MOLESKINE. VIOLANT LLOPIS

Estimats amics blogaires us apropo un regal de reis que pot fer-se efectiu en qualsevol data; en qualsevol indret; en qualsevol racó de qualsevol lloc del món. Es diu MOLESKINE.
Moleskine de Jordi Cervera és un tast de teatre de proximitat, teatre cinematogràfic, viu, intens i colpidor.

Amb aquesta introducció us vull presentar una actriu vallenca: la VIOLANT LLOPIS que ja de ben petita reflectia en els seus gestos, en la seva mirada, en la seva manera d'expressar fets quotidians, una essència pura i clarament artística.
La conec des de petitona, i la recordo a l'escola com una nena desperta, alegre, extravertida, riallera, ... i així podria anar afegint tots els adjectius que us pugueu imaginar. Us puc garantir que amb el pas del temps s'ha anat consolidant com una gran estrella de la interpretació, i tot allò que despuntava de menuda era el que avui és, la seva elecció de vida, lligada al teatre; no podia pas ésser d'altra manera. Sempre ho vam dir, que ella era d'una pasta diferent, la pasta del qui neix sent artista.
Ara, arriba amb la força d'un monòleg, d'uns quinze minuts de durada, on la protagonista es clava en cadascun dels espectadors que no seuen en cap sala convencional, no hi platea, ni grades ni llotges...Hi ha cadires en un espai petit, on el silenci es trenca amb les paraules que brollen de la noia que narra, crida, plora, lamenta: l'amor i la mort; l'amor i l'odi; el desesper i l`esperança; la solitud i l'amargor; el rebuig, la traïció i l'acceptació de la vida que ha viscut.
Descobrir la veritat en determinades ocasions ens porta a pensar en la mentida i l'engany que ens fan més suportable el dia a dia i poder viure sense l'angoixa que desvetllen els secrets contats massa tard.

Bé, nosaltres la vàrem poder veure a Bràfim, i la posada en escena, era una evidència més de qui és la VIOLANT LLOPIS. Una artistassa. Ara us toca a vosaltres descobrir-la!!


Amb aquest regal us desitjo un MOLT FELIÇ ANY!!!



Per qui tingui curiositat us deixo aquests enllaços:

DOSSIER MOLESKINE http://usuaris.tinet.cat/xlg/vl/pdf/DOSSIER_MOLESKINE.pdf

VÍDEOS:

CAL GARRIGA, BRÀFIM: https://www.youtube.com/watch?v=8Ww5h08TbOI 
AL SAFAREIG, VALLS.  http://www.youtube.com/watch?v=pT7KqyTNO_M
CICLE QUARTS DE TEATRE, REUS: https://www.youtube.com/watch?v=XPCp6L2KXwY


Reportatge de TV3 Comarques, dilluns 2 de desembre. Moleskine a partir del minut 6:35 http://www.tv3.cat/videos/4792951/TN-Comarques-Tarragona-212

 
    contacte: 

    Iolanda López ( Violant Llopis )

    violantllopis@gmail.com
    www.violantllopis.com
    www.facebook.com/teatreMoleskine

              Hi ha qui creu que els somnis, somnis són. D'altres caminen en la nit, perquè a l'alba els somnis siguin una realitat; gràcies al treball, l'esforç i la tenacitat per arribar ser el que hom desitja. VIOLANT LLOPIS n'és un exemple!!!
MOLTES FELICITATS!!!!


 

PARC DE NADAL SOLIDARI. ALBA OJEDA GARCÍA

Des del meu petit espai, voldria fer una  CRIDA a la solidaritat, una vegada més.

Aquest cap de setmana passat hem estat partíceps dels actes de la Marató, però aquest proper dissabte, a la ciutat de Valls, s'hi celebra un PARC SOLIDARI PER A L'ALBA OJEDA GARCIA,organitzat  pel CE ZIGA-ZAGA, (CLUB ESPORTIU I DE LLEURE PER A DISCAPACITATS PSÍQUICS DE VALLS I COMARCA           DE L'ALT CAMP .

                                                          

Per aquells que no sabeu qui és, només us diré que és una nena que amb dos anyets va anar a urgències, va entrar caminant agafadeta de la mà del seu pare perquè no es trobava bé; i una negligència mèdica li va provocar una aturada cardíaca amb unes conseqüències debastadores: paràlisi cerebral i ceguesa.

A partir d'aquell moment la petita Alba va perdre el somriure, i els pares van iniciar una peregrinació per aconseguir millorar la qualitat de vida de la seva filla.

