dissabte, 18 de novembre de 2017

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

M’hauria agradat llegir-te aquestes paraules però sabia que l’emoció les empresonaria, i no podrien sorgir amb la intensitat que estaven pensades; per això les disposo en aquest espai, on les llàgrimes s’apoderen constantment del teclat, però amb les aturades necessàries,  finalment podran ser compartides.
El dia 9 de novembre esdevindrà per sempre una data dolorosa en el nostre calendari personal, el dia que el teu batec va cessar, i la tristesa va instal·lar-se en el nostre el cor, col·locant en la volta celestial  un nou estel amb llum pròpia.

La Victòria, la nostra gran amiga, ha emprès el llarg viatge travessant l’altra banda del camí, on nosaltres de moment no hi podem anar, i per tant, haurem d’aprendre a caminar amb el seu esperit i amor.

Resulta difícil escriure sabent que ja no hi ets; que els teus missatges, les teves rialles, les teves paraules, els teus detalls amb nosaltres quedaran per sempre en la caixeta dels bons records, perquè tu has estat l’heroïna d’aquesta història que es va interrompre amb un diagnòstic devastador, pensant que potser trobaríem el beuratge que t’alliberés; no ha estat així. La lluita tenaç ha acabat, i no en va, ens has regalat grans lliçons d’humanitat, i de perseverança malgrat les adversitats.

Has estat una bona filla, lleial esposa, amorosa germana, magnífica amiga, i per damunt de tot, extraordinària mare. Ara ens pertoca als hereus de la teva amistat compartir tot el que ens vas donar amb els qui tu tant has estimat.

“El veritable amor no s’esgota. Com més en dones més te´n queda. I quan disposes a extreure´l de la font veritable, com més en treus, més generosa és”.
Les paraules d’Exupéry m’apropen a tu, i et defineixen a la perfecció, perquè eres amor i generositat. Cadascú de nosaltres reviurà el teu amor en la mesura que tu el vas disposar, i així serà com tots haurem d’avançar, i quan les forces defalleixin, projectar el teu somriure, i pensar que vam ser afortunats de trobar-te en el nostre camí.

El teu caràcter obert, afable, alegre, entusiasta, somiador, ha permès sembrar infinites llavors d’amor, amistat, respecte, comprensió, tolerància... I aquest ha estat el teu llegat en cadascun de nosaltres, que es va posar de manifest el divendres a l’església de Puigpelat, evidenciant el fruit de tot el que havies conreat, esclatant  en forma de gran tristesa, perquè la pèrdua era d’una magnitud inabastable.

La Mimi i la Bet les teves joies més preuades ara també formen part del nostre tresor; cuidarem el Ramon; patirem la tristesa de la teva mare i germà... I seguirem parlant de tu, recordant-te eternament.

         Adéu estimada Victòria, trobarem noves sendes, i el teu record serà el far que sempre il·luminarà el nostre camí.

 I m’apropio uns versos del poema de Péguy, per reflectir un pensament que s’escau a la teva personalitat i que ressonen amb la teva veu:
“Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?”
Jo us espero. No soc pas lluny.
Soc just a l’altre costat del camí”.


T’estimarem sempre, de part de tota la colla, de les nenes del Camino i de la petita Jana!

diumenge, 11 de juny de 2017

SI VOLEU US HO EXPLICO

"SI VOLS...T'HO EXPLICO"

Aquest és el veritable títol que en un moment donat, la Rat va escriure per plasmar el dolor, la por i la superació del càncer que va fuetejar la vida de la seva mare, Montserrat.

Sortosament la gelor de l'hivern, la por esfereïdora de la incertesa del desenllaç de la malaltia... S'esvairen, i la primavera va tornar a florir, i les orenetes van jugar, i el trèbol de quatre fulles va aparèixer!!!
Finalment l'estiu va tornar!

Un poema i unes il·lustracions que han donat lloc a un conte, on els guanys seran destinats a la investigació del càncer.
La col·laboració de la gent ha permès que el conte surti a la llum, i serà presentat el proper dimarts 13 de juny, al museu d'Art Modern de Tarragona a les 7 de la tarda.
Som moltes les persones que hem vist arribar la malaltia, hem vist com els qui la patien lidiaven bravament, alguns n'han sortit victoriosos, en altres ocasions, vençuts! Però en la lluita preval la tenacitat i el coratge!
Per tots els qui es troben en aquest gèlid hivern, pels qui la primavera ja retorna, pels qui l'estiu ja s'ha instal·lat i també per tots els qui l'allau els va prendre deixant les petjades en la neu!!!!

Gràcies Rat i Yvonne per fer-me partícep del vostre projecte!
Un honor presentar-lo juntament amb la Dra Cañizares.

Que l'esforç de tots ens permeti avançar en la investigació del càncer, i retornar l'alegria i  la calidesa de la vida!


dijous, 1 de juny de 2017

81 ANYS, FELIÇ ANIVERSARI PAPA!

Gestat en temps pau i nascut a les portes d'una guerra; un 2 de juny d'un any sagnant, un any que marcaria la història, la teva i la del món.
Ja han passat 81 anys, i novament, un aniversari marca el calendari, que fa més de dues dècades no podem celebrar amb la teva presència, perquè emprengueres aquest llarg viatge massa d'hora. Però el record perdura en les ensenyances, en l'afecte, en l'empatia, en l'amor del pare que vaig tenir, que tant enyoro i que avui evoco en aquest petit espai.

Passen els anys i no envelleix el record, perquè el temps roman perenne en el teu darrer aniversari, en els teus 59 acabats de fer; i així quan acluco els ulls només veig aquell home que pensava jubilar-se i que no se li concedí el desig.

Amb la cançó que el Jordi C. em va cantar un dia i que em va emocionar et desitjo un feliç aniversari entre estels, records i pensaments!


CAT STEVENS "Father and son"

"La gent té estrelles que no són iguals" Papa, tu ets la meva estrella enmig de la immensitat!

dijous, 13 d’abril de 2017

LA PRIMERA MONA

Fa uns dies vaig trobar la fotografia que avui comparteixo amb tots vosaltres, la meva primera mona. I és clar, la nostàlgia del temps viscut amb els iaios es fa palesa, i em trasllada als meus primers anys a Picamoixons, on els carrers eren pedruscams, la vida tranquil·la, i la mirada de nen feia encara més plàcida tota aquesta etapa.
Ara, la vida és atrafegada, tot és alfat, i els iaios ja no hi són, però queda el millor d'ells;
l'amor que em van oferir. El iaio era el meu padrí.
Potser la mona esdevé un gest més del què podem fer els padrins, quan adquirim la responsabilitat d'esdevenir uns éssers especials per als infants. I com diu el petit príncep "totes les persones grans han començat essent nens". Aquesta tarda, el meu fillol de 25 anys m'ha abraçat i m'ha demanat la mona.

A tots els padrins i padrines, no oblidem que som especials, i que amb el pas dels anys, els records perduren sempre amb la dolça mona, o amb l'abraçaca, el dibuix, el somriure... o senzillament, pel fet de ser el millor padrí i padrina que podrien tenir els nostres fillols i filloles.
BONA PASQUA!


dijous, 9 de març de 2017

LA FILLA ESBORRADA DE MARGARIDA ARITZETA

Fa molts anys, quan vaig començar el primer curs de batxiller, una de les lectures obligatòries era "Grafèmia" de la Margarida Aritzeta, i només obrir el llibre ja em va captivar la dedicatòria que no vaig entendre fins anys més tard, quan la pròpia autora me n'explicà el significat.
I per què ho dic ara això, doncs perquè dimarts al vespre al Teatre Principal de Valls, es produí un acte únic, com mai havia vist: la presentació de la darrera novel·la de la Margarida Aritzeta, presentada per la Isabel-Clara Simó, escriptora i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'aquest any.
Dues escriptores que comparteixen quelcom més que la literatura, i que evidencia l'estima que se senten; igual que la dedicatòria del meu primer llibre de l'Aritzeta.

