46.jpg)
Fa dies que no entro als vostres blogs, no perquè no m'interessin sinó perquè la meva tristesa m' impedeix fins i tot llegir.Avui, us deixo l'escrit que vaig llegir, amb feines i treballs, el diumenge dia 17 en l'enterrament del meu cosí Carles, per als amics; però per a casa era el "Carlos".
La vida ens fa passar proves de resistència, i certament som capaços d'aguantar-les, però en cada assalt anem deixant bocins de la nostra ànima.
Des d'aquí aprofito per donar les gràcies a tots els qui us vau atansar al tanatori, als qui m'heu escrit missatges, als qui amb una abraçada m'heu alleugerit el dolor d'aquest trasbals tan gran. En nom meu i de la tota la família. MOLTES GRÀCIES!!!
ADÉU ESTIMAT!
Avui poso veu a les
meves paraules, les que sovint escric i comparteixo amb aquells qui les volen
llegir. Avui, són per a tu Carlos. Cosí i germà meu, perquè has estat com el meu
germà gran que vetlla perquè la seva germana petita estigui bé. Som moltes les
persones que t’hem conegut i encara que sembli un tòpic, tu eres una gran i bona
persona; tothom et recorda amb el teu somriure, amb les teves sortides
còmiques, amb les anècdotes tan ben contades que esdevenien una teràpia per als
qui et teníem a prop.
Eres el maquinista
incansable que amb una artesania magistral confeccionaves juntament amb el teu
fill, una maqueta fèrria meravellosa; la darrera cosa que vas compartir amb els
meus fills.
La teva passió pel
món del ferrocarril ens l’encomanaves a tots, i no cal dir que la vivies amb
els teus amics del Ferrocarril. Però malauradament, vas pujar en un tren que
s’aturava a mig camí, pensant que anaves en bona direcció. En aquest recorregut
has estat un fill exemplar, un espòs fidel, un pare extraordinari, un nebot modèl·lic, un cosí que no
podré oblidar mai, un amic autèntic, un regidor modest… I així aniria
engruixint els vagons d’aquest tren que ha estat la teva vida, però que avui
les vies han fet un canvi d’agulles i puges cap al cel.
Descansa, estimat,
que la teva ànima esdevingui lliure, i de ben segur que serem molts els qui et
portarem en el cor, i quan sentim el xiulet del tren, ens aturarem i et
sentirem molt endins.
Avui tot un poble,
Picamoixons, plora la teva partença!
T’estimarem sempre, Carlos!
Picamoixons, 17 de febrer de 2013
Els seus amics de l'AAFVAC també li han fet un homentatge, clicant les sigles el podreu llegir!
Els seus amics de l'AAFVAC també li han fet un homentatge, clicant les sigles el podreu llegir!
Quedem-nos amb els nostres somriures de la foto. Tots dos sincers i plens de vida.
ResponEliminaUna abraçada més, Dafne!
Lídia una abraçada molt forta, precioses les paraules que has escrit. Petons
ResponEliminaHem sap molt de greu Lídia, vaig arribar el dissabte al vespre i no en sabia res. Un escrit molt maco, pel que hi dius segur que en guardareu tots un molt bon record. Ànims i una abraçada molt i molt gran.
ResponEliminaLídia, em sap greu. Perdre una persona tan i tan estimada, com ens demostres en l'escrit, és una putada. Sento les paraules, però és així. Com tothom ja t'ha dit i et dirà, ànims i queda't amb tot això que ens expliques que heu viscut amb ell. És a l'únic a què ens podem arrapar, amb totes les nostres forces. Siguem dignes hereus d'aquells que se'n van, honorem-los i seguim lluitant per a fer un món millor, tal i com ells van lluitar.
ResponEliminaÀnims, Lídia de Catalunya ! Una abraçada llunyana però ben forta ! El teu amic Lluís de Valls i de Bèlgica ! Lluís Güell Jornet
ResponEliminaels camins són plens d'espines, però hem de continuar endavant. De ben segur ell no et voldria veure trista. Una abraça i ànims.
ResponEliminaSi m´ho permets em quedo amb els vostres somriures que ho diuen tot de les persones que sou.
ResponEliminaÀnims nina, saps que sempre t'arribaran les seves carícies.
Una aferradeta ben forta, a tu i a tota la família.
Hi ha temporades a la vida que no hi ha manera. Ànims, i a recuperar-se ben aviat, que la vida ha de continuar.
ResponEliminaLidia desde aqui et volem dona el nostre pesam ...una abraçada.
ResponEliminamolta força per seguir endavant.
TENTAZIONI
Dels quatre anys compartits amb ell a l'EMD i sobretot dels molts més com a veí del seu estimat Picamoixons, el que tinc clar és que el Carlos el trobarem a faltar.
ResponEliminaAmb un caràcter afable i un somriure costant transmetia un alè de positivisme i sinceres vibracions que no passaven desapercebudes. Sempre predisposat a col·laborar en un ambient distès i a potenciar el companyarisme basat en l'absoluta senzillesa.
El poble està trist. Fins sempre Carlos! Lídia, una abraçada!
Jordi Gaya
T'envie un bri de força per continuar camí, Dafne.
ResponEliminaDafne amiga meva: La Mort, la maleïda Mort, sempre acaba guanyant, i es que també a la natura l’hi es mes fàcil destruir que crear, ens quedem sense paraules, però queden els sentiments, aquests som molt difícils d’embolcallar, es per això que jo en aquesta ocasió prefereixo deixar la paraula al Poeta. Ell expressarà millor el que penso, el que sento, el que passa per dintre meu, i potser també una mica, o molt, el que tu sents, el que penses, el que et passa per dins:
ResponEliminaParlarem de tu, però no amb pena,
Senzillament parlarem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlarem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlarem, però no pas amb pena.
MIQUEL MARTÍ I POL
Em sap greu....només puc abraçar-te !
ResponEliminaJo també fa mols dies que he estat desconnectada pendent d'un diagnòstic mèdic i la vida és així un camí d'anada tan sols. Tal i com escrius en aquesta anada us ha deixat somriures, abraçades, bons moments, felicitat...no l'oblidaràs mai en el teu camí d'anada i pensa en aquesta frase "L'oblit és l'única mort que mata de debò" va dir una vegada l'escriptor Eduardo Galeano, i tu no l'oblidaràs mai, de ben segur que d'alguna manera et farà costat en el teu camí. Un petó gros Dafne!
ResponEliminaGràcies per les vostres paraules!!!
ResponElimina