dissabte, 31 de desembre de 2011

I TOCARAN LES 12 CAMPANADES!!!


A punt de despenjar el calendari que al llarg dels 12 mesos m'ha acompanyat, darrera la porta de la meva cuina, marcant dates importants, encerclant visites mèdiques, partits de bàsquet, àpats amb la colla.... tots els moments han passat en un any relativament tranquil, on no hi han mancat els moments de tristesa pels que ja no hi són, les enrabiades per no comprendre ben bé perquè hi ha persones que poden ser tan cruels, envejoses, hipòcrites....Però el que preval és tot allò que ens ha fet créixer, tot el que hem compartit, tot el que hem viscut i ens ha fet feliç.
Avui quan pararem la taula, la darrera vegada en aquest any, posarem les copes per omplir-les d'il·llusió; els plats per encabir-hi les ganes de viure; els tovallons per eixugar les llàgrimes; els ganivets per tallar allò que no ens aporta res, i fa nosa; les forquilles per poder punxar tot el que necessitem, les culleres per apropar-nos als nostres llavis tot l'amor i afecte... i així esperar les 12 campanades i encetar un nou any amb la incertesa de què passarà, però amb l'esperança de gaudir-lo de la millor manera, envoltats dels qui més estimem.
PER UN NOU ANY, NOUS REPTES, NOVES FITES A ASSOLIR, I PERQUÈ EN AQUESTA TAULA BEN PARADA NO HI MANQUI RES, SOBRETOT TU!!!

divendres, 30 de desembre de 2011

PESSEBRE VIVENT O HISTÒRIA DE VALLS







Bé, els cartutxos d'aquest any es van fonent, i no volia acabar-lo sense fer aquesta entrada, al més pur estil vallenc.



Els que no sou de Valls, mai entendreu aquesta bonica ciutat, que és infinitament complexa per moltes coses, i per altres és encantadora. Doncs, aquest any, s'ha celebrat el primer pessebre vivent a la nostra vil·la, i realment sorprenent haver-lo visitat, perquè anava més enllà de la història religiosa, del passatge del naixement, i l'anunciació, reis... era un conjunt d'escenes que evidenciaven la nostra història; castellers, calçots, Narcís Oller, els mossos d'esquadra, els trabucaires, la Mare de Déu de la Candela, la pesta del segle XIV, la reina Elionor, el Ball de la Primera, el bandoler "La Pera" i entre tota aquesta amalgama se sentien cants religiosos, rialles de les rentadores, música renaixentista, veus severes dels soldats romans, silencis.... quina barreja més extraordinària, i complicada per aquells que vénen de fora.


Així, que aquest any, Valls deixa enrere les Decennals, però no les llargues cues al bell mig del Carrer de la Cort per anar endinsant-se en aquest món transformat per més de 500 voluntaris que de forma desinteressada han participat en una iniciativa, que ha permès sortir novament al carrer petits, joves i grans, amb família, amb amics, o amb el primer que s'engrescava, més enllà de les grans celebracions. Potser comença a ser hora, d'entendre que podem fer moltes coses, i que la gent s'hi aboca, però òbviament, cal fer-les!!!
Bé, el meu desig és que gaudim d'un any ric en moments de felicitat, salut i companyia d'aquells que més estimem!!!
Fins l'any que ve!!!
(Perdoneu el desordre de les imatges, però sóc una mica passarell, i no domino el tema visual)

divendres, 23 de desembre de 2011

NADAL, TAMBÉ PER A TU!!!


No vull semblar insensible, perquè no en sóc, però no entenc aquest món en què vivim. Per què hi ha gent capaç d'enviar o reenviar correus amb un poema, de Segarra, Joana Raspall... sense ni un sol mot acompanyat. De què serveix reenviar poemes, que un cop els has llegit, aquell qui te'ls'envia, no t'ha aportat ni una sola engruna de la seva estima. Per fer això, més val no fer res, al meu entendre. Hem de quedar bé, desitjant el que no sentim.
M'agrada apropar-me als qui aprecio, estimo, els qui em fan sentir bé, els qui compartim les alegries i les penes, els qui en un moment donat, apareixen en el teu correu, i esmolen un somriure. Aquest és el veritable sentit del Nadal. I per tant, cada dia pot ser-ho.
Em sento complaguda, quan rebo felicitacions amb ànima, siguin en paper, verbals o electròniques. Quan algú m'aporta el seu escalf amb paraules que fan que m'arribin al cor, i em donen energia.
El Nadal, no és aquell dia que tots simulem una alegria, el Nadal és la llum que tots tenim i que no podem retenir-la dins nostre, l'hem d'escampar i fer que aquells que senten la foscor, per instants s'enlluernin amb la nostra força.
Aquest any, percebo les festes amb un aire diferent, tot i que com deia la Mati, és important posar coberts nous a taula, i no treure´n. Ells tampoc hi seran presents a l'hora de dinar, però jo sé que m'acompanyen, i quan brindo, ho faig pels que tinc al costat, i pels que són un xic més amunt.
Espero seguir retrobant-vos moltíssim, i us agraeixo de tot cor, el que em transmeteu.

Nadal ets tu,
sóc jo,
pentinats o amb perruques,
engalanats o amb penúries,
amb treball o a l'atur,
amb silencis o xivarris,
amb càncer o salut,
malgrat tot,
sou dins la meva bossa
que amb fermesa porto
ben agafada,
i només desitjo
retrobar-vos molts anys
i seguir plegats llur camí.

Per tots els que feu possible la meva vida, amb tots els obstacles, dreceres i recers per reposar,
Us estimo i aquest és el meu desig: SEGUIR PLEGATS EN AQUEST NOU ANY!

dimecres, 14 de desembre de 2011

LA TÓMBOLA SOLIDÀRIA DEL LLEDÓ







Un any més la Marató arriba a Catalunya, i som molts els que d'alguna manera o altra volem fer la nostra aportació solidària. Des del COL·LEGI MARE DE DÉU DEL LLEDÓ DE VALLS, ja fa anys que hi col·laborem, i pensant en el tema de la donació d'òrgans, se´ns va ocórrer que podríem fer una tómbola amb tot allò que hom volgués donar, i així establir un paral·lelisme amb la Marató.

Cada nen/a de l'escola ha regalat alguna cosa per tal de poder fer una magnífica tómbola. Des d'aquí volem agrair les mostres solidàries d'establiments vallencs, que ara no detallo perquè em sabria molt greu, descuidar-me´n algun.
Des del mes d'octubre, que des de la classe de ciutadania vàrem engegar la nostra Marató amb els alumnes més grans, els de 6è; primer amb la xerrada de la Joana Martos, la Nani; i avui amb la tómbola.



Des de darrera el taulell observes les reaccions de les persones i t'adones que queda tant per fer, tant per aprendre, tant per donar, però la finalitat d'aquest acte no era el que podies aconseguir amb el regal, sinó el què podíem sumar econòmicament.
Cada butlleta tenia un valor de 3€, i així amb l'esforç de tots els mestres i dels alumnes que han col·laborat amb entusiasme, hem anat venent i donant.
Però el repte és més gran, i ara ens queda el sorteig d'un portàtil seminou, i una obra d'art. Aquí vendrem tires de 10 números a 1€, a la porteria de l'escola i a les entrades i sortides, que els mateixos alumnes aniran atabalant-vos per tal de vendre-les totes.
El sorteig se celebrarà el dia 22 després de la cantada de nadales.

Des de l'escola volem ensenyar coneixements, però també desvetllar sentiments i emocions que els faci ser més humans i solidaris.
Vull agrair el gest amable de les persones que han col·laborat, dels somriures mentre esperaven el premi que els havia tocat i no apareixia; d'aquelles persones, que et deien, "no em tornis el canvi", de la complicitat i la il·lusió de totes les famílies.
Gràcies solidàries!!!

diumenge, 4 de desembre de 2011

DANGEROUS MF



Tot i que és un diumenge particular, no m'he trastocat, si parlo de DANGEROUS.
Aquesta història pretén apropar-vos una iniciativa que va sorgir entre dos companys de feina, que un bon dia van pensar que podrien compartir estones del seu temps lliure (això de lliure, vol dir temps de família, ho dic perquè jo en sóc part afectada, jajaja), i fer música, o reproduir-la. Així que el Jordi i el Lluís, es van engrescar i van marcar uns dies per assajar i practicar, la guitarra i la bateria. En un principi, era en un pis, però molt aviat, van buscar un indret on el seu so no destorbés el descans del veïnat. Així, que van adequar una habitació de la masia del sogre del Lluís, i van començar a desfogar-se musicalment parlant.


