XAVI TONDO, EN LA NOSTRA MEMÒRIA

Volia escriure des del dilluns, però no sabia com començar, així que he deixat passar uns dies, i avui he decidit que en aquest espai de casa meva, que és el meu blog, havia de deixar les meves paraules per algú que de forma tràgica ha marxat massa d'hora, de forma inesperada, sense entendre per què hi ha vegades que conflueixen tot un seguit d'esdeveniments que provoquen un desenllaç fatídic, com la mort del Xavi Tondo.
Aquest dilluns, era a la sala de professors conversant amb una companya de totes les coses i moments que desaprofitem en la vida; no sé com va començar aquesta conversa, però sé perfectament com va acabar. Al cap de poc, entrava l'Anna, i amb el rostre desencaixat, vam comprendre que alguna cosa greu li havia passat. Ens comunicava que el Xavi Tondo, el nostre ciclista estimat, el referent per a molts dels nostres alumnes, al qual van sortir a animar feia uns mesos, havia patit un accident domèstic, i era mort. La primera reacció, va ser negar-ho; no entenc per què reaccionem amb la negació, i immediatament, obrir el navegador i buscar la notícia. Cruel sacsejada, fuetada de la vida, sí, era mort. Per uns moments, ningú va dir res; a mi em va venir al pensament, el seu somriure que de petit vaig descobrir mentre jo feia pràctiques de magisteri, i que va mantenir sempre; molts el tindran en la memòria somrient.


No el coneixia, però com a vallenca, comparteixo el dolor de la seva pèrdua; puc sentir el que molts han sentit i sentiran; la impotència de no poder fer-hi res, i assumir aquests cops tan durs que esmicolen l'ànima i apaguen el somriure.
Aquest post va dedicat a tu, Xavi, i a tots els teus, que de ben segur et mantindrem viu, perquè el teu pas ha deixat una petjada molt forta, o millor dit, una pedalada històrica.

Ja no hi haurà més escalades, ni curses, ni pòdiums; però des d'aquí de ben segur que sentiràs l'estima de tot el teu poble, que a partir d'ara t'enyorarà i recordarà.
El pavelló del Fornàs portarà el teu nom. Així que totes les generacions que ens precediran sabran per què es va escollir un nom tan digne: XAVI TONDO VOLPINI.
Els nostres alumnes, van oferir-li un sentit homenatge. Us en deixo una mostra, són els alumnes de primària asseguts al mig del pati,formant amb el seu propi cos, el teu nom, XAVI.Els més petits van seure al voltant, i un cop van tocar les 12 del migdia, es feu un silenci, que va acabar amb l'aplaudiment de tota l'escola.


A tots els que sentiu aquesta buidor, cerqueu consol en els bons records, i manteniu-lo viu per sempre.
El meu condol a la família, amorosament a la mare, qui per sempre tindrà el cor esmicolat,esposa, amics i de forma especial, a una persona que conec, i sé que
t'enyorarà moltíssim, per a tu Enric!

CARTES QUE CUREN

Fa mesos que no vinc per aquí, han passat tantes coses dignes de ser escrites o potser de ser oblidades. I avui, enmig d'aquest sentiment tan bèstia que m´aborda, només soc capaç de fer-ho compartint una inciativa en la qual s'hi ha sumat la meva escola. Vèncer aquesta gran solitud, fent el que sabem. Escrivint, dibuixant, o dibuixant escrivint. Us comparteixo l'escrit que he fet per escampar per tot arreu, per fer que algú en el seu confinament solitari, pugui sentir un bri d'aire fresc d'algú que no coneix però que el sent proper.

Cada dia els nostres alumnes viuen un confinament inexplicable fa un temps, però

molt real actualment. Veuen com les persones emmalalteixen, i que des dels

hospitals fan obres titàniques per guarir el cos però també per sanar l’ànima de

les persones que, en aquests moments, han de passar els dies en plena solitud.

Els nostres alumnes tenen un patiment pels seus avis, i àvies que saben que són

els més vulnerables davant d’aquesta pandèmia; aquells que sempre fidels són a la

porta de l’escola per recollir-los i acompanyar-los.

