VOTEM SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA

Cada cop tenim més a prop el dia en que les nostres il·lusions podran veure un bri d'esperança, gràcies a la feina que ha portat a terme SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA, un partit que sorgeix arran d'un clam que el 10 de juliol bramava "INDEPENDÈNCIA".
Han estat molts els que han lluitat per la nostra causa, tot i que sembla que a molts d'aquells que abans anaven d'independentistes, ara ja no els complagui, i vetllin només per la poltrona, com bé han demostrat, i creguin que un concert econòmic és un bon pas per Catalunya.
El camí de la llibertat no és fàcil, però cal lluitar pel que hom vol, desitja i anhel·la, i avui per avui, només té un camí, i és el de SI.
Quan veig la gent il·lusionada, amb ganes de poder entrar al Parlament un partit que creix amb l'esperit de llibertat, em fa adonar que aquell desencís que vaig viure fa gairebé un any, en què em manifestava orfe políticament, ara per ara, el veig ple, i em retorna les ganes de treballar pel meus país, per la meva terra, per la meva llibertat.
I com bé va dir la Núria Cadenas, ja no demanem la llibertat per als nostres fills, sinó per als nostres pares, perquè el temps s'escurça, i ja no en podem perdre més.
Cadascú escollirà la seva millor opció, indiscutiblement, però no permeteu que us posin una vena als ulls, perquè darrere només hi ha la mediocritat de viure en un país sotmès al despotisme espanyol, que ens xucla 60 milions d'euros diaris.
Us sembla poca cosa?
El 10 juliol, serà per molts un dia històric, però no podem permetre que només sigui això. A banda per a mi, és un dia en que el meu poble clamava la llibertat, i alhora, ens acomiadàvem del Xavi, que malauradament ell ja no ho podrà veure.
Per tu Xavi i per tots aquells que haurien volgut viure en una CATALUNYA LLIURE!
EL 28 DE NOVEMBRE VOTEU SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA!!!! (després no fem el ploricó, ara toca independència, per tant, votem INDEPENDÈNCIA!!!!)

QUE L'ALBA DEL DILLUNS 29 ESDEVINGUI EL DIA DE LA VICTÒRIA DEL NOSTRE POBLE, COM BÉ DIU "NESSUM DORMA" una magnífica ària que transporta aquest sentiment de triomf!!!!

SEGUIR LES TRADICIONS: TOTS SANTS.

La tardor va avançant, l'hora canviarà d'aquí molt poc, i les tardes tornaran a ser llargues i fosques. Amb aquests canvis, el calendari marca dates assenyalades; dilluns, Tots Sants.
Els cementiris empolainats, nínxols nets, argolles relluents,vidres sense restes del silenci que habitualment tenen; flors de tots colors, rams, orquídies i moltes persones recordant aquells que un dia van estimar i que mai podran oblidar.
Passejades en memòria dels qui ja no hi són, el cementiri de Picamoixons, és petit i des d'un anys cap aquí l'han transformat, i realment esdevé un lloc, que encara que soni paradoxal, és acollidor.

Avui he fet una cosa que no havia fet mai, i és anar al cementiri amb la meva mare per tal de netejar aquell petit espai, que quan t'hi acostes se´t fa un nus a l'estómac i fins i tot et costa respirar. Em vénen al cap dos adverbis que quan van junts, són terribles: MAI MÉS! No els veurem mai més, però romandran per SEMPRE en nosaltres, per tot el que un dia vam significar i vam compartir plegats.
Els altres anys ho feia una tieta, però ara toca el relleu generacional.
Hi havia un anar i venir de gent; i jo pensava mentre netejava el marbre d'un dels nínxols de la família; "QUIN SENTIT TÉ TOT AIXÒ?"
Recordem una, dues i fins i tot tres generacions, però després, els que ens precediran, no sabran res d'aquells que un dia van ser part indispensable per a nosaltres.
Recordem cada dia, no cal anar al cementiri, i crec que no cal tenir un dia per a fer-ho; des de casa, des de la feina, passejant pel carrer, sempre recordes aquells que has estimat i ara no hi són.
Mentre jo estava amb aquestes cabòries, ha arribat una família coneguda per la nostra i emparentada de molt lluny; salutacions, silencis, i després la conversa, sempre al voltant de la mort. És el que toca!
A mi m'agradarà que em recordin pel què he estat, pel què he estimat, pel què he compartit, i no per haver de seguir una tradició. Però, no tothom pensa així; hi ha qui necessita el cementiri, les flors i que cadascun dels qui passin per davant, preguntin: - I aquí, qui hi ha? Al cap dels anys, ningú ho sabrà, però es continuarà la tradició d'anar al cementiri per Tots Sants!