Sense saber per què, en el bell mig dels actes de les Decennals, el Jordi es va retrobar amb el Tura, un amic que pertanyia a una època de joventut, amb el qual compartia el gust pel "Heavy Metall". Parlant de la vida, i de com passa; es va sentir atret per una afició compartida feia molts anys, i que ara podrien plasmar en directe. Tocant plegats.Els assajos han anat avançant, i també la il·lusió de fer un concert.Demà, dilluns 5 de desembre es presenten DANGEROUS MF, al local d'UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA dins dels actes de celebració de la festa anual de l'entitat.



Per a ells, és més que un concert, és la seva presentació oficial en públic; és veure consolidada la seva tenacitat i el seu treball, que essent un "hobby", volen compartir amb tots vosaltres.
Així, que si algú vol escoltar-los, demà en directe, a partir de les 12, DANGEROUS MF!!!
Us desitjo molta sort, i aquí hi ha la demostració que hi ha somnis que s'acaben realitzant.
Molta merda, i allí ens trobem!!!

LES MANS


Fa dies que contemplo les meves mans, i és com si em parlessin. Plegades, separades, suaus, aspres; sempre presents en els millors i pitjors moments de la vida de cadascun de nosaltres. I d'un temps ençà comencen a fer-se grans, talment com jo mateixa. Noto que la destresa que tenien va perdent precisió, que elles són el meu reflex; m'han permès aguantar el meu fill acabat de néixer; m'han tapat la cara quan no podia mantenir el meu rostre pel dolor, han picat sobre la taula quan la ràbia m'ha envestit; han tocat els llavis dels qui estimo, em permeten fer tot el que vull i sempre servidores de tots els nostres actes.
I qui parla de les mans?? Parlem del cor, dels peus, de les cames, de l'esquena, però elles, que fan sempre tota la feina, resten en silenci, i són les protagonistes del nostre dia a dia.
Les mans ens permeten fer-ho tot; ara escric, em pujo les ulleres, i després em permetran despullar-me, rentar-me les dents, apartar els coixins, i quan em costi dormir, ben arraulides m'endolciran el son.
Però les mans tenen el do de ser els ulls dels qui no hi veuen, la veu dels qui no parlen ni senten; les que ordenen el caos; les que apreten un gallet i maten; les que permeten dipositar en una urna una papereta que endeuta cada cop més un país; les que deixen passar els lladres; les que tanquen les portes; les que encaixen amb les d'altri; les que ens permeten brindar i demanar desitjos, les que... tot el que vulgueu i més.

Potser pensareu que és una bajanada parlar de les mans, però som el que som, i fem el que fem, gràcies a la diligència d'elles, que reben les nostres ordres i les executen amb immediatesa.
Incansables companyes de la vida, aquestes mans que són la nostra història. Avui, en un diumenge ple de coses estranyes, he volgut parlar de les mans. Per què? Doncs perquè em venia de gust!!!

dissabte, 19 de novembre de 2011

LA NANI




Ella roman al seu costat, sap que molt aviat no ho podrà fer, li han permès quedar-se tota la nit, la darrera. A l’alba, ell marxarà, amb el permís de la seva mare, que malgrat tenir l’ànima esmicolada, consent la seva partença. Hauria volgut canviar-se per ell, però la vida i la mort no entenen de permutes, i no hi ha canvi possible.
Ella plora, crida i sent una ràbia infinita envers l’univers.
Després de portar-lo al ventre, de sentir-lo, d’estimar-lo, arriba aquell adéu, pel qual ningú no ens prepara; amb la presència dels metges que s’apropen per donar la sentència més dura que ningú pot suportar. I malgrat la cruesa del diagnòstic, no queda més remei que seguir endavant.
Aquí volia arribar. Aquest prosseguir amb el dolor, amb la pèrdua, amb la tristesa, amb el record del seu somriure, amb la dolçor dels seus llavis, que ja són freds, amb la seva essència… i tot i així, com deia Lluís Llach, “malgrat la boira cal caminar”!
I la Nani, ha caminat, i molt. Està fent un camí acompanyada de tots els qui l’estimem, i sobretot amb la llum del seu fill Sergio. Com ella explica en el llibre de la Marató, quan creu que ja no pot més, rep una força que l’empeny a seguir. És el seu nen, el seu tresor, la seva vida que tant estima, i que l’ajuda.
Enguany la Marató, és doblement especial, per a molts de nosaltres . Primer perquè una vegada més ens mostrem solidaris, empatitzem amb aquelles persones que apareixen a la pantalla de casa nostra, i ens fan viure el seu patiment, i també la seva glòria quan aconsegueixen vèncer les malalties. I la segona, perquè la Nani, és una de les persones que testimonia un fet altruista, humà i ple d’una generositat inimaginable. La mort del seu fill, Sergio, va permetre fer viure 5 persones anònimes, que de ben segur cada dia donen gràcies al gest que van fer els pares del Sergio, donar els seus òrgans, teixits… bé, tot. Era un cos jove, i per tant, era una donació de les millors que existeixen. Mor un, se´n salven molts. Quina ironia!!!
Aquest any la Marató de TV3 celebra la seva 20a edició, amb “La regeneració i trasplantaments d’òrgans i teixits”, i des de Valls, arribarà la història del Sergio Pina, i de la Nani, Joana Martos, que ens aproparà una realitat, que molts no tenim en compte, que no hi pensem, que sembla que ens quedi llunyana, però quan menys t’ho esperes, com diu la Nani, “et trobes a l’altra banda”!!
Nani, gràcies per apropar-nos la teva història, et puc ben dir, que has obert una via de diàleg entre molts, que no tocaven aquest tema; has fet que els més petits entenguin que som una carcassa, que quan no funciona, tot el seu interior pot ser reutilitzat, i sobretot has fet arribar una llum especial, que de ben segur la manté viva el teu fill, i et dóna forces per seguir, i continuar estimant , especialment a la teva filla Sara.
En memòria del Sergio, que en tants moments en ha allargat la mà per seguir endavant, i sigui allà on sigui, el mantindrem entre nosaltres per sempre, els qui l’hem conegut, i també aquelles persones que li resten eternament agraïdes, malgrat no haver-lo conegut, però una part del seu ser roman en elles.
Sergio, gràcies per donar-nos força, i poder superar els obstacles, i creuar aquest oceà diari, fins que algun dia ens tornarem a trobar.

El 18 de desembre, COL•LABORA, no sabem mai, quan ens podem trobar a l’altra banda!

dilluns, 31 d’octubre de 2011

REPIQUEN CAMPANES

Repiquen campanes,
plenes de tristor,
anuncien que Tots Sants
i el dia dels morts
tornen una altra vegada.
Repiquen campanes
en el cor de la mare,
que frisa per deixar
ben lluenta la llosa blanca
amb lletres argentades.
Repiquen campanes,
i el dol es fa més fort
desencaixa les entranyes
malgrat han cessat
els retrets,
i els turments inexplicables.
Repiquen campanes,
cementiris plens de flors,
de silencis inacabables,
patiments emmudits,
i famílies desolades
per aquells que tant estimàvem.
Repiquen campanes,
no les vull sentir;
són per tu,
no les puc aturar
i ella segueix preguntant:
"El tiet Xavi, quan tornarà"?

divendres, 14 d’octubre de 2011

LLUÍS COMPANYS, PRESIDENT MÀRTIR


Fa anys, la meva estimada Marta, em va fer un regal molt especial, un llibre ple d'història viscuda per un home que ho va donar tot; fins i tot la vida.
"La mort del president Companys" de Josep Benet, i la dedicatòria em deia "Persegueix els teus somnis"!!!
Gairebé dues dècades després d'aquell regal, després d'una experiència personal a nivell de política local, jo segueixo cercant la llibertat de la meva pàtria, la mateixa que la del nostre president afusellat al Castell de Montjuïc la matinada del dia de Santa Teresa, de fa 71 anys.
"Sigui la que es vulgui l'eixida d'aquesta guerra, no serà la de la mort de Catalunya, si cada català, o almenys els millors, saben enfortir la fe en ells mateixos i ofrenar-la a la resistència i a l'acció patriòtica", escrivia Companys.
Després de tants anys, encara restem en el mateix punt; som molts els catalans que ens sentim de debò, però què ens manca? Estem emmanillats a un govern que no ens representa, que ben segur demà honorarà la memòria del president assassinat, i seguidament continuarà la nostra peregrinació.
Avui, des del meu blog vull enaltir la fortalesa del president Companys, al qual admiro i respecto des que tinc ús de raó.
La vida passa i la llibertat no arriba.
"No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs. Lluís" Aquestes van ser les darreres paraules dirigides a la seva esposa, Carme Ballester.
Algú que mor amb aquesta dignitat, i orgull per la seva pàtria, no es mereix el que ara ens toca viure.
Catalans i catalanes, som els/les millors, per tant, ens mereixem el millor: LA LLIBERTAT!!!
VISCA CATALUNYA LLIURE, VISCA EL PRESIDENT COMPANYS!!!