Avui allunyats dels seus éssers estimats són conscients que cal fer alguna cosa,

aportar un granet de sorra solidària.

El col·legi Lledó, Vedruna Valls, s’ha sumat a aquest gest anònim, aprofitant la

iniciativa sorgida fa unes setmanes a l’ Hospital Sant Joan de Déu i Hospital del Mar.

Hem convidat a l’alumnat Vedruna de Valls a escriure, dibuixar, fer missatges amb

lettering, o qualsevol tipus de text que pugui servir per alleugerir aquest temps de

confinament dels avis que romanen sols en les residències vallenques i també als

malalts del nostre hospital local.

Tot el que vulguin fer s’enviarà per correu electrònic, en una adreça creada

per l’ocasió: joemquedoacasa@vedrunavalls.cat.

Hi ha una feina prèvia a l’enviament, cal escanejar-la. D’aquesta manera no fem ús

del servei de correus, que també té restriccions d’enviament. El col·legi farà arribar

tots els gests d’afecte dels nostres alumnes al Pius Hospital i a les residències locals. 

Tots els treballs tenen un sol destinatari: la persona que està internada i viu en

solitud aquest confinament.  NO han d’anar dirigides a ningú en concret, perquè més

enllà de les cartes, dibuixos, no sabrem mai qui hi ha al darrere; però del que sí

n’estem segurs, és que per un moments aportarem un somriure,  o un esclat

d’alegria en saber-se acompanyats des de fora.

Des d’aquí obrim aquesta iniciativa a tota la població, i agraïm al personal que els

farà arribar totes aquestes mostres, sense ells, tampoc seria possible aquesta

activitat.

Aprofitem un missatge de la nostra fundadora, Santa Joaquima:

“Tot per amor, res per força”.

Gràcies a l’entusiasme dels nostres alumnes, ens sumem al projecte:

CARTES QUE CUREN!

L'ANELL DE LA TIETA

Avui fa un any que la tieta va veure que el temps s'escurçava i que volia deixar tancades totes les coses que la neguitejaven. Avui fa un any em va agafar la mà i em va dipositar l'anell, perquè la malaltia avançava i va voler que el dia del seu sant, el seu llegat fos traspassat. Ara escric amb l'anell posat, tot el dia que l'he portat perquè ella va saber fa molts anys que aquest anell seria el millor record entre ambdues.
La història va començar un dia que estant a casa seva jugant a enjoiar-me, ella m´ho permetia, no se´m va ocórrer res més, que dir-li: "tieta, quan se´t faci vella me la donaràs per jugar", i ella em va dir: "i tant, aquest anell serà per a tu". Han passat més de 40 anys de la seva promesa, tot i que l'anell no va envellir mai!
Avui un any després porto  l'anell de la mare, perquè es coneix així, i tot i ser la meva tieta, va ser en moltes ocasions, una altra mare.
Tieta, l'anell llueix, tu ja no hi ets, no ho pots veure, però sempre vas saber que la portaria amb gran estima.
D'alguna manera aquest anell em transporta a la meva infantesa amb tu al costat, i ara, lluny d'aquell temps la meva mà et porta, tot i que ell lloc que ocupes no es pot veure, perquè tu ets en el meu cor.
Sense adonar-nos-en hi ha paraules que amb el temps acaben esdevenint records extraordinaris.
Sempre serà l'anell de la tieta Virgita!

NOVA YORK

Asseguda dins del cotxe que ens ha recollit a l'hotel, ella mira per la finestra, treu el seu mòbil estrenat fa ben poc i intenta disparar contínuament el clic per poder copsar les darreres imatges d'una ciutat que atrapa al turista enmig d'una multitud que constantment té el cap enlairat, perquè és la ciutat dels gratacels, perquè és NY. Plou, plou amb intensitat, sembla que senti la nostra tristor perquè hem de marxar, i amb pluja diem adéu a la ciutat que fa molts anys esdevingué un somni, però que avui, ja forma part de la nostra realitat.