SER DE LA UAF (UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA)

Feia dies que volia reemprendre el meu blog,i crec que avui el que més em ve de gust, és parlar de la UAF, millor dit, ser de la UAF.
Crec que una de les coses que més m'omple com a vallenca, és pertànyer a la UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA, coneguda com la UAF.
Una entitat que va néixer amb la sardana i que va eixamplar el seu horitzó quan va veure que els temps canviaven, i calia fer quelcom per recuperar un patrimoni cultural que anava molt més lluny.
El meu primer contacte va ser perquè hi havia un esplai que s'havia inciat feia poc (bé, d'això han passat més de 20 anys), i necessitaven monitors; de la mà d'un bon amic, vaig començar per col·laborar com a monitora; allí vaig conèixer la mare del meu fillol, la Cèlia.
L'esplai ANAPURNES va fer que tingués molta més implicació; portant la "jaia" dels nans, durant molt de temps; formant part del grup d'animació "All i Oli"; estrenant-me com a actriu amateur amb el grup TRASPUNT, seguint la MULASSA, i els DIABLES per molts indrets; en definitiva sentint-me membre d'una entitat que anava creixent, igual que nosaltres. El temps va passant, i la UAF continua enriquint la ciutat de Valls amb tot el que aporta cultural i humanament.
La primera cosa que hem fet el meu marit i jo, quan han nascut els nostres fills, és fer-los socis de la UAF, d'altres ho fan a clubs esportius; cadascú té les seves preferències. La nostra és ben clara!!!
Puc dir amb molt d'orgull que hi tinc una colla d'amics, amb qui comparteixo molts bons moments, més enllà de la pròpia entitat.

Al tombar tenim les Decennals, i des de fa mesos, el Lluís Musté, persona emprenedora i defensora de la cultura popular catalana està treballant en la recuperació del Lleó, un nou element que formarà part del seguici festiu de Valls; i com no podia ser d´altra manera, estrenat en una data assenyalada, el 29 de gener de 2011.

PREPARANT MALETES

A les portes de la fi de les meves vacances, començo a tancar maletes; algunes que no obriré mai més, d'altres que l'any que ve tornaran i reviuré novament amb tota la gent que estimo, i que ha fet que aquest estiu hagi estat molt diferent; hi hagut moments en que hauria volgut estavellar el cap contra qualsevol objecte dur, per no ser conscient del que em tocava viure; d'altres que rebent missatges de bons amics feien esvair aquests pensaments, i ofegaven la meva pena.
Ara, toca iniciar un nou curs, i acomiadar-nos d'aquest estiu, per ara molt calorós, però que a poc a poc va perdent la intensitat de la seva claror, que anuncia fascicles i col·leccionables, (típic de cada any, quan s'acaben les vacances, no ho he entès mai!), que retorna a casa molts que han estat fora; que calma l'estrés, que amoïna els qui no tenen feina; que alegra o disgusta els nens i nenes que tornaran a l'escola, en definitiva, un ventall de situacions ben diverses que totes tornen al mateix epicentre; casa.
Ara, toca guardar els records de tot el que hem fet, del què hem sentit, de les carícies que hem rebut, i per això aquest post va per tots vosaltres, els que m'heu dit "t'estimo", i ho he pogut sentir en la meva pell, amb abraçades, silencis, missatges... De vegades no som conscients de la importància que pot tenir una paraula o un somriure. Realment aquesta maleta és la que portaré tot l'any amb mi, perquè romandrà oberta no la desaré; així quan arribi la tardor, i el trist hivern, pugui sentir i recuperar tot això que tan necessito; i espero que l'aneu omplint de tant en tant, perquè no sabeu com m'ha ajudat!!!
Petons de colors perquè ens alegrin a tots!
Grazie mille!!!

