FIRENZE, CITTA BELLA

Florència, Firenze, ja per sempre entre les AL-3!!!
Les coses passen perquè el destí està marcat, i res pot anar en contra. Així que la nostra història s'inicia amb una topada després de 25 anys, i a partir d'aquí es forja un vincle, una necessitat de sentir-nos unides, i compartir tantes coses:
emocions, sentiments,desitjos... un regal tenir-nos!!!
Fa uns mesos vàrem programar una escapadeta, primer sense tenir un lloc escollit, però va ser Florència, la ciutat que ens va captivar i motivar fer aquesta sortida, sense marits, fills; sentint-nos nosaltres mateixes, com a dones sense obligacions; lliures.
Aquesta il·lusió la vàreu plasmar en el nostre compte enrere en el facebook, fins que la malaltia del Xavi i del pare de la Blanca van truncar aquesta il·lusió, i crearen la incertesa en les darreres setmanes de juny, no sabíem si acabaríem cancel·lant aquest viatge que tant ens entusias
mava. Les nostres famílies varen percebre aquest desig i ens van empènyer a marxar.
El dia 3 de juliol, des de l'aeroport de Reus; la Filo, la Blanca i jo ens trobàvem amb una maleta i un passatge cap a Florència. Aquí no us puc transmetre el que sentíem, però era tan gran, que era com un somni. Realitzar aquest viatge ens ha permès intercanviar el més profund de cada una de nosaltres, amb moments de diversió i estones de tristesa que procuràvem esvair ràpidament; amb les bestieses de la Filo i extravagàncies, us ben asseguro que era molt fàcil retornar a un món que era com de conte, al marge de la realitat que ens esperava.
Vam arribar a Pisa, corrent agafàrem un autobús, suades i sense poder-nos perifollar ens vam canviar al nostre hotel (jajjajaja, hotel), i al més vell estil italià, agafàrem un taxi que ens deixà davant de la Capella de St.Marc, on hi havia un performance de la Traviata. Assegudes al davant de tot, que gairebé tocàvem al tenor i la soprano, ens vam quedar absortes en el cant de la Traviata, deleitant-nos els sentits, i agafades de les mans ens passàvem aquella sensació tan indescriptible i sentint-nos partíceps de la història d'amor de la Violeta i l'Alfredo (alhora s'establien paral·lelismes que connectaven amb la nostra vida i això desfermava emocions extraordinàries "Addio al Passato").
I no preciso més, per no avorrir-vos, però les passajades pel Ponte Vecchio, o l'astorament davant de la bellesa de la Simoneta Vespucci que tan meravellosament va saber captar Sandro Boticelli. Déu meu, quina bellesa i quin amor més gran va plasmar en l'obra "Venus.
I tantes coses, que romandran per sempre entre nosaltres.
Ara una per riure; el nostre hotel MEDICCI!!! Era petit, auter, molt auster, no tenia aire condicionat (bé, un ventilador, que ens va fer morir de riure), un armari que feia por, un peu de dutxa que ens inundava l'habitació, però, quan vàrem obrir la balconada... teníem al davant Il Duomo i Santa Maria de la Fiore, quina cúpula, quina perla del Renaixement just davant nostre. Així quan anàvem a dormir amb les finestres de bat a bat ens adormíem parlant i mirant aquella bellesa. Ni el millor hotel del món ens hauria pogut aportar el benestar que sentíem mirant i remirant aquesta construcció.
Bé, de tornada vam carregar la maleta de moltíssimes anècdotes que encara avui esmolen un somrís (t'agafo aquesta expressió Josep). Us en deixo algun exemple perquè pugueu riure amb nosaltres.
1. La Filo atura un cotxe de la policia, i amb el plànol a la mà, els pregunta si anem bé per anar a l'hotel (ens va dir que era per assegurar-nos, que per això estant).
2. O quan va voler encendre un llantió i gairebé crema la Santa Croce.
3. O quan em va fer una samarreta amb una bossa de plàstic per entrar a la Catedral, i resulta que et donaven una mena de capa, i jo amb la bossa de plàstic incrustada a la pell, i el porter partint-se de riure.
O, bé, tantes, tantes, que no acabaríem.
Bé, les AL-3 hem volgut compartir amb vosaltres la nostra escapada a una Ciutat Preciosa, que ens va permetre agafar forces per afrontar tot el que hem viscut a la tornada.
BACI PER TUTTI!!!