Després d'una setmana caminant per Manhattan gairebé ens sentíem part d'aquesta metropoli que desperta mil i una emocions, que té un asfalt que abrasa els cossos, que t'aclapara els sentits, que t' ofereix tants imputs que vas boig, que et permet ser part anònima, que no sap què sents, però que t'ofereix tot i més per saciar els desitjos que hom pot arribar a tenir.

Aquest viatge formarà part de la nostra història perquè tres dones hem travessat l'Atlàntic; la Marta, la Jana i la Lídia.

La Marta i jo hem fet realitat un desig que de ben joves teníem en ment: algun cop en la nostra vida anar a NY;  però penso que mai l'havíem projectat d'anar-hi juntes. Quan vam veure l'estàtua, la gran icona, vam dir: "QUE FORT, SOM A NOVA YORK".
 La vida és una trama de fets que es van succeint de forma ordenada o de vegades caòtica, i en el meu cas, va ser el desordre el que va confluir en les passatgeres d'aquest vol DY 7195.





Ara ja han passat algunes setmanes, i seguim impregnant-nos de tot el que vam sentir a la CITY. Ens envíem imatges, ens recomanem sèries que ja hem visionat però que seguim veient novament, mirem el temps que fa, com si haguéssim de tornar-hi... En fi, va ser un viatge fantàstic perquè la companyia va ser immillorable; la meva amiga de l'institut que després de més de 30 anys segueix a la meva vora, perquè és la padrina de la meva filla, i la Jana perquè és una part de mi, sensible i amorosa.
Descriure tot el que vam fer m'ho reservo com un tresor, aquí comparteixo l'emoció d'haver viscut aquest viatge, l'emoció de fer realitat un somni que algú el va fer trontollar, però la tenacitat humana pot més que whassaps destructius, l'emoció de tirar endavant un projecte, l'emoció de sentir-nos vives i celebrar amb aquest viatge, que tot és possible, i que ningú pot interferir en la voluntat de ser feliç.

Hem estat les protagonistes de la nostra pel·lícula, no la podrà veure ningú, no estarà nominada, no recaptarà cap milionada però té el millor de tot: el triomf de la felicitat!

Bye bye, NEW YORK!

PS: Tornarem!

LA MARIA DE CAL GUARDA

El dia 16 de febrer de 1938, en plena guerra, va arribar la meva mare. La filla del Joan de cal guarda i la Trini; i la història em remet a les vivències que expliquen com la iaia al refugi rebia aliments per tal de poder alletar la mama, perquè l'escassetat era majúscula.
Han passat 80 anys, i com ella mateix sempre diu: "la vida és com una cinta mètrica, de cop t'adones que s'escurça", però sempre li dic, que ella té sort de veure com va passant, d'altres van marxar.... I tot i que celebrar aquest aniversari és motiu de joia, hi ha el regust amarg per la pèrdua del teu fillol, el meu cosí de l'ànima, el Carlos, un 16 de febrer, de ja fa cinc anys.

Dues germanes que heu hagut d'acomiadar els vostres fills, ben joves! I tot i així, malgrat els cops de la vida que són veritables destructors, hi ha hagut una força que novament ha fet sorgir belles emocions i permetre´t seguir gaudint dels petits moments que són els que realment ens aporten la felicitat.

Picamoixons i Valls dues poblacions que formen part de les vuit dècades, i des de fa uns anys, hi has afegit Barcelona, perquè com deia Heràclit "Tot flueix, tot canvia".










La teva infància lligada al petit poble amb mossèn Enric, els belgues, i les teves amistats de la fàbrica.

Després el casament amb el papa, i l'arribada del Xavi i més tard jo. I poc després el trasllat a Valls, on temporalment et va suposar un canvi brusc; però que amb els anys vas acabar lloant!!!
Les malalties, els comiats dolorosos, i els moments de gresca amb la colla, no els podem oblidar, i el naixement del Pol i la Jana.

I des de fa uns anys, un nou amor: l'Eladi!

Un dia algú em va dir, "si demanes amb força un desig, s'acaba complint"; doncs la veritat és que un dia totes dues soles, ens lamentàvem de la solitud, de com la nostra família s'havia escurçat... Suposo que algun estel va traslladar a l'univers el nostre sentiment, i a poc a poc vàrem anar augmentant i augmentant el nostre cercle més proper; l'Agustí i la Carme; l'Eladi i la Marisol; el Bernat i la Montse... I per la meva banda una collada, fins i tot un "besnet"!!!!

Què dir-te mama? Que la vida no ens ho ha posat fàcil, som guerreres nates. Hem vençut batalles, en algunes ens han derrotat les adversitats, però sempre ens hem aixecat; malgrat les contrarietats, malgrat el caràcter de totes dues, malgrat que la falca surti, malgrat els malgrats....N'hem sortit enfortides i victorioses.
Ara gaudim de la placidesa merescuda; i per tant, projectarem per molts i molts anys la bonança que tenim, perquè ens la mereixem!!!!






          FELIÇOS 80 AL COSTAT DE TOTS ELS QUI T'ESTIMEM, I T'HAN ESTIMAT !

                                              AVUI I SEMPRE "SIGUES FELIÇ"!

16 PRIMAVERES, POL

 Aquesta matinada de fa 16 anys vaig experimentar
tot un món nou, el món del meu fill Pol que iniciava el camí de sortida. Al llarg dels nou mesos vaig sentir com la vida creixia dins meu, i que amb uns dolors indescriptibles demanava per eixir.

 I va ser a dos quarts de quatre de la tarda quan finalment vaig poder veure el teu rostre, i sentir que la meva vida mai més seria com abans, perquè tu eres part de la meva vida.
Han passat 16 anys d'ençà, hem viscut de tot, i ara ets una persona que creix emocional i físicament; malgrat aquesta etapa d'adolescent estic contenta de la teva maduresa, i de com t'allunyes d'amistats tòxiques, i com valores les persones que vols tenir a prop malgrat això et comporti ruptures.
Gràcies per la comprensió, i gràcies per tot el que ens transmets.


Pol, recordo quan estenia les primeres robetes i pensava que algun dia, aquells pantalonets tocarien a terra; així és, ara tot és gran, perquè tu t'has fet gran.
T'estimem Pol, i t'entenem més del que et penses...
"Sigues feliç" de part de tots!!!!

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

ADÉU ESTIMADA VICTÒRIA!

M’hauria agradat llegir-te aquestes paraules però sabia que l’emoció les empresonaria, i no podrien sorgir amb la intensitat que estaven pensades; per això les disposo en aquest espai, on les llàgrimes s’apoderen constantment del teclat, però amb les aturades necessàries,  finalment podran ser compartides.

El dia 9 de novembre esdevindrà per sempre una data dolorosa en el nostre calendari personal, el dia que el teu batec va cessar, i la tristesa va instal·lar-se en el nostre el cor, col·locant en la volta celestial  un nou estel amb llum pròpia.

La Victòria, la nostra gran amiga, ha emprès el llarg viatge travessant l’altra banda del camí, on nosaltres de moment no hi podem anar, i per tant, haurem d’aprendre a caminar amb el seu esperit i amor.

Resulta difícil escriure sabent que ja no hi ets; que els teus missatges, les teves rialles, les teves paraules, els teus detalls amb nosaltres quedaran per sempre en la caixeta dels bons records, perquè tu has estat l’heroïna d’aquesta història que es va interrompre amb un diagnòstic devastador, pensant que potser trobaríem el beuratge que t’alliberés; no ha estat així. La lluita tenaç ha acabat, i no en va, ens has regalat grans lliçons d’humanitat, i de perseverança malgrat les adversitats.

Has estat una bona filla, lleial esposa, amorosa germana, magnífica amiga, i per damunt de tot, extraordinària mare. Ara ens pertoca als hereus de la teva amistat compartir tot el que ens vas donar amb els qui tu tant has estimat.

