dijous, 15 d’agost de 2019

L'ANELL DE LA TIETA

Avui fa un any que la tieta va veure que el temps s'escurçava i que volia deixar tancades totes les coses que la neguitejaven. Avui fa un any em va agafar la mà i em va dipositar l'anell, perquè la malaltia avançava i va voler que el dia del seu sant, el seu llegat fos traspassat. Ara escric amb l'anell posat, tot el dia que l'he portat perquè ella va saber fa molts anys que aquest anell seria el millor record entre ambdues.
La història va començar un dia que estant a casa seva jugant a enjoiar-me, ella m´ho permetia, no se´m va ocórrer res més, que dir-li: "tieta, quan se´t faci vella me la donaràs per jugar", i ella em va dir: "i tant, aquest anell serà per a tu". Han passat més de 40 anys de la seva promesa, tot i que l'anell no va envellir mai!
Avui un any després porto  l'anell de la mare, perquè es coneix així, i tot i ser la meva tieta, va ser en moltes ocasions, una altra mare.
Tieta, l'anell llueix, tu ja no hi ets, no ho pots veure, però sempre vas saber que la portaria amb gran estima.
D'alguna manera aquest anell em transporta a la meva infantesa amb tu al costat, i ara, lluny d'aquell temps la meva mà et porta, tot i que ell lloc que ocupes no es pot veure, perquè tu ets en el meu cor.
Sense adonar-nos-en hi ha paraules que amb el temps acaben esdevenint records extraordinaris.
Sempre serà l'anell de la tieta Virgita!


diumenge, 11 d’agost de 2019

NOVA YORK

Asseguda dins del cotxe que ens ha recollit a l'hotel, ella mira per la finestra, treu el seu mòbil estrenat fa ben poc i intenta disparar contínuament el clic per poder copsar les darreres imatges d'una ciutat que atrapa al turista enmig d'una multitud que constantment té el cap enlairat, perquè és la ciutat dels gratacels, perquè és NY. Plou, plou amb intensitat, sembla que senti la nostra tristor perquè hem de marxar, i amb pluja diem adéu a la ciutat que fa molts anys esdevingué un somni, però que avui, ja forma part de la nostra realitat.






Després d'una setmana caminant per Manhattan gairebé ens sentíem part d'aquesta metropoli que desperta mil i una emocions, que té un asfalt que abrasa els cossos, que t'aclapara els sentits, que t' ofereix tants imputs que vas boig, que et permet ser part anònima, que no sap què sents, però que t'ofereix tot i més per saciar els desitjos que hom pot arribar a tenir.

Aquest viatge formarà part de la nostra història perquè tres dones hem travessat l'Atlàntic; la Marta, la Jana i la Lídia.


La Marta i jo hem fet realitat un desig que de ben joves teníem en ment: algun cop en la nostra vida anar a NY;  però penso que mai l'havíem projectat d'anar-hi juntes. Quan vam veure l'estàtua, la gran icona, vam dir: "QUE FORT, SOM A NOVA YORK".
 La vida és una trama de fets que es van succeint de forma ordenada o de vegades caòtica, i en el meu cas, va ser el desordre el que va confluir en les passatgeres d'aquest vol DY 7195.





Ara ja han passat algunes setmanes, i seguim impregnant-nos de tot el que vam sentir a la CITY. Ens envíem imatges, ens recomanem sèries que ja hem visionat però que seguim veient novament, mirem el temps que fa, com si haguéssim de tornar-hi... En fi, va ser un viatge fantàstic perquè la companyia va ser immillorable; la meva amiga de l'institut que després de més de 30 anys segueix a la meva vora, perquè és la padrina de la meva filla, i la Jana perquè és una part de mi, sensible i amorosa.
Descriure tot el que vam fer m'ho reservo com un tresor, aquí comparteixo l'emoció d'haver viscut aquest viatge, l'emoció de fer realitat un somni que algú el va fer trontollar, però la tenacitat humana pot més que whassaps destructius, l'emoció de tirar endavant un projecte, l'emoció de sentir-nos vives i celebrar amb aquest viatge, que tot és possible, i que ningú pot interferir en la voluntat de ser feliç.

Hem estat les protagonistes de la nostra pel·lícula, no la podrà veure ningú, no estarà nominada, no recaptarà cap milionada però té el millor de tot: el triomf de la felicitat!




Bye bye, NEW YORK!

