LES MANS

Fa dies que contemplo les meves mans, i és com si em parlessin. Plegades, separades, suaus, aspres; sempre presents en els millors i pitjors moments de la vida de cadascun de nosaltres. I d'un temps ençà comencen a fer-se grans, talment com jo mateixa. Noto que la destresa que tenien va perdent precisió, que elles són el meu reflex; m'han permès aguantar el meu fill acabat de néixer; m'han tapat la cara quan no podia mantenir el meu rostre pel dolor, han picat sobre la taula quan la ràbia m'ha envestit; han tocat els llavis dels qui estimo, em permeten fer tot el que vull i sempre servidores de tots els nostres actes.

I qui parla de les mans?? Parlem del cor, dels peus, de les cames, de l'esquena, però elles, que fan sempre tota la feina, resten en silenci, i són les protagonistes del nostre dia a dia.

Les mans ens permeten fer-ho tot; ara escric, em pujo les ulleres, i després em permetran despullar-me, rentar-me les dents, apartar els coixins, i quan em costi dormir, ben arraulides m'endolciran el son.

Però les mans tenen el do de ser els ulls dels qui no hi veuen, la veu dels qui no parlen ni senten; les que ordenen el caos; les que apreten un gallet i maten; les que permeten dipositar en una urna una papereta que endeuta cada cop més un país; les que deixen passar els lladres; les que tanquen les portes; les que encaixen amb les d'altri; les que ens permeten brindar i demanar desitjos, les que... tot el que vulgueu i més.

Potser pensareu que és una bajanada parlar de les mans, però som el que som, i fem el que fem, gràcies a la diligència d'elles, que reben les nostres ordres i les executen amb immediatesa.

Incansables companyes de la vida, aquestes mans que són la nostra història. Avui, en un diumenge ple de coses estranyes, he volgut parlar de les mans. Per què? Doncs perquè em venia de gust!!!