'operació. La vaig tenir penjada a la paret de l'hospital, i malgrat no veure´l, ell em donava forces.
La porto gravada al cor!!!
"El veritable amor no s'esgota.
Com més en dónes,
més te´n queda.
I quan et disposes
a extreure´l de la font
veritable, com més en treus,
més generosa és" Antoine de Saint-Exupéry.
PER MOOOOOOOOLTS ANYS, VIDA MEVA!!!!!
QUE SIGUIS MOLT FELIÇ!!!
Et fa por entrar, tens por que les meves paraules t'arrosseguin cap un precipici i no puguis dirigir la teva voluntat; tens por de sentir? Hi ha qui diu que sents por de viure, no vius; i aleshores aquesta es transfereix també en la por a morir.
Quan la mort s'apropa, pots fer dues coses: demanar-li que torni més tard, o cedir al seu desig.
Un dia, li vaig plantar cara, em va amenaçar, però la meva fermesa no li va ser pas indiferent; i em va indultar. Hi ha qui no té la mateixa sort.
Sé que algun dia tornarà, però vaig aprendre una cosa, i és que la vida, és per viure-la, no per témer-la; no per desaprofitar-la amb lamentacions.
La mort no es pot deslligar de l'aventura de la vida, extret de les paraules de Ramon Panikkar, descobert en el blog del Miquel Angel.
Així, que "No podem preveure el que és important a la vida. L'alegria més bonica s'experimenta sempre quan menys l'esperes" Antoine de Sant-Exupéry.
Deixa´t sorprendre, viu i gaudeix de tot el que sentis, sense por!!!
A punt de despenjar el calendari que al llarg dels 12 mesos m'ha acompanyat, darrera la porta de la meva cuina, marcant dates importants, encerclant visites mèdiques, partits de bàsquet, àpats amb la colla.... tots els moments han passat en un any relativament tranquil, on no hi han mancat els moments de tristesa pels que ja no hi són, les enrabiades per no comprendre ben bé perquè hi ha persones que poden ser tan cruels, envejoses, hipòcrites....Però el que preval és tot allò que ens ha fet créixer, tot el que hem compartit, tot el que hem viscut i ens ha fet feliç. Avui quan pararem la taula, la darrera vegada en aquest any, posarem les copes per omplir-les d'il·llusió; els plats per encabir-hi les ganes de viure; els tovallons per eixugar les llàgrimes; els ganivets per tallar allò que no ens aporta res, i fa nosa; les forquilles per poder punxar tot el que necessitem, les culleres per apropar-nos als nostres llavis tot l'amor i afecte... i així esperar les 12 campanades i encetar un nou any amb la incertesa de què passarà, però amb l'esperança de gaudir-lo de la millor manera, envoltats dels qui més estimem. PER UN NOU ANY, NOUS REPTES, NOVES FITES A ASSOLIR, I PERQUÈ EN AQUESTA TAULA BEN PARADA NO HI MANQUI RES, SOBRETOT TU!!!
Fa dies que contemplo les meves mans, i és com si em parlessin. Plegades, separades, suaus, aspres; sempre presents en els millors i pitjors moments de la vida de cadascun de nosaltres. I d'un temps ençà comencen a fer-se grans, talment com jo mateixa. Noto que la destresa que tenien va perdent precisió, que elles són el meu reflex; m'han permès aguantar el meu fill acabat de néixer; m'han tapat la cara quan no podia mantenir el meu rostre pel dolor, han picat sobre la taula quan la ràbia m'ha envestit; han tocat els llavis dels qui estimo, em permeten fer tot el que vull i sempre servidores de tots els nostres actes.
I qui parla de les mans?? Parlem del cor, dels peus, de les cames, de l'esquena, però elles, que fan sempre tota la feina, resten en silenci, i són les protagonistes del nostre dia a dia.
