dilluns, 31 d’agost de 2015

TOT TORNA!

Avui el cel s'ha enterbolit, com si d'alguna manera volgués replegar tota la llum que ha desprès al llarg d'aquest tòrrid estiu; on les llargues passejades per la platja, el banys tebis a la mar, lectures sense pressa, rellotges sense busques, àpats a deshores... Esdevenien petits tresors del solstici, que ja comença a allunyar-se.
I el mes d'agost ja tanca la seva pàgina, i anuncia que demà un nou setembre arriba; tot torna i nosaltres també.
Demà tornem a la feina, els mestres; i els pares somriuen perquè veuen a prop el retorn dels seus fills a les aules. Però el que em sembla més ridícul és que amb sorna ens recordin que se´ns acaba la "bona vida"; i potser no saben que els mestres per vocació, tornem amb il·lusió, amb ganes d'iniciar un curs amb reptes, amb alumnes nous, amb eslògans, amb problemes, amb rialles, amb plors, amb tantes coses que formen la nostra vida... Perquè un bon dia, vam sentir que volíem ser mestres.
Així, que des d´aquí tot l'entusiasme renovat per afrontar un nou curs: 2015-16.

Tot torna, com ha de ser!!
I amb orgull vull compartir amb vosaltres el meu 25è curs, amb un gran desig: compartir amb els meus alumnes una lliçó d'història escrita per nosaltres, i que amb els anys veuran en els llibres. La del 27 S, on tot un poble va esdevenir un estat lliure, respectat i admirat.

No em digueu que no tenim coses per aprendre, sentir i gaudir!!!!

dijous, 27 d’agost de 2015

FELIÇ ANIVERSARI LLUÍS!

Fa molt que no escric, no per manca de ganes; sinó perquè ara el temps gira d'una manera molt més dolça i tranquil·la, i per tant, sense voler... M'he anat allunyant d'aquest espai que tantes hores em va fer sentir que valia la pena escalar; m'acollia i m'animava.
Avui, entro per fer una CRIDA, a tots els bloggers, a tots els lectors, a tots els amics, a tots els coneguts, a tots els qui no conec... Avui crido pel Lluís, per un nen de l'edat del meu fill que fa ben poc he descobert és l'alumne que formava part de la mateixa aula que el Pol, però que no podia anar a classe, perquè tenia una malaltia estranya. Un nen que viu atrapat en una distròfia muscular congènita, un nen que no perd el somriure, un nen que es mereix sentir i viure com un nen amb una projecció a llarg plaç.
Avui, aquesta malaltia té el nom de laminopatia, amb pocs casos al món; per la qual cosa les farmacèutiques consideren que no val la pena invertir-hi. Quin horror saber que la nostra espècie pot ser tan fastigosament ambiciosa!
Avui, tots podem col·laborar esdevenint FANS DEL LLUÍS!
Al meu blog hi ha un enllaç per poder formar part del teaming del Lluís, i clicant sobre FANS DEL LLUÍS també hi trobareu la informació que ens pot fer obrir ales d'esperança a totes les famílies que pateixen aquesta malaltia tan estranya, però real!
No sé ben bé com puc ajudar, però no puc passar de llarg.

Moltíssimes felicitats per aquests 13 anys que celebres avui!!!!
Una abraçada Lluís, avançarem amb tu!!!

FEU-VOS FAN, EN NECESSITA MOLTS!!!!

diumenge, 15 de març de 2015

FORTY YEARS BUTTERFLY!!!!

Avui és per a tu, petita papallona!
Avui les paraules queden impreses amb la nostra marca,
la que ens manté vives,
la que ens desperta cada matí,
i ens acompanya cada nit!









BUTTERFLY ARANTXA, 
PER MOLTS ANYS!!!!

Caminem de costat per avançar juntes. Sentim les petjades de les persones que ens acompanyen, i de vegades, quan sembla que el pas defalleix, trobem una mà que ens agafa per l'espatlla, i ens ajuda a seguir. O ens allarga un mocador, o ens deixa una carta, o un sobre, o ens abraça... o ens porta una capsa de croquetes!!!
Quants plors, quantes rialles, quantes complicitats han segellat la nostra amistat que cada dia es fa més i més gran.
Aquesta intensitat de les emocions compartides ens ha permès creure que tot és possible, malgrat les adversitats que hem anat trobant, i amb el coratge de tants i tants que ens envolten i tants i tants que vetllen per nosaltres... Tornem a renéixer!!!