I ara és on volia anar a parar. DES D'AQUÍ us demano la vostra participació, només un petit gest, anar fins al Kursaal i participar en els actes per recaptar diners per tal d'ajudar la família.

Les despeses mèdiques són increïblement elevades, i en breu han de traslladar-se a Bèlgica.
Començarà a les 10 amb una cercavila, i després a l'interior del recinte trobareu tallers organitzats per les entitats que hi han volgut col·laborar, inflables, actuacions musicals, màgia, sorteig de regals ... i sobretot trobareu una família que us agraeix aquest petit granet de sorra, dins d'una mar immensa d'incerteses, i de lluita.

Vallencs, vallenques, veïns de la comarca, i tots els qui vulgueu passar per Valls, i entrar al Parc Solidari, penseu que estareu contribuint a una causa que va més enllà. Arriba al cor!

En aquest enllaç trobareu la història d'Alba, i tot el que s'està realitzant i fent per tal de poder ajudar la família.
http://portilatemasfuertemicorazon.com/ 

Que passin aquestes coses et fa adonar que sovint ens lamentem, i més valdria pensar en tot allò que tenim!!! 

Gràcies Raül Godoy, president del CE Ziga Zaga per la teva atenció, i per la tasca que realitzeu!!!
Gràcies també a la Llibreria Roca, perquè els guanys del llibre "FORA DE MI" de Sharon m. Draper, es destinen íntegrament a la famíla de l'Alba. Gràcies Júlia Secall!!!
I gràcies a totes les entitats i col·lectius que us hi heu sumat.

LA MARATÓ: TRES SOMRIURES

LA SOLIDARITAT NO DEGENERA!

Cert, perquè la realitat de les malalties neurodegeneratives sí que ho fa.
Avui us apropo tres persones lluitadores, treballadores, i que van anar perdent la destresa per fer tot allò que era una pura rutina,  fins i tot el somriure va desdibuixar-se dels seus rostres per culpa de la malaltia de l'ALZHEIMER.
La Maria Ferré (mare de l'Anna); la Maria Queralt (la mare de la Marta) i el tiet Siscu.


De sobte, un dia les persones que has conegut tota la vida comencen a tenir unes reaccions, unes mirades, uns descuits petits que transformen la vida de tota la família,  sense poder frenar la "involució" que viuen. Tot canvia. Es crea un estat d'alerta constant, perquè el món sembla trontollar, i per què? "Com és que no te´n recordes". "Si ja t'ho havia dit"; però aleshores és quan comencen els periples mèdics, per tal de diagnosticar. I finalment arriba: ALZHEIMER.
I com un petjada de gegant, cau el nom sobre els cors.
Com serà el procés? És una incògnita. Medicacions per endarrerir les pèrdues, però arriba un moment que es trenca la memòria, i els bocins dels records no es poden enganxar, ni apedaçar; sacsejada l'ànima... Comença a aprendre a viure amb l'oblit, i per molt que vulguis retornar els pensaments, aquests agafen dreceres lleugeres, que avancen per les sendes del cervell, tan desconegut, i tan vulnerable.
No puc evitar entristir-me pensant en ells, sobretot pel patiment que comporta veure com la teva mare, no et reconeix; que ella es mira al mirall i pensa que davant seu hi ha algú que la mira; o que és incapaç de deglutir un flam, o un glop d'aigua.


La Maria Queralt va ser per mi una falca en la meva vida, en uns moments d'adolescència que necessitava tenir afecte, i que a casa no el trobava, per mil i una raons que ara no vénen al cas. Puc dir que ella em transmetia una energia que potser era el que em permetia carregar la bateria del meu cor i seguir. A casa seva sempre vaig tenir un plat a taula, un llit i un somriure que els porto ben endins. Maria et vaig estimar molt, i ara aquest afecte segueix amb la teva filla!











La Maria Ferré, la mare de la meva companya i amiga de fatigues des de fa 22 anys; la seva malaltia va capgirar el dia a dia; el neguit, i la por per la incertesa van residir indefinidament arran de tot el que anava esdevenint. Fins que la porta es va tancar per sempre, i el somriure va quedar clos dins i mai més va tornar.