divendres, 7 d’octubre de 2011

CORNUTS I PAGAR EL BEURE


Darrerament vaig d'una emprenyada a una altra; i sé que no aconsegueixo res fent-ho, però permeteu-me que ho digui grollerament, "n'estic fins els collons"!!! (i no en tinc), de veure com em refrega aquest "puto govern" la gran notícia que es treuen la paga extra. Com en saben!!! Ara fan d'abanderats, encapçalen el gran sacrifici, que a poc a poc aniran estenent a la resta de desgraciats, que no volem acatar, que ens queixem a la paret, perquè no hi ha ningú que reculli el nostre esgotament, i que d'aquí un dies anunciaran que els funcionaris se´ls treu la paga. I aquí entro jo, i tot el col·lectiu de la concertada, que no tenim cap consideració com a funcionaris, però sí que la té el nostre sou. I aleshores, haurem de continuar treballant amb aquella il·lusió que hom espera de nosaltres, amb uns nens cada cop més mimats, més dèspotes, més dictadors; anirem de colònies i cantarem "Vella xiruca"!!! Amics, comença a ser hora de plantar-nos. Un govern que pretén acabar la crisi amb retalles, cap on anem???
Quanta gent se li ha cancel·lat la seva visita mèdica perquè l'especialista no el visitarà; quanta gent teníem l'esperança de saber el per què de malalties que es repeteixen en el sí de la mateixa família, i ara no hi ha diners per fer cap seguiment; quanta gent segueix sense feina perquè tenim un govern que no fa res per generar-ne; i anem sumant el desencís; fins que la merda ens ofegui a tots plegats.
Els números canten, cada dia 60 milions d'euros se´n van cap a Madrid. (Una escola amb tots els equipaments costa 4 milions d'Euros, un hospital comarcal sobre uns 15 milions, i així podria anar detallant tot allò que no tenim ni tindrem perquè seguim, escanyats amb corda ben curta a aquesta realitat que és coneix amb ESPANYA)!!!
Bé, acabo perquè per avui ja n'hi ha prou!!!

dijous, 1 de setembre de 2011

PURE NATURE. DAVID PALMA



Quan arriba el mes de setembre una allau de fascicles i col·leccionables invaeixen els espais publicitaris, plens de rucades, al meu parer.
El que veritablement sí que cal anunciar, se silencia; s'amaga, no interessa fer-ne ressò. Possiblement, pensareu de què estic parlant? Doncs de tots aquells productes que poden facilitar el dia a dia de moltes persones amb al·lèrgies, amb intoleràncies, amb malalties que un govern no vol reconèixer com a tals; recordareu que us vaig parlar de l'Eva Caballé i de la sensibilitat química múltiple que pateix. Doncs avui, aquest raconet vol apropar-vos la tasca que està portant a terme el seu company DAVID PALMA, i l'empresa per la qual treballa PURE NATURE, ell és el responsable de l'atenció al client a Espanya.
Llastimós i patètic que ningú faci res de res envers aquestes persones afectades, han de ser els propis familiars els qui busquin aquells productes que permetin una millor qualitat de vida i tolerància del seu propi cos.
PURE NATURE va néixer el 1996 quan la germana del fundador, Sílvia Müller, vivia sotmesa a l'esclavatge de la SQM i a una gran varietat d'al·lèrgies. Actualment aquesta empresa compta amb més de 3000 productes lliures de tòxics i que afluixen una mica les cadenes a les quals es veuen sotmeses moltes persones, més de les que ens pensem. Inicialment aquesta empresa online era només en alemany; avui la trobem en anglès i en espanyol. Per què cada cop apareixen més malalties ambientals? El mudisme continua prevalent sobre els interessos.

Així que per evitar mals majors, podem començar amb l´ús de productes sense tòxics, perquè fa esgarrifar la quantitat de "merda" que ens venen; això sí, ben perfumada i amb envasos “ecològics”.
Si voleu conèixer més aquesta empresa i el blog del David us deixo el seu enllaç:
http://blog.purenature.es/sqm/david-palma
M’agradaria poder ajudar-los més, però només tinc aquest mitjà: les meves paraules i la sort de poder-les transmetre.
Gràcies per llegir-me i doblement si en parleu amb els vostres coneguts/des!!!

Dedicat a l’Eva Caballé, al David Palma i a tots els malalts i familiars que pateixen aquesta situació.

Eva, sé que no la podràs escoltar, perquè fins i tot et veus privada d'allò que tant t'agrada; la música. Però és una manera d'apropar-nos més a vosaltres!

dilluns, 29 d’agost de 2011

CARÍCIES!

Sentir-te feliç és sens dubte el millor remei a qualsevol mal; els records van i vénen, tot comença i tot acaba; l'alfa i omega de les coses, dels moments, de les històries viscudes, de les portes que romanien obertes que finalment s'han anat tancant sense fer massa soroll.
Avui, després de molts dies en silenci en aquest blog, el reemprenc amb energia, just a punt de tornar a la feina, amb ganes, amb il·lusió, perquè no crec en la depressió ni hi vull creure.
Per això el post d'avui va dirigit a tots aquells que ja heu començat a treballar, o els que aviat ho farem, perquè sapiguem aportar carícies al nostre entorn; un somriure, una abraçada, una paraula bonica; de vegades estem desanimats, obrim el correu i trobem aquell petit mail d'una persona que diu que t'ha enyorat, que troba a faltar les teves paraules, que et desitja un bon dia, o una bona setmana, i sense saber com, rebem una injecció de motivació i una llum brolla per dins nostre i el resultat és que tot és molt millor. I si no ho creieu, feu la prova!!!

Aquells que teniu facebook i ens feu coneixedors dels vostres viatges, dinars, retrobaments, és una manera de donar carícies apropant el més personal a aquest món virtual que de vegades tant ajuda, malgrat hi ha qui diu que és una tafaneria, que és perdre la intimitat; cadascú és lliure de pensar el que vulgui, això sí, essent respectuós.
Així, que ja sigui des del facebook, del mail, del contacte directe, ens hem de permetre aquestes carícies i enfortir-nos i gaudir de tot allò que ens envolta.
Dijous començaré un nou curs, d'altres un nou torn, d'altres seguiran esperant una trucada després d' haver enviat currículums, haver estat entrevistats i dissortadament no tenir feina; per tots vosaltres un desig ple d'optimisme, i una besada per aquells/es que la vulguin.

Tu no saps com em fas sentir; cada dia, podem fer sentir!!!!

dijous, 14 de juliol de 2011

L'OBRA S'HA ACABAT!!!



Moltes vegades la nostra vida sembla una gran representació teatral, i en altres ocasions ens agrada ser el que no som; i viure la vida d'altri,però això només és possible en el teatre.
Avui, vull fer el meu petit homenatge a un home, el Francesc Bofarull, "Siscu", que vaig conèixer com a pare d'una alumna, i que a poc a poc ens vam anar trobant en els assajos del grup teatral de la UAF, "TRASPUNT",que ell va engrescar com a actor i director, i un bon dia em va fitxar i vaig formar-ne part.

Entre setmana ens trobàvem,i fins i tot algun dissabte a la nit; sempre fent les coses amb disciplina; de vegades s'enfadava quan els més joves ens pixàvem de riure en alguna escena, que no hi havia manera de fer-la bé, perquè ens agafaven atacs de riure, llàstima que no ho haguéssim filmat. O quan l'Ester cantava "Ese toro enamorado de la luna", que bo!. Quins moments, Siscu!!!


Recordo la teva tenacitat, el teu esperit treballador, no paraves mai, sempre carregat de feina i amb gran organització, l'enllesties.
Eres a la UAF, anaves als assajos de la teva coral, L'Espinavesa, també amb la teva colla castellera que tan estimaves, la VELLA, i en tantes i tantes activitats, que realment era d'admirar.
També ens vam trobar en l'equip redactor de la revista de l'entitat, SEMPRE, que tu coordinaves, i ens esbroncaves quan no teníem la feina acabada. Sort de tu, que tenies aquesta capacitat per dirigir i mantenir-nos a ratlla.
Aquest eres tu, i la teva petjada romandrà entre nosaltres per sempre, i et mantindrem viu recordant tantes i tantes anècdotes compartides, tot i que avui l'obra s'ha acabat.

El Siscu ens ha deixat, va lluitar fins el seu darrer alè per seguir vivint, però ja sabem que hi ha coses que la voluntat no va unida al destí.

Se´m fa difícil parlar de tu, en passat, perquè vol dir que ja no hi ets, però pots estar segur que et recordarem sempre; per tot el que vam compartir i viure; això ja no ens ho pot prendre ningú.

Escolta´m bé, vés buscant alguna obra divertida, perquè tard o d'hora tots serem amb tu, i com pots comprendre ens hauràs de dirigir novament.

Adéu Siscu, un plaer haver-te conegut!!!

http://unioanellesdelaflama.blogspot.com/2011/07/adeu-siscu.html


dilluns, 11 de juliol de 2011

QUÈ DIRÀ LA GENT???

Fa dies que em volta pel cap escriure aquesta història basada en fets reals, i per la qual cosa em resulta molt difícil explicar-la, però la persona que la pateix, no es mereix el que està vivint, i des d'aquí, tot i que ella ja ho sap, em té al seu costat pel que convingui, malgrat el patiment que li provoca tot plegat.
Enamorar-se, un fet natural, no??? Doncs, la "merda de societat" que tenim, ens titlla de "putes", "de males mares", quan una dona decideix dir :"PROU"!!!
Fa anys, es va casar amb el marit perfecte, als ulls de la resta, no pas als d'ella (un molt bon galerista); va tenir fills, i podríem dir que era envejada per moltes dones perquè ho tenia tot. Doncs siguem realistes, ja que li mancava el més important; l'amor, la felicitat, la il·lusió per ser ella mateixa, per viure els seus sentiments.
Decidir separar-te és una decisió dura, i més quan es tenen fills, però malgrat les adversitats que se´n deriven si tens la comprensió de la teva família, és més fàcil de superar. En aquest cas, i ara bé, el que realment em costa entendre, és que els pares d'ella, no li fan costat, no li donen suport, ans el contrari, es dediquen a enverinar amb mentides els seus néts perquè no vulguin anar amb la seva mare, fan de mossos de l'exmarit, i comparteixen estones amb la nova parella del gendre. Tot per què? Doncs perquè són incapaços d'entendre el que la seva filla viu, pateix.
Senyor/a pares d'ella, en algun moment heu pensat com se sent la vostra filla? Quina classe de persones sou, que en els moments més complicats us gireu en contra d'ella, i el més fort, manipuleu els vostres néts perquè repudiïn la seva mare?
Sé, que ella entén que no els agradi la seva decisió, però el que no entén ningú, és que el seu pare la vulgui agredir, la insulti, la menystingui, i la mare acati, tot per mantenir les aparences, ves QUÈ DIRÀ LA GENT!!!
Senyors, no els conec, ni ganes de fer-ho perquè en aquesta vida, tan efímera, el que veritablement compta és allò que ens aporta moments de felicitat, i ens allunya del patiment.
Espero i desitjo que la vida els torni el patiment amb la mateixa reciprocitat que li heu ocasionat a la vostra filla. L'amor que ella us ha professat tota la vida, sense donar-vos mai un mal de cap, ara li torneu amb menyspreu.
A tu, princesa, tens al costat un home meravellós que t'estima, i a tots nosaltres que entenem i comprenem la teva decisió.
No et deixis tòrcer, és molt dur el que vius, però ara el que sents és molt més gran perquè ennuvoli aquesta nova etapa.

dissabte, 18 de juny de 2011

LA QUINTA DELS FELIÇOS





Compartir amb vosaltres les meves emocions, els meus sentiments, les meves vivències és quelcom que em complau moltíssim, i avui el que us explicaré és sentiment en estat pur. Ahir, divendres 17 de juny, no va ser un dia més de la setmana,va esdevenir el dia que acomiadava els meus alumnes, aquells amb qui comencí un curs molt complicat després de la pèrdua del Xavi, aquells que em feien somriure malgrat tenir el cor entristit; però sabia que calia seguir, i ells em donaven alenades d'il·lusió.
Així, que el curs ha anat avançat, i arribà el moment de dir: "Avui és el darrer dia al col·legi, aquell que us ha vist néixer i créixer, amb el qual heu descobert moltes coses, i que formarà part de vosaltres i nosaltres per sempre".



Així, que després del pati, em tocava a mi, anar a 6è, i a mesura que m'apropava a la meva aula, sentia un silenci, que ja em feia preveure que alguna n'estaven fent. El cor em va començar a bategar amb un ritme més accelerat, i mentre pujava les escales, poc podia imaginar que a l'obrir la porta, trobaria tota la classe al mig apinyada, i sostenint una lletra cadascú que en conjunt deia "T'ESTIMEM LÍDIA" i la pissarra que ens ha acompanyat tantes i tantes hores, plena de missatges, que no cal que us detalli (no vaig poder contenir l'emoció, i les llàgrimes van començar a brollar, perquè no vaig poder ni voler aturar aquella sensació. Ells, a poc a poc van anar baixant aquelles lletres, i el seu plor va començar. Déu meu ploraven perquè no volien marxar! Per trencar el gel, vaig fer el comentari que podíem fer-los repetir, però no va servir de massa. Després un regal sobre la taula, ben embolicat i quatre frases:
- Persones com tu fan que el món sigui millor.
- El record és l'únic paradís del qual no podem ser explulsats.
- Cada nou amic que guanyem en la carrera de la vida ens perfecciona i enriqueix, més pel que ens descobreix de nosaltres mateixos que pel que ens dóna d'ell mateix.
- Que no s'apagui mai la màgia!!!
Passaran els anys, però aquest moment romandrà en mi, per ser un curs realment especial
i ple d'humanitat; per donar-me el seu afecte i comprensió, per sentir-los tal i com són sense rivalitats, tolerants i respectuosos; per ser nens i nenes feliços, d'aquí el nom que van escollir per identificar-se "La quinta dels feliços".
Aquesta ha estat la meva classe, amb la qual compartiré aquests tres dies darrers a les colònies, i tancarem una etapa amb un regust dolç i tendre.
No vull semblar pedant, ni pretendre ser la mestra perfecta, perquè tinc les meves rareses i imperfeccions; però en la nostra feina, trobar-te un gest d'aquestes magnituds, fa que la meva vocació es reafirmi.
Aleshores per trencar el clímax de tristesa, vam anar al pati. Al cap d'una estona em van cridar que anés a la classe, i novament em tornaven a sorprendre. Una cadira amb el meu nom, i tots entonant aquesta cançó que us deixo perquè la compartiu amb mi, i tanqueu els ulls i us imagineu quin regal més autèntic, sentir en la veu de 25 persones aquesta bonica cançó, que jo no havia sentit mai; però us ben asseguro que no l'oblidaré.

Les fotos les vaig fer després reconstruint les escenes viscudes, perquè era tan bonic que a banda de perdurar en el record, volia que quedés imprès en imatges per sempre.
GRÀCIES, QUINTA DELS FELIÇOS"!!!

diumenge, 29 de maig de 2011

TUBI, LLUITA UNA VEGADA MÉS


Us vull apropar una història dura, real i que és el reflex de la vida.
Una dona que s'identifica amb el Che, per la seva lluita, per la seva causa, per la seva terra i la seva gent. La Tubi és una guerrillera de la vida, que no para d'aturar cops molt més durs que bales.
Demà, aquesta dona valenta com poques n'he conegut, s'enfrontarà a una nova intervenció quirúrgica, per tal de combatre aquesta merda, que coneixem amb CÀNCER. És el tercer que pateix, i diferent. Ella no defalleix, i després del diagnòstic, de fa dues setmanes, ha demanat pel face, que tinguem un pensament positiu i ple d'energia per a ella. Molts de vosaltres no la coneixeu,però en aquest cas, el que menys importa és si la coneixeu o no.
Demà, us convido que envieu la vostra energia a la TUBI,i com ella diu: "no vull pregàries perquè sóc atea, però necessito que penseu en mi".
Tubi, jo estaré amb tu, i una espelma cremarà perquè puguis vèncer novament aquesta malaltia, i ben aviat reemprendre la teva vida. Ja són massa intervencions, patiments, teràpies, i això no hi ha qui ho aturi o qui vulgui aturar-ho.Per què tants càncers???
La nostra província viu incomptables casos de gent afectada per aquesta mutació, que moltes vegades és letal. Aquest silenci, fa molt de mal, tant que mata!!!

