dijous, 13 d’abril de 2017

LA PRIMERA MONA

Fa uns dies vaig trobar la fotografia que avui comparteixo amb tots vosaltres, la meva primera mona. I és clar, la nostàlgia del temps viscut amb els iaios es fa palesa, i em trasllada als meus primers anys a Picamoixons, on els carrers eren pedruscams, la vida tranquil·la, i la mirada de nen feia encara més plàcida tota aquesta etapa.
Ara, la vida és atrafegada, tot és alfat, i els iaios ja no hi són, però queda el millor d'ells;
l'amor que em van oferir. El iaio era el meu padrí.
Potser la mona esdevé un gest més del què podem fer els padrins, quan adquirim la responsabilitat d'esdevenir uns éssers especials per als infants. I com diu el petit príncep "totes les persones grans han començat essent nens". Aquesta tarda, el meu fillol de 25 anys m'ha abraçat i m'ha demanat la mona.

A tots els padrins i padrines, no oblidem que som especials, i que amb el pas dels anys, els records perduren sempre amb la dolça mona, o amb l'abraçaca, el dibuix, el somriure... o senzillament, pel fet de ser el millor padrí i padrina que podrien tenir els nostres fillols i filloles.
BONA PASQUA!


dijous, 9 de març de 2017

LA FILLA ESBORRADA DE MARGARIDA ARITZETA

Fa molts anys, quan vaig començar el primer curs de batxiller, una de les lectures obligatòries era "Grafèmia" de la Margarida Aritzeta, i només obrir el llibre ja em va captivar la dedicatòria que no vaig entendre fins anys més tard, quan la pròpia autora me n'explicà el significat.
I per què ho dic ara això, doncs perquè dimarts al vespre al Teatre Principal de Valls, es produí un acte únic, com mai havia vist: la presentació de la darrera novel·la de la Margarida Aritzeta, presentada per la Isabel-Clara Simó, escriptora i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'aquest any.
Dues escriptores que comparteixen quelcom més que la literatura, i que evidencia l'estima que se senten; igual que la dedicatòria del meu primer llibre de l'Aritzeta.

Un nou llibre on el personatge masculí parla com a home, i el femení com a dona; lloava la Simó, aquesta destresa de l'escriptora vallenca, ja que no resulta fàcil fer parlar els homes essent dona, i a l'inrevés.
Un llibre que crea atmosferes, un llibre que ens transporta al passat d'unes generacions que van lluitar per un present que ara nosaltres en som hereus.
Un llibre on la música hi sona, igual que sonà el dia de la presentació amb la magnífica interpretació de la mezzosoprano, Elena Gragera i el pianista vallenc, Anton Cardó. (amics de la Margarida Aritzeta i del seu espòs, Jordi Castells).

Només us puc dir que el teatre era a vessar, la gent espectant sentia fragments de la novel·la amb la veu del Marc Ayala i l'Ariadna Mariné, i mentre, entre lectura i lectura, la música impregnava les nostres ànimes, i creava una nova atmosfera que ens permetia gaudir d'una nit espectacular.

Margarida, gràcies per una presentació tan elegant, tan ben organitzada.
Agrair també la col·laboració dels Amics de la Música.
Que mai ningú esborri el que som, o el que hem estat!






dimarts, 28 de febrer de 2017

RECORDANT-TE!!!

Avui en la nit fosca, evoco els teus records, i les taques dels estels m’apropen la vida que junts vam compartir. Ara em resten els bocins de temps compartits,  i els petits fars de la nit m’il·luminen l’ànima, i em permeten recordar que demà faries anys...
I quan la tristesa assota, esperem una nova posta de sol perquè dissipi i allunyi les llàgrimes, i així ens deixi mirar el cel, i preguntar-nos: “ Les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva”?
 Jo tinc la teva!
Un altre 1 de marc; un altre aniversari, Xavi!

dijous, 23 de febrer de 2017

REPUNTS D'EMOCIONS

Feia anys que em rondava pel cap aprendre a cosir, però com sempre, les excuses prevalien per sobre de tot. I en una FIRAGOST vaig veure l'estand de DRAPETS DE CO. Era una cucada, amb tantes coses fetes a mà, i amb una elegància, que no em van deixar indeferent. Així, que pel facebook vaig enviar un missatge a l'Anna Nuet, la que avui és la meva mestra de patchwork, la que em guia els repunts, i m'encara les robes, la que amb paciència i diligència mostra les formes per assolir resultats bellíssims.
Anar a cosir em permet desconnectar, o com em va dir l'altre dia, una bona terapeuta, em permet meditar. Els dimecres, quan la música de l'escola sona a les 5, acaba la meva jornada escolar, i comencen les classes de patchwork; i això em fa feliç.
Per això avui, no vinc a escriure sobre el que faig, sinó sobre el que sento; aquí hi he trobat un grup de persones extraordinàries: la Sacra, la Lia, la Roser, l' Anna, la Montse i ara la Jèssica.
Amb elles, comparteixo trossets de temps que han nascut entre fils, retalls, bobines, canilles... I cadascuna va deixant sobre cada peça la seva història personal; ens anem descobrint, i sense saber ben bé com, ens endinsem en cada món particular, i compartim tot allò que ens neguiteja o bé, riem i ens enriquim mútuament.
El nostre grup, som "les tietes de patchwork", perquè hem viscut tres embarassos, el del Martí, el del Jordi i ara el de la Pau.
Estem contentes d'haver compartit tota aquesta etapa amb tu, Roser; hem sentit el batec de la petita Pau en la teva emoció de mare; amb la il·lusió de l'àvia Mercè; i ara amb el nostre entusiasme per conèixer la Pau.

No hi ha res més bonic que caminar amb gent com vosaltres, aprendre a cosir envoltada de l'afecte de totes, és la creació més important que mai podré fer.

Amb la complicitat de totes, hem fet aquest coixí; amb bocinets de roba que sols no representaven res, però amb puntades d'afecte, han esdevingut un regal exclusiu; perquè la teva petitona tingui un present de totes nosaltres, i recordi sempre aquest viatge uterí que nosaltres, podrem dir que hem compartit!!!
I la P, que t'ha fet el Jordi, de color verd, no pas rosa!!!!

Pau, t'esperem!!!




I seguirem, rient, plorant, cosint, desfent, creant, regalant.... Vivint amb plenitud les nostres històries!!!



divendres, 10 de febrer de 2017

LA LLIBERTAT NECESSITA UN COMPTE CORRENT

Qui gosi anar en contra;  qui pensi que pot demanar el que li correspon; qui surti a la plaça a clamar la seva terra; qui convoqui a tot un poble... Ai, que ens la volen fotre!!!!
La llibertat comença a remoure l’ànima corrupta, i per això ens condemnen.
Ara toca, ser amb els valents, no valen covardies, i encara que la butxaca tots la tenim escanyada, alguna cosa podrem fer.

L’Estat Espanyol  ha donat ordres per embargar 246.000 euros dels recursos de l'ANC.

“L'embargament arriba quan encara no hi ha resolució ferma sobre el fons d'una sanció de l'AEPD (Agència Espanyola de Protecció de Dades)  contra l'ANC. Nosaltres seguim defensant que no hi ha base per la sanció, que hem actuat dins la legalitat fins al final i que és injust l'execució de la sanció abans que l'Audiència Nacional resolgui el fons de la qüestió”

“La millor manera d'ajudar per minimitzar l'embargament i reforçar l'ANC és fent-vos socis. I si ho preferiu o ja sou socis, podeu fer una aportació al 

ES91 2100 0829 0102 0096 6175

Com cansa tanta misèria política, que no fa i ni deixa fer. Que no defalleixi l’esperit i:



                                                 “...Posem-nos
                                dempeus altra vegada i que se senti
                                la veu de tots solemnement i clara.
                                Cridem qui som i que tothom ho escolti.
                                I en acabat, que cadascú es vesteixi
                                com bonament li plagui, i via fora!
                                que tot està per fer i tot és possible”
                                                        MMP


dijous, 9 de febrer de 2017

TORNAR A CASA

Ahir, mentre tafanejava el facebook, algú recordava un escrit meu, i l'enllaçava. Vaig clicar i el rellegí novament. Que lluny em quedava tot. Han passat quatre anys d'aquelles paraules, quatre!!! I ara he obert el meu blog, aquest espai que tan m'agradava, però que en un moment determinat vaig deixar de banda, perquè ja no em calia escriure. Però l'he enyorat. De vegades, mentre seia en alguna sala d'espera, escrivia rengleres de pensaments, que hauria pogut transcriure al blog, però no....
Cada moment ens remet cap on i com.
No sé si hi vindré sovint, però almenys, avui hi he tornat. I mentre escric, m'envaeix l'emoció; aquella que sents quan has estat temps fora, i tornes a casa!!