EL ROS DE CAL GUARDA

Quina tristesa tan gran escriure avui sobre el meu germà, ell que ja no hi és, que ens ha deixat sense poder-hi fer res, tan sols acompanyar-lo en aquest camí de la mort, que a tots ens vindrà a buscar, però quan s´acosta espanta.
Tenia 46 anys, i encara que sembli mentida havia recuperat la il·lusió per moltes coses, després de les bategades que havia viscut. Ara quan semblava que la calma estava en ell, apareix el càncer i sense cap mirament, el va fulminar.
Aprofito aquest espai per agrair a totes les persones que ens heu fet costat amb les vostres paraules, abraçades, missatges, silencis en aquests darrers dies tan dolorosos.
El Ros de cal Guarda amb aquest sobrenom era conegut el Xavi, pel seu cabell panotxa i perquè els nostres avis ja eren de cal Guarda.
Per acabar, vull compartir l'escrit que la nostra amiga Anna Martín va llegir el dia del seu comiat, només els qui el van conèixer van entendre el fons de les paraules que tan acuradament va saber escollir l'Anna.
Afegeixo una cançó que reflecteix molt bé, com era el Xavi i com vivia. "My way de Frank Sinatra"

En la memòria i en el nostre cor per sempre. Un petonàs Xavi!!!




TEXT DE L'ANNA

Diu Lluís Llach versionant al poeta Kavafis:

“Més lluny, sempre aneu més lluny

Més lluny de l’avui que ara us encadena

I quan sereu deslliurats

Torneu a començar noves passes.”

Podem dir, sens dubte, que aquestes paraules són les que defineixen tota la trajectòria vital del ROS DE CAL GUARDA, fins el seu darrer alè.

Ell ha estat una persona que va escollir sempre anar molt més lluny de l’avui que l’encadenava i per això va perseguir fins el deliri l’ideal, potser utòpic, de l’autèntica llibertat amb un coratge i un valor que el van dur a viure la vida tal i com ell desitjava en cada moment, desafiant , si calia, les convencions socials, les prohibicions i les fórmules de conducta preestablertes amb una sinceritat i noblesa que si alguns cops van generar incomprensió, (perque no és fàcil entendre la realitat verge i primitiva, fora del vel de la hipocresia tal com ell la manifestava) també ens han provocat sentiments d’admiració, ja que el van ajudar a afrontar i superar les dificultats i obstacles que d’una forma o altra van enterbolir el seu camí.

El ROS no ens deixarà mai perquè queda viu per a tots nosaltres el seu esperit coratjós, inconformista i rebel que no el va abandonar ni davant de la malaltia ni del seu moment final.

La seva fidelitat i generositat vers els amics que van saber tractar-lo amb comprensió i respecte.

I principalment quedarà el gran amor que sentia per la seva família que l’ha recolzat en les etapes més dures, i molt especialment pels seus nebodets- el Pol i la Jana- i la seva mare que sempre li ha fet costat.

(Maria, no en va el teu fill ha volgut trencar les cadenes que el lligaven a aquest món amb la seva mà enllaçada amb la teva).

El ROS, a hores d’ara , ja ha aconseguit la pau i segurament ens deu mirar amb el seu gest tímid i irònic al mateix temps… per això aquestes últimes paraules van per a ell:

Ei, Xavi!