“El veritable amor no s’esgota. Com més en dones més te´n queda. I quan disposes a extreure´l de la font veritable, com més en treus, més generosa és”.
Les paraules d’Exupéry m’apropen a tu, i et defineixen a la perfecció, perquè eres amor i generositat. Cadascú de nosaltres reviurà el teu amor en la mesura que tu el vas disposar, i així serà com tots haurem d’avançar, i quan les forces defalleixin, projectar el teu somriure, i pensar que vam ser afortunats de trobar-te en el nostre camí.

El teu caràcter obert, afable, alegre, entusiasta, somiador, ha permès sembrar infinites llavors d’amor, amistat, respecte, comprensió, tolerància... I aquest ha estat el teu llegat en cadascun de nosaltres, que es va posar de manifest el divendres a l’església de Puigpelat, evidenciant el fruit de tot el que havies conreat, esclatant  en forma de gran tristesa, perquè la pèrdua era d’una magnitud inabastable.

La Mimi i la Bet les teves joies més preuades ara també formen part del nostre tresor; cuidarem el Ramon; patirem la tristesa de la teva mare i germà... I seguirem parlant de tu, recordant-te eternament.

         Adéu estimada Victòria, trobarem noves sendes, i el teu record serà el far que sempre il·luminarà el nostre camí.

 I m’apropio uns versos del poema de Péguy, per reflectir un pensament que s’escau a la teva personalitat i que ressonen amb la teva veu:

“Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?”
Jo us espero. No soc pas lluny.
Soc just a l’altre costat del camí”.

T’estimarem sempre, de part de tota la colla, de les nenes del Camino i de la petita Jana!

SI VOLEU US HO EXPLICO

"SI VOLS...T'HO EXPLICO"

Aquest és el veritable títol que en un moment donat, la Rat va escriure per plasmar el dolor, la por i la superació del càncer que va fuetejar la vida de la seva mare, Montserrat.

Sortosament la gelor de l'hivern, la por esfereïdora de la incertesa del desenllaç de la malaltia... S'esvairen, i la primavera va tornar a florir, i les orenetes van jugar, i el trèbol de quatre fulles va aparèixer!!!
Finalment l'estiu va tornar!

Un poema i unes il·lustracions que han donat lloc a un conte, on els guanys seran destinats a la investigació del càncer.
La col·laboració de la gent ha permès que el conte surti a la llum, i serà presentat el proper dimarts 13 de juny, al museu d'Art Modern de Tarragona a les 7 de la tarda.
Som moltes les persones que hem vist arribar la malaltia, hem vist com els qui la patien lidiaven bravament, alguns n'han sortit victoriosos, en altres ocasions, vençuts! Però en la lluita preval la tenacitat i el coratge!
Per tots els qui es troben en aquest gèlid hivern, pels qui la primavera ja retorna, pels qui l'estiu ja s'ha instal·lat i també per tots els qui l'allau els va prendre deixant les petjades en la neu!!!!

Gràcies Rat i Yvonne per fer-me partícep del vostre projecte!
Un honor presentar-lo juntament amb la Dra Cañizares.

Que l'esforç de tots ens permeti avançar en la investigació del càncer, i retornar l'alegria i  la calidesa de la vida!

81 ANYS, FELIÇ ANIVERSARI PAPA!

Gestat en temps pau i nascut a les portes d'una guerra; un 2 de juny d'un any sagnant, un any que marcaria la història, la teva i la del món.
Ja han passat 81 anys, i novament, un aniversari marca el calendari, que fa més de dues dècades no podem celebrar amb la teva presència, perquè emprengueres aquest llarg viatge massa d'hora. Però el record perdura en les ensenyances, en l'afecte, en l'empatia, en l'amor del pare que vaig tenir, que tant enyoro i que avui evoco en aquest petit espai.

Passen els anys i no envelleix el record, perquè el temps roman perenne en el teu darrer aniversari, en els teus 59 acabats de fer; i així quan acluco els ulls només veig aquell home que pensava jubilar-se i que no se li concedí el desig.

Amb la cançó que el Jordi C. em va cantar un dia i que em va emocionar et desitjo un feliç aniversari entre estels, records i pensaments!

CAT STEVENS "Father and son"

"La gent té estrelles que no són iguals" Papa, tu ets la meva estrella enmig de la immensitat!

LA PRIMERA MONA

Fa uns dies vaig trobar la fotografia que avui comparteixo amb tots vosaltres, la meva primera mona. I és clar, la nostàlgia del temps viscut amb els iaios es fa palesa, i em trasllada als meus primers anys a Picamoixons, on els carrers eren pedruscams, la vida tranquil·la, i la mirada de nen feia encara més plàcida tota aquesta etapa.
Ara, la vida és atrafegada, tot és alfat, i els iaios ja no hi són, però queda el millor d'ells;

l'amor que em van oferir. El iaio era el meu padrí.
Potser la mona esdevé un gest més del què podem fer els padrins, quan adquirim la responsabilitat d'esdevenir uns éssers especials per als infants. I com diu el petit príncep "totes les persones grans han començat essent nens". Aquesta tarda, el meu fillol de 25 anys m'ha abraçat i m'ha demanat la mona.

A tots els padrins i padrines, no oblidem que som especials, i que amb el pas dels anys, els records perduren sempre amb la dolça mona, o amb l'abraçaca, el dibuix, el somriure... o senzillament, pel fet de ser el millor padrí i padrina que podrien tenir els nostres fillols i filloles.
BONA PASQUA!

LA FILLA ESBORRADA DE MARGARIDA ARITZETA

Fa molts anys, quan vaig començar el primer curs de batxiller, una de les lectures obligatòries era "Grafèmia" de la Margarida Aritzeta, i només obrir el llibre ja em va captivar la dedicatòria que no vaig entendre fins anys més tard, quan la pròpia autora me n'explicà el significat.
I per què ho dic ara això, doncs perquè dimarts al vespre al Teatre Principal de Valls, es produí un acte únic, com mai havia vist: la presentació de la darrera novel·la de la Margarida Aritzeta, presentada per la Isabel-Clara Simó, escriptora i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'aquest any.
Dues escriptores que comparteixen quelcom més que la literatura, i que evidencia l'estima que se senten; igual que la dedicatòria del meu primer llibre de l'Aritzeta.

Un nou llibre on el personatge masculí parla com a home, i el femení com a dona; lloava la Simó, aquesta destresa de l'escriptora vallenca, ja que no resulta fàcil fer parlar els homes essent dona, i a l'inrevés.
Un llibre que crea atmosferes, un llibre que ens transporta al passat d'unes generacions que van lluitar per un present que ara nosaltres en som hereus.
Un llibre on la música hi sona, igual que sonà el dia de la presentació amb la magnífica interpretació de la mezzosoprano, Elena Gragera i el pianista vallenc, Anton Cardó. (amics de la Margarida Aritzeta i del seu espòs, Jordi Castells).

Només us puc dir que el teatre era a vessar, la gent espectant sentia fragments de la novel·la amb la veu del Marc Ayala i l'Ariadna Mariné, i mentre, entre lectura i lectura, la música impregnava les nostres ànimes, i creava una nova atmosfera que ens permetia gaudir d'una nit espectacular.

Margarida, gràcies per una presentació tan elegant, tan ben organitzada.
Agrair també la col·laboració dels Amics de la Música.
Que mai ningú esborri el que som, o el que hem estat!

RECORDANT-TE!!!

Avui en la nit fosca, evoco els teus records, i les taques dels estels m’apropen la vida que junts vam compartir. Ara em resten els bocins de temps compartits,  i els petits fars de la nit m’il·luminen l’ànima, i em permeten recordar que demà faries anys...

I quan la tristesa assota, esperem una nova posta de sol perquè dissipi i allunyi les llàgrimes, i així ens deixi mirar el cel, i preguntar-nos: “ Les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva”?

 Jo tinc la teva!

Un altre 1 de marc; un altre aniversari, Xavi!

