EL FILL DEL MESTRE!

Avui aquest post té un doble significat, i una doble dedicatòria.
L'escric principalment per a la Suli, perquè amb ella vaig descobrir un cantant que no sabia que existia:El fill del mestre.
Un dia entre tots els correus electrònics, va aparèixer una petició per part de la Suli perquè votés el Fill del mestre en la convocatòria del Disc català de l'any 2007 de Ràdio 4. Primer vaig pensar, i aquest qui és??? Però fent cas de la seva recomanació , vaig escoltar-lo i acte seguit vaig entrar; el vaig votar. I per què? Doncs perquè era diferent, era natural, era sensual, i tenia quelcom d'especial, i m'agradava.
Així, que vam ser molts els que el votàrem ja que aconseguí trobar-se entre els 10 finalistes , tot i que els guanyadors van ser uns altres.
I ara, des d'aquí us vull apropar aquest artista que el dissabte 2 d'abril s'acomiadava en un concert privat a casa de la Suli. Crec que hi ha poques coses que puguin ser tan autèntiques com aquell vespre asseguts al menjador de casa de la Suli i del Jordi, escoltant en directe, i gairebé tocant-lo amb el meu peu, perquè entengueu com era d'íntim.
Ens deia adéu com a "Fill del mestre", un nom que l'ha acompanyat des de sempre i que ara ha decidit tancar aquesta etapa i seguir com a Gasion, el seu cognom; per tant l'essència serà la mateixa, però molt més personal perquè el nom que l'ha donat a conèixer era de préstec, ja que provenia d'una cançó d'en Sisa.
De la seva trajectòria musical en destaquen 3 discs:
L'any 2006 va gravar el seu primer disc "78" (l'any que va néixer), com a El Fill del Mestre.
El 2007, el segon: "Aquella estranya mania de creure en la vida".
I el 2010, el tercer :"Ha calat foc a la casa".
Amb aquest darrer treball conclou la seva trajectòria amb el nom "El fill del mestre" que és com nosaltres l'hem conegut fins ara, i a més el títol del seu darrer treball fa incís al Fill del Mestre de Sisa, que en la cançó diu: "El fill del mestre ha calat foc a la casa"; i així amb Sisa com a punt de partida també ho fa com a punt d'arriba d'una etapa.
Suli, ens has fet conèixer el Jordi Gasion, aquest músic nat Alpicat, amb un accent inconfusible de la seva terra; amb aire de rebel i apassionat, que toca la guitarra, l'harmònica, i canta a la vegada; que emociona amb cançons com "Cançons de bressol" al primer disc, i "Omaita" al segon, per esmentar-ne algunes.
La seva música arriba i et desvetlla emocions!
Amb la seva veu i amb la teva generositat en convidar-nos a casa teva, vàreu convertir una tarda de dissabte, d'aquelles que passen sense ni pena ni glòria, en una tarda gairebé màgica. Gràcies per un capvespre autèntic, diferent i molt especial.
Mentre vivim atrafegats, necessitem trobar escapaments per alliberar les cabòries, renovar energies i fer-nos sentir més vius, perdent les pors i assolint reptes que, abans eren impensables.
Per a tu Suli, per ser la "fan" més incombustible que conec del Gasion, perquè ets una molt bona persona i perquè potser com que totes dues som "taure" i tenim moltes històries que ens lliguen, necessito dir-te per escrit "mil gràcies"! PER QUÈ, em diràs? Doncs perquè vull!!!
I concloc desitjant a en Gasion molts èxits i molts moments per seguir compartint. Segur que amb la Suli en seran molts més!!!

Us deixo un vídeo del moment que vam viure aquell vespre. Increïble i irrepetible!

EN POLÍTICA NO TOT S'HI VAL!