Tots recordem el que tu ens deies sempre que parlaves del teu darrer viatge, amb aquelles paraules que brollaven segures en el teu somriure d’infant una mica trapella i que ens feien riure molt.

Tots sabem també que en aquest moment no volies un comiat entre planys i plors. Per això i malgrat la foscor que ens deixa la teva absència i el dol que ens amara el cor, els qui t’estimem alçarem les nostres copes plenes de bons desitjos (tal com tu volies) per brindar per tu, per la teva utopia, per la llibertat i per la nova vida que has iniciat en un espai sense cadenes, més feliç i més humà.

NO T’OBLIDAREM MAI!!!

La llibertat és un luxe que no tothom es pot permetre, només els éssers privilegiats com tu.

Picamoixons, 10 de juliol 2010

MY WAY

EL FUM QUE ET POT MATAR

Avui fa 9 anys que vaig deixar de fumar. Ho havia intentat moltes vegades, i al llarg de cinc anys em va perseguir la mala consciència, però seguia fumant.
Finalment, després de molts autoenganys (fraccionar-me el paquet, només me'n fumaré un després de cada menjada, i tot un reguitzell d'estupideses) vaig aconseguir desempellegar-me d'aquell petit cilindre blanc trencadís i fràgil que sacseja la vida de moltes persones. La meva també.
Va ser arran del meu primer embaràs que em va agafar fàstic al tabac, creient que ja ho tenia superat després dels nous mesos; però no, allò va ser un parèntesi, molt propici, però res més que un parèntesi. Així que al poc d'haver nascut el Pol, vaig començar a tenir la necessitat de fumar, només tenia al cap, només un, però ja havien passat molts mesos, i em feia ràbia no saber-me controlar. A poc a poc, amb neguit, vaig dir-me que no hi tornaria a caure. Sortosament, ho vaig aconseguir.
Passats els anys, em pregunto per què vaig començar a fumar. Potser per què em creia més gran, o feia més dona? D'amagat, i disfressant les olors, que després, amb el temps, t'adones que no hi ha res que pugui dissimular aquella flaire del tabac que desprens; però amb 16 anys creus que ningú ho percep si ho disfresses amb colònies, o ambientadors. Que innocents!!!
Avui, amb 41 anys estic contenta d'haver-me desintoxicat, tot i que de vegades, imagino aquell plaer que sentia quan em fumava un cigarret havent dinat, o tot prenent el cafè!
A tots els que encara fumeu, i heu fet algun intent per deixar-ho, va aquest post.
Sé que és difícil, però és qüestió de creure que pots viure sense fum. No cremeu més les vostres vides ni les butxaques.
Aquests dies torno a reviure la malaltia del meu pare per culpa del tabac, i ja no puc més, ni vull haver de tornar-ho a fer amb la gent que estimo, que sou vosaltres:

A tu, que li dius a la teva filla que ja no fumes, perquè ella t'ho ha demanat, i encara ho fas. Deixa-ho abans no te n'hagis de penedir!
A tu, que portes el teu fill al ventre, i t'encens una cigarreta. Per què l'obligues a fumar?
A tu, que creus que si ho deixes, t'engreixes. Doncs controla la teva alimentació i fes exercici.
A tu, que dius que ja ho deixaràs quan no tinguis tanta feina. No és excusa!
I finalment a tu, estimat, que ja no hi ets a temps, i el tabac t'ha condemnat!
Mai es troba el moment, si un no vol.

Lluitem contra el tabac avui, perquè demà pot ser massa tard!!!