Petita butterfly, entres en una nova dècada, i les germanes grans t'hi esperem!!!

I com que cal ser agraït, donem gràcies a la vida que ens ha posat en aquest camí, que ens permet sentir la immensitat de l'amor que ens professem.
Quan et despertis ja hauràs entrat a la nova dècada, i mentre et desvetlles... sent dins teu tot el que mai ningú ens podrà esborrar, i serem per sempre: BUTTERFLIES!

T'ESTIMEM!!!!!!


 
                                    


    

                                      

 

 

                                     

dilluns, 16 de febrer de 2015

EL SOMNI DE LA JANA

Petits detalls que fan que la vida sigui més bonica; com la rosa que va captivar la meva filla, aquell dissabte de desembre, asseguda a platea, i escoltant la veu de l'Elena Gadel que personificava la rosa. Aquella flor que romania en el planeta del Petit Príncep, i que ell en la distància aprenia a estimar, i alhora, comprenia el què era l'enyorança!
La Jana va ser, per una tarda, la rosa!!!
Feliç de veure-la tan contenta! Va cantar la cançó, tot i que era play back, i en acabar, les llàgrimes van brollar del seu cor, perquè l'emoció havia vençut la disfressa; el sentiment sincer, era l'evidència més clara, del què la Jana va sentir: l'alegria de saber-se feliç!!!

Gràcies Bel, Aida (pel vestit que heu confeccionat, Teixits Cortès), a la Candelín (Floristeria Freixa, per regalar-li la diadema de la rosa) i a la Rosa (Perruqueria El Vent, per convertir en rínxols els seus cabells tan estirats). Cadascuna de vosaltres heu contribuït a fer realitat el somni de la petita Jana!!!

Amics del musical del Petit Príncep heu travessat els cors de molts i molts espectadors, i això ja és per sempre.
Gràcies!!!



dimecres, 4 de febrer de 2015

LA MIRADA DE LA NEUS CATALÀ i PALLEJÀ


Una diada de sant Jordi, (l'any 2012) en una parada de la llibreria ROCA vaig sentir la crida d'un llibre: "Un cel de plom" de Carme Martí; el vaig fullejar i vaig saber que me l'havia d'endur a casa perquè allí hi havia la història novel·lada de la darrera supervivent dels camps de concentració nazis, concretament el de RAVENSBRÜCK.
De seguida vaig iniciar la lectura, i en molt poques pàgines em trobava immersa dins de la vida d'una dona, la NEUS CATALÀ i PALLEJÀ que va patir les atrocitats més terribles que s'han escrit en la història: l'holocaust.
Nacuda a Els Guiamets, poc podia imaginar que passaria a ser coneguda dins la història del segle XX, com un símbol de lluita, de resistència, d'antifeixisme... i també com a supervivent.

I avui, puc escriure sentint l'emoció d'haver compartit amb ella unes horetes de les nostres vides, en un punt on els records van i vénen, s'ennuvolen pel pas del temps, i sobretot pel fet que la Neus és a les portes de celebrar els seus 100 anys, i per tant, són comprensibles els seus oblits. Els del camp són inesborrables.
El 3 de febrer de 1944 la Neus va entrar al camp d'extermini de Ravensbrück i el 3 de febrer de 2015, la meva família i jo, hem tingut el goig de conèixer-la.
Amb ella parlem de la seva tornada a Els Guiamets, on ha decidit passar la resta dels seus dies. En el programa "El convidat" de l'Albert Om va dir: "l'ocell torna al niu per morir"; i és així com ella ha programat els seus últims anys, vivint en la població que la va veure néixer, i en la qual hi vol romandre per sempre. Parla amb orgull dels seus fills que té lluny, però que la telefonen i la visiten sempre que els és possible; recorda Rubí i els gendarmes que va fer fora de casa seva; de la seva amistat amb la Montserrat Roig; parla del camp, de la vida...

