dilluns, 5 de març del 2012

ESPAI DE GALIONAR: L'infant que s'estava a sota la taula

ESPAI DE GALIONAR: L'infant que s'estava a sota la taula
Potser el llegeixo en uns dies, en que aquell infant que la meva mare besava, bressolava, va créixer, es va fer gran, però que ja fa dos Nadals que no és a taula; l'enyor, el dolor per les pèrdues és massa gran en una mare.
La teva història es tan trista, que em colpeix com si em fos propera.
Molt bonica, però trista, massa trista!!!

7 comentaris:

  1. La tristesa és un sentiment per el que malgrat tot hem de passar-hi.
    Sigues valenta i ànims, molts.

    ResponElimina
  2. Sóc mare i no vull imaginar el dolor d'un fet així. La fortalesa que demostren les mnares que perden a un fill és realment heroica.
    Se'n va el cos, se'n va l'ànima, però l'essència del que va ser us impregnarà sempre.
    Molts ànims.
    Petons per a tu i per a la mare.

    ResponElimina
  3. Perdoneu, ahir la nit volia deixar un comentari, i es veu que ho vaig fer en el lloc equivocat, i vaig clicar "crear un enllaç"!!!
    Gràcies per les vostres paraules, però sóc un petit desastre informàtic!!! Ara em sap greu esborrar-ho, ja que vosaltres ja heu vingut.

    ResponElimina
  4. Desgraciadament, la vida no ens estalvia tristeses. A vegades, com va fer en Joan Carles Planell en aquesta història, ens agrada explicar-les. Sembla que compartir-les ens alleugera una mica i segur que els que les comparteixen aprenen una mica més d'una vida que no ha viscut però que tenen al davant...

    A vegades les persones sabem treure una mica de llum de qualsevol foscor.

    Una abraçada, bonica, la teva tendresa i la teva força ens fa trobar la llum on sembla no n'hi hagi.

    ResponElimina
  5. No l'esborris, Dafne.
    Comparteixo això que dius de la "tristesa propera".
    Gràcies.

    ResponElimina
  6. Dafne, tot i l'error al deixar el comentari, trobo que el text complementa una mica la teva entrada anterior, encara que el tema del relat de Joan Carles Planells sigui força més complex i dramàtic. Un record per als qui ja no hi són, i la missió de celebrar la vida a cada instant per part dels qui podem gaudir-la; hem de fer-ho per ells i per nosaltres.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  7. No hi puc pensar ..m'esborrona s'e'm arrissen els cabells de la nuca...

    ResponElimina