Des del meu espai, CARPE DIEM, sé que tu aprofites tots els moments, però ara cal que la vida te'n pugui oferir de nous per seguir amb la il·lusió que vius cada instant, i la força que transmets als qui tens al teu costat.
Mentre jo escric, sé que estàs patint, i aquesta nit serà llarga, però no defalleixis.
Ahir encara va tenir l'alegria de celebrar la victòria del Barça, un altre en el seu lloc, estaria lamentant-se.
Amics, no us demano res que costi gaire; potser demà serem nosaltres els que lluitarem per sobreviure; per tant, penseu en la TUBI!!!
TUBI, DEMÀ TOTS AMB TU!!!! (Dr. Barrios no ens falli!!!)

divendres, 27 de maig de 2011

XAVI TONDO, EN LA NOSTRA MEMÒRIA


Volia escriure des del dilluns, però no sabia com començar, així que he deixat passar uns dies, i avui he decidit que en aquest espai de casa meva, que és el meu blog, havia de deixar les meves paraules per algú que de forma tràgica ha marxat massa d'hora, de forma inesperada, sense entendre per què hi ha vegades que conflueixen tot un seguit d'esdeveniments que provoquen un desenllaç fatídic, com la mort del Xavi Tondo.
Aquest dilluns, era a la sala de professors conversant amb una companya de totes les coses i moments que desaprofitem en la vida; no sé com va començar aquesta conversa, però sé perfectament com va acabar. Al cap de poc, entrava l'Anna, i amb el rostre desencaixat, vam comprendre que alguna cosa greu li havia passat. Ens comunicava que el Xavi Tondo, el nostre ciclista estimat, el referent per a molts dels nostres alumnes, al qual van sortir a animar feia uns mesos, havia patit un accident domèstic, i era mort. La primera reacció, va ser negar-ho; no entenc per què reaccionem amb la negació, i immediatament, obrir el navegador i buscar la notícia. Cruel sacsejada, fuetada de la vida, sí, era mort. Per uns moments, ningú va dir res; a mi em va venir al pensament, el seu somriure que de petit vaig descobrir mentre jo feia pràctiques de magisteri, i que va mantenir sempre; molts el tindran en la memòria somrient.


No el coneixia, però com a vallenca, comparteixo el dolor de la seva pèrdua; puc sentir el que molts han sentit i sentiran; la impotència de no poder fer-hi res, i assumir aquests cops tan durs que esmicolen l'ànima i apaguen el somriure.
Aquest post va dedicat a tu, Xavi, i a tots els teus, que de ben segur et mantindrem viu, perquè el teu pas ha deixat una petjada molt forta, o millor dit, una pedalada històrica.

Ja no hi haurà més escalades, ni curses, ni pòdiums; però des d'aquí de ben segur que sentiràs l'estima de tot el teu poble, que a partir d'ara t'enyorarà i recordarà.
El pavelló del Fornàs portarà el teu nom. Així que totes les generacions que ens precediran sabran per què es va escollir un nom tan digne: XAVI TONDO VOLPINI.
Els nostres alumnes, van oferir-li un sentit homenatge. Us en deixo una mostra, són els alumnes de primària asseguts al mig del pati,formant amb el seu propi cos, el teu nom, XAVI.Els més petits van seure al voltant, i un cop van tocar les 12 del migdia, es feu un silenci, que va acabar amb l'aplaudiment de tota l'escola.


A tots els que sentiu aquesta buidor, cerqueu consol en els bons records, i manteniu-lo viu per sempre.
El meu condol a la família, esposa, amics i de forma especial, a una persona que conec, i sé que
t'enyorarà moltíssim, per a tu Enric!

dimarts, 19 d’abril de 2011

EL FILL DEL MESTRE!


Avui aquest post té un doble significat, i una doble dedicatòria.
L'escric principalment per a la Suli, perquè amb ella vaig descobrir un cantant que no sabia que existia:El fill del mestre.
Un dia entre tots els correus electrònics, va aparèixer una petició per part de la Suli perquè votés el Fill del mestre en la convocatòria del Disc català de l'any 2007 de Ràdio 4. Primer vaig pensar, i aquest qui és??? Però fent cas de la seva recomanació , vaig escoltar-lo i acte seguit vaig entrar; el vaig votar. I per què? Doncs perquè era diferent, era natural, era sensual, i tenia quelcom d'especial, i m'agradava.
Així, que vam ser molts els que el votàrem ja que aconseguí trobar-se entre els 10 finalistes , tot i que els guanyadors van ser uns altres.
I ara, des d'aquí us vull apropar aquest artista que el dissabte 2 d'abril s'acomiadava en un concert privat a casa de la Suli. Crec que hi ha poques coses que puguin ser tan autèntiques com aquell vespre asseguts al menjador de casa de la Suli i del Jordi, escoltant en directe, i gairebé tocant-lo amb el meu peu, perquè entengueu com era d'íntim.
Ens deia adéu com a "Fill del mestre", un nom que l'ha acompanyat des de sempre i que ara ha decidit tancar aquesta etapa i seguir com a Gasion, el seu cognom; per tant l'essència serà la mateixa, però molt més personal perquè el nom que l'ha donat a conèixer era de préstec, ja que provenia d'una cançó d'en Sisa.
De la seva trajectòria musical en destaquen 3 discs:
L'any 2006 va gravar el seu primer disc "78" (l'any que va néixer), com a El Fill del Mestre.
El 2007, el segon: "Aquella estranya mania de creure en la vida".
I el 2010, el tercer :"Ha calat foc a la casa".
Amb aquest darrer treball conclou la seva trajectòria amb el nom "El fill del mestre" que és com nosaltres l'hem conegut fins ara, i a més el títol del seu darrer treball fa incís al Fill del Mestre de Sisa, que en la cançó diu: "El fill del mestre ha calat foc a la casa"; i així amb Sisa com a punt de partida també ho fa com a punt d'arriba d'una etapa.
Suli, ens has fet conèixer el Jordi Gasion, aquest músic nat Alpicat, amb un accent inconfusible de la seva terra; amb aire de rebel i apassionat, que toca la guitarra, l'harmònica, i canta a la vegada; que emociona amb cançons com "Cançons de bressol" al primer disc, i "Omaita" al segon, per esmentar-ne algunes.
La seva música arriba i et desvetlla emocions!
Amb la seva veu i amb la teva generositat en convidar-nos a casa teva, vàreu convertir una tarda de dissabte, d'aquelles que passen sense ni pena ni glòria, en una tarda gairebé màgica. Gràcies per un capvespre autèntic, diferent i molt especial.
Mentre vivim atrafegats, necessitem trobar escapaments per alliberar les cabòries, renovar energies i fer-nos sentir més vius, perdent les pors i assolint reptes que, abans eren impensables.
Per a tu Suli, per ser la "fan" més incombustible que conec del Gasion, perquè ets una molt bona persona i perquè potser com que totes dues som "taure" i tenim moltes històries que ens lliguen, necessito dir-te per escrit "mil gràcies"! PER QUÈ, em diràs? Doncs perquè vull!!!
I concloc desitjant a en Gasion molts èxits i molts moments per seguir compartint. Segur que amb la Suli en seran molts més!!!

Us deixo un vídeo del moment que vam viure aquell vespre. Increïble i irrepetible!

dijous, 31 de març de 2011

EN POLÍTICA NO TOT S'HI VAL!