La vida és  plena de números, naixem en un dia, d'un mes, d'un any; comptem les gestes per anys, o per dates; els kg que pesem, quantes vegades fem o desfem, sempre els números ballen; però en la vida de la Neus, n'hi ha que marquen l'horror de la bàrbarie humana: BLOCK 22, i  presonera n. 27534.
92.000 dones mortes a Ravensbrück, 683 nens morts en el mateix camp, i milers i milers de famílies marcades per les pèrdues dels seus éssers estimats, que un dia foren empesos a viatjar en uns vagons, camí dels camps de la mort.

La tarda del primer dimarts de febrer formarà part de la nostra història personal.
Una experiència que vull compartir amb vosaltres, i com bé vaig expressar a la Neus, procuraré sempre transmetre-la als meus alumnes, perquè coneguin aquest capítol de la humanitat tacat de sang d'innocents; perquè sentin la lluita d'unes dones que van sobreviure per poder-ho explicar "queden clarianes al nostre interior on els malparits dels nazis no poden arribar

Amb aquestes paraules agraeixo a la Carme Martí, facilitar-nos la visita a la residència "ELS GUIAMETS", i descobrir-nos la figura de la Neus Català amb un encert, delicadesa, i rigorositat històrica els fets de la vida de la darrera dona catalana supervivent als camps de la mort, amb "Un cel de plom".

El Jordi Climent, l'Eladi Migó, la Maria Escarré (la mama), la meva filla Jana, i jo us demanem que passeu alguna estona de la vostra vida amb ella, en aquest moment la companyia esdevé el regal més preuat, en un lloc on el silenci hi resideix de forma perpètua.
Li vam oferir un ram de flors (que amb molta estima ens va  fer la Candelín de la FLORISTERIA FREIXA) i una carta que vaig escriure amb tot el meu afecte i que no vaig ser capaç de llegir-li, ja que un sentiment molt fort em va atrapar en la seva història, i va ser l'Eladi qui en nom meu va posar veu a les meves paraules.
Una abraçada i l'emoció novament per companya inseparable.


    
    
    
    
 

"Vull que el so de la victòria ompli el meu buit. Vull cridar".

Jo cridaré per tu, i ensenyaré als meus fills tot el que vàreu viure i patir.

Des d'avui Els Guiamets i Ravensbrück esdeven llocs difícils d'oblidar i lligats eternament a tu, NEUS CATALÀ.

En marxar la mare li va dir "adéu-siau", i ella va respondre: "Nooo, adéu-siau, noooo!!! A reveure!!!!"


Les cites pertanyen al llibre de la Carme Martí, "Un cel de plom"!







diumenge, 7 de desembre de 2014

L' EMOCIÓ DEL PETIT PRÍNCEP


 Penso que em resulta fàcil expressar-me per escrit, però avui se´m fa molt complicat poder-vos transmetre totes les emocions del dia d'ahir, perquè tot el que se sent amb el cor, esdevé invisible als ulls, i alhora impercebible amb  paraules.
He pujat vessants dels quals he caigut, i he pogut aixecar-me perquè al costat tenia dos éssers meravellosos que són els meus fills. M'he aferrat a una nova ruta, i gràcies a ells he tingut prou força per reconduir un nou camí; amb ells he compartit estones del Petit Príncep, l'hem llegit, i hem sentit el missatge tan universalment  famós i que tants i tants hem repetit.

I així ho recordarem...

Un dissabte de desembre, els meus fills i el meu estimat, Jordi vam marxar amb tren cap a Barcelona, on allí ens esperava una família meravellosa; una persona que ha esdevingut la meva germana gran, quan la vida em va arrabassar el meu propi, i amb les seves filles, el Tura i els seus petits vam compartir un dinar ple d'emocions, i recordant, que allí també hi faltava l'atra germana, l'Arantxa.

Dinar, brindis per la vida i per tot el que trobem estant junts...
I correm Avgda Paral·lel avall, on hi ha una sala "BARTS" i a dins un musical que ens espera, de la mà de l'Àngel Llàcer, i del Manu Guix. "EL PETIT PRÍNCEP".
Cinc minuts, i l'espectacle s'inicia... asseguts a platea, segona fila, números 1,2,3,4... Esperem que comenci.
I quan s'inicia, un calfred em recorre per tot el cos, miro a un costat i a l'altre; els meus fills immòbils claven la mirada a l'escenari, i el musical ressona dins la sala, i dins dels nostres cors.