FIRENZE, CITTA BELLA

Florència, Firenze, ja per sempre entre les AL-3!!!
Les coses passen perquè el destí està marcat, i res pot anar en contra. Així que la nostra història s'inicia amb una topada després de 25 anys, i a partir d'aquí es forja un vincle, una necessitat de sentir-nos unides, i compartir tantes coses:
emocions, sentiments,desitjos... un regal tenir-nos!!!
Fa uns mesos vàrem programar una escapadeta, primer sense tenir un lloc escollit, però va ser Florència, la ciutat que ens va captivar i motivar fer aquesta sortida, sense marits, fills; sentint-nos nosaltres mateixes, com a dones sense obligacions; lliures.
Aquesta il·lusió la vàreu plasmar en el nostre compte enrere en el facebook, fins que la malaltia del Xavi i del pare de la Blanca van truncar aquesta il·lusió, i crearen la incertesa en les darreres setmanes de juny, no sabíem si acabaríem cancel·lant aquest viatge que tant ens entusias
mava. Les nostres famílies varen percebre aquest desig i ens van empènyer a marxar.
El dia 3 de juliol, des de l'aeroport de Reus; la Filo, la Blanca i jo ens trobàvem amb una maleta i un passatge cap a Florència. Aquí no us puc transmetre el que sentíem, però era tan gran, que era com un somni. Realitzar aquest viatge ens ha permès intercanviar el més profund de cada una de nosaltres, amb moments de diversió i estones de tristesa que procuràvem esvair ràpidament; amb les bestieses de la Filo i extravagàncies, us ben asseguro que era molt fàcil retornar a un món que era com de conte, al marge de la realitat que ens esperava.
Vam arribar a Pisa, corrent agafàrem un autobús, suades i sense poder-nos perifollar ens vam canviar al nostre hotel (jajjajaja, hotel), i al més vell estil italià, agafàrem un taxi que ens deixà davant de la Capella de St.Marc, on hi havia un performance de la Traviata. Assegudes al davant de tot, que gairebé tocàvem al tenor i la soprano, ens vam quedar absortes en el cant de la Traviata, deleitant-nos els sentits, i agafades de les mans ens passàvem aquella sensació tan indescriptible i sentint-nos partíceps de la història d'amor de la Violeta i l'Alfredo (alhora s'establien paral·lelismes que connectaven amb la nostra vida i això desfermava emocions extraordinàries "Addio al Passato").
I no preciso més, per no avorrir-vos, però les passajades pel Ponte Vecchio, o l'astorament davant de la bellesa de la Simoneta Vespucci que tan meravellosament va saber captar Sandro Boticelli. Déu meu, quina bellesa i quin amor més gran va plasmar en l'obra "Venus.
I tantes coses, que romandran per sempre entre nosaltres.
Ara una per riure; el nostre hotel MEDICCI!!! Era petit, auter, molt auster, no tenia aire condicionat (bé, un ventilador, que ens va fer morir de riure), un armari que feia por, un peu de dutxa que ens inundava l'habitació, però, quan vàrem obrir la balconada... teníem al davant Il Duomo i Santa Maria de la Fiore, quina cúpula, quina perla del Renaixement just davant nostre. Així quan anàvem a dormir amb les finestres de bat a bat ens adormíem parlant i mirant aquella bellesa. Ni el millor hotel del món ens hauria pogut aportar el benestar que sentíem mirant i remirant aquesta construcció.
Bé, de tornada vam carregar la maleta de moltíssimes anècdotes que encara avui esmolen un somrís (t'agafo aquesta expressió Josep). Us en deixo algun exemple perquè pugueu riure amb nosaltres.
1. La Filo atura un cotxe de la policia, i amb el plànol a la mà, els pregunta si anem bé per anar a l'hotel (ens va dir que era per assegurar-nos, que per això estant).
2. O quan va voler encendre un llantió i gairebé crema la Santa Croce.
3. O quan em va fer una samarreta amb una bossa de plàstic per entrar a la Catedral, i resulta que et donaven una mena de capa, i jo amb la bossa de plàstic incrustada a la pell, i el porter partint-se de riure.
O, bé, tantes, tantes, que no acabaríem.
Bé, les AL-3 hem volgut compartir amb vosaltres la nostra escapada a una Ciutat Preciosa, que ens va permetre agafar forces per afrontar tot el que hem viscut a la tornada.
BACI PER TUTTI!!!