"IN MEMORIAM"

El dia 2 de juny del 36 naixia una persona molt especial, el meu pare. Tot just havia arribat en aquest món que esclatava la Guerra Civil, comportant tot un patiment perquè una guerra amb un nadó era una situació molt complexa.
De caràcter reservat, senzill, amable, amb un somriure dolç, que el temps i les situacions familiars van anar tornant agre i trist, així era l'Àngel. No es queixava mai, i sempre volia veure el got mig ple, mai a l'inrevés.
Recordo que sempre deia les coses amb una lògica aplastant, no donava tombs, i una de les seves afirmacions que més recordo era que tot tenia solució, menys la mort. Em solia dir, que un cop havia fet una cosa fos conseqüent, i que si havia de rectificar, doncs que ho fes. Potser vaig aprendre el CARPE DIEM d'ell. I sempre deia, "Lídia, compte amb les paraules, el peix mor per la boca", quanta raó!!!
Avui, encara el ploro, i no he superat la seva pèrdua. El dia que va néixer el meu fill vaig plorar molt, primer perquè tenia aquell ésser petitó sortit de les meves entranyes, i segon perquè el meu pare, en un dia tan especial, tampoc hi era, i no seria mai més.
Fent repàs del què vaig viure amb ell, ara em ve a la memòria, que un 2 de juny, ningú va recordar el seu aniversari, i ell no ens va dir res, fins que l'endemà la mare, tota esverada ens va dir que no l'havíem felicitat. Ell com si res, es va posar a riure (jo m'hauria fotut com una moto, amb això som molt diferents!).
Ja fa quinze anys que no el puc felicitar, però us ben asseguro que no ho he oblidat mai, i cada 2 de juny, entre moltes altres dates, recordo el meu estimat pare.
M'hauria agradat dir-li, que me l'estimava molt, moltíssimes vegades més, però la malaltia va fer que amb 59 anys ens deixés precipitadament.
Aquest post va dedicat al meu pare, el que em va donar el ser, i que sempre, sempre estarà en mi!

T'estimo pare i t'enyoro!!!

ADÉU A UNA ALTRA PROMOCIÓ

Cada curs m’acomiado d’una promoció, any rere any van passant alumnes, històries, records inoblidables; cadascun d’ells aporta quelcom diferent que fa que aquesta professió sigui el meu gran encert.
Hom pot pensar que tenim un “xollo” perquè veuen les vacances. Ooooh, quina llàstima que no vegin més enllà!!! La nostra feina és el tracte amb aquestes criatures que estan formant-se i que veuen en el mestre/a el seu model, o referent, i quan els tractes amb tot l’afecte, aleshores és recíproc i la interrelació entre ambdues parts creix i dóna bons resultats. Tot i que cada cop, tot és més complicat, d’això en un altre escrit.
Avui, aquest post va dedicat als meus alumnes de sisè que acaben una etapa de la seva vida al col·legi Lledó i que inicaran un nou camí. La meva pretensió, deixeu-me dir, és que s’emportin quelcom més que uns coneixements, que siguin persones amb sentit crític, respectuoses i que sàpiguen afrontar els reptes que la vida els té preparats, que de ben segur no seran fàcils.
El dissabte 22 de maig a la nit, vam celebrar el sopar i comiat dels alumnes de 6è. Al llarg del curs, els pares preparen amb entusiasme aquesta nit i volen que el record que els quedi sigui autèntic i diferent. Aquest any, em van demanar que conduís aquest acte, i vaig acceptar, encantada. Sempre dic que ells són els meus nens i nenes fins el darrer dia de juny, per tant, estaria amb ells, una vegada més.
Després d’haver sopat, vam anar cap a la classe, es van posar una samarreta negra, impresa amb tots els seus noms, el birret (els encanta portar-lo, se senten grans, que monos!!!), i vàrem entrar al pati. Tots els pares es van aixecar i els flaixos es disparaven, com si es tractés d’algun grup de moda, però no, eren els seus fills i filles, aquells que un dia fa anys, van entrar en aquesta escola, plorant, plens de mocs, donant-los la mà, aquella maneta que s’aferrava fort, perquè tenia por d’aquell entorn desconegut, i que avui després de més d’una dècada, acaben la primària, amb una motxilla plena d’experiències, d’aprenentatges, de records de tot el que han viscut i en definitiva compartit.
Un cop captades les millors imatges, va començar l’acte, amb la projecció d’un vídeo de tots els millors moments que havien passat a l’escola, des de la llar fins a 6è. Van anar pujant a l’escenari i des d’allí es van dirigir al públic. Cadascú va preparar una frase, i a poc a poc, l’emoció s’anava apoderant dels més sensibles, provocant llàgrimes que s’anirien encomanant (jo darrere una columna, em contenia, perquè són petits, malgrat sentir-se els grans). Van rebre un llibre amb el recull de les millors fotografies d'aquesta etapa a l'escola, l'orla amb la fotografia de tots els companys/es i els mestres i finalment l'AMPA els va lliurar un regal com a record.
L'última cosa, sabeu què va ser??? Doncs, llençar ben amunt el seu birret!!!

