dilluns, 26 d’abril del 2010

IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A!!!

I un dia parlaran d'aquest gest, i alguns podrem dir que hi érem, que hi participàvem que ho vivíem amb una il·lusió que feia bategar el nostre cor amb una força especial, la que ens feia sentir lliures!!!
El dia 25A ha fet història a Valls, hem aconseguit mobilitzar un 26,32% de la població vallenca perquè digui la seva, respecte la consulta. Som molts els que tenim aquest somni (com deia en un escrit el Roger Roig, per cert, magnífic. Si entreu a la pàgina de vallsdecideix.cat,en el fòrum, el podreu llegir). El somni de tenir un estat, de tenir llibertat, de no tenir més por, i de pensar que algun dia això pot ser possible.
La jornada començava ben aviat, a les 8 arribava al pavelló del Fornàs, i allí ens aplegàvem tots els que voluntàriament formaríem part de les tres meses. Un fet que em va sobtar i alhora agradar, és que els suplents van romandre amb nosaltres tot el dia, i per què? doncs perquè allí tots érem una sola pinya, no importava si eres el president o el suplent, tots érem allà per col·laborar per la nostra causa, la causa de tots, malgrat hi ha qui creu que som un il·lusos i que és perdre el temps.
A poc a poc avançava el rellotge, i les meses quedaven constituïdes, un ordinador amb el programa que al posar el DNI reconeixia si ja havies votat o no. El matí va transcórrer molt animat perquè hi havia partits de bàsquet i la piscina estava oberta al públic fins a les 2. Després d'aquest hora, tot es va alentir, feia calor, i la població anava a dinar. Nosaltres també. A partir de les 5, es va remprendre el ritme i novament acudien a votar, per cert a la meva taula, només 7 joves entre 16-17 anys;
a quarts de 7 van comparèixer els observadors internacionals (un sard, un flamenc, un portoriqueny), i es van interessar per tot el procés. També va venir un veí de Sarral per conèixer com anava el programa, ja que ells faran la consulta el 20 de juny.
Bé, a les 8 del vespre vam tancar les portes i vam votar els membres de la mesa. Després vàrem afegir els vots anticipats, i finalment l'escrutini.
En total 329 vots emesos (23 NO- 7DE JOVES ENTRE 16-17 I 299 SÍ), ja eren 2/4 de 10 quan s'acaba aquesta jornada, però ens faltava anar a Sant Roc per tal de celebrar-ho.
Així, doncs tots cap a Sant Roc, cares alegres, cansades però amb una alegria immensa, perquè tot el nostre treball,concloïa amb una celebració que feia vibrar. Primer uns parlaments i després els crits de IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A, IN-INDE-INDEPEN-DÈN-CI-A...i així amb una eufòria pròpia d'un poble guanyador, tots ens uníem sense importar les diferències que hi poguessin haver entre tots els que érem allí. Va sonar el nostre himne, i aquí em va envair l'emoció, veia l'estelada penjada al balcó, punys a l'aire clamant la llibertat que tant ens mereixem, i el meu desig: JO VULL VIURE LLIURE.
Espero que haguem encetat una nova època, que no serà fàcil, cert; que caldran molts esforços, també; i per això "malgrat la boira cal caminar" i hem demostrat que en som capaços!!!
Els resultats finals han estat:
SÍ 5.232 (95,28%) / NO 235 (4,28%) / NULS 7 (0,13%) i BLANC 24 (0,44%).
Amb aquestes xifres, i amb un comportament digne d'un poble assenyat, concloc aquest escrit, centrat sobretot en la meva experiència personal.
Des d'aquí, dedico aquest article a l'Assumpta Benaiges, al Ramon Sendra i al Joan Segura, companys de mesa, i que entre tots vam passar un dia molt especial. I també al meu marit i als meus fills, i sobretot a la meva mare!!! I com no, a les meves estimades altres!!!

Si voleu riure una estona no us perdeu les preses falses del video (la meva mare, novament, sensacional)

dimecres, 14 d’abril del 2010

25A VALLS DECIDEIX. JO DIC SÍ!!!

