POL PETIT, QUE ET VAS FENT GRAN!

De vegades penso que expresso els meus sentiments en aquesta finestra oberta al món, regalo poemes a aquells qui m'estimo; he contat històries, he rimat versos, i ara m'adono que no en tinc cap dels meus fills.
Aquest dimarts el Pol va celebrar el seu 9è aniversari, i cada any revivim aquest dia; però aquest aniversari ha estat diferent per molts motius; ell cada cop és més madur, la vida li ha ensenyat coses, potser abans d'hora, i tal i com em van aconsellar, no hem de mentir davant de la realitat quotidiana, i fer-los creure coses que no són i que de vegades no podran ser. També perquè ha volgut que li tornés a explicar com va néixer, i asseguts al sofà vam anar mirant els àlbums; ell reia i fins i tot ens emocionàvem, en veure aquells que ja no hi són. I rient amb algunes fotografies que no entén. Amb el primer fill, crec que tots fem coses, que després amb els altres no fem.
Així, que he d'agrair a la vida haver-me permès ser mare, haver sentit dins meu com creixia el Pol i anys més tard la Jana; despertar unes emocions úniques i exclusives per aquelles que han tingut l'oportunitat de viure la maternitat; malgrat el desgast que comporta tot plegat.

Per a tu Pol, que no saps que avui, ets el protagonista d'aquest post, que m'ofereixes el teu món sincer, net i lliure. Ets patidor, i així s'hi neix, agraït i carinyós. Tothom diu que aprofiti ara, que amb el temps, això s'acaba; doncs, ara per ara gaudeixo enormement quan s'atansa, em fa un petó i em diu: "T'estimo, mama"!!!
PER MOLTS ANYS POL!!!