Estem a les portes d'una nova etapa electoral, i cada partit treu o escull els seus millors candidats per tal d'aportar el bo i millor per la seva ciutat, fins aquí suposo que tots estareu d'acord amb les meves paraules. També crec que les persones que volen vincular-se en determinats partits ho haurien de fer pel sentiment d'estima a la seva ciutat i no pas pels guanys que n'obtindran si aconsegueixen alguna regidoria, amb dedicació exclusiva, òbviament. La política s'està convertint en aquell lloc de treball que molts busquen i procuren no retornar al seu, si és que en tenien , perquè els guanys que n'obtenen són molt més sucosos. Quina llàstima!
El que no entenc, i que em perdonin si molesto algú, és que la senyora Mansilla faci aquestes declaracions que he extret de la notícia que apareixia al delCamp.cat, dient que deixa tots els càrrecs comarcals i locals per dedicar-se únicament a la delegació d'Interior. Aleshores, la meva pregunta és: què hi fa al lloc número 2 de la llista de CiU de Valls; si plega, no acabo d'entendre que es torni a presentar. O bé, després al cap d'un temps, dimitirà i així les llistes es mouran i podran entrar altres persones. Diríem que és una estratègia política, basada en l'engany, al meu entendre.
Si jo vaig errada, que algú m'ho expliqui, que potser aleshores ho entendré, perquè ara de moment la meva única reflexió, és que en POLÍTICA NO TOT S'HI VAL!!!.
A continuació us deixo un fragment de la notícia que m'ha portat a escriure aquest post.
http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=15292#.this
Guillem RS - Valls (Alt Camp)

11 de març de 2011

"El Diari Més, en la seva edició d'aquest divendres, publica unes queixes anònimes d'alguns militants de CDC de Valls per la quantitat de càrrecs que acumula Carme Mansilla i el sou que retribueix la política vallenca. Mansilla és la nova Directora Territorial d'Interior, la presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, regidora de l'Ajuntament i membre del consell d'administració d'Unnim. Tot i així, la convergent va anunciar que el proper 22 de maig deixarà totes les responsabilitats a l'ens comarcal i a l'Ajuntament per dedicar-se només a Interior."

LES HORES

Sembla que era ahir, que maleïa el canvi d'hora del mes d'octubre, i ara ens trobem novament al canvi que ens portarà aquelles tardes llargues de llum; passejades fins més tard; sortides per la Verneda fins a Masmolets, suant la samarreta, si el peu ho permet; sopars un xic endarrerits perquè haurem estat jugant a "les pedretes", un lloc privilegiat per molts que tenim fills i necessitem un espai perquè terregin, es mullin, corrin, xutin, conversin...
Demà matarem una hora, no la viurem, perquè de2 a 3 les busques faran un gir de 360º, però no amb 60 minuts sinó en qüestió de segons, i per tant s'avançarà el temps. L'únic temps que transcorre sense viure´l.
Hi ha qui opina que no serveix de res, que ja ens podríem quedar sempre amb la mateixa. Jo dic que no, que la canviïn, i tant de bo pogués allargar-se tot l'hivern i tenir més claror.
De vegades parlem del temps, i titllem les hores amb qualificatius ben diversos ( hores mortes, hores crítiques, hores eternes, hores efímeres, hores baixes, hora punta, hora intempestiva, primera hora, fer hores, hora extra, tocar hores, hora santa, mala hora, hora festiva...)
Us convido a deixar qualsevol comentari o expressions relacionades amb les hores. Jo he fet un tast del què pot donar el concepte: HORA.

Per totes les hores que compartirem en aquest espai virtual!!!

LA PRIMAVERA

Ja fa dies que el sol ens aporta una llum que anuncia que ben aviat deixarem enrere l'hivern. Una estació necessària, però que a mi particularment em deprimeix molt; les tardes tristes, llargues, fredes, fosques... Serà que sóc terriblement mediterrània, i necessito alimentar la meva ànima amb la llum, l'escalf i l'alegria del bon temps; tot i que sabem que no hi ha cap estació ni millor ni pitjor, són únicament les circumstàncies que vivim, les que realment les converteixen en especials, o en devastadores.

Avui, acaba un cicle, i demà n'encetarem un altre; sense conèixer que ens oferirà. De vegades, esperem amb il·lusió que arribi, però el que ens aporta no és el que desitjàvem.
Des d'aquí m'agradaria que fos plàcida, sense res que la pertorbés més del necessari; però "qui lo sa". Tots anem en aquest tren, que de vegades s'atura en estacions que no toca; o que equivoca el rumb i ens condueix per túnels llargs i foscos, malgrat que fora brilli un sol intens.
Des d'aquí un desig per compartir amb tots vosaltres: que la primavera ens faci sentir vius i aprofitem cada instant, assaborint les bones estones amb els amics, amb la parella, amb els fills, i també, en solitud amb nosaltres mateixos!
No sé per què, però aquests dies, buscant aquesta cançó, vaig pensar en la primavera. I desitjo que els països àrabs puguin viure-la en llibertat, i nosaltres, els catalans també!

SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE. SQM

De vegades ens cal demostrar que som solidaris fent donatius, participant en maratons, esmorzars, dinars o sopars ... per recaptar euros per una bona causa, no dic pas el contrari. Però, aquesta vegada, no hem de fer res de tot això, només deixar la nostra firma en la pàgina que us adjunto:
http://www.peticionpublica.es/?pi=vidasana
i aconseguir que la SQM es reconegui com a malaltia, perquè és injust que les persones que la pateixen estiguin excloses del món, perquè no té més paraula que aquesta: EXCLUSIÓ TOTAL.
La malaltia, depenent del grau que es tingui, actua de maneres molt diverses, fins i tot convertint el teu propi habitatge en la presó més neta del món, com es referia, el periodista Juan Luis Sánchez, en un article sobre els afectats de SQM.
Ens podem imaginar que avui, ens dutxem amb sabons, ens perfumem amb cremes, desodorants, colònies, ens posem roba plena de suavitzants, espergim ambientadors per matar olors... i de cop i volta, sí, d'avui per demà, aquestes olors et maten; t'impedeixen respirar, menjar, escoltar música, prendre el sol, fins i tot, no pots ni anar a un hospital perquè aquella olor seria letal per al teu organisme. Què fas amb la teva vida? Qui t'ajuda? La primera cosa és prendre't per desequilibrat i enviar-te al psiquiatre o psicòleg.
DONCS NO, AMICS, això té nom, es diu SENSIBILITAT QUÍMICA MÚLTIPLE.
He conegut l'Eva Caballé, ella viu tancada i allunyada de la seva vida anterior; persona activa, emprenedora, treballava en el món de les finances, cantava en un grup, i un maleït dia, tot se li gira, i l'ofega. Si voleu podeu entrar al seu blog (http://nofun-eva.blogspot.com/)Si us interessa el tema, també ha escrit un llibre:"DESAPARECIDA. Una vida rota por la Sensibilidad Química Múltiple".Publicada per l'editorial EL Viejo Topo.
Ella, és un exemple, dels molts que la pateixen, que actualment són un 5% de la població.
Així, que aquí teniu la meva petició, signeu, si us plau!!!
Qui ens diu, que estem exempts de patir-la algun dia? És hora que es reconegui i que aquests malalts se´ls tracti amb dignitat, i no com a leprosos que han de viure aïllats de tot i de tothom.
Jo ja ho het, què esperes tu?

XAVI, T'ENYOREM!!!

Tot el cap de setmana que he estat amb una tristesa, que no puc negar, ni dissimular i que conec perfectament quina n´és la causa. Doncs bé, el dia 1 de març el Xavi celebrava el seu aniversari, en faria 47, però no podrà ser; assumir-ho provoca en nosaltres aquesta tristor, que en determinats moments és més evident i en altres ocasions sembla com si no hi hagués res que pertorbés el nostre dia a dia, però en el fons sempre hi ha el batec del record d'aquells que no tenim, i que enyorem. Demà serà el primer aniversari, sense ell, sense espelmes, sense regals... Només la seva essència, que és el que vull compartir amb vosaltres, malgrat que molts que em llegiu, no el coneguéssiu.
Ahir, la bona amiga i periodista Gemma Casalé em remetia la lectura d'una història d'amor marcada per un final injust. Vaig plorar, mentre el llegia, i pensava en totes aquelles persones que han d'escoltar, les paraules que la mama i jo vam haver d'engolir-nos el dia 10 de juny, assegudes en un despatx de l'hospital; impotència, un dolor que et recorre les extremitats, i un tremolor que només pot percebre aquell que malauradament rep aquesta sentència cruel.
"No hi ha res a fer"!!!