REPUNTS D'EMOCIONS

Feia anys que em rondava pel cap aprendre a cosir, però com sempre, les excuses prevalien per sobre de tot. I en una FIRAGOST vaig veure l'estand de DRAPETS DE COTÓ. Era una cucada, amb tantes coses fetes a mà, i amb una elegància, que no em van deixar indeferent. Així, que pel facebook vaig enviar un missatge a l'Anna Nuet, la que avui és la meva mestra de patchwork, la que em guia els repunts, i m'encara les robes, la que amb paciència i diligència mostra les formes per assolir resultats bellíssims.
Anar a cosir em permet desconnectar, o com em va dir l'altre dia, una bona terapeuta, em permet meditar. Els dimecres, quan la música de l'escola sona a les 5, acaba la meva jornada escolar, i comencen les classes de patchwork; i això em fa feliç.
Per això avui, no vinc a escriure sobre el que faig, sinó sobre el que sento; aquí hi he trobat un grup de persones extraordinàries: la Sacra, la Lia, la Roser, l' Anna, la Montse i ara la Jèssica.
Amb elles, comparteixo trossets de temps que han nascut entre fils, retalls, bobines, canilles... I cadascuna va deixant sobre cada peça la seva història personal; ens anem descobrint, i sense saber ben bé com, ens endinsem en cada món particular, i compartim tot allò que ens neguiteja o bé, riem i ens enriquim mútuament.
El nostre grup, som "les tietes de patchwork", perquè hem viscut tres embarassos, el del Martí, el del Jordi i ara el de la Pau.
Estem contentes d'haver compartit tota aquesta etapa amb tu, Roser; hem sentit el batec de la petita Pau en la teva emoció de mare; amb la il·lusió de l'àvia Mercè; i ara amb el nostre entusiasme per conèixer la Pau.

No hi ha res més bonic que caminar amb gent com vosaltres, aprendre a cosir envoltada de l'afecte de totes, és la creació més important que mai podré fer.

Amb la complicitat de totes, hem fet aquest coixí; amb bocinets de roba que sols no representaven res, però amb puntades d'afecte, han esdevingut un regal exclusiu; perquè la teva petitona tingui un present de totes nosaltres, i recordi sempre aquest viatge uterí que nosaltres, podrem dir que hem compartit!!!
I la P, que t'ha fet el Jordi, de color verd, no pas rosa!!!!

Pau, t'esperem!!!

I seguirem, rient, plorant, cosint, desfent, creant, regalant.... Vivint amb plenitud les nostres històries!!!

LA LLIBERTAT NECESSITA UN COMPTE CORRENT

Qui gosi anar en contra;  qui pensi que pot demanar el que li correspon; qui surti a la plaça a clamar la seva terra; qui convoqui a tot un poble... Ai, que ens la volen fotre!!!!

La llibertat comença a remoure l’ànima corrupta, i per això ens condemnen.

Ara toca, ser amb els valents, no valen covardies, i encara que la butxaca tots la tenim escanyada, alguna cosa podrem fer.

L’Estat Espanyol  ha donat ordres per embargar 246.000 euros dels recursos de l'ANC.

“L'embargament arriba quan encara no hi ha resolució ferma sobre el fons d'una sanció de l'AEPD (Agència Espanyola de Protecció de Dades)  contra l'ANC. Nosaltres seguim defensant que no hi ha base per la sanció, que hem actuat dins la legalitat fins al final i que és injust l'execució de la sanció abans que l'Audiència Nacional resolgui el fons de la qüestió”

“La millor manera d'ajudar per minimitzar l'embargament i reforçar l'ANC és fent-vos socis. I si ho preferiu o ja sou socis, podeu fer una aportació al 

ES91 2100 0829 0102 0096 6175”

Com cansa tanta misèria política, que no fa i ni deixa fer. Que no defalleixi l’esperit i:

                                                 “...Posem-nos

                                dempeus altra vegada i que se senti

                                la veu de tots solemnement i clara.

                                Cridem qui som i que tothom ho escolti.

                                I en acabat, que cadascú es vesteixi

                                com bonament li plagui, i via fora!

