Començar a escriure aquest post és tornar a viure un dia que romandrà eternament gravat en la nostra memòria; un dia especial perquè el 25 de juliol esdevé la data del meu segon aniversari; 10 anys d'ençà i lloança a la vida, per permetre´m ser aquí, i gaudir d'instants tan autèntics, com el de compartir una tarda-nit d'òpera amb les meves estimades Filo i Arantxa.
M'agradaria detallar-vos l'emoció que vam viure, però no sé si sabré expressar la intensitat de tot el que vam sentir i compartir.
Així, que em remuntaré al mes de novembre quan de forma espontània va sorgir la idea d'anar a l'òpera el dia 25 de juliol, concretament al Liceu, i MADAMA BUTTERFLY, la protagonista. Ens vam engrescar i immediatament, vaig comprar les entrades (les que vàreu veure com recollíem en un altre post).
Al llarg d'aquests mesos, el destí ens ha portat a viure situacions de canvi a totes tres, la qual cosa encara ha enfortit més aquest amor que ens tenim i professem. Sentim la necessitat de cuidar-nos mútuament, i el patiment d'una és el patiment de totes tres; però l'alegria de cadascuna de nosaltres també s'encomana i la gaudim al màxim.
El 25 de juliol de 2013 es consensuava la gran fita, el nostre al·licient al llarg de tants dies de tristor que quan ens envaïa al dia a dia, el "pensament Butterfly" ens donava ales, i ens permetia créixer, i sentir que la vida de vegades ens mostra la seva cruesa, però en moltes altres ocasions ens permet gaudir d'una felicitat indescriptible.
Aquí, faig un agraïment, als amics del facebook que heu suportat estoicament, els darrers quaranta dies, amb el nostre descompte; gràcies per la vostra paciència, gràcies per compartir amb nosaltres aquesta il·lusió, i gràcies per tots els vostres comentaris que han alimentat, encara més, aquest dia històric en les nostres vides.
Així, que ara comença la crònica d'un dia que mai podrem oblidar.
El dijous a les 10.15 l'Arantxa i jo vam marxar des de Tarragona (gràcies Emili per acompanyar-nos), direcció Barcelona.
Estàvem tan emocionades, que ens resultava difícil fins i tot respirar (hi ha qui pot pensar que és una exageració, però aquí us deixo el que nosaltres vam sentir).
Arribada a Sants, metro (som de poble, no sabíem on treure el tiquet, però ho vam aconseguir. Quan hi penso és que m'agafen unes ganes de riure...) Seguidament cap a l'hotel al C/Comte Borrell, i a esperar que la Filo plegués de treballar per dinar i començar a preparar-nos.
El retrobament de totes tres va ser espectacular, bé, com sempre que coincidim, és un escàndol però no hi ha res que pugui torbar aquest sentiment.
Després de dinar, gairebé quarts de sis, ens vam encaminar cap a l'hotel, on cadascuna de nosaltres va posar-se les millors gales per anar a l'event tan esperat.
L'Arantxa amb destresa magistral ens va maquillar, per sentir-nos més belles.
Sortim al carrer, i aturem un taxi. Totes tres al darrera, la insistència del conductor que una podia anar al davant, va quedar ràpidament diluïda. Aturada del vehicle davant del Liceu, mirada de complicitat de totes tres, i l'emoció començava a créixer: "Ja hi som".
Davant del Liceu, davant del cartell que anunciava la representació, érem al davant.
La nostra il·lusió prenia forma cada segon que passava; el neguit de ser a les escales, aquest somni que ens ha donat força al llargs dels mesos, ens va fer mirar, i abraçar-nos, sense important-nos res ni ningú. Ens traspassàvem la nostra energia.
Asserenades, vam baixar al Foyer per gaudir de l'explicació de l'òpera, de la posada en escena, la composició de Puccini, la musicalitat i descobrir que aquesta temporada, MADAMA BUTTERFLY haurà assolit 117 posades en escena al gran teatre del Liceu, d'encà el 1909.
Cada cop, el degoteig de segons ens apropava més a l'entrada a Platea, a la fila 3, als seients 2, 4 i 6 reservats des de feia tant temps.
La Filo i l'Arantxa van experimentar una sensació que jo ja coneixia, per a mi era la tercera òpera, per a elles, la seva primera. Expectants vam baixar pel passadís, i ens vam agafar de les mans amb els ulls plorosos d'emoció.