Jo, vaig escollir l’últim paràgraf de l’obra “Vés on et porti el cor” de la Susanna Tamaro, per dir-los adéu i desitjar-los molta sort. Amb aquestes paraules acabo aquest post, i espero que sàpiguen escollir el millor en tot moment.

Per als meus alumnes,

“I després, quan davant teu s’obriran tants camins i no sabràs quin d’ells triar, no n’agafis un perquè sí, sinó asseu-te i espera. Respira amb profunditat confiada amb la qual vas respirar el dia que vas venir a aquest món, sense que res et distragués; espera i espera encara. Queda´t quiet/a, en silenci i escolta el teu cor. Quan et parli aleshores aixeca´t i vés on ell et porti “.


(La fotografia la vaig fer un dia a la tarda, per tal de poder-la tenir en el seu àlbum).

COMPETÈNCIES BÀSIQUES!!!

Com a mestra, permeteu-me que us doni la meva opinió respecte la importància o rellevància que tenen per a mi aquestes proves.
El Departament d’Educació porta a terme per segon any, aquesta prova externa a l’alumnat de sisè, per tenir informació sobre el progrés de tots els alumnes en un moment concret; el final de primària.
Segons el departament, les famílies reben una informació objectiva, limitada, com bé apunten, que pot servir en el moment de canvi d’aquests alumnes.
Al meu entendre, cal?
Les famílies ja saben i coneixen com evoluciona el seu fill/a, tenen entrevistes amb els tutors/es (i amb la resta d’especialistes, si es requereix), reben els informes trimestrals, per tant, els pares i el propi centre coneixen perfectament la realitat i el nivell de cada alumne/a.
És tan important conèixer la situació global de l’educació a Catalunya?
Jo em pregunto per què no hi ha història de Catalunya en l’àrea de medi de 6è, per què l’alumnat surt de primària sense saber ni un borrall dels fets que ens han marcat i que ens identifiquen com a país? És més interessant dir que un % determinat d’alumnes segueix un dictat o redacta amb correcció; o sap calcular el perímetre d’un cos, o fer el descompte d’un determinat producte.
Una altra pregunta: quina despesa comporten aquestes proves? Si el departament vol conèixer com està l’alumnat només ha de demanar les actes que es fan en acabar cada cicle i coneixerà l’evolució de l’alumnat en totes les àrees. I no cal dir que el propi centre, revisa i vetlla per millorar aquells aspectes on té més mancances.
He estat aplicadora en un centre que no era el meu, ja que externalitzant el professorat, representa que les proves tenen més validesa, ja que ningú els ha donat tracte de favor.
Els nens quan et veuen arribar, et miren com espantats. Llavors, només es tracta de dir-los que no pateixin, que sóc una mestra del mateix poble i d'uns nens/es com ells i que jo estaré amb ells dos matins (aquest any hi hagut quatre proves: català i matemàtiques el dia 5 i castellà i anglès el dia 6) i que es tracta de fer-les el millor que sàpiguen. A mesura que passa el matí, et somriuen i se senten més tranquils.
Com anècdota, el dijous, em van demanar si tenia messenger per tal d'estar en contacte amb ells. Els vaig dir que no, però que em trobarien al Lledó!!!
L'única cosa positiva de ser aplicadora, és que quan arribis al centre coneixes una nova escola, nous alumnes i mestres. Aquest any, he estat a l'Eladi Homs, i em vaig sentir molt ben acollida, fins i tot vaig compartir un tros pastís d'una de les mestres que celebrava el seu aniversari.
Bé, aquesta és la meva reflexió, en veu alta, és clar!!!