                           "I allà vaig aprendre
                            que tot depèn de mi
                            i que tots tenim un petit Príncep a dins
                            només cal voler-lo sentir.
                            I allà vaig aprendre
                            que l'essencial és invisible als ulls
                            que aprendre a estimar i ser feliç
                            és el que vull"


Aquí una estrofa de la cançó "Vaig Aprendre" que interpreta en solitari l' Àngel Llàcer, l'aviador.

Sento les notes de la cançó i les llàgrimes brollen, les deixo recorre, mentre el meu fill em mira, i li permeto compartir la meva emoció, perquè com diu la lletra, aprendre a estimar i ser feliç és el que vull.
No vull tenir, sinó sentir, i fer que els que tinc al meu voltant puguin sentir l'emoció de compartir la vida amb mi.

Així, que només us puc dir, que potser ens fem grans, i oblidem aquell nen que vam tenir dins. Fem-lo reviure, i no permetem que s'apagui. Serà que treballo amb nens, i potser amb ells puc sentir més intensament la necessitat de revifar el nen que portem amb nosaltres.

La rosa (la seva bellesa va calar dins de la Jana), la guineu, el geogràf, els fanalers, el bevedor, el vanitós (aquest va encisar el Pol), el matemàtic, la serp, l'asteroide... tots amb el petit príncep feien que les notes emocionessin, un cop i un altre... Meravellós!

Després retornant cap a casa, cansats de tot el dia, va ser quan la meva filla es va girar i em va dir:
- Mama, sóc feliç perquè avui he pogut sentir el Petit Príncep.
No calen paraules per descriure el que vaig sentir i sento ara mateix, mentre comparteixo tot aquest batec, tan meu, tan personal.
I el més emocionant, és veure que qui em coneix, avui preguntava com havia anat la trobada amb el meu estimat. Sí, Elisenda, per plorar i sentir que tot val la pena, encara que resulti complicat d'entendre!

Avui, el Pol rellegia el seu pop-up del Petit Príncep, i en veu alta anava recitant petits fragments, mentre  la música del CD del musical s'impregnava per tot casa!!!

                           "Si viatges amb la imaginació
                             si no prens mai el camí més curt
                             si ets feliç regant una flor
                             si no et fa por anar més lluny.
                             Si ja saps que cal buscar amb el cor
                             que no et confonguin els ulls
                             és el temps que ens fa importants
                             el que tu i jo hem passat junts"...

"QUE APRENDRE A ESTIMAR I SER FELIÇ ÉS EL QUE  VULL"










diumenge, 30 de novembre de 2014

EL DISC DE LA MARATÓ

Enfilem el camí cap al darrer mes de l'any, el que ens apropa a les festes nadalenques, però també el que ens condueix cap a un clàssic. LA MARATÓ DE TV3.
Escoles, entitats culturals, esportives, associacions de veïns... i un llarg etcétera de col·lectius volen aportar la seva col·laboració amb la Marató. Ahir, a la meva ciutat, la Marató tenia nom: CBVALLS.
I avui, al matí, ben d'hora, la música del disc de la Marató sonava a casa, i novament m'emocionava escoltant algunes de les cançons; determinades melodies pel record que em porten les seves versions originals, d'altres perquè els intèrprets em fan sentir una emoció dolça, com el Joan Dausà.

Aquest cap de setmana plujós ha estat trist, per a les meves germanes d'ànima, amb l'adéu del Ricard; per a vosaltres Arantxa i Filo, les meves butterflies estimades aquest post; perquè el cor del vostre estimat Ricard ha deixat de bategar, però el seu amor es queda per sempre!

Doncs, un any més, la Marató ens torna i ens demanava la nostra solidaritat; cadascú en la seva mesura.
Aquest cor que ens permet estimar, que ens deixa sentir i viure, cuidem-lo, perquè de sobte pot cloure el seu batec i deixar-nos.

SIGUEM SOLIDARIS!