Estem a les portes d'una nova etapa electoral, i cada partit treu o escull els seus millors candidats per tal d'aportar el bo i millor per la seva ciutat, fins aquí suposo que tots estareu d'acord amb les meves paraules. També crec que les persones que volen vincular-se en determinats partits ho haurien de fer pel sentiment d'estima a la seva ciutat i no pas pels guanys que n'obtindran si aconsegueixen alguna regidoria, amb dedicació exclusiva, òbviament. La política s'està convertint en aquell lloc de treball que molts busquen i procuren no retornar al seu, si és que en tenien , perquè els guanys que n'obtenen són molt més sucosos. Quina llàstima!
El que no entenc, i que em perdonin si molesto algú, és que la senyora Mansilla faci aquestes declaracions que he extret de la notícia que apareixia al delCamp.cat, dient que deixa tots els càrrecs comarcals i locals per dedicar-se únicament a la delegació d'Interior. Aleshores, la meva pregunta és: què hi fa al lloc número 2 de la llista de CiU de Valls; si plega, no acabo d'entendre que es torni a presentar. O bé, després al cap d'un temps, dimitirà i així les llistes es mouran i podran entrar altres persones. Diríem que és una estratègia política, basada en l'engany, al meu entendre.
Si jo vaig errada, que algú m'ho expliqui, que potser aleshores ho entendré, perquè ara de moment la meva única reflexió, és que en POLÍTICA NO TOT S'HI VAL!!!.
A continuació us deixo un fragment de la notícia que m'ha portat a escriure aquest post.
http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=15292#.this
Guillem RS
- Valls (Alt Camp)
11 de març de 2011

"El Diari Més, en la seva edició d'aquest divendres, publica unes queixes anònimes d'alguns militants de CDC de Valls per la quantitat de càrrecs que acumula Carme Mansilla i el sou que retribueix la política vallenca. Mansilla és la nova Directora Territorial d'Interior, la presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, regidora de l'Ajuntament i membre del consell d'administració d'Unnim. Tot i així, la convergent va anunciar que el proper 22 de maig deixarà totes les responsabilitats a l'ens comarcal i a l'Ajuntament per dedicar-se només a Interior."


divendres, 25 de març de 2011

LES HORES


Sembla que era ahir, que maleïa el canvi d'hora del mes d'octubre, i ara ens trobem novament al canvi que ens portarà aquelles tardes llargues de llum; passejades fins més tard; sortides per la Verneda fins a Masmolets, suant la samarreta, si el peu ho permet; sopars un xic endarrerits perquè haurem estat jugant a "les pedretes", un lloc privilegiat per molts que tenim fills i necessitem un espai perquè terregin, es mullin, corrin, xutin, conversin...
Demà matarem una hora, no la viurem, perquè de2 a 3 les busques faran un gir de 360º, però no amb 60 minuts sinó en qüestió de segons, i per tant s'avançarà el temps. L'únic temps que transcorre sense viure´l.
Hi ha qui opina que no serveix de res, que ja ens podríem quedar sempre amb la mateixa. Jo dic que no, que la canviïn, i tant de bo pogués allargar-se tot l'hivern i tenir més claror.
De vegades parlem del temps, i titllem les hores amb qualificatius ben diversos ( hores mortes, hores crítiques, hores eternes, hores efímeres, hores baixes, hora punta, hora intempestiva, primera hora, fer hores, hora extra, tocar hores, hora santa, mala hora, hora festiva...)
Us convido a deixar qualsevol comentari o expressions relacionades amb les hores. Jo he fet un tast del què pot donar el concepte: HORA.
Per totes les hores que compartirem en aquest espai virtual!!!

diumenge, 20 de març de 2011

LA PRIMAVERA


Ja fa dies que el sol ens aporta una llum que anuncia que ben aviat deixarem enrere l'hivern. Una estació necessària, però que a mi particularment em deprimeix molt; les tardes tristes, llargues, fredes, fosques... Serà que sóc terriblement mediterrània, i necessito alimentar la meva ànima amb la llum, l'escalf i l'alegria del bon temps; tot i que sabem que no hi ha cap estació ni millor ni pitjor, són únicament les circumstàncies que vivim, les que realment les converteixen en especials, o en devastadores.

Avui, acaba un cicle, i demà n'encetarem un altre; sense conèixer que ens oferirà. De vegades, esperem amb il·lusió que arribi, però el que ens aporta no és el que desitjàvem.
Des d'aquí m'agradaria que fos plàcida, sense res que la pertorbés més del necessari; però "qui lo sa". Tots anem en aquest tren, que de vegades s'atura en estacions que no toca; o que equivoca el rumb i ens condueix per túnels llargs i foscos, malgrat que fora brilli un sol intens.
Des d'aquí un desig per compartir amb tots vosaltres: que la primavera ens faci sentir vius i aprofitem cada instant, assaborint les bones estones amb els amics, amb la parella, amb els fills, i també, en solitud amb nosaltres mateixos!
No sé per què, però aquests dies, buscant aquesta cançó, vaig pensar en la primavera. I desitjo que els països àrabs puguin viure-la en llibertat, i nosaltres, els catalans també!

dijous, 3 de març de 2011

SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE. SQM


De vegades ens cal demostrar que som solidaris fent donatius, participant en maratons, esmorzars, dinars o sopars ... per recaptar euros per una bona causa, no dic pas el contrari. Però, aquesta vegada, no hem de fer res de tot això, només deixar la nostra firma en la pàgina que us adjunto:
http://www.peticionpublica.es/?pi=vidasana
i aconseguir que la SQM es reconegui com a malaltia, perquè és injust que les persones que la pateixen estiguin excloses del món, perquè no té més paraula que aquesta: EXCLUSIÓ TOTAL.
La malaltia, depenent del grau que es tingui, actua de maneres molt diverses, fins i tot convertint el teu propi habitatge en la presó més neta del món, com es referia, el periodista Juan Luis Sánchez, en un article sobre els afectats de SQM.
Ens podem imaginar que avui, ens dutxem amb sabons, ens perfumem amb cremes, desodorants, colònies, ens posem roba plena de suavitzants, espergim ambientadors per matar olors... i de cop i volta, sí, d'avui per demà, aquestes olors et maten; t'impedeixen respirar, menjar, escoltar música, prendre el sol, fins i tot, no pots ni anar a un hospital perquè aquella olor seria letal per al teu organisme. Què fas amb la teva vida? Qui t'ajuda? La primera cosa és prendre't per desequilibrat i enviar-te al psiquiatre o psicòleg.
DONCS NO, AMICS, això té nom, es diu SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE.
He conegut l'Eva Caballé, ella viu tancada i allunyada de la seva vida anterior; persona activa, emprenedora, treballava en el món de les finances, cantava en un grup, i un maleït dia, tot se li gira, i l'ofega. Si voleu podeu entrar al seu blog (http://nofun-eva.blogspot.com/)Si us interessa el tema, també ha escrit un llibre:"DESAPARECIDA. Una vida rota por la Sensibilidad Química Múltiple".Publicada per l'editorial EL Viejo Topo.
Ella, és un exemple, dels molts que la pateixen, que actualment són un 5% de la població.
Així, que aquí teniu la meva petició, signeu, si us plau!!!
Qui ens diu, que estem exempts de patir-la algun dia? És hora que es reconegui i que aquests malalts se´ls tracti amb dignitat, i no com a leprosos que han de viure aïllats de tot i de tothom.
Jo ja ho het, què esperes tu?

dilluns, 28 de febrer de 2011

XAVI, T'ENYOREM!!!


Tot el cap de setmana que he estat amb una tristesa, que no puc negar, ni dissimular i que conec perfectament quina n´és la causa. Doncs bé, el dia 1 de març el Xavi celebrava el seu aniversari, en faria 47, però no podrà ser; assumir-ho provoca en nosaltres aquesta tristor, que en determinats moments és més evident i en altres ocasions sembla com si no hi hagués res que pertorbés el nostre dia a dia, però en el fons sempre hi ha el batec del record d'aquells que no tenim, i que enyorem. Demà serà el primer aniversari, sense ell, sense espelmes, sense regals... Només la seva essència, que és el que vull compartir amb vosaltres, malgrat que molts que em llegiu, no el coneguéssiu.
Ahir, la bona amiga i periodista Gemma Casalé em remetia la lectura d'una història d'amor marcada per un final injust. Vaig plorar, mentre el llegia, i pensava en totes aquelles persones que han d'escoltar, les paraules que la mama i jo vam haver d'engolir-nos el dia 10 de juny, assegudes en un despatx de l'hospital; impotència, un dolor que et recorre les extremitats, i un tremolor que només pot percebre aquell que malauradament rep aquesta sentència cruel.
"No hi ha res a fer"!!!


Així, que des d'aquí FELICITATS, NEN!!! No hi ets, però et sentim; no podem parlar però recordem les teves paraules, no et pots imaginar les vegades que emprem aquelles expressions que tant et caracteritzaven; perquè tal i com va dir una vegada en Xavier Sardà: "L'home mor dues vegades; el dia que el seu cos se´n va i el dia que marxa la darrere persona que ens recorda"!!! Així que Xavi, per molts anys entre nosaltres, i un petó amb força cap aquest cel que t'acull( de ben segur que si em sentís que parlo del cel, es cagaria amb alguna cosa grossa, ell era així!!!)