EL ROS DE CAL GUARDA

Quina tristesa tan gran escriure avui sobre el meu germà, ell que ja no hi és, que ens ha deixat sense poder-hi fer res, tan sols acompanyar-lo en aquest camí de la mort, que a tots ens vindrà a buscar, però quan s´acosta espanta.
Tenia 46 anys, i encara que sembli mentida havia recuperat la il·lusió per moltes coses, després de les bategades que havia viscut. Ara quan semblava que la calma estava en ell, apareix el càncer i sense cap mirament, el va fulminar.
Aprofito aquest espai per agrair a totes les persones que ens heu fet costat amb les vostres paraules, abraçades, missatges, silencis en aquests darrers dies tan dolorosos.
El Ros de cal Guarda amb aquest sobrenom era conegut el Xavi, pel seu cabell panotxa i perquè els nostres avis ja eren de cal Guarda.
Per acabar, vull compartir l'escrit que la nostra amiga Anna Martín va llegir el dia del seu comiat, només els qui el van conèixer van entendre el fons de les paraules que tan acuradament va saber escollir l'Anna.
Afegeixo una cançó que reflecteix molt bé, com era el Xavi i com vivia. "My way de Frank Sinatra"

En la memòria i en el nostre cor per sempre. Un petonàs Xavi!!!




TEXT DE L'ANNA

Diu Lluís Llach versionant al poeta Kavafis:

“Més lluny, sempre aneu més lluny

Més lluny de l’avui que ara us encadena

I quan sereu deslliurats

Torneu a començar noves passes.”

Podem dir, sens dubte, que aquestes paraules són les que defineixen tota la trajectòria vital del ROS DE CAL GUARDA, fins el seu darrer alè.

Ell ha estat una persona que va escollir sempre anar molt més lluny de l’avui que l’encadenava i per això va perseguir fins el deliri l’ideal, potser utòpic, de l’autèntica llibertat amb un coratge i un valor que el van dur a viure la vida tal i com ell desitjava en cada moment, desafiant , si calia, les convencions socials, les prohibicions i les fórmules de conducta preestablertes amb una sinceritat i noblesa que si alguns cops van generar incomprensió, (perque no és fàcil entendre la realitat verge i primitiva, fora del vel de la hipocresia tal com ell la manifestava) també ens han provocat sentiments d’admiració, ja que el van ajudar a afrontar i superar les dificultats i obstacles que d’una forma o altra van enterbolir el seu camí.

El ROS no ens deixarà mai perquè queda viu per a tots nosaltres el seu esperit coratjós, inconformista i rebel que no el va abandonar ni davant de la malaltia ni del seu moment final.

La seva fidelitat i generositat vers els amics que van saber tractar-lo amb comprensió i respecte.

I principalment quedarà el gran amor que sentia per la seva família que l’ha recolzat en les etapes més dures, i molt especialment pels seus nebodets- el Pol i la Jana- i la seva mare que sempre li ha fet costat.

