XAVI, T'ENYOREM!!!

Tot el cap de setmana que he estat amb una tristesa, que no puc negar, ni dissimular i que conec perfectament quina n´és la causa. Doncs bé, el dia 1 de març el Xavi celebrava el seu aniversari, en faria 47, però no podrà ser; assumir-ho provoca en nosaltres aquesta tristor, que en determinats moments és més evident i en altres ocasions sembla com si no hi hagués res que pertorbés el nostre dia a dia, però en el fons sempre hi ha el batec del record d'aquells que no tenim, i que enyorem. Demà serà el primer aniversari, sense ell, sense espelmes, sense regals... Només la seva essència, que és el que vull compartir amb vosaltres, malgrat que molts que em llegiu, no el coneguéssiu.
Ahir, la bona amiga i periodista Gemma Casalé em remetia la lectura d'una història d'amor marcada per un final injust. Vaig plorar, mentre el llegia, i pensava en totes aquelles persones que han d'escoltar, les paraules que la mama i jo vam haver d'engolir-nos el dia 10 de juny, assegudes en un despatx de l'hospital; impotència, un dolor que et recorre les extremitats, i un tremolor que només pot percebre aquell que malauradament rep aquesta sentència cruel.
"No hi ha res a fer"!!!


Així, que des d'aquí FELICITATS, NEN!!! No hi ets, però et sentim; no podem parlar però recordem les teves paraules, no et pots imaginar les vegades que emprem aquelles expressions que tant et caracteritzaven; perquè tal i com va dir una vegada en Xavier Sardà: "L'home mor dues vegades; el dia que el seu cos se´n va i el dia que marxa la darrere persona que ens recorda"!!! Així que Xavi, per molts anys entre nosaltres, i un petó amb força cap aquest cel que t'acull( de ben segur que si em sentís que parlo del cel, es cagaria amb alguna cosa grossa, ell era així!!!)

Aprofito per compartir l'article d'Almudena Grandes que és un relat meravellós del què pot fer l'amor, quan la vida s'apaga.
www.elpais.com/articulo/portada/final/elpepusoceps/20110227elpepspor_12/Tes

LA BELL ESPLAI, MÉS QUE UNA COLLA SARDANISTA!

La setmana passada m'hauria agradat veure un dels meus escrits publicat a EL VALLENC, pels que sou de fora, dir-vos que és l'única publicació escrita que disposa la nostra ciutat. Més de 25.OOO habitants, i només un setmanari, què hi farem! Puc dir que sempre em publiquen tot el que els hi envio, però aquesta vegada, no va ser així. M'hauria agradat que aprofitessin almenys la fotografia, però suposo que l'espai de redacció destinat a les sardanes ja estava ocupat per una crònica que..Per tant, perquè tots pugueu gaudir de les meves paraules, escollides amb tot l'afecte que sento per aquesta colla, i ells ho saben, us les deixo aquí.
Fa referència a la ballada de sardanes del dissabte 5 de febrer, dins dels actes de les Decennals. També m'agradaria fer un incís, i és que el setmanari no va dedicar ni una paraula a la Colla amfitriona, que va ser campiona de Catalunya els anys 1991,94,95 i 96 i ni tan sols va posar la fotografia de la Bell Esplai, sinó que era la d'una altra colla, amb tots els respectes, Tarragona Dansa; però crec que la Bell Esplai es mereixia quelcom més!!! En un post sobre les Decennals, ja en vaig fer ressò, però avui, l'exclusivitat és per a ells.
No ho van fer ells, ara ho faig jo!


El dissabte al matí, el dia començava amb un sol radiant i amb un escalf propi d’un dia de primavera; fins i tot la climatologia va estar al costat de les colles sardanistes, fent que aquesta jornada fos del tot inoblidable.
Pot sonar a tòpic emprar els versos de Joan Maragall i dir que “La Sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan…”; però dins dels actes de les Decennals, poder veure novament la colla Bell Esplai va provocar un plugim de sensacions que feien emocionar a tots els qui ens trobàvem a la Plaça del Pati; la que havia acollit tantes vegades aquests dansaires convertits en homes i dones que es retrobaven en aquestes festes, per constatar la seva estimava envers la ciutat, les Festes Decennals, i com no a la sardana pròpiament.
L’Antoni Egea, assajador incansable i amic, va presentar novament les colles, i després van anar entrant , fins que la Bell Esplai al galop va crear un clímax molt emotiu, feia esborronar. Per això quan hom parla del millor de les Festes, de ben segur que per a la Bell Esplai serà aquesta ballada per tot el que va despertar en cadascun d’ells, i que romandrà per sempre en els seus records més preuats.
Era meravellós veure els pares, germans que es retrobaven com en èpoques passades, ara amb uns quants anys més, però amb el mateix sentiment i emoció.
També vull felicitar la colla petits Bell Esplai i jove Bell Esplai que des de la UAF es treballa de valent per mantenir viva la sardana, origen de la nostra entitat.
Tres sardanes: Al Mestre Puigferrer, Poble que canta i l’ Aplec de Tardor, van ser les escollides i finalment l’estrena de “Decennals 2011” d’Alfred Abad que va sonar en primícia en aquesta diada.
Aquells que coneixem la Bell Esplai podem dir que són molt més que una colla sardanista; són una colla de persones fantàstiques, i que jo els tinc en molta estima.
PER MOLTS ANYS BELL ESPLAI!!!



(La meva sardana, quants records, sempre amb vosaltres!!!)

POL PETIT, QUE ET VAS FENT GRAN!

De vegades penso que expresso els meus sentiments en aquesta finestra oberta al món, regalo poemes a aquells qui m'estimo; he contat històries, he rimat versos, i ara m'adono que no en tinc cap dels meus fills.
Aquest dimarts el Pol va celebrar el seu 9è aniversari, i cada any revivim aquest dia; però aquest aniversari ha estat diferent per molts motius; ell cada cop és més madur, la vida li ha ensenyat coses, potser abans d'hora, i tal i com em van aconsellar, no hem de mentir davant de la realitat quotidiana, i fer-los creure coses que no són i que de vegades no podran ser. També perquè ha volgut que li tornés a explicar com va néixer, i asseguts al sofà vam anar mirant els àlbums; ell reia i fins i tot ens emocionàvem, en veure aquells que ja no hi són. I rient amb algunes fotografies que no entén. Amb el primer fill, crec que tots fem coses, que després amb els altres no fem.
Així, que he d'agrair a la vida haver-me permès ser mare, haver sentit dins meu com creixia el Pol i anys més tard la Jana; despertar unes emocions úniques i exclusives per aquelles que han tingut l'oportunitat de viure la maternitat; malgrat el desgast que comporta tot plegat.

Per a tu Pol, que no saps que avui, ets el protagonista d'aquest post, que m'ofereixes el teu món sincer, net i lliure. Ets patidor, i així s'hi neix, agraït i carinyós. Tothom diu que aprofiti ara, que amb el temps, això s'acaba; doncs, ara per ara gaudeixo enormement quan s'atansa, em fa un petó i em diu: "T'estimo, mama"!!!
PER MOLTS ANYS POL!!!

LES DECENNALS. EL BLE S'HA APAGAT!!!

Deu anys esperant, deu dies gaudint de cada instant, i ara moments per recordar si la memòria no ens traeix en algun punt de la nostra vida.
Dilluns no vaig tenir força per treure els domassos de la meva classe, ni de casa, em resistia a despenjar-los, quina estupidesa, com si així aconseguís quelcom; però em feia una tristor plegar-los... Finalment, ho vaig fer el dimarts, perquè 3665 dies penjats no podia ser!!
Aquests dies parlant amb amics, o mitjançant el facebook o algun blog, sents les reaccions de moltes persones que parlen amb melangia, que reviuen els moments que més han fruït, i que demanen que el poble que ha sortit en massa per les Decennals, sigui capaç de fer-ho al llarg de tot l'any, difícil però, no impossible!
Parlo amb una emoció fervorosa, com la devoció per la Mare de Déu de la Candela, que desvetlla en els vallencs una fe puntual, i ho dic així, perquè tothom s'evoca a l'església desmesuradament per les Decennals, després és tota una altra cosa.
I com el ble que s'apaga, aquest blog dedicat a les Decennals també posa punt i final, però abans us vull apropar el darrer cap de setmana d'aquestes festes.



El dissabte, el dia va ser magnífic, un sol que lluïa i aportava un escalf propi de la primavera; i per què, doncs potser perquè hi havia la ballada de sardanes de les colles: Violetes del Bosc, Maig,Mare Nostrum, Roure, Tarragona Dansa, Dansaires del Penedès i els meus estimats Bell Esplai.
A 1/4 de 2 entraven les colles sardanistes amb un galop lleuger, elegant, fent honor a aquells bonics versos d'en Joan Maragall "La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan..."; doncs, sí, digne de veure i de viure.
Els meus amics de la Bell Esplai tornaven a ballar després de 10 anys, i fer-ho a la plaça del Pati va fer ressorgir molts records, sensacions i emocions que havien gaudit aquells anys quan es proclamaren campions de Catalunya, el 1991,94,95,96.
També és un dels actes rellevants, al meu entendre.
I és clar, amb aquell dia tan fantàstic, tots van poder ballar amb els seus vestits sisats, i faldilles almidonades!!!


A la tarda, amb els meus fills vam viure el concert de la colla del SUPER3, cantant les cançons que coneixien per la programació matinal i que era tota una novetat, això d'anar de concert amb 8 i 3 anys. Ells esperaven els protagonistes, però no va ser així!!!
I més tard la cercavila de diables i cremà de la Barraca de la Santantonada del Forcall; aquí es va produir una mena de pluja d'espurnes de foc, que feia que la gent que ens trobàvem més a prop, corréssim esperitats!!!


Un paisatge urbà enmig de foc, magnífic i asfixiant, Déu meu, quanta pólvora!!!
I és clar, no podíem marxar cap a casa, i tocava el torn a les tapes, ja que no teníem entrada pel concert dels 10 de les Decennals. Amb bons amics, unes tapes i les darreres fotografies amb les llums, per immortalitzar aquella lluminària que ha creat un record en tots aquells que les hem vist dia rere dia, i que ara gairebé enyorem.
I amb " pausa i amb mida va lenta oscil.lant", així anava passant el darrer dia, el diumenge; matí de gegants sota un sol que cremava, molt diferent del dia que varen començar que vam acabar negats com a peixos.
I les hores avançaven, i ja a les 6 de la tarda "Anunci del retorn de la Mare de Déu al Cambril, i així sortia el seguici, i novament em transformava en gitana, que em va permetre recórrer els carrers més cèntrics amb els meus amics gitanos, ballant, aquesta vegada molt diferent del dia de la processó; poc podia pensar que un dels gitanos m'alçaria en braços i començaria a donar tombs en el bell mig de la Plaça del Blat. Em vaig sentir transportada en una màgia, que no us puc descriure. Aleix ets tremendo!!!
I seguidament la darrere novena,l'eucaristia i el retorn de la Mare de Déu al Cambril; en el seu pas pel mig de l'església feia posar la pell de gallina, i després veure-la novament al seu cambril, va desfermar uns aplaudiments que ressonaven al llarg de tota l'església. No vaig poder contenir la meva emoció!!!



I apa, a córrer cap al Fornàs, per acomiadar-nos de les festes amb un Piromusical que inicià l'espectacle amb la música de Michael Jackson, la Tina Turner, el toc de gralla... meravellós!!!
Vaig viure aquest darrer acte amb una emoció que possiblement em venia de tot el que havia viscut aquella mateixa tarda i vespre.
Després els tres trons finals, i a reveure Decennals.
Tots les hem gaudit extraordinàriament, amb mostres de gran civisme, i saber fer; ara ens resta saber ser crítics i millorar algunes coses, per tal que les properes puguin ser millors. Fa deu anys, deien que havien estat les millors de la història de les Decennals, però els temps canvien, tot evoluciona, i fa que aquestes hagin estat esplèndides i superin les anteriors, d'això es tracta.


Felicitats a tots els que ho heu fet possible, caps de comissions, gent experimentada, voluntaris, i també vull fer-la extensiva al nostre batlle: L'Albert Batet!
Tanco els ulls, i m'emociono en pensar que les he pogut viure amb la meva família, amb els meus amics, i amb tot el meu poble!!!

LES DECENNALS. LA PROCESSÓ: DE REGIDORA A GITANA

Recordar el que un dia tot un poble va fer, és digne de ser lloat, per això veure la Mare de Déu de la Candela al carrer, esdevé un moment únic i irrepetible, tot i haver passat més de 200 anys, és una tradició que es manté molt viva.

Parlar de la processó és quelcom fantàstic; l'any 81 la veig veure amb la meva família; el 91 ja formava part d'Unió Anelles de la Flama; el 2001 era regidora de cultura i representava la meva ciutat, i deu anys més tard retorno amb la meva entitat, però formant part del Ball de Gitanes, una manera ben particular i única de viure la processó i sentir-la plenament.



Així, que gràcies a l'Heura Musté, ahir la tarda em vaig vestir amb la faldilla, els mocadors, les calces llargues, una flor al pit i una altra al cabell, em vaig lligar les espardenyes de pagès, i en uns moments vaig deixar la meva aparença habitual per formar part del grup de gitanes amb uns joves extraordinaris, que tot i no ser una gitana habitual em van rebre amb molt d'afecte.
A les 6, puntualment vam començar a travessar el carrer de La Cort, i en breus minuts, vam iniciar el ball, tot creuant les cintes. Després de bracet del Pol, vaig anar tota la processó creuant i descreuant, fent galerons, a cop de fuet, que el gitano gros anava marcant.
Ens vam aturar diverses vegades, tot i que podem dir que malgrat la gran participació, no es va fer feixuga. A més, vaig tenir la sort de portar al davant el Lleó, i poder-lo veure ballar diverses vegades; amb elegància i esveltesa.
Anàvem passant pels carrers i la majoria de gent volia que balléssim, però no ho podíem fer per tal de no aturar el ritme de la processó.
Rialles, complicitats d'un grup de joves, que junts escrivíem uns moments inoblidables per a la nostra història personal, dins de les Festes Decennals. Cadascú ha participat o no en aquesta processó; els que ho han fet des de la seva associació de Veïns, escoles, instituts, entitats esportives, castelleres, de fora vila, confraries de Setmana Santa...tant se val, han escollit com viure-la, que és el que compta.



Així, que la processó va anar passant, i tot el seguici festiu va arribar a la Plaça del Blat, on vàrem esperar que arribés la resta; això ens va permetre veure-la tota sencera; i anar saludant aquells que coneixíem.
Com anècdota, quan va passar el President de la Generalitat, la colla de gitanos no vam poder evitar dir-li: "GUAPOOOOOO", i ell amb el somriure que el caracteritza ens va fer una petita reverència.

I així, ha estat la processó que he viscut aquesta dècada, molt diferent de la darrere, perquè he passat de regidora a gitana.
Aprofito el meu blog, per dedicar aquesta entrada a tots els gitanos i gitanes: el Pol Figueres, el Nil Fabra, el Julià, el "Follo", "el Pales", el Pol Grimau, la Núria, l'Eva, la Kumba, l'Albert Segura (estaquirot d'última hora), el Marcel·lí Morera, i la cap; l'Heura Musté i a la Candelín, que ens van acompanyar tota la tarda-vespre.
Hi ha moments en la vida que no tenen preu, ahir en va ser un!!!

LES DECENNALS. DEVOCIÓ O BOGERIA

Gairebé sense forces, entro per escriure l'odissea d'ahir al matí, en l'ofici solemne a la Mare de Déu de la Candela. Hi ha moments d'aquestes festes que són difícils d'entendre, com per exemple, que l'església estigui plena una hora i mitja abans de l'inici de la missa. Bancs reservats amb bufandes, mocadors, bolsos; iaies esbatussant-se per un banc reservat per algun familiar que encara no havia arribat;increïble.
Vaig marxar molt d'hora de casa, i algú em va dir que ja no trobaria lloc; el que no sabien era que la meva mare havia anat a obrir l'església per la missa de les 8 i que ella era una d'aquestes que guardava lloc.
Bé, a 3/4 d'11 van entrar les autoritats, encapçalades per l'alcalde i la molt honorable presidenta del Parlament, senyora Núria de Gispert, i després van començar a desfilar, capellans i més capellans, vinguts de molts pobles, alguns havien estat rectors a Sant Joan en anys passats, i retornaven per a formar part d'aquesta missa que era també la celebració del centenari de la coronació de la Mare de Déu i un dels darrers actes de l'any jubilar que s'incià el gener de 2010, i que conclourà el proper diumenge, amb el retorn de la Mare de Déu al seu cambril.
L'altar ple de capellans, els cants des del prebisteri per totes les corals, i tots els devots entonant "De la ciutat estel", o "Flor de Febrer"; emocionen. Les candeles enceses i lleugerament elevades donaven una sensació única, i irrepetible, fins d'aquí 10 anys.
La missa va ser oficiada per l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, acompanyat pels arquebisbes de la Seu d'Urgell, Lleida i Girona. Incens, candeles, i una fe desfermada al llarg de tota l'eucaristia.

Després, entonant els goigs de la Mare de Déu, sortiren les dues colles castelleres, la Joves i la Vella, i a poc a poc, formaren la pinya, i enlairaren un pilar de 5 respectivament. Quant sents el toc de gralla dins l'església, tot el cos experimenta, una emoció, que podria dir que és marca exclusiva dels vallencs.
Després, van anar sortint, les colles, el seguici eclesiàstic, i les autoritats. Un cop van sortir aquests tres estaments, la resta ho vam fer pausadament, perquè érem molta gent.
Un gest a destacar, és que aquest any, van posar una pantalla a la Capella dels Dolors i a l'església del Lledó, per tal que aquesta celebració pogués ser seguida per més fidels.
En acabar, a les portes de Sant Joan, ja hi havia tot el seguici popular per retornar les autoritats a l'ajuntament, i després de la ballada, iniciar els castells.
"Maria de la Candela mireu-nos sempre amorosa"
Haurà de passar una altra dècada per tornar a veure aquesta bogeria o devoció,perquè després al llarg de la resta de l'any no torna a succeir més.