Les mans ens permeten fer-ho tot; ara escric, em pujo les ulleres, i després em permetran despullar-me, rentar-me les dents, apartar els coixins, i quan em costi dormir, ben arraulides m'endolciran el son.
Però les mans tenen el do de ser els ulls dels qui no hi veuen, la veu dels qui no parlen ni senten; les que ordenen el caos; les que apreten un gallet i maten; les que permeten dipositar en una urna una papereta que endeuta cada cop més un país; les que deixen passar els lladres; les que tanquen les portes; les que encaixen amb les d'altri; les que ens permeten brindar i demanar desitjos, les que... tot el que vulgueu i més.
Potser pensareu que és una bajanada parlar de les mans, però som el que som, i fem el que fem, gràcies a la diligència d'elles, que reben les nostres ordres i les executen amb immediatesa.
Incansables companyes de la vida, aquestes mans que són la nostra història. Avui, en un diumenge ple de coses estranyes, he volgut parlar de les mans. Per què? Doncs perquè em venia de gust!!!
Sentir-te feliç és sens dubte el millor remei a qualsevol mal; els records van i vénen, tot comença i tot acaba; l'alfa i omega de les coses, dels moments, de les històries viscudes, de les portes que romanien obertes que finalment s'han anat tancant sense fer massa soroll. Avui, després de molts dies en silenci en aquest blog, el reemprenc amb energia, just a punt de tornar a la feina, amb ganes, amb il·lusió, perquè no crec en la depressió ni hi vull creure. Per això el post d'avui va dirigit a tots aquells que ja heu començat a treballar, o els que aviat ho farem, perquè sapiguem aportar carícies al nostre entorn; un somriure, una abraçada, una paraula bonica; de vegades estem desanimats, obrim el correu i trobem aquell petit mail d'una persona que diu que t'ha enyorat, que troba a faltar les teves paraules, que et desitja un bon dia, o una bona setmana, i sense saber com, rebem una injecció de motivació i una llum brolla per dins nostre i el resultat és que tot és molt millor. I si no ho creieu, feu la prova!!!
Aquells que teniu facebook i ens feu coneixedors dels vostres viatges, dinars, retrobaments, és una manera de donar carícies apropant el més personal a aquest món virtual que de vegades tant ajuda, malgrat hi ha qui diu que és una tafaneria, que és perdre la intimitat; cadascú és lliure de pensar el que vulgui, això sí, essent respectuós. Així, que ja sigui des del facebook, del mail, del contacte directe, ens hem de permetre aquestes carícies i enfortir-nos i gaudir de tot allò que ens envolta. Dijous començaré un nou curs, d'altres un nou torn, d'altres seguiran esperant una trucada després d' haver enviat currículums, haver estat entrevistats i dissortadament no tenir feina; per tots vosaltres un desig ple d'optimisme, i una besada per aquells/es que la vulguin.
Tu no saps com em fas sentir; cada dia, podem fer sentir!!!!
Sembla que era ahir, que maleïa el canvi d'hora del mes d'octubre, i ara ens trobem novament al canvi que ens portarà aquelles tardes llargues de llum; passejades fins més tard; sortides per la Verneda fins a Masmolets, suant la samarreta, si el peu ho permet; sopars un xic endarrerits perquè haurem estat jugant a "les pedretes", un lloc privilegiat per molts que tenim fills i necessitem un espai perquè terregin, es mullin, corrin, xutin, conversin... Demà matarem una hora, no la viurem, perquè de2 a 3 les busques faran un gir de 360º, però no amb 60 minuts sinó en qüestió de segons, i per tant s'avançarà el temps. L'únic temps que transcorre sense viure´l. Hi ha qui opina que no serveix de res, que ja ens podríem quedar sempre amb la mateixa. Jo dic que no, que la canviïn, i tant de bo pogués allargar-se tot l'hivern i tenir més claror. De vegades parlem del temps, i titllem les hores amb qualificatius ben diversos ( hores mortes, hores crítiques, hores eternes, hores efímeres, hores baixes, hora punta, hora intempestiva, primera hora, fer hores, hora extra, tocar hores, hora santa, mala hora, hora festiva...) Us convido a deixar qualsevol comentari o expressions relacionades amb les hores. Jo he fet un tast del què pot donar el concepte: HORA.
