De cop i volta, arribà ella, amb una força que arrasava amb tot, fins i tot amb la pròpia ànima.
No volia aturar-se, perquè no hi havia temps, i s'equivocava. Doncs, era la tristesa! La mateixa que feia anys va amagar per no decebre, per no amoïnar, per no esdevenir un problema; la que va aparedar entre els seus secrets per fer veure que res pertorbava aquell rostre sempre feliç i content; però va errar.
Les aigües no es poden frenar, ni canviar de curs, perquè a la llarga quan hi ha una riuada, es desborden... i ho aneguen tot. I aleshores cal aixecar tot allò que ha quedat malmès per no preveure l'inevitable; per no escoltar el cor, per no comprendre que la vida és una, i cal viure-la sense antifaços, ni cuirasses; perquè amb el temps, esdevenen una càrrega insuportable.
M'agrada que hagis triat GUNS'N'ROSES.
ResponEliminahem de saber esclatar a temps, una explosió controlada sempre és millor. Si fem tard pot ser desastrós.
ResponEliminaBona música i bon cap de setmana....amb molta tranquil·litat
Hi ha dies que ens cal aturar-nos i deixar aturar a qui vulgui aturar-se en nosaltres.
ResponEliminaDeu ser el dia...la feina,fills, reunions o la roba però jo també necessito aturar-me..
Petons
Bell i emocionant crit desesperat des de l'autoestima...
ResponEliminaOstres, ja em perdonaràs, però em sembla que no ho entenc massa bé. Sembla una conversa interior, no ho veig clar. Amb tot, sembla molt profund i no em volia quedar sense dir res, suposo que ja ho has escrit així ben conscientment.
ResponEliminaimpecable...vine a penyabogarde.blogspot.com i tot s'il·lumina.
ResponEliminaDoncs jo ho entenc perfectament, sempre necessitem aturar-nos quan les coses desborden, i plorar, com qualsevol altra mena d'expressió de la tristesa sempre alleuja una mica. NO podem deixar-la tancada, no podem deixar que ens inundi per dins, és bo donar-li sortida i alleugerir-nos d'ella per poquet que sigui.
ResponEliminaAbraçades consoladores, bonica.
Cal aturar-se de tant en tants.... les emocions han de poder sortir i expressar-se....abraçades!
ResponEliminaVa arribar la tristesa, amb el sèquit de llàgrimes universals. Per això ploraves.
ResponEliminaPetons.
Hola Dafne: Diuen que no s’han de prendre antidepressius perquè la tristesa es una cosa natural, que segons expliquen es cura sola, que només necessita temps. També diuen que hem d’estimar al proïsme. I bé que ho fem, a vegades amb desesperació, que tenen que fer les persones per blindar-se d’aquest contrasentit, donat que estimar vol dir moltes vegades patir?. Estimar als nostres o no,(i son nostres totes aquelles persones a qui volem) no es una qüestió voluntària, la tristesa tampoc. Estimar es = a sentir-se tristos davant el dolor de les persones que ens fan sentir tendresa, i la capacitat individual per controlar el dolor es personal i intransferible, jo penso que les llàgrimes ajuden molt a totes aquelles persones que tenen la capacitat de plorar.
ResponEliminaEl vídeo m’agrada, manifesta uns sentiments que trasbalsen molt.I sí a vegades ens hem d'aturar, però ho hem de procurar fer abans que sigui massa tard i el dolor es torni insuportable.
Hem d'aturar-nos quan ens calga, procurar comprendre quan ens cal, i quan ens cal plorar per descansar una mica i poder tornar a agafar forces per continuar camí.
ResponEliminaAtura't sempre que calgui. Les aturades ens fan prendre força per seguir endavant, és temps per a nosaltres, ningú més el pot aprofitar i a ningú li és tan necessari per no quedar eternament trista en aquests moments.
ResponEliminaÀnims ninona! Saps? va bé plorar de tant en tant, neteja els ulls i es veu més clar.
Bessets.
Em sembla la sortida més natural quan ens sentim desbordats i no deixar-se portar per la riuada del "anar fent"
ResponEliminaEn tot cas, si he entès el que pretenies comunicar, una aturada a temps ens pot evitar desastres posteriors. I si cal, cridar-ho. I si cal, plorar.
ResponElimina