El dia 14 d'abril de 1934 es proclamà la II República. Aquesta data històrica va marcar un temps, que avui 76 anys després molts catalans tornem a anhel·lar i podem dir que no ens quedem de braços plegats.
La Patrícia Gabancho quan va venir a Valls, deia que arribarà un dia que els llibres d'història escriuran que en una sessió plenària d'un petit municipi, Arenys de Munt, un regidor va tenir la genial idea de fer una consulta popular on preguntés, cito la pregunta textualment: "Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social de la Unió Europa". Això succeïa el dia 13 de setembre de 2009. Però, el que no imaginaven, era que aquesta iniciativa arrelaria en molts municipis de Catalunya i esdevindria una necessitat que mou la població civil.
El 25A els ciutadans de Valls podrem demostrar mitjançant un referèndum no vinculant, de moment, que tenim el dret a decidir tal i com ho han fet moltes nacions d'Europa i del món. VOLEM LA INDEPENDÈNCIA, VOLEM SER RECONEGUTS COM ESTAT, VOLEM SER LLIURES!!!
Avui, la meva filla Jana, m'ha preguntat què era aquell cartró que tenim penjat al balcó, on hi diu que el 25A Valls Decideix. Per un moment, he pensat que no valia la pena explicar-li res perquè amb quasi 3 anyets, no m'entendria. Però, immediatament després he començat a explicar-li que aquell cartró que hi ha penjat és perquè el dia 25 d'abril a Valls farem història perquè tots anirem a votar ja que volem que ens sentin des de molt lluny, coneguin la nostra realitat i que algun dia el Parlament de Catalunya sigui capaç d'aprovar un referèndum que ens pugui portar la demòcràcia i l'autogovern. Me l'he mirada als ulls,i li he dit: "Jana, tu has de poder fer-te gran sent lliure, i la mare hi col·laborarà en tot el que pugui".
Així, que com a vallenca compromesa, el 25A em trobareu en una taula al Fornàs, on jo hauré votat SÍ, i espero que molts de vosaltres també ho feu.
VISCA CATALUNYA LLIURE i VISCA EL MEU POBLE, VALLS!!!


diumenge, 11 d’abril del 2010

SSQM SÍNDROME SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE

Hi ha qui diu que el facebook és una pèrdua de temps, i que no aporta res. Per tots aquells que dubten del què pots arribar a descobrir en el facebook, va aquest escrit d'avui.
Arran de les meves entrades al face vaig llegir que a la contraportada de La Vanguardia, David Palma era entrevistat i parlava de la SSQM, abans no ho havia sentit mai. A poc a poc he anat llegint i buscant referències sobre aquesta malaltia, i m'he quedat esgarrifada de les conseqüències que té. He conegut l'Eva Caballé, i he volgut que els meus alumnes de sisè de primària, també fossin coneixedors de tot el què passa.
Divendres, a la classe de ciutadania, on els temes que es treballen, diríem no haurien de ser tasca exclusiva dels docents, però això, és un altre tema; vaig passar-los el vídeo on l'Eva parlava de la seva malaltia i tot el que NO POT FER, que és gairebé tot.
Us puc dir que el silenci que hi havia a la classe era increïble, escoltaven i no podien creure que un dia estàs bé i que sense saber com, no pots ni respirar.
M'agradaria ajudar, i per tant, inicio el meu granet de sorra, escrivint aquí el que hem viscut els meus alumnes i jo. Ara tenen una setmana per escriure com s'han sentit i què li voldrien dir a l'Eva i a tots els malalts de SSQM. Quan tingui les aportacions recollides, ja les compartiré amb vosaltres.
Em pregunto per què hi ha tant silenci envers aquesta malaltia?? Novament la resposta són els interessos industrials químics, que ens estan matant a poc, o de forma accelerada en altres persones més sensibles.
Per a tu Eva i tots els que us trobeu en aquesta presó tan neta, com diu l'article!

divendres, 9 d’abril del 2010

LES ALTRES

No m'hauria imaginat mai que algun dia pogués arribar a sentir unes emocions tan indescriptibles arran d'una trobada de companyes de classe de fa més de 25 anys. Sense saber com, el destí ens ha posat en el mateix camí, a la Filo, a la Blanca i a mi. Cadascuna amb una personalitat molt marcada; disciplinades per l'educació que vàrem rebre però amb aire salvatge que busca nous camins per cercar la felicitat.
Som LES ALTRES, i amb nosaltres ha nascut una complicitat, una relació ben particular, que estava com adormida i que de cop i volta, alguna cosa, la Blanca diu "el nostre fons", ens ha unit.
Algú diu que hi ha persones que formen part d'una tribu, i que són privilegiades en tenir aquesta pertinença; doncs, sí, jo sóc afortunada perquè rebo moltíssim i això m'encoratja i em permet creure en les persones, tot i que n'hi ha algunes que m'han decebut i fins i tot ferit, però això són "figues d'un altre paner" i que algun dia ja en parlaré.
I tornant al que deia, la tribu (us recomano el llibre 39+1 de la Sílvia Soler, on hi descobrireu també una tribu ben particular).
Quan creus que tot s'acaba, sempre hi ha una nova il·lusió només cal saber trobar-la i continuar caminant, això ho dedico especialment a la Filo i al seu estimat Sergio.
Per avui, ja n'hi ha prou. Bona nit i fins demà!!!

dijous, 8 d’abril del 2010

"ADDIO DEL PASSATO"

Fa molt temps que volia crear un blog, però com que no ho domino massa, ho anava posposant; fins que avui, i després d'escoltar "Addio del passato" de la Traviata, m´he decidit.
Així que a partir d'aquest moment vindré aquí, i escriuré allò que cregui que pot servir a algú, o senzillament em sigui útil a mi mateixa.
Va dedicat a les "Altres", unes bones amigues amb les quals compartiré molts moments, i vosaltres també!!!
Sempre CARPE DIEM!!!