Tenia 46 anys, i encara que sembli mentida havia recuperat la il·lusió per moltes coses, després de les bategades que havia viscut. Ara quan semblava que la calma estava en ell, apareix el càncer i sense cap mirament, el va fulminar.
Aprofito aquest espai per agrair a totes les persones que ens heu fet costat amb les vostres paraules, abraçades, missatges, silencis en aquests darrers dies tan dolorosos.
El Ros de cal Guarda amb aquest sobrenom era conegut el Xavi, pel seu cabell panotxa i perquè els nostres avis ja eren de cal Guarda.
Per acabar, vull compartir l'escrit que la nostra amiga Anna Martín va llegir el dia del seu comiat, només els qui el van conèixer van entendre el fons de les paraules que tan acuradament va saber escollir l'Anna.
Afegeixo una cançó que reflecteix molt bé, com era el Xavi i com vivia. "My way de Frank Sinatra"
En la memòria i en el nostre cor per sempre. Un petonàs Xavi!!!
TEXT DE L'ANNA
Diu Lluís Llach versionant al poeta Kavafis:
“Més lluny, sempre aneu més lluny
Més lluny de l’avui que ara us encadena
I quan sereu deslliurats
Torneu a començar noves passes.”
Podem dir, sens dubte, que aquestes paraules són les que defineixen tota la trajectòria vital del ROS DE CAL GUARDA, fins el seu darrer alè.
Ell ha estat una persona que va escollir sempre anar molt més lluny de l’avui que l’encadenava i per això va perseguir fins el deliri l’ideal, potser utòpic, de l’autèntica llibertat amb un coratge i un valor que el van dur a viure la vida tal i com ell desitjava en cada moment, desafiant , si calia, les convencions socials, les prohibicions i les fórmules de conducta preestablertes amb una sinceritat i noblesa que si alguns cops van generar incomprensió, (perque no és fàcil entendre la realitat verge i primitiva, fora del vel de la hipocresia tal com ell la manifestava) també ens han provocat sentiments d’admiració, ja que el van ajudar a afrontar i superar les dificultats i obstacles que d’una forma o altra van enterbolir el seu camí.
El ROS no ens deixarà mai perquè queda viu per a tots nosaltres el seu esperit coratjós, inconformista i rebel que no el va abandonar ni davant de la malaltia ni del seu moment final.
La seva fidelitat i generositat vers els amics que van saber tractar-lo amb comprensió i respecte.
I principalment quedarà el gran amor que sentia per la seva família que l’ha recolzat en les etapes més dures, i molt especialment pels seus nebodets- el Pol i la Jana- i la seva mare que sempre li ha fet costat.
(Maria, no en va el teu fill ha volgut trencar les cadenes que el lligaven a aquest món amb la seva mà enllaçada amb la teva).
El ROS, a hores d’ara , ja ha aconseguit la pau i segurament ens deu mirar amb el seu gest tímid i irònic al mateix temps… per això aquestes últimes paraules van per a ell:
Ei, Xavi!
Tots recordem el que tu ens deies sempre que parlaves del teu darrer viatge, amb aquelles paraules que brollaven segures en el teu somriure d’infant una mica trapella i que ens feien riure molt.
Tots sabem també que en aquest moment no volies un comiat entre planys i plors. Per això i malgrat la foscor que ens deixa la teva absència i el dol que ens amara el cor, els qui t’estimem alçarem les nostres copes plenes de bons desitjos (tal com tu volies) per brindar per tu, per la teva utopia, per la llibertat i per la nova vida que has iniciat en un espai sense cadenes, més feliç i més humà.
NO T’OBLIDAREM MAI!!!
La llibertat és un luxe que no tothom es pot permetre, només els éssers privilegiats com tu.
Picamoixons, 10 de juliol 2010