Aprofito per compartir l'article d'Almudena Grandes que és un relat meravellós del què pot fer l'amor, quan la vida s'apaga.
www.elpais.com/articulo/portada/final/elpepusoceps/20110227elpepspor_12/Tes

dissabte, 19 de febrer de 2011

LA BELL ESPLAI, MÉS QUE UNA COLLA SARDANISTA!


La setmana passada m'hauria agradat veure un dels meus escrits publicat a EL VALLENC, pels que sou de fora, dir-vos que és l'única publicació escrita que disposa la nostra ciutat. Més de 25.OOO habitants, i només un setmanari, què hi farem! Puc dir que sempre em publiquen tot el que els hi envio, però aquesta vegada, no va ser així. M'hauria agradat que aprofitessin almenys la fotografia, però suposo que l'espai de redacció destinat a les sardanes ja estava ocupat per una crònica que..Per tant, perquè tots pugueu gaudir de les meves paraules, escollides amb tot l'afecte que sento per aquesta colla, i ells ho saben, us les deixo aquí.
Fa referència a la ballada de sardanes del dissabte 5 de febrer, dins dels actes de les Decennals. També m'agradaria fer un incís, i és que el setmanari no va dedicar ni una paraula a la Colla amfitriona, que va ser campiona de Catalunya els anys 1991,94,95 i 96 i ni tan sols va posar la fotografia de la Bell Esplai, sinó que era la d'una altra colla, amb tots els respectes, Tarragona Dansa; però crec que la Bell Esplai es mereixia quelcom més!!! En un post sobre les Decennals, ja en vaig fer ressò, però avui, l'exclusivitat és per a ells.
No ho van fer ells, ara ho faig jo!


El dissabte al matí, el dia començava amb un sol radiant i amb un escalf propi d’un dia de primavera; fins i tot la climatologia va estar al costat de les colles sardanistes, fent que aquesta jornada fos del tot inoblidable.
Pot sonar a tòpic emprar els versos de Joan Maragall i dir que “La Sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan…”; però dins dels actes de les Decennals, poder veure novament la colla Bell Esplai va provocar un plugim de sensacions que feien emocionar a tots els qui ens trobàvem a la Plaça del Pati; la que havia acollit tantes vegades aquests dansaires convertits en homes i dones que es retrobaven en aquestes festes, per constatar la seva estimava envers la ciutat, les Festes Decennals, i com no a la sardana pròpiament.
L’Antoni Egea, assajador incansable i amic, va presentar novament les colles, i després van anar entrant , fins que la Bell Esplai al galop va crear un clímax molt emotiu, feia esborronar. Per això quan hom parla del millor de les Festes, de ben segur que per a la Bell Esplai serà aquesta ballada per tot el que va despertar en cadascun d’ells, i que romandrà per sempre en els seus records més preuats.
Era meravellós veure els pares, germans que es retrobaven com en èpoques passades, ara amb uns quants anys més, però amb el mateix sentiment i emoció.
També vull felicitar la colla petits Bell Esplai i jove Bell Esplai que des de la UAF es treballa de valent per mantenir viva la sardana, origen de la nostra entitat.
Tres sardanes: Al Mestre Puigferrer, Poble que canta i l’ Aplec de Tardor, van ser les escollides i finalment l’estrena de “Decennals 2011” d’Alfred Abad que va sonar en primícia en aquesta diada.
Aquells que coneixem la Bell Esplai podem dir que són molt més que una colla sardanista; són una colla de persones fantàstiques, i que jo els tinc en molta estima.
PER MOLTS ANYS BELL ESPLAI!!!



(La meva sardana, quants records, sempre amb vosaltres!!!)

dijous, 17 de febrer de 2011

POL PETIT, QUE ET VAS FENT GRAN!

De vegades penso que expresso els meus sentiments en aquesta finestra oberta al món, regalo poemes a aquells qui m'estimo; he contat històries, he rimat versos, i ara m'adono que no en tinc cap dels meus fills.
Aquest dimarts el Pol va celebrar el seu 9è aniversari, i cada any revivim aquest dia; però aquest aniversari ha estat diferent per molts motius; ell cada cop és més madur, la vida li ha ensenyat coses, potser abans d'hora, i tal i com em van aconsellar, no hem de mentir davant de la realitat quotidiana, i fer-los creure coses que no són i que de vegades no podran ser. També perquè ha volgut que li tornés a explicar com va néixer, i asseguts al sofà vam anar mirant els àlbums; ell reia i fins i tot ens emocionàvem, en veure aquells que ja no hi són. I rient amb algunes fotografies que no entén. Amb el primer fill, crec que tots fem coses, que després amb els altres no fem.
Així, que he d'agrair a la vida haver-me permès ser mare, haver sentit dins meu com creixia el Pol i anys més tard la Jana; despertar unes emocions úniques i exclusives per aquelles que han tingut l'oportunitat de viure la maternitat; malgrat el desgast que comporta tot plegat.

Per a tu Pol, que no saps que avui, ets el protagonista d'aquest post, que m'ofereixes el teu món sincer, net i lliure. Ets patidor, i així s'hi neix, agraït i carinyós. Tothom diu que aprofiti ara, que amb el temps, això s'acaba; doncs, ara per ara gaudeixo enormement quan s'atansa, em fa un petó i em diu: "T'estimo, mama"!!!
PER MOLTS ANYS POL!!!


dijous, 10 de febrer de 2011

LES DECENNALS. EL BLE S'HA APAGAT!!!



Deu anys esperant, deu dies gaudint de cada instant, i ara moments per recordar si la memòria no ens traeix en algun punt de la nostra vida.
Dilluns no vaig tenir força per treure els domassos de la meva classe, ni de casa, em resistia a despenjar-los, quina estupidesa, com si així aconseguís quelcom; però em feia una tristor plegar-los... Finalment, ho vaig fer el dimarts, perquè 3665 dies penjats no podia ser!!
Aquests dies parlant amb amics, o mitjançant el facebook o algun blog, sents les reaccions de moltes persones que parlen amb melangia, que reviuen els moments que més han fruït, i que demanen que el poble que ha sortit en massa per les Decennals, sigui capaç de fer-ho al llarg de tot l'any, difícil però, no impossible!
Parlo amb una emoció fervorosa, com la devoció per la Mare de Déu de la Candela, que desvetlla en els vallencs una fe puntual, i ho dic així, perquè tothom s'evoca a l'església desmesuradament per les Decennals, després és tota una altra cosa.
I com el ble que s'apaga, aquest blog dedicat a les Decennals també posa punt i final, però abans us vull apropar el darrer cap de setmana d'aquestes festes.



El dissabte, el dia va ser magnífic, un sol que lluïa i aportava un escalf propi de la primavera; i per què, doncs potser perquè hi havia la ballada de sardanes de les colles: Violetes del Bosc, Maig,Mare Nostrum, Roure, Tarragona Dansa, Dansaires del Penedès i els meus estimats Bell Esplai.
A 1/4 de 2 entraven les colles sardanistes amb un galop lleuger, elegant, fent honor a aquells bonics versos d'en Joan Maragall "La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan..."; doncs, sí, digne de veure i de viure.
Els meus amics de la Bell Esplai tornaven a ballar després de 10 anys, i fer-ho a la plaça del Pati va fer ressorgir molts records, sensacions i emocions que havien gaudit aquells anys quan es proclamaren campions de Catalunya, el 1991,94,95,96.
També és un dels actes rellevants, al meu entendre.
I és clar, amb aquell dia tan fantàstic, tots van poder ballar amb els seus vestits sisats, i faldilles almidonades!!!


A la tarda, amb els meus fills vam viure el concert de la colla del SUPER3, cantant les cançons que coneixien per la programació matinal i que era tota una novetat, això d'anar de concert amb 8 i 3 anys. Ells esperaven els protagonistes, però no va ser així!!!
I més tard la cercavila de diables i cremà de la Barraca de la Santantonada del Forcall; aquí es va produir una mena de pluja d'espurnes de foc, que feia que la gent que ens trobàvem més a prop, corréssim esperitats!!!