Per totes les hores que compartirem en aquest espai virtual!!!
Ja fa dies que el sol ens aporta una llum que anuncia que ben aviat deixarem enrere l'hivern. Una estació necessària, però que a mi particularment em deprimeix molt; les tardes tristes, llargues, fredes, fosques... Serà que sóc terriblement mediterrània, i necessito alimentar la meva ànima amb la llum, l'escalf i l'alegria del bon temps; tot i que sabem que no hi ha cap estació ni millor ni pitjor, són únicament les circumstàncies que vivim, les que realment les converteixen en especials, o en devastadores.
Avui, acaba un cicle, i demà n'encetarem un altre; sense conèixer que ens oferirà. De vegades, esperem amb il·lusió que arribi, però el que ens aporta no és el que desitjàvem. Des d'aquí m'agradaria que fos plàcida, sense res que la pertorbés més del necessari; però "qui lo sa". Tots anem en aquest tren, que de vegades s'atura en estacions que no toca; o que equivoca el rumb i ens condueix per túnels llargs i foscos, malgrat que fora brilli un sol intens. Des d'aquí un desig per compartir amb tots vosaltres: que la primavera ens faci sentir vius i aprofitem cada instant, assaborint les bones estones amb els amics, amb la parella, amb els fills, i també, en solitud amb nosaltres mateixos! No sé per què, però aquests dies, buscant aquesta cançó, vaig pensar en la primavera. I desitjo que els països àrabs puguin viure-la en llibertat, i nosaltres, els catalans també!
De vegades penso que expresso els meus sentiments en aquesta finestra oberta al món, regalo poemes a aquells qui m'estimo; he contat històries, he rimat versos, i ara m'adono que no en tinc cap dels meus fills.
Aquest dimarts el Pol va celebrar el seu 9è aniversari, i cada any revivim aquest dia; però aquest aniversari ha estat diferent per molts motius; ell cada cop és més madur, la vida li ha ensenyat coses, potser abans d'hora, i tal i com em van aconsellar, no hem de mentir davant de la realitat quotidiana, i fer-los creure coses que no són i que de vegades no podran ser. També perquè ha volgut que li tornés a explicar com va néixer, i asseguts al sofà vam anar mirant els àlbums; ell reia i fins i tot ens emocionàvem, en veure aquells que ja no hi són. I rient amb algunes fotografies que no entén. Amb el primer fill, crec que tots fem coses, que després amb els altres no fem.
Així, que he d'agrair a la vida haver-me permès ser mare, haver sentit dins meu com creixia el Pol i anys més tard la Jana; despertar unes emocions úniques i exclusives per aquelles que han tingut l'oportunitat de viure la maternitat; malgrat el desgast que comporta tot plegat.
Per a tu Pol, que no saps que avui, ets el protagonista d'aquest post, que m'ofereixes el teu món sincer, net i lliure. Ets patidor, i així s'hi neix, agraït i carinyós. Tothom diu que aprofiti ara, que amb el temps, això s'acaba; doncs, ara per ara gaudeixo enormement quan s'atansa, em fa un petó i em diu: "T'estimo, mama"!!!
PER MOLTS ANYS POL!!!
Avui el cel s'ha enterbolit, com si d'alguna manera volgués replegar tota la llum que ha desprès al llarg d'aquest tòrrid estiu; on les llargues passejades per la platja, el banys tebis a la mar, lectures sense pressa, rellotges sense busques, àpats a deshores... Esdevenien petits tresors del solstici, que ja comença a allunyar-se.
50.jpg)
63.jpg)
44.jpg)
54.jpg)
3.jpg)
6.jpg)
2.jpg)