   

I per acabar, el meu tiet Siscu.
Vaig créixer veient-lo tenaç, treballador i amant de la seva família; especialment del seu fill Carlos, que malauradament se´l va endur el càncer. Amb ell vaig veure la malaltia de ben a prop i com l'expressió del seu rostre anava perdent-se, a poc a poc; fins que només els seus ulls eren capaços de transmetre, però de vegades, no arribàvem a comprendre què volien dir. I el somirure, també és va fondre, i la paraula va emmudir; i la cadira de rodes va ser la seva companya... i la impotència de no saber què necessitava o volia, ens corsecava. I això té un nom: ALZHEIMER.
La meva filla, em deia que no volia anar a veure el tiet, però al final va ser una cosa normal. El tiet estava malalt i quan la veia arribar la seva mirada era diferent, era com un agraïment; bé, això és el que jo pensava i vull creure. El tiet necessitava els nostres petons, les nostres rialles, les nostres xerrades, malgrat que ell no podia correspondre´ns.

Tots tres ja no hi són, però el seu record viu entre nosaltres, i el seu somriure que es va perdre, encara és en la nostra memòria.
Davant de les malalties neurodegeneratives queda molt per descobrir, però amb actes solidaris, com la nostra Marató de TV3, és quan podem fer alguna cosa, perquè la recerca avanci i pugui evitar perdre els somriures.

 

       

         

         …Tu ja no hi ets i floriran les roses

    maduraran els blats i el vent tal volta

    desvetllarà secretes melodies;

    tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

    entre el record de tu, que m'acompanyes,

    i aquell esforç, que prou que coneixes,

    de persistir quan res no ens és propici.

    Des d'aquests mots molt tendrament et penso

    mentre la tarda suaument declina.

    Tots els colors proclamen vida nova

    i jo la visc, i en tu se'm representa

    sorprenentment vibrant i harmoniosa.

    No tornaràs mai més, però perdures

    en les coses i en mi de tal manera

    que em costa imaginar-se absent per sempre.

               Miquel Martí i Pol “Absències”

"VIURE SENSE TU"

Com cada matí, hi ha uns rituals fixes: agafo el mòbil i envio els missatges de rigor a les butterflies i a l'Elisenda per engegar el dia amb l'energia de les amigues que sempre hi són, i que permeten fer més planer el despertar d'una nova jornada, que mai  pots preveure com esdevindrà, per molt que la planifiquis.
Ahir, mentre era a l'escola, rebo un missatge, els "Antònia Font" anuncien la seva dissolució.
Òbviament cadascú traça el seu camí, i ells han optat per tancar aquest període musical en grup, que ens ha permès emocionar-nos a molts, i que avui ens deixa una certa tristesa.
Des d'aquí una dedicatòria especial al XeXu, que els ha sentit en directe 33 vegades. Jo no he tingut el plaer de escoltar-los tants cops, però sí el de signar un contracte perquè a la ciutat de Valls, al mig del pàrquing Vell, sonessin amb intensitat la nit de Sant Joan.
La vostra música serà per sempre una part de la nostra vida, que ens ha acompanyat i ens ha fet entonar fins i tot en mallorquí les vostres lletres.

Dirigim la vida, però de vegades hi ha canvis de rumb, i avui "ANTÒNIA FONT", ha posat el fre de mà, i s'ha aturat. Baixen d'aquest viatge de més de 16 anys, però en el maleter hi haurà sempre un equipatge ple de records de les seves cançons, i de tot allò que ens ha fet vibrar.

US ENYORAREM!!!!

TORNO!

Pensava que les meves paraules no les enyorava ningú; però dissabte les "Butterflies" em van donar un toc, i em van engrescar a tornar a seure, i a sentir novament entre el teclat els meus pensaments, i compartir-los, com feia abans.
El temps passa, i la vida va canviant, de vegades sembla que podem amb tot, i no és així.
Aquest petit racó de casa meva ha romàs tancat, potser una mica empolsegat, però no pas oblidat.
Ara, torno, empesa per la força de les meves germanes d'ànima; les que m'han permès tirar endavant, i amb qui he segellat un amor etern.
Així, que Arantxa i Filo, ja veieu que us he fet cas; en els moments que un dolor prem el meu cor, he pensat que ara tocava tornar a emprendre la ruta.
Us estimo!!!