MAITIPS

Hi ha moments en la vida que fan retrobar les persones, aquest és el cas que em pertoca a mi personalment, a la Montse Melgosa i al Josep Senserrich, que ahir i gràcies als Maitips ens vàrem retrobar , després de més d'una dècada, a Montblanc per tal de gaudir del concert que oferia aquest grup vallenc, que arran d'una bona amistat, s'ha acabat constituint en una banda de músics excepcionals, amb una complicitat dins i fora de l'escenari que fa que el públic s´embriagui amb les seves notes, i vibri amb les lletres que denoten la seva passió per la terra, per la llibertat, i denunciïn les injustícies i les opressions dels pobles.
I com és que ens trobem a Montblanc??? Doncs, fa uns quants anys (no cal dir quants, jejeje), el Josep,la Montse i jo estàvem en el mateix claustre al col·legi Lledó, i teníem al David, al Xavi i al Roger d'alumnes; ells sentien ja una necessitat per aprendre música, i el Josep,de forma voluntària i desinteressada els ensenyava a tocar la guitarra en hores extraescolars. El temps va passar, el Josep i la Montse van marxar a altres centres, i aquells nens es van fer grans, però també creixia la seva passió per la música. Així a l'estiu del 2001 iniciaven la seva trajectòria amb el grup MAITIPS (amb una barreja de reggae, ska i rock) i tocant al costat de grups com: Obrint Pas, Dr. Calypso, Discípulos de Otília, Betagarri, Banda Bassotti, La Thorpe Brass, Mesclat, Trikizio...
Així, va sorgir la idea de buscar un dia que actuessin per tal de presentar-nos al concert i demostrar-los que estàvem molt satisfets de veure com aquella il·lusió de nens, s'havia projectat en el seu futur, i a nosaltres ens enorgullia enormement. Vàrem tenir una primera planificació després de molt de temps de programar-ho, però el concert no es va arribar a fer; així que sense pressa, ja no venia d'un mes, vam esperar la propera actuació, i era el 30A a Montblanc. Els correus tornaven a anar a dojo, per tal que tots tres poguéssim comparèixer a la tant esperada cita dels MAITIPS!!!.
Finalment, dins dels actes de la setmana Medieval van actuar els nostres amics, i exalumnes, juntament amb el Jaume, el Maxi i l'Albert, que conformen el grup.
Ens vam fotografiar, i requetefotografiar, per immortalitzar aquest moment que tant ens havia costat; després de parlar amb ells, pujaren a l'escenari i amb una mostra d'estima envers nosaltres, els seus antics mestres, ens dedicaren una cançó; la versió ska del Far West de la Trinca ( que la vàrem sentir a TV3 en el concurs "Buscant la Trinca"). Nosaltres ens vam mirar, i sense dir ni piu sentírem una emoció que era recíproca.
Una menció especial també als acompanyats nostres; el Rafel i al Jordi que es va passar tota la nit fent fotografies. I els fills del Pep, el Martí i el Pau que varen aguantar ferms tot el concert.

David, Xavi, Roger, Maxi, Albert i Jaume, sou fantàstics,i en nom de tots tres, us hem de dir que ahir vam viure una nit molt especial, i esperem que formi part de la vostra història, a igual que ja ho és de la nostra.
MOLTS ÈXITS, MAITIPS!!!!