divendres, 28 de maig de 2010

ADÉU A UNA ALTRA PROMOCIÓ


Cada curs m’acomiado d’una promoció, any rere any van passant alumnes, històries, records inoblidables; cadascun d’ells aporta quelcom diferent que fa que aquesta professió sigui el meu gran encert.
Hom pot pensar que tenim un “xollo” perquè veuen les vacances. Ooooh, quina llàstima que no vegin més enllà!!! La nostra feina és el tracte amb aquestes criatures que estan formant-se i que veuen en el mestre/a el seu model, o referent, i quan els tractes amb tot l’afecte, aleshores és recíproc i la interrelació entre ambdues parts creix i dóna bons resultats. Tot i que cada cop, tot és més complicat, d’això en un altre escrit.
Avui, aquest post va dedicat als meus alumnes de sisè que acaben una etapa de la seva vida al col·legi Lledó i que inicaran un nou camí. La meva pretensió, deixeu-me dir, és que s’emportin quelcom més que uns coneixements, que siguin persones amb sentit crític, respectuoses i que sàpiguen afrontar els reptes que la vida els té preparats, que de ben segur no seran fàcils.
El dissabte 22 de maig a la nit, vam celebrar el sopar i comiat dels alumnes de 6è. Al llarg del curs, els pares preparen amb entusiasme aquesta nit i volen que el record que els quedi sigui autèntic i diferent. Aquest any, em van demanar que conduís aquest acte, i vaig acceptar, encantada. Sempre dic que ells són els meus nens i nenes fins el darrer dia de juny, per tant, estaria amb ells, una vegada més.
Després d’haver sopat, vam anar cap a la classe, es van posar una samarreta negra, impresa amb tots els seus noms, el birret (els encanta portar-lo, se senten grans, que monos!!!), i vàrem entrar al pati. Tots els pares es van aixecar i els flaixos es disparaven, com si es tractés d’algun grup de moda, però no, eren els seus fills i filles, aquells que un dia fa anys, van entrar en aquesta escola, plorant, plens de mocs, donant-los la mà, aquella maneta que s’aferrava fort, perquè tenia por d’aquell entorn desconegut, i que avui després de més d’una dècada, acaben la primària, amb una motxilla plena d’experiències, d’aprenentatges, de records de tot el que han viscut i en definitiva compartit.
Un cop captades les millors imatges, va començar l’acte, amb la projecció d’un vídeo de tots els millors moments que havien passat a l’escola, des de la llar fins a 6è. Van anar pujant a l’escenari i des d’allí es van dirigir al públic. Cadascú va preparar una frase, i a poc a poc, l’emoció s’anava apoderant dels més sensibles, provocant llàgrimes que s’anirien encomanant (jo darrere una columna, em contenia, perquè són petits, malgrat sentir-se els grans). Van rebre un llibre amb el recull de les millors fotografies d'aquesta etapa a l'escola, l'orla amb la fotografia de tots els companys/es i els mestres i finalment l'AMPA els va lliurar un regal com a record.
L'última cosa, sabeu què va ser??? Doncs, llençar ben amunt el seu birret!!!

Jo, vaig escollir l’últim paràgraf de l’obra “Vés on et porti el cor” de la Susanna Tamaro, per dir-los adéu i desitjar-los molta sort. Amb aquestes paraules acabo aquest post, i espero que sàpiguen escollir el millor en tot moment.

Per als meus alumnes,

I després, quan davant teu s’obriran tants camins i no sabràs quin d’ells triar, no n’agafis un perquè sí, sinó asseu-te i espera. Respira amb profunditat confiada amb la qual vas respirar el dia que vas venir a aquest món, sense que res et distragués; espera i espera encara. Queda´t quiet/a, en silenci i escolta el teu cor. Quan et parli aleshores aixeca´t i vés on ell et porti “.


(La fotografia la vaig fer un dia a la tarda, per tal de poder-la tenir en el seu àlbum).

5 comentaris:

  1. El que tu esperes dels teus alumnes són aquelles ensenyances i valors que tots els adults els hauríem d'inculcar, dia a dia, i que gent com tu ho feu amb un esperit vocacional admirable.

    Quan ens fem grans, tots recordem aquell "profe" o "senyo" que ens va ensenyar alguna cosa més que sortia als llibres de text. Segur que molts dels teus alumnes et recordaran, d'aquí a molts anys, amb estimació.

    El text que vas escollir, em sembla el més idoni possible.

    ResponSuprimeix
  2. Moltes gràcies, Jaume.
    La veritat és que me´ls estimo, i quan vaig perdre la veu, la meva por era que no pogués tornar a les aules.
    Ells aprenen de mi i jo d'ells!

    ResponSuprimeix
  3. Un text carregat de sentiment.Molt xulo Lídia ;)

    ResponSuprimeix