Un paisatge urbà enmig de foc, magnífic i asfixiant, Déu meu, quanta pólvora!!!
I és clar, no podíem marxar cap a casa, i tocava el torn a les tapes, ja que no teníem entrada pel concert dels 10 de les Decennals. Amb bons amics, unes tapes i les darreres fotografies amb les llums, per immortalitzar aquella lluminària que ha creat un record en tots aquells que les hem vist dia rere dia, i que ara gairebé enyorem.
I amb " pausa i amb mida va lenta oscil.lant", així anava passant el darrer dia, el diumenge; matí de gegants sota un sol que cremava, molt diferent del dia que varen començar que vam acabar negats com a peixos.
I les hores avançaven, i ja a les 6 de la tarda "Anunci del retorn de la Mare de Déu al Cambril, i així sortia el seguici, i novament em transformava en gitana, que em va permetre recórrer els carrers més cèntrics amb els meus amics gitanos, ballant, aquesta vegada molt diferent del dia de la processó; poc podia pensar que un dels gitanos m'alçaria en braços i començaria a donar tombs en el bell mig de la Plaça del Blat. Em vaig sentir transportada en una màgia, que no us puc descriure. Aleix ets tremendo!!!
I seguidament la darrere novena,l'eucaristia i el retorn de la Mare de Déu al Cambril; en el seu pas pel mig de l'església feia posar la pell de gallina, i després veure-la novament al seu cambril, va desfermar uns aplaudiments que ressonaven al llarg de tota l'església. No vaig poder contenir la meva emoció!!!



I apa, a córrer cap al Fornàs, per acomiadar-nos de les festes amb un Piromusical que inicià l'espectacle amb la música de Michael Jackson, la Tina Turner, el toc de gralla... meravellós!!!
Vaig viure aquest darrer acte amb una emoció que possiblement em venia de tot el que havia viscut aquella mateixa tarda i vespre.
Després els tres trons finals, i a reveure Decennals.
Tots les hem gaudit extraordinàriament, amb mostres de gran civisme, i saber fer; ara ens resta saber ser crítics i millorar algunes coses, per tal que les properes puguin ser millors. Fa deu anys, deien que havien estat les millors de la història de les Decennals, però els temps canvien, tot evoluciona, i fa que aquestes hagin estat esplèndides i superin les anteriors, d'això es tracta.


Felicitats a tots els que ho heu fet possible, caps de comissions, gent experimentada, voluntaris, i també vull fer-la extensiva al nostre batlle: L'Albert Batet!
Tanco els ulls, i m'emociono en pensar que les he pogut viure amb la meva família, amb els meus amics, i amb tot el meu poble!!!

dijous, 3 de febrer de 2011

LES DECENNALS. LA PROCESSÓ: DE REGIDORA A GITANA



Recordar el que un dia tot un poble va fer, és digne de ser lloat, per això veure la Mare de Déu de la Candela al carrer, esdevé un moment únic i irrepetible, tot i haver passat més de 200 anys, és una tradició que es manté molt viva.

Parlar de la processó és quelcom fantàstic; l'any 81 la veig veure amb la meva família; el 91 ja formava part d'Unió Anelles de la Flama; el 2001 era regidora de cultura i representava la meva ciutat, i deu anys més tard retorno amb la meva entitat, però formant part del Ball de Gitanes, una manera ben particular i única de viure la processó i sentir-la plenament.



Així, que gràcies a l'Heura Musté, ahir la tarda em vaig vestir amb la faldilla, els mocadors, les calces llargues, una flor al pit i una altra al cabell, em vaig lligar les espardenyes de pagès, i en uns moments vaig deixar la meva aparença habitual per formar part del grup de gitanes amb uns joves extraordinaris, que tot i no ser una gitana habitual em van rebre amb molt d'afecte.
A les 6, puntualment vam començar a travessar el carrer de La Cort, i en breus minuts, vam iniciar el ball, tot creuant les cintes. Després de bracet del Pol, vaig anar tota la processó creuant i descreuant, fent galerons, a cop de fuet, que el gitano gros anava marcant.
Ens vam aturar diverses vegades, tot i que podem dir que malgrat la gran participació, no es va fer feixuga. A més, vaig tenir la sort de portar al davant el Lleó, i poder-lo veure ballar diverses vegades; amb elegància i esveltesa.
Anàvem passant pels carrers i la majoria de gent volia que balléssim, però no ho podíem fer per tal de no aturar el ritme de la processó.
Rialles, complicitats d'un grup de joves, que junts escrivíem uns moments inoblidables per a la nostra història personal, dins de les Festes Decennals. Cadascú ha participat o no en aquesta processó; els que ho han fet des de la seva associació de Veïns, escoles, instituts, entitats esportives, castelleres, de fora vila, confraries de Setmana Santa...tant se val, han escollit com viure-la, que és el que compta.



Així, que la processó va anar passant, i tot el seguici festiu va arribar a la Plaça del Blat, on vàrem esperar que arribés la resta; això ens va permetre veure-la tota sencera; i anar saludant aquells que coneixíem.
Com anècdota, quan va passar el President de la Generalitat, la colla de gitanos no vam poder evitar dir-li: "GUAPOOOOOO", i ell amb el somriure que el caracteritza ens va fer una petita reverència.

I així, ha estat la processó que he viscut aquesta dècada, molt diferent de la darrere, perquè he passat de regidora a gitana.
Aprofito el meu blog, per dedicar aquesta entrada a tots els gitanos i gitanes: el Pol Figueres, el Nil Fabra, el Julià, el "Follo", "el Pales", el Pol Grimau, la Núria, l'Eva, la Kumba, l'Albert Segura (estaquirot d'última hora), el Marcel·lí Morera, i la cap; l'Heura Musté i a la Candelín, que ens van acompanyar tota la tarda-vespre.
Hi ha moments en la vida que no tenen preu, ahir en va ser un!!!

LES DECENNALS. DEVOCIÓ O BOGERIA


Gairebé sense forces, entro per escriure l'odissea d'ahir al matí, en l'ofici solemne a la Mare de Déu de la Candela. Hi ha moments d'aquestes festes que són difícils d'entendre, com per exemple, que l'església estigui plena una hora i mitja abans de l'inici de la missa. Bancs reservats amb bufandes, mocadors, bolsos; iaies esbatussant-se per un banc reservat per algun familiar que encara no havia arribat;increïble.
Vaig marxar molt d'hora de casa, i algú em va dir que ja no trobaria lloc; el que no sabien era que la meva mare havia anat a obrir l'església per la missa de les 8 i que ella era una d'aquestes que guardava lloc.
Bé, a 3/4 d'11 van entrar les autoritats, encapçalades per l'alcalde i la molt honorable presidenta del Parlament, senyora Núria de Gispert, i després van començar a desfilar, capellans i més capellans, vinguts de molts pobles, alguns havien estat rectors a Sant Joan en anys passats, i retornaven per a formar part d'aquesta missa que era també la celebració del centenari de la coronació de la Mare de Déu i un dels darrers actes de l'any jubilar que s'incià el gener de 2010, i que conclourà el proper diumenge, amb el retorn de la Mare de Déu al seu cambril.
L'altar ple de capellans, els cants des del prebisteri per totes les corals, i tots els devots entonant "De la ciutat estel", o "Flor de Febrer"; emocionen. Les candeles enceses i lleugerament elevades donaven una sensació única, i irrepetible, fins d'aquí 10 anys.
La missa va ser oficiada per l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, acompanyat pels arquebisbes de la Seu d'Urgell, Lleida i Girona. Incens, candeles, i una fe desfermada al llarg de tota l'eucaristia.

Després, entonant els goigs de la Mare de Déu, sortiren les dues colles castelleres, la Joves i la Vella, i a poc a poc, formaren la pinya, i enlairaren un pilar de 5 respectivament. Quant sents el toc de gralla dins l'església, tot el cos experimenta, una emoció, que podria dir que és marca exclusiva dels vallencs.
Després, van anar sortint, les colles, el seguici eclesiàstic, i les autoritats. Un cop van sortir aquests tres estaments, la resta ho vam fer pausadament, perquè érem molta gent.
Un gest a destacar, és que aquest any, van posar una pantalla a la Capella dels Dolors i a l'església del Lledó, per tal que aquesta celebració pogués ser seguida per més fidels.
En acabar, a les portes de Sant Joan, ja hi havia tot el seguici popular per retornar les autoritats a l'ajuntament, i després de la ballada, iniciar els castells.
"Maria de la Candela mireu-nos sempre amorosa"
Haurà de passar una altra dècada per tornar a veure aquesta bogeria o devoció,perquè després al llarg de la resta de l'any no torna a succeir més.