diumenge, 8 d’agost de 2010

FIRENZE, CITTA BELLA









Florència, Firenze, ja per sempre entre les AL-3!!!
Les coses passen perquè el destí està marcat, i res pot anar en contra. Així que la nostra història s'inicia amb una topada després de 25 anys, i a partir d'aquí es forja un vincle, una necessitat de sentir-nos unides, i compartir tantes coses:
emocions, sentiments,desitjos... un regal tenir-nos!!!
Fa uns mesos vàrem programar una escapadeta, primer sense tenir un lloc escollit, però va ser Florència, la ciutat que ens va captivar i motivar fer aquesta sortida, sense marits, fills; sentint-nos nosaltres mateixes, com a dones sense obligacions; lliures.
Aquesta il·lusió la vàreu plasmar en el nostre compte enrere en el facebook, fins que la malaltia del Xavi i del pare de la Blanca van truncar aquesta il·lusió, i crearen la incertesa en les darreres setmanes de juny, no sabíem si acabaríem cancel·lant aquest viatge que tant ens entusias
mava. Les nostres famílies varen percebre aquest desig i ens van empènyer a marxar.
El dia 3 de juliol, des de l'aeroport de Reus; la Filo, la Blanca i jo ens trobàvem amb una maleta i un passatge cap a Florència. Aquí no us puc transmetre el que sentíem, però era tan gran, que era com un somni. Realitzar aquest viatge ens ha permès intercanviar el més profund de cada una de nosaltres, amb moments de diversió i estones de tristesa que procuràvem esvair ràpidament; amb les bestieses de la Filo i extravagàncies, us ben asseguro que era molt fàcil retornar a un món que era com de conte, al marge de la realitat que ens esperava.
Vam arribar a Pisa, corrent agafàrem un autobús, suades i sense poder-nos perifollar ens vam canviar al nostre hotel (jajjajaja, hotel), i al més vell estil italià, agafàrem un taxi que ens deixà davant de la Capella de St.Marc, on hi havia un performance de la Traviata. Assegudes al davant de tot, que gairebé tocàvem al tenor i la soprano, ens vam quedar absortes en el cant de la Traviata, deleitant-nos els sentits, i agafades de les mans ens passàvem aquella sensació tan indescriptible i sentint-nos partíceps de la història d'amor de la Violeta i l'Alfredo (alhora s'establien paral·lelismes que connectaven amb la nostra vida i això desfermava emocions extraordinàries "Addio al Passato").
I no preciso més, per no avorrir-vos, però les passajades pel Ponte Vecchio, o l'astorament davant de la bellesa de la Simoneta Vespucci que tan meravellosament va saber captar Sandro Boticelli. Déu meu, quina bellesa i quin amor més gran va plasmar en l'obra "Venus.
I tantes coses, que romandran per sempre entre nosaltres.
Ara una per riure; el nostre hotel MEDICCI!!! Era petit, auter, molt auster, no tenia aire condicionat (bé, un ventilador, que ens va fer morir de riure), un armari que feia por, un peu de dutxa que ens inundava l'habitació, però, quan vàrem obrir la balconada... teníem al davant Il Duomo i Santa Maria de la Fiore, quina cúpula, quina perla del Renaixement just davant nostre. Així quan anàvem a dormir amb les finestres de bat a bat ens adormíem parlant i mirant aquella bellesa. Ni el millor hotel del món ens hauria pogut aportar el benestar que sentíem mirant i remirant aquesta construcció.
Bé, de tornada vam carregar la maleta de moltíssimes anècdotes que encara avui esmolen un somrís (t'agafo aquesta expressió Josep). Us en deixo algun exemple perquè pugueu riure amb nosaltres.
1. La Filo atura un cotxe de la policia, i amb el plànol a la mà, els pregunta si anem bé per anar a l'hotel (ens va dir que era per assegurar-nos, que per això estant).
2. O quan va voler encendre un llantió i gairebé crema la Santa Croce.
3. O quan em va fer una samarreta amb una bossa de plàstic per entrar a la Catedral, i resulta que et donaven una mena de capa, i jo amb la bossa de plàstic incrustada a la pell, i el porter partint-se de riure.
O, bé, tantes, tantes, que no acabaríem.
Bé, les AL-3 hem volgut compartir amb vosaltres la nostra escapada a una Ciutat Preciosa, que ens va permetre agafar forces per afrontar tot el que hem viscut a la tornada.
BACI PER TUTTI!!!



4 comentaris:

  1. Filo, Blanca, quantes històries, rialles i llàgrimes compartides!!!
    SI US PLAU TINGUIN CURA DE LES SEVES PERTINENCES!!!
    US ESTIMO!!!!
    REGINA TREBOR!!!

    ResponElimina
  2. Que bonic com has expressat el que allà vam viure... va ser tan emocionant i preciós!
    Tot i que el dolor i la preocupació era molt present ho vàreu portar com unes auténtiques valentes i heroïnes.
    Vaig gaudir moment irrepetibles i que sempre recordaré.
    Vaig gaudir de moltes petites coses preciosses com vosaltres
    I us ho agraeixo... Sou tan especials com meravellosses..
    P.S. lo de bestiesses, jo sóc així quan soc jo mateixa, quan estic alegre, quan estic bé.. per tant això demostra que en allà estava super-bé.
    Gràcies Regina T., ets un carinyet especial, gràcies per aquest escrit.
    Filo

    ResponElimina
  3. M'emociono!!! No m'hauria imaginat que aquest viatge m'ajudés tant, en aquests moments, perquè omple una part de mi, enmig de la tristesa que comporta, un comiat definitiu.
    Filo, jo he posat les paraules, l'essència és de les AL-3!!!

    ResponElimina
  4. oooooohhhhh què bonic i quins records....
    Encara m'emociono pensant en la magnífica orientació de la Lídia...les conductes responsables de la Filo, cantant i ballant....i preguntant a tot quisqui amb un llenguatge propi i particular fruit de la invenció "italianini" ...!!! Visca l'Italià de la Filo!!!, jajajaja...
    Va ser bucòlic, emotiu i preciós....va ser molt bonic...
    Peto de pertenences...

    ResponElimina