111 MARATONS

Fa gairebé deu anys, pensava que sortir a córrer era de tarats; de persones que malbarataven el temps de placidesa de sofà en desgastar soles de calçat esportiu, perquè d'Abebe Bikila, no n'hi ha!!!
La vida dóna tants girs, que en un d'aquests en vaig trobar caminant amb la Marta pels camins més propers de casa. Bé, ara que hi penso fa més de 10 anys, perquè ens aturàvem a fer un cigarret. Te´n recordes, Marta???
I a poc a poc, ens vam reptar totes dues, a veure qui arribava al pal de senyalització; o bé,  al camí asfaltat; o qui aconseguia arribar al Pont de la Verneda... Amb aquestes rivalitats, vam iniciar sense adonar-nos-en, una necessitat de sortir a caminar i mig córrer. Ho féiem a les 7 del matí dels mesos de juliol i agost. I després, com tocades per una vareta, ens trucàvem i sortíem; cada cop caminàvem menys i corríem més.
Després les tardes fosques i el fred ens aturava l'activitat, i la posposàvem pel cap de setmana. Un dia vam sortir a caminar tot plovent. Aquell dia vam constatar que havíem canviat moltíssim. Les talles de la roba van canviar, i el nostre ego, es va enfortir.
Totes dues, havíem estat trenta anys sedentàries absolutes, i al cap de tres anys; tot s'havia modificat.
Planificàvem quan sortir, fins que a poc a poc, els seus horaris i els meus no quadraven, i cadascuna va córrer per la seva banda. De tant en tant, encara ens trobem, però per fer teràpia i xerrar mentre caminem, que també va bé.

Així, que Murakami, deia "De què parlo quan parlo de córrer"; doncs és increïble, el que es pot arribar a sentir; com fins i tot plovent, o 0º he estat capaç de calçar-me, abrigar-me, i sortir a córrer, perquè ho necessito. Parlo d'una força que m'empeny i m'ordena que "ara toca"!!!
Estic contenta, perquè creia que mai podria arribar a córrer per plaer, tot i que també sé que mai faré el que l'altre dia relatava l'Arcadi Alibés, 111 maratons, sempre buscant ciutats olímpiques. Una barreja d'atletisme i turisme, que encisava a tots els presents a la sala de l'IEV (Institut d'Estudis Vallencs), on ens va presentar el seu nou llibre "Les petjades dels Herois".

En la foto, li deia a l'Arcadi que jo era corredora "dominguera", i ell diplomàticament, ho titllava d'atletisme popular. Que per cert, els percentatges d'aquesta modalitat cada cop són més elevats.

Aquesta presentació va ser possible gràcies a l'esforç i la persistència de la Júlia Secall, propietària de la llibreria Roca de Valls, també a la col·laboració de CORREDORSVALLS.CAT, i com no a la gran professional, la periodista Gemma Casalé.
A tots, gràcies per aquesta presentació que ens va fer estar ben asseguts, i no sortir corrents.
Genial, de debò!!!