DHARMA DE DOL

Avui quan m'he assabentat del traspàs del Josep Fortuny m'ha envaït una emoció, tal volta aquella que el dia 29 de juny al CAMP NOU vaig sentir entre moltes actuacions, i  la de la DHARMA, entre elles.
Recordo plorar i saltar, i bramar amb la força i el ritme que va encomanar en Josep Fortuny i la seva Companyia. La Txon em deia, "nena que només plores"!!!
Sobtadament la mort l'ha visitat, i ha preferit endur-se´l, potser perquè clami allà dalt la lluita que, aquí baix, anava sembrant.
Per uns instants he recordat la meva adolescència, i aquell concert a l'Institut Narcís Oller, amb la DHARMA, amb ells vaig sentir l'esclat de la llibertat del meu poble; vaig gaudir d'un concert que ressonava molt endins; que esclatava la nostra estima, per aquesta terra "on volem viure en pau i quatre desgraciats no els dóna la gana", com deia en Fortuny.

Et recordarem moltes generacions.
 BON VIATGE FORTUNY!!!

Estimo la teva alegria.
Estimo la teva tristesa.
Algú com tu
fa que tot valgui la pena.
Voldria dir-te, un cop més,
que tots aquests moments
que passem junts
em fan sentir que les coses
poden tornar a ser
noves i brillants.
Voldria dir-te, un cop més,
que tots aquests moments
que passem junts
estarem salvats.
Perquè aquest món és tan fred
que no li dóna cap importància
a aquestes petites coses
que tu comparteixes amb els teus.
Estimo la teva alegria.
Estimo la teva tristesa.
Algú com tu
fa que tot valgui la pena.

 Josep Fortuny

TRAM 156

     En la història hi ha dates que ens apropen les vivències, experiències, victòries , fracassos... tant a nivell personal com a nivell nacional.
Sempre hi ha un calendari que rememora quelcom per recordar.
Jo puc dir que ahir les emocions van ser moltíssimes, però en un costat de la cadena, hi havia una persona molt especial que  em va permetre sentir aquesta diada amb molta més intensitat.
Ahir, el tram 156 esdevenia un número amb regust històric, especialment per als membres de la UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA que ens vam sumar a la cadena humana amb una mostra del què som. La Mulassa, la Mulasseta, l´ós acompanyat dels trabucaires, i el bou tradicional de Valls es van desplaçar per ser, aquests figurants de cartró, que alguns amb la seva ignorància o mala fe, han titllat als nostres gegants, i bestiari festiu. Què hi farem!!!
Cada cop el sentiment de llibertat és més gran, més profund, més a prop!
Ahir, 11 de setembre de 2013 tot un poble va copsar l'atenció del món; els catalans clamaven la immediatesa d'una consulta, amb un sol objectiu: SER UN NOU ESTAT DINS D'EUROPA.
No hi ha més sord que el qui no hi vol sentir, ni més cec que el qui no hi vol veure; però jo diria que el missatge d'ahir travessava tots els sentits, fins i tot l´aire era diferent, desprenia l'energia de tots els qui al llarg de 400 quilòmetres, units per una cadena plena d'amor per la nostra terra, s'estrenyia i es feia cada cop més forta, indivisible i autèntica.
L'emoció que sentíem ,quan per megafonia vàrem escoltar que no hi havia ni un sol tram per unir, que tots érem una única cadena, feia esborronar.
Vinguts de tot arreu: grans amb les ràdios transmetent què passava més enllà del nostre tram; petits amb samarretes pintades per ells mateixos, i que volien formar part de la història; avis i néts, voluntaris incansables que feien possible tot el que ahir vivíem... IN-DES-CRIP-TI-BLE. Des d'aquí el meu agraïment per aquesta gran tasca que vàreu portar a terme i que ens va permetre realitzar sense incidències el nostre propòsit.

El color groc no m'ha agradat mai, però ahir em colpia l'ànima veure´l en tants i tants dels nostres. I ara en aquest rètol!!! INDEPENDÈNCIA va començar a repetir-se una vegada, i una altra... Els batecs dels cors, la força de les mirades, i aquest sentiment que no es pot silenciar amb res, que costa plasmar amb paraules, perquè només pot ser percebut per aquell qui sent en la pròpia pell, aquesta lluita.
Ningú pot ofegar aquesta necessitat de llibertat, de ser un poble lliure.
Comencem a caminar, fent-nos sentir pacíficament, amb entusiasme, i amb l'esperança que el tricentenari del 1714 esdevingui el primer any de la sortida d'Espanya, i de la celebració d'un estat, anomenat CATALUNYA.
               "Quan convé, fem cadenes"!!!

              VISCA CATALUNYA,LLIURE. JA!!!

  

 

 

 

 

 

 

 

 

I d'aquí cap a ca la NUR : M'EXALTA EL NOU I M'ENAMORA EL VELL