Ella roman al seu costat, sap que molt aviat no ho podrà fer, li han permès quedar-se tota la nit, la darrera. A l’alba, ell marxarà, amb el permís de la seva mare, que malgrat tenir l’ànima esmicolada, consent la seva partença. Hauria volgut canviar-se per ell, però la vida i la mort no entenen de permutes, i no hi ha canvi possible.
Ella plora, crida i sent una ràbia infinita envers l’univers.
Després de portar-lo al ventre, de sentir-lo, d’estimar-lo, arriba aquell adéu, pel qual ningú no ens prepara; amb la presència dels metges que s’apropen per donar la sentència més dura que ningú pot suportar. I malgrat la cruesa del diagnòstic, no queda més remei que seguir endavant.
Aquí volia arribar. Aquest prosseguir amb el dolor, amb la pèrdua, amb la tristesa, amb el record del seu somriure, amb la dolçor dels seus llavis, que ja són freds, amb la seva essència… i tot i així, com deia Lluís Llach, “malgrat la boira cal caminar”!
I la Nani, ha caminat, i molt. Està fent un camí acompanyada de tots els qui l’estimem, i sobretot amb la llum del seu fill Sergio. Com ella explica en el llibre de la Marató, quan creu que ja no pot més, rep una força que l’empeny a seguir. És el seu nen, el seu tresor, la seva vida que tant estima, i que l’ajuda.
Enguany la Marató, és doblement especial, per a molts de nosaltres . Primer perquè una vegada més ens mostrem solidaris, empatitzem amb aquelles persones que apareixen a la pantalla de casa nostra, i ens fan viure el seu patiment, i també la seva glòria quan aconsegueixen vèncer les malalties. I la segona, perquè la Nani, és una de les persones que testimonia un fet altruista, humà i ple d’una generositat inimaginable. La mort del seu fill, Sergio, va permetre fer viure 5 persones anònimes, que de ben segur cada dia donen gràcies al gest que van fer els pares del Sergio, donar els seus òrgans, teixits… bé, tot. Era un cos jove, i per tant, era una donació de les millors que existeixen. Mor un, se´n salven molts. Quina ironia!!!
Aquest any la Marató de TV3 celebra la seva 20a edició, amb “La regeneració i trasplantaments d’òrgans i teixits”, i des de Valls, arribarà la història del Sergio Pina, i de la Nani, Joana Martos, que ens aproparà una realitat, que molts no tenim en compte, que no hi pensem, que sembla que ens quedi llunyana, però quan menys t’ho esperes, com diu la Nani, “et trobes a l’altra banda”!!
Nani, gràcies per apropar-nos la teva història, et puc ben dir, que has obert una via de diàleg entre molts, que no tocaven aquest tema; has fet que els més petits entenguin que som una carcassa, que quan no funciona, tot el seu interior pot ser reutilitzat, i sobretot has fet arribar una llum especial, que de ben segur la manté viva el teu fill, i et dóna forces per seguir, i continuar estimant , especialment a la teva filla Sara.
En memòria del Sergio, que en tants moments en ha allargat la mà per seguir endavant, i sigui allà on sigui, el mantindrem entre nosaltres per sempre, els qui l’hem conegut, i també aquelles persones que li resten eternament agraïdes, malgrat no haver-lo conegut, però una part del seu ser roman en elles.
Sergio, gràcies per donar-nos força, i poder superar els obstacles, i creuar aquest oceà diari, fins que algun dia ens tornarem a trobar.
El 18 de desembre, COL•LABORA, no sabem mai, quan ens podem trobar a l’altra banda!