Aplaudiments van constatar que el director ja havia entrat. I esperant que el teló s'alcés, es varen obrir els llums novament, i es procedí a fer un minut de silenci per les víctimes de l'accident ferroviari de Santiago.
Seguidament, la vida prosseguia, i sense cap interrupció, la música va començar a sonar, i les nostres mans es van entrellaçar, malgrat la incomoditat que suposava.
Però el gran moment havia arribat, i nosaltres el gaudíem.
L'exotisme oriental acompanyat de les veus que feien vibrar els nostres cors, esdevenia una barreja sensorial només comprensible per aquelles persones que han sentit el què jo em refereixo; aquells qui amb l'òpera poden estremir-se, aquells qui s'emocionen, aquells que al llarg de més de dues hores són capaços de sortir del món rutinari i permetre sentir les emocions que provoca una òpera en directe.
Tot s'atura, tot gira al voltant de la música, de la posada en escena, de l'elegància dels personatges en travessar l'escenari i entrar d'una forma màgica en el si de cada espectador.
La tràgica història de la Cio-cio-san, anomeneda "Butterfly" per la seva extremada delicadesa commou al públic, en aquest cas amb el debut de la soprano Ermonela Jaho, que va ser ovacionada amb "Brava" al final del primer acte (
Vogliatemi bene).
Després amb l'ària
"Un bel di vedremo" es podia constatar el mestratge de la soprano perquè l'emoció era palesa en cada gest; en cada inclinació del seu rostre, i calava profundament en nosaltres, que novament teníem les mans ben agafades.
L'òpera es va anar succeint fins que al final del segon acte, la jove geisha, després de tres anys, es prepara per rebre l'arribada del seu amor. La nit de vetlla i el cor de veus amb boca closa, provoquen una emoció on les llàgrimes comencen a brollar, i ja no les podrem aturar, fins que l'obra conclogui.
Els moments en que una mare comprèn la situació real, la que al llarg d'anys ha imaginat d'una altra manera; els instants que abraça el fill amb extremada delicadesa.
I arriba l'alba, ella es retira; la intervenció del tenor Jorge de León, amb
"Addio, fiorito asil", desencadena l'emoció, el plor que se sumarà amb el punt final quan la jove japonesa, repudiada pels seus, prefereix llevar-se la vida amb honor, perquè no pot viure amb honor.
"Con onor muore"!!!
El crit "BUTTERFLY, BUTTERFLY!!! posa el punt i final.
Els aplaudiments se succeeixen, i nosaltres, amb els ulls enrogits per les llàgrimes descontrolades gairebé més de mitja hora, provoca la mirada i els somriures d'aquells qui comprenen la nostra emoció.
Sortim, i en uns instants ens tornem a abraçar, i totes tres plorem per tot el que hem sentit, per la força de la nostra amistat, per aquest regal que ens hem permès i que al cap i a la fi, és l'obsequi més preuat que es pot fer a l'ànima. Sentir!
Les onze passades, sortim del Gran Teatre del Liceu i anem a sopar al "Lobo". Brindem amb cava mentre sopem, ens besem i agraïm a l'univers aquest dia compartit.
De sobte, se sent un "cumpleaños feliz" entonat amb to gràcil i rítmic, no podia imaginar que aquell cant era per a mi, les meves estimades havien fet portar sobre un trosset de pastís de xocolata un 10 amb una papallona. Celebrant així, el cant a la vida, la que jo en aquell precís instants constatava a flor de pell.
No vaig poder evitar els plors, entre els aplaudiments de la gent que era a la terrassa i després les felicitacions dels allí presents.
Només podia donar gràcies, una i altra vegada per ser tan afortunada!!!
Gràcies amigues meves, gràcies "Butterflies, per sempre"!!!
Nit d'hotel, assaborint cada instant viscut, i pensant en un nou projecte.
L'endemà, l'Arantxa i jo tornàvem cap a Valls, de nou érem a Sants, ara amb el regust de la dolçor de la nit viscuda, dels moments compartits. La Filo ens deia adéu, i nosaltres empreníem el retorn. Novament cap a Tarragona (gràcies Jordi per recollir-nos).
I aquesta és la nostra nit, la que romandrà per sempre en el record dels grans bells moments.
"Viure el moment, girar-se del tot cap a la Lluna, la neu, les flors de cirerer, les fulles vermelles dels aurons, cantar cançons, beure sake, consolar-se oblidant la realitat, no preocupar-se de la misèria que tenim al davant, no deixar-se desanimar, ser com una carabassa buida que flota en el corrent de l'aigua".
ASAI RYOI "El món flotant"