PS: Tornarem!

dijous, 15 de febrer de 2018

LA MARIA DE CAL GUARDA

El dia 16 de febrer de 1938, en plena guerra, va arribar la meva mare. La filla del Joan de cal guarda i la Trini; i la història em remet a les vivències que expliquen com la iaia al refugi rebia aliments per tal de poder alletar la mama, perquè l'escassetat era majúscula.
Han passat 80 anys, i com ella mateix sempre diu: "la vida és com una cinta mètrica, de cop t'adones que s'escurça", però sempre li dic, que ella té sort de veure com va passant, d'altres van marxar.... I tot i que celebrar aquest aniversari és motiu de joia, hi ha el regust amarg per la pèrdua del teu fillol, el meu cosí de l'ànima, el Carlos, un 16 de febrer, de ja fa cinc anys.
Dues germanes que heu hagut d'acomiadar els vostres fills, ben joves! I tot i així, malgrat els cops de la vida que són veritables destructors, hi ha hagut una força que novament ha fet sorgir belles emocions i permetre´t seguir gaudint dels petits moments que són els que realment ens aporten la felicitat.

Picamoixons i Valls dues poblacions que formen part de les vuit dècades, i des de fa uns anys, hi has afegit Barcelona, perquè com deia Heràclit "Tot flueix, tot canvia".










La teva infància lligada al petit poble amb mossèn Enric, els belgues, i les teves amistats de la fàbrica.
Després el casament amb el papa, i l'arribada del Xavi i més tard jo. I poc després el trasllat a Valls, on temporalment et va suposar un canvi brusc; però que amb els anys vas acabar lloant!!!
Les malalties, els comiats dolorosos, i els moments de gresca amb la colla, no els podem oblidar, i el naixement del Pol i la Jana.























I des de fa uns anys, un nou amor: l'Eladi!



Un dia algú em va dir, "si demanes amb força un desig, s'acaba complint"; doncs la veritat és que un dia totes dues soles, ens lamentàvem de la solitud, de com la nostra família s'havia escurçat... Suposo que algun estel va traslladar a l'univers el nostre sentiment, i a poc a poc vàrem anar augmentant i augmentant el nostre cercle més proper; l'Agustí i la Carme; l'Eladi i la Marisol; el Bernat i la Montse... I per la meva banda una collada, fins i tot un "besnet"!!!!





Què dir-te mama? Que la vida no ens ho ha posat fàcil, som guerreres nates. Hem vençut batalles, en algunes ens han derrotat les adversitats, però sempre ens hem aixecat; malgrat les contrarietats, malgrat el caràcter de totes dues, malgrat que la falca surti, malgrat els malgrats....N'hem sortit enfortides i victorioses.
Ara gaudim de la placidesa merescuda; i per tant, projectarem per molts i molts anys la bonança que tenim, perquè ens la mereixem!!!!






          FELIÇOS 80 AL COSTAT DE TOTS ELS QUI T'ESTIMEM, I T'HAN ESTIMAT !

                                              AVUI I SEMPRE "SIGUES FELIÇ"!





dimecres, 14 de febrer de 2018

16 PRIMAVERES, POL

 Aquesta matinada de fa 16 anys vaig experimentar
tot un món nou, el món del meu fill Pol que iniciava el camí de sortida. Al llarg dels nou mesos vaig sentir com la vida creixia dins meu, i que amb uns dolors indescriptibles demanava per eixir.

 I va ser a dos quarts de quatre de la tarda quan finalment vaig poder veure el teu rostre, i sentir que la meva vida mai més seria com abans, perquè tu eres part de la meva vida.
Han passat 16 anys d'ençà, hem viscut de tot, i ara ets una persona que creix emocional i físicament; malgrat aquesta etapa d'adolescent estic contenta de la teva maduresa, i de com t'allunyes d'amistats tòxiques, i com valores les persones que vols tenir a prop malgrat això et comporti ruptures.
Gràcies per la comprensió, i gràcies per tot el que ens transmets.


Pol, recordo quan estenia les primeres robetes i pensava que algun dia, aquells pantalonets tocarien a terra; així és, ara tot és gran, perquè tu t'has fet gran.
T'estimem Pol, i t'entenem més del que et penses...
"Sigues feliç" de part de tots!!!!




dissabte, 18 de novembre de 2017

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

M’hauria agradat llegir-te aquestes paraules però sabia que l’emoció les empresonaria, i no podrien sorgir amb la intensitat que estaven pensades; per això les disposo en aquest espai, on les llàgrimes s’apoderen constantment del teclat, però amb les aturades necessàries,  finalment podran ser compartides.
El dia 9 de novembre esdevindrà per sempre una data dolorosa en el nostre calendari personal, el dia que el teu batec va cessar, i la tristesa va instal·lar-se en el nostre el cor, col·locant en la volta celestial  un nou estel amb llum pròpia.

La Victòria, la nostra gran amiga, ha emprès el llarg viatge travessant l’altra banda del camí, on nosaltres de moment no hi podem anar, i per tant, haurem d’aprendre a caminar amb el seu esperit i amor.

Resulta difícil escriure sabent que ja no hi ets; que els teus missatges, les teves rialles, les teves paraules, els teus detalls amb nosaltres quedaran per sempre en la caixeta dels bons records, perquè tu has estat l’heroïna d’aquesta història que es va interrompre amb un diagnòstic devastador, pensant que potser trobaríem el beuratge que t’alliberés; no ha estat així. La lluita tenaç ha acabat, i no en va, ens has regalat grans lliçons d’humanitat, i de perseverança malgrat les adversitats.