                                que tot està per fer i tot és possible”

                                                        MMP

TORNAR A CASA

Ahir, mentre tafanejava el facebook, algú recordava un escrit meu, i l'enllaçava. Vaig clicar i el rellegí novament. Que lluny em quedava tot. Han passat quatre anys d'aquelles paraules, quatre!!! I ara he obert el meu blog, aquest espai que tan m'agradava, però que en un moment determinat vaig deixar de banda, perquè ja no em calia escriure. Però l'he enyorat. De vegades, mentre seia en alguna sala d'espera, escrivia rengleres de pensaments, que hauria pogut transcriure al blog, però no....
Cada moment ens remet cap on i com.
No sé si hi vindré sovint, però almenys, avui hi he tornat. I mentre escric, m'envaeix l'emoció; aquella que sents quan has estat temps fora, i tornes a casa!!

TOT TORNA!

Avui el cel s'ha enterbolit, com si d'alguna manera volgués replegar tota la llum que ha desprès al llarg d'aquest tòrrid estiu; on les llargues passejades per la platja, el banys tebis a la mar, lectures sense pressa, rellotges sense busques, àpats a deshores... Esdevenien petits tresors del solstici, que ja comença a allunyar-se.
I el mes d'agost ja tanca la seva pàgina, i anuncia que demà un nou setembre arriba; tot torna i nosaltres també.
Demà tornem a la feina, els mestres; i els pares somriuen perquè veuen a prop el retorn dels seus fills a les aules. Però el que em sembla més ridícul és que amb sorna ens recordin que se´ns acaba la "bona vida"; i potser no saben que els mestres per vocació, tornem amb il·lusió, amb ganes d'iniciar un curs amb reptes, amb alumnes nous, amb eslògans, amb problemes, amb rialles, amb plors, amb tantes coses que formen la nostra vida... Perquè un bon dia, vam sentir que volíem ser mestres.
Així, que des d´aquí tot l'entusiasme renovat per afrontar un nou curs: 2015-16.

Tot torna, com ha de ser!!
I amb orgull vull compartir amb vosaltres el meu 25è curs, amb un gran desig: compartir amb els meus alumnes una lliçó d'història escrita per nosaltres, i que amb els anys veuran en els llibres. La del 27 S, on tot un poble va esdevenir un estat lliure, respectat i admirat.

No em digueu que no tenim coses per aprendre, sentir i gaudir!!!!

FELIÇ ANIVERSARI LLUÍS!

Fa molt que no escric, no per manca de ganes; sinó perquè ara el temps gira d'una manera molt més dolça i tranquil·la, i per tant, sense voler... M'he anat allunyant d'aquest espai que tantes hores em va fer sentir que valia la pena escalar; m'acollia i m'animava.
Avui, entro per fer una CRIDA, a tots els bloggers, a tots els lectors, a tots els amics, a tots els coneguts, a tots els qui no conec... Avui crido pel Lluís, per un nen de l'edat del meu fill que fa ben poc he descobert és l'alumne que formava part de la mateixa aula que el Pol, però que no podia anar a classe, perquè tenia una malaltia estranya. Un nen que viu atrapat en una distròfia muscular congènita, un nen que no perd el somriure, un nen que es mereix sentir i viure com un nen amb una projecció a llarg plaç.
Avui, aquesta malaltia té el nom de laminopatia, amb pocs casos al món; per la qual cosa les farmacèutiques consideren que no val la pena invertir-hi. Quin horror saber que la nostra espècie pot ser tan fastigosament ambiciosa!
Avui, tots podem col·laborar esdevenint FANS DEL LLUÍS!
Al meu blog hi ha un enllaç per poder formar part del teaming del Lluís, i clicant sobre FANS DEL LLUÍS també hi trobareu la informació que ens pot fer obrir ales d'esperança a totes les famílies que pateixen aquesta malaltia tan estranya, però real!
No sé ben bé com puc ajudar, però no puc passar de llarg.

Moltíssimes felicitats per aquests 13 anys que celebres avui!!!!
Una abraçada Lluís, avançarem amb tu!!!

FEU-VOS FAN, EN NECESSITA MOLTS!!!!