Un nou llibre on el personatge masculí parla com a home, i el femení com a dona; lloava la Simó, aquesta destresa de l'escriptora vallenca, ja que no resulta fàcil fer parlar els homes essent dona, i a l'inrevés.
Un llibre que crea atmosferes, un llibre que ens transporta al passat d'unes generacions que van lluitar per un present que ara nosaltres en som hereus.
Un llibre on la música hi sona, igual que sonà el dia de la presentació amb la magnífica interpretació de la mezzosoprano, Elena Gragera i el pianista vallenc, Anton Cardó. (amics de la Margarida Aritzeta i del seu espòs, Jordi Castells).

Només us puc dir que el teatre era a vessar, la gent espectant sentia fragments de la novel·la amb la veu del Marc Ayala i l'Ariadna Mariné, i mentre, entre lectura i lectura, la música impregnava les nostres ànimes, i creava una nova atmosfera que ens permetia gaudir d'una nit espectacular.

Margarida, gràcies per una presentació tan elegant, tan ben organitzada.
Agrair també la col·laboració dels Amics de la Música.
Que mai ningú esborri el que som, o el que hem estat!






dimarts, 28 de febrer de 2017

RECORDANT-TE!!!

Avui en la nit fosca, evoco els teus records, i les taques dels estels m’apropen la vida que junts vam compartir. Ara em resten els bocins de temps compartits,  i els petits fars de la nit m’il·luminen l’ànima, i em permeten recordar que demà faries anys...
I quan la tristesa assota, esperem una nova posta de sol perquè dissipi i allunyi les llàgrimes, i així ens deixi mirar el cel, i preguntar-nos: “ Les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva”?
 Jo tinc la teva!
Un altre 1 de marc; un altre aniversari, Xavi!

dijous, 23 de febrer de 2017

REPUNTS D'EMOCIONS

Feia anys que em rondava pel cap aprendre a cosir, però com sempre, les excuses prevalien per sobre de tot. I en una FIRAGOST vaig veure l'estand de DRAPETS DE CO. Era una cucada, amb tantes coses fetes a mà, i amb una elegància, que no em van deixar indeferent. Així, que pel facebook vaig enviar un missatge a l'Anna Nuet, la que avui és la meva mestra de patchwork, la que em guia els repunts, i m'encara les robes, la que amb paciència i diligència mostra les formes per assolir resultats bellíssims.
Anar a cosir em permet desconnectar, o com em va dir l'altre dia, una bona terapeuta, em permet meditar. Els dimecres, quan la música de l'escola sona a les 5, acaba la meva jornada escolar, i comencen les classes de patchwork; i això em fa feliç.
Per això avui, no vinc a escriure sobre el que faig, sinó sobre el que sento; aquí hi he trobat un grup de persones extraordinàries: la Sacra, la Lia, la Roser, l' Anna, la Montse i ara la Jèssica.
Amb elles, comparteixo trossets de temps que han nascut entre fils, retalls, bobines, canilles... I cadascuna va deixant sobre cada peça la seva història personal; ens anem descobrint, i sense saber ben bé com, ens endinsem en cada món particular, i compartim tot allò que ens neguiteja o bé, riem i ens enriquim mútuament.
El nostre grup, som "les tietes de patchwork", perquè hem viscut tres embarassos, el del Martí, el del Jordi i ara el de la Pau.
Estem contentes d'haver compartit tota aquesta etapa amb tu, Roser; hem sentit el batec de la petita Pau en la teva emoció de mare; amb la il·lusió de l'àvia Mercè; i ara amb el nostre entusiasme per conèixer la Pau.

No hi ha res més bonic que caminar amb gent com vosaltres, aprendre a cosir envoltada de l'afecte de totes, és la creació més important que mai podré fer.

Amb la complicitat de totes, hem fet aquest coixí; amb bocinets de roba que sols no representaven res, però amb puntades d'afecte, han esdevingut un regal exclusiu; perquè la teva petitona tingui un present de totes nosaltres, i recordi sempre aquest viatge uterí que nosaltres, podrem dir que hem compartit!!!
I la P, que t'ha fet el Jordi, de color verd, no pas rosa!!!!

Pau, t'esperem!!!




I seguirem, rient, plorant, cosint, desfent, creant, regalant.... Vivint amb plenitud les nostres històries!!!