(Maria, no en va el teu fill ha volgut trencar les cadenes que el lligaven a aquest món amb la seva mà enllaçada amb la teva).

El ROS, a hores d’ara , ja ha aconseguit la pau i segurament ens deu mirar amb el seu gest tímid i irònic al mateix temps… per això aquestes últimes paraules van per a ell:

Ei, Xavi!

Tots recordem el que tu ens deies sempre que parlaves del teu darrer viatge, amb aquelles paraules que brollaven segures en el teu somriure d’infant una mica trapella i que ens feien riure molt.

Tots sabem també que en aquest moment no volies un comiat entre planys i plors. Per això i malgrat la foscor que ens deixa la teva absència i el dol que ens amara el cor, els qui t’estimem alçarem les nostres copes plenes de bons desitjos (tal com tu volies) per brindar per tu, per la teva utopia, per la llibertat i per la nova vida que has iniciat en un espai sense cadenes, més feliç i més humà.

NO T’OBLIDAREM MAI!!!

La llibertat és un luxe que no tothom es pot permetre, només els éssers privilegiats com tu.

Picamoixons, 10 de juliol 2010

MY WAY

EL FUM QUE ET POT MATAR

Avui fa 9 anys que vaig deixar de fumar. Ho havia intentat moltes vegades, i al llarg de cinc anys em va perseguir la mala consciència, però seguia fumant.
Finalment, després de molts autoenganys (fraccionar-me el paquet, només me'n fumaré un després de cada menjada, i tot un reguitzell d'estupideses) vaig aconseguir desempellegar-me d'aquell petit cilindre blanc trencadís i fràgil que sacseja la vida de moltes persones. La meva també.
Va ser arran del meu primer embaràs que em va agafar fàstic al tabac, creient que ja ho tenia superat després dels nous mesos; però no, allò va ser un parèntesi, molt propici, però res més que un parèntesi. Així que al poc d'haver nascut el Pol, vaig començar a tenir la necessitat de fumar, només tenia al cap, només un, però ja havien passat molts mesos, i em feia ràbia no saber-me controlar. A poc a poc, amb neguit, vaig dir-me que no hi tornaria a caure. Sortosament, ho vaig aconseguir.
Passats els anys, em pregunto per què vaig començar a fumar. Potser per què em creia més gran, o feia més dona? D'amagat, i disfressant les olors, que després, amb el temps, t'adones que no hi ha res que pugui dissimular aquella flaire del tabac que desprens; però amb 16 anys creus que ningú ho percep si ho disfresses amb colònies, o ambientadors. Que innocents!!!
Avui, amb 41 anys estic contenta d'haver-me desintoxicat, tot i que de vegades, imagino aquell plaer que sentia quan em fumava un cigarret havent dinat, o tot prenent el cafè!
A tots els que encara fumeu, i heu fet algun intent per deixar-ho, va aquest post.
Sé que és difícil, però és qüestió de creure que pots viure sense fum. No cremeu més les vostres vides ni les butxaques.
Aquests dies torno a reviure la malaltia del meu pare per culpa del tabac, i ja no puc més, ni vull haver de tornar-ho a fer amb la gent que estimo, que sou vosaltres:

A tu, que li dius a la teva filla que ja no fumes, perquè ella t'ho ha demanat, i encara ho fas. Deixa-ho abans no te n'hagis de penedir!
A tu, que portes el teu fill al ventre, i t'encens una cigarreta. Per què l'obligues a fumar?
A tu, que creus que si ho deixes, t'engreixes. Doncs controla la teva alimentació i fes exercici.
A tu, que dius que ja ho deixaràs quan no tinguis tanta feina. No és excusa!
I finalment a tu, estimat, que ja no hi ets a temps, i el tabac t'ha condemnat!
Mai es troba el moment, si un no vol.

Lluitem contra el tabac avui, perquè demà pot ser massa tard!!!