Has estat una bona filla, lleial esposa, amorosa germana, magnífica amiga, i per damunt de tot, extraordinària mare. Ara ens pertoca als hereus de la teva amistat compartir tot el que ens vas donar amb els qui tu tant has estimat.

“El veritable amor no s’esgota. Com més en dones més te´n queda. I quan disposes a extreure´l de la font veritable, com més en treus, més generosa és”.
Les paraules d’Exupéry m’apropen a tu, i et defineixen a la perfecció, perquè eres amor i generositat. Cadascú de nosaltres reviurà el teu amor en la mesura que tu el vas disposar, i així serà com tots haurem d’avançar, i quan les forces defalleixin, projectar el teu somriure, i pensar que vam ser afortunats de trobar-te en el nostre camí.

El teu caràcter obert, afable, alegre, entusiasta, somiador, ha permès sembrar infinites llavors d’amor, amistat, respecte, comprensió, tolerància... I aquest ha estat el teu llegat en cadascun de nosaltres, que es va posar de manifest el divendres a l’església de Puigpelat, evidenciant el fruit de tot el que havies conreat, esclatant  en forma de gran tristesa, perquè la pèrdua era d’una magnitud inabastable.

La Mimi i la Bet les teves joies més preuades ara també formen part del nostre tresor; cuidarem el Ramon; patirem la tristesa de la teva mare i germà... I seguirem parlant de tu, recordant-te eternament.

         Adéu estimada Victòria, trobarem noves sendes, i el teu record serà el far que sempre il·luminarà el nostre camí.

 I m’apropio uns versos del poema de Péguy, per reflectir un pensament que s’escau a la teva personalitat i que ressonen amb la teva veu:
“Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?”
Jo us espero. No soc pas lluny.
Soc just a l’altre costat del camí”.


T’estimarem sempre, de part de tota la colla, de les nenes del Camino i de la petita Jana!

diumenge, 11 de juny de 2017

SI VOLEU US HO EXPLICO

"SI VOLS...T'HO EXPLICO"

Aquest és el veritable títol que en un moment donat, la Rat va escriure per plasmar el dolor, la por i la superació del càncer que va fuetejar la vida de la seva mare, Montserrat.

Sortosament la gelor de l'hivern, la por esfereïdora de la incertesa del desenllaç de la malaltia... S'esvairen, i la primavera va tornar a florir, i les orenetes van jugar, i el trèbol de quatre fulles va aparèixer!!!
Finalment l'estiu va tornar!

Un poema i unes il·lustracions que han donat lloc a un conte, on els guanys seran destinats a la investigació del càncer.
La col·laboració de la gent ha permès que el conte surti a la llum, i serà presentat el proper dimarts 13 de juny, al museu d'Art Modern de Tarragona a les 7 de la tarda.
Som moltes les persones que hem vist arribar la malaltia, hem vist com els qui la patien lidiaven bravament, alguns n'han sortit victoriosos, en altres ocasions, vençuts! Però en la lluita preval la tenacitat i el coratge!
Per tots els qui es troben en aquest gèlid hivern, pels qui la primavera ja retorna, pels qui l'estiu ja s'ha instal·lat i també per tots els qui l'allau els va prendre deixant les petjades en la neu!!!!

Gràcies Rat i Yvonne per fer-me partícep del vostre projecte!
Un honor presentar-lo juntament amb la Dra Cañizares.

Que l'esforç de tots ens permeti avançar en la investigació del càncer, i retornar l'alegria i  la calidesa de la vida!


dijous, 1 de juny de 2017

81 ANYS, FELIÇ ANIVERSARI PAPA!

Gestat en temps pau i nascut a les portes d'una guerra; un 2 de juny d'un any sagnant, un any que marcaria la història, la teva i la del món.
Ja han passat 81 anys, i novament, un aniversari marca el calendari, que fa més de dues dècades no podem celebrar amb la teva presència, perquè emprengueres aquest llarg viatge massa d'hora. Però el record perdura en les ensenyances, en l'afecte, en l'empatia, en l'amor del pare que vaig tenir, que tant enyoro i que avui evoco en aquest petit espai.

Passen els anys i no envelleix el record, perquè el temps roman perenne en el teu darrer aniversari, en els teus 59 acabats de fer; i així quan acluco els ulls només veig aquell home que pensava jubilar-se i que no se li concedí el desig.

Amb la cançó que el Jordi C. em va cantar un dia i que em va emocionar et desitjo un feliç aniversari entre estels, records i pensaments!


CAT STEVENS "Father and son"

"La gent té estrelles que no són iguals" Papa, tu ets la meva estrella enmig de la immensitat!