Així, que des d'aquí FELICITATS, NEN!!! No hi ets, però et sentim; no podem parlar però recordem les teves paraules, no et pots imaginar les vegades que emprem aquelles expressions que tant et caracteritzaven; perquè tal i com va dir una vegada en Xavier Sardà: "L'home mor dues vegades; el dia que el seu cos se´n va i el dia que marxa la darrere persona que ens recorda"!!! Així que Xavi, per molts anys entre nosaltres, i un petó amb força cap aquest cel que t'acull( de ben segur que si em sentís que parlo del cel, es cagaria amb alguna cosa grossa, ell era així!!!)

Aprofito per compartir l'article d'Almudena Grandes que és un relat meravellós del què pot fer l'amor, quan la vida s'apaga.
www.elpais.com/articulo/portada/final/elpepusoceps/20110227elpepspor_12/Tes

LA BELL ESPLAI, MÉS QUE UNA COLLA SARDANISTA!

La setmana passada m'hauria agradat veure un dels meus escrits publicat a EL VALLENC, pels que sou de fora, dir-vos que és l'única publicació escrita que disposa la nostra ciutat. Més de 25.OOO habitants, i només un setmanari, què hi farem! Puc dir que sempre em publiquen tot el que els hi envio, però aquesta vegada, no va ser així. M'hauria agradat que aprofitessin almenys la fotografia, però suposo que l'espai de redacció destinat a les sardanes ja estava ocupat per una crònica que..Per tant, perquè tots pugueu gaudir de les meves paraules, escollides amb tot l'afecte que sento per aquesta colla, i ells ho saben, us les deixo aquí.
Fa referència a la ballada de sardanes del dissabte 5 de febrer, dins dels actes de les Decennals. També m'agradaria fer un incís, i és que el setmanari no va dedicar ni una paraula a la Colla amfitriona, que va ser campiona de Catalunya els anys 1991,94,95 i 96 i ni tan sols va posar la fotografia de la Bell Esplai, sinó que era la d'una altra colla, amb tots els respectes, Tarragona Dansa; però crec que la Bell Esplai es mereixia quelcom més!!! En un post sobre les Decennals, ja en vaig fer ressò, però avui, l'exclusivitat és per a ells.
No ho van fer ells, ara ho faig jo!


El dissabte al matí, el dia començava amb un sol radiant i amb un escalf propi d’un dia de primavera; fins i tot la climatologia va estar al costat de les colles sardanistes, fent que aquesta jornada fos del tot inoblidable.
Pot sonar a tòpic emprar els versos de Joan Maragall i dir que “La Sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan…”; però dins dels actes de les Decennals, poder veure novament la colla Bell Esplai va provocar un plugim de sensacions que feien emocionar a tots els qui ens trobàvem a la Plaça del Pati; la que havia acollit tantes vegades aquests dansaires convertits en homes i dones que es retrobaven en aquestes festes, per constatar la seva estimava envers la ciutat, les Festes Decennals, i com no a la sardana pròpiament.
L’Antoni Egea, assajador incansable i amic, va presentar novament les colles, i després van anar entrant , fins que la Bell Esplai al galop va crear un clímax molt emotiu, feia esborronar. Per això quan hom parla del millor de les Festes, de ben segur que per a la Bell Esplai serà aquesta ballada per tot el que va despertar en cadascun d’ells, i que romandrà per sempre en els seus records més preuats.
Era meravellós veure els pares, germans que es retrobaven com en èpoques passades, ara amb uns quants anys més, però amb el mateix sentiment i emoció.
També vull felicitar la colla petits Bell Esplai i jove Bell Esplai que des de la UAF es treballa de valent per mantenir viva la sardana, origen de la nostra entitat.
Tres sardanes: Al Mestre Puigferrer, Poble que canta i l’ Aplec de Tardor, van ser les escollides i finalment l’estrena de “Decennals 2011” d’Alfred Abad que va sonar en primícia en aquesta diada.
Aquells que coneixem la Bell Esplai podem dir que són molt més que una colla sardanista; són una colla de persones fantàstiques, i que jo els tinc en molta estima.
PER MOLTS ANYS BELL ESPLAI!!!



(La meva sardana, quants records, sempre amb vosaltres!!!)