diumenge, 11 d’agost de 2019

NOVA YORK

Asseguda dins del cotxe que ens ha recollit a l'hotel, ella mira per la finestra, treu el seu mòbil estrenat fa ben poc i intenta disparar contínuament el clic per poder copsar les darreres imatges d'una ciutat que atrapa al turista enmig d'una multitud que constantment té el cap enlairat, perquè és la ciutat dels gratacels, perquè és NY. Plou, plou amb intensitat, sembla que senti la nostra tristor perquè hem de marxar, i amb pluja diem adéu a la ciutat que fa molts anys esdevingué un somni, però que avui, ja forma part de la nostra realitat.






Després d'una setmana caminant per Manhattan gairebé ens sentíem part d'aquesta metropoli que desperta mil i una emocions, que té un asfalt que abrasa els cossos, que t'aclapara els sentits, que t' ofereix tants imputs que vas boig, que et permet ser part anònima, que no sap què sents, però que t'ofereix tot i més per saciar els desitjos que hom pot arribar a tenir.

Aquest viatge formarà part de la nostra història perquè tres dones hem travessat l'Atlàntic; la Marta, la Jana i la Lídia.


La Marta i jo hem fet realitat un desig que de ben joves teníem en ment: algun cop en la nostra vida anar a NY;  però penso que mai l'havíem projectat d'anar-hi juntes. Quan vam veure l'estàtua, la gran icona, vam dir: "QUE FORT, SOM A NOVA YORK".
 La vida és una trama de fets que es van succeint de forma ordenada o de vegades caòtica, i en el meu cas, va ser el desordre el que va confluir en les passatgeres d'aquest vol DY 7195.





Ara ja han passat algunes setmanes, i seguim impregnant-nos de tot el que vam sentir a la CITY. Ens envíem imatges, ens recomanem sèries que ja hem visionat però que seguim veient novament, mirem el temps que fa, com si haguéssim de tornar-hi... En fi, va ser un viatge fantàstic perquè la companyia va ser immillorable; la meva amiga de l'institut que després de més de 30 anys segueix a la meva vora, perquè és la padrina de la meva filla, i la Jana perquè és una part de mi, sensible i amorosa.
Descriure tot el que vam fer m'ho reservo com un tresor, aquí comparteixo l'emoció d'haver viscut aquest viatge, l'emoció de fer realitat un somni que algú el va fer trontollar, però la tenacitat humana pot més que whassaps destructius, l'emoció de tirar endavant un projecte, l'emoció de sentir-nos vives i celebrar amb aquest viatge, que tot és possible, i que ningú pot interferir en la voluntat de ser feliç.

Hem estat les protagonistes de la nostra pel·lícula, no la podrà veure ningú, no estarà nominada, no recaptarà cap milionada però té el millor de tot: el triomf de la felicitat!




Bye bye, NEW YORK!

PS: Tornarem!

2 comentaris:

  1. Iep, somni complert, doncs! I ja penses en tornar-hi, caram. A mi no m'ha interessat mai massa, però hi ha possibilitats que hi vagi en breu. Qui sap!

    ResponElimina
  2. El que fa realment increïble un viatge, és com et sents i què sents. Possiblement si hi torno no serà el mateix, ho sé, però aquesta sensació m'acompanyarà sempre. I amb aquest viatge, he desmuntat el gran clàssic de Calderón de la Barca!!!!

    ResponElimina