dissabte, 18 de juny de 2011

LA QUINTA DELS FELIÇOS





Compartir amb vosaltres les meves emocions, els meus sentiments, les meves vivències és quelcom que em complau moltíssim, i avui el que us explicaré és sentiment en estat pur. Ahir, divendres 17 de juny, no va ser un dia més de la setmana,va esdevenir el dia que acomiadava els meus alumnes, aquells amb qui comencí un curs molt complicat després de la pèrdua del Xavi, aquells que em feien somriure malgrat tenir el cor entristit; però sabia que calia seguir, i ells em donaven alenades d'il·lusió.
Així, que el curs ha anat avançat, i arribà el moment de dir: "Avui és el darrer dia al col·legi, aquell que us ha vist néixer i créixer, amb el qual heu descobert moltes coses, i que formarà part de vosaltres i nosaltres per sempre".



Així, que després del pati, em tocava a mi, anar a 6è, i a mesura que m'apropava a la meva aula, sentia un silenci, que ja em feia preveure que alguna n'estaven fent. El cor em va començar a bategar amb un ritme més accelerat, i mentre pujava les escales, poc podia imaginar que a l'obrir la porta, trobaria tota la classe al mig apinyada, i sostenint una lletra cadascú que en conjunt deia "T'ESTIMEM LÍDIA" i la pissarra que ens ha acompanyat tantes i tantes hores, plena de missatges, que no cal que us detalli (no vaig poder contenir l'emoció, i les llàgrimes van començar a brollar, perquè no vaig poder ni voler aturar aquella sensació. Ells, a poc a poc van anar baixant aquelles lletres, i el seu plor va començar. Déu meu ploraven perquè no volien marxar! Per trencar el gel, vaig fer el comentari que podíem fer-los repetir, però no va servir de massa. Després un regal sobre la taula, ben embolicat i quatre frases:
- Persones com tu fan que el món sigui millor.
- El record és l'únic paradís del qual no podem ser explulsats.
- Cada nou amic que guanyem en la carrera de la vida ens perfecciona i enriqueix, més pel que ens descobreix de nosaltres mateixos que pel que ens dóna d'ell mateix.
- Que no s'apagui mai la màgia!!!
Passaran els anys, però aquest moment romandrà en mi, per ser un curs realment especial
i ple d'humanitat; per donar-me el seu afecte i comprensió, per sentir-los tal i com són sense rivalitats, tolerants i respectuosos; per ser nens i nenes feliços, d'aquí el nom que van escollir per identificar-se "La quinta dels feliços".
Aquesta ha estat la meva classe, amb la qual compartiré aquests tres dies darrers a les colònies, i tancarem una etapa amb un regust dolç i tendre.
No vull semblar pedant, ni pretendre ser la mestra perfecta, perquè tinc les meves rareses i imperfeccions; però en la nostra feina, trobar-te un gest d'aquestes magnituds, fa que la meva vocació es reafirmi.
Aleshores per trencar el clímax de tristesa, vam anar al pati. Al cap d'una estona em van cridar que anés a la classe, i novament em tornaven a sorprendre. Una cadira amb el meu nom, i tots entonant aquesta cançó que us deixo perquè la compartiu amb mi, i tanqueu els ulls i us imagineu quin regal més autèntic, sentir en la veu de 25 persones aquesta bonica cançó, que jo no havia sentit mai; però us ben asseguro que no l'oblidaré.

Les fotos les vaig fer després reconstruint les escenes viscudes, perquè era tan bonic que a banda de perdurar en el record, volia que quedés imprès en imatges per sempre.
GRÀCIES, QUINTA DELS FELIÇOS"!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada