LA MONA. TRADICIÓ HERETADA

Quan era petita veia la mare com feia el pa de pessic, i guarnia les mones de casa. Jo passava de tot, ni m'importava com es feia, ni com es deixava de fer.
Amb els anys, la tradició m'ha estat traspassada; a mi, que en ma vida havia fet res de dolços, ni res de receptes culinàries perquè ja tenia la iaia, i la mama; a mi, que fins que no em vaig casar no vaig posar mai una rentadora, ni havia fet mai res de res;  perquè jo vivia com una reina, republicana, però com una reina!
Doncs, els temps canvien, i nosaltres també, i tot allò que abans m'era indiferent, ara em suposa un repte, i ho faig amb il·lusió. Ja demano a la Jana que s'hi impliqui. Ella, encantada!!!
L'any passat, després dels tràfecs familiars, la mare em va dir que estava cansada, que es veia una muntanya fer les mones. "Ja les comprarem!"- va dir.
I va ser, quan vaig agafar el relleu. Una llibreta, i apuntar tot el que la mare em deia. Potser no m'han quedat com les seves, però crec que amb el temps aniré perfeccionant-les, i així, el meu fillol, i la fillola del Jordi, els meus fills, amics, tenen mones.
Aquelles que un dia, fa molts anys es feien en cuina econòmica, i avui són en forn elèctric; aquelles que aplegaven una collada, i avui ja no som tants; aquelles mones plenes de dolçor pels continguts, i perquè mai m'hauria imaginat que regalar-les, em complagués tant.
Per tots els qui estimo, em sento feliç de continuar una tradició que he heretat, encara amb el vist-i-plau, de la "jefa".

Avui, és tan fàcil trobar els ingredients, les blondes, les capses, els aneguets, les plomes de coloraines, les "kitty", els conillets, tooooooot!! Només cal temps i ganes! Qui té padrí menja mona, diu la dita, però qui no en té, també!!!

XeXu, aquí tens una mostra, sé que no he de demostrar res, però ja saps, que si les vols tastar, encara que sigui fora de temporada, aquí en tens una!!!