dilluns, 16 d’abril de 2012

111 MARATONS

Fa gairebé deu anys, pensava que sortir a córrer era de tarats; de persones que malbarataven el temps de placidesa de sofà en desgastar soles de calçat esportiu, perquè d'Abebe Bikila, no n'hi ha!!!
La vida dóna tants girs, que en un d'aquests en vaig trobar caminant amb la Marta pels camins més propers de casa. Bé, ara que hi penso fa més de 10 anys, perquè ens aturàvem a fer un cigarret. Te´n recordes, Marta???
I a poc a poc, ens vam reptar totes dues, a veure qui arribava al pal de senyalització; o bé,  al camí asfaltat; o qui aconseguia arribar al Pont de la Verneda... Amb aquestes rivalitats, vam iniciar sense adonar-nos-en, una necessitat de sortir a caminar i mig córrer. Ho féiem a les 7 del matí dels mesos de juliol i agost. I després, com tocades per una vareta, ens trucàvem i sortíem; cada cop caminàvem menys i corríem més.
Després les tardes fosques i el fred ens aturava l'activitat, i la posposàvem pel cap de setmana. Un dia vam sortir a caminar tot plovent. Aquell dia vam constatar que havíem canviat moltíssim. Les talles de la roba van canviar, i el nostre ego, es va enfortir.
Totes dues, havíem estat trenta anys sedentàries absolutes, i al cap de tres anys; tot s'havia modificat.
Planificàvem quan sortir, fins que a poc a poc, els seus horaris i els meus no quadraven, i cadascuna va córrer per la seva banda. De tant en tant, encara ens trobem, però per fer teràpia i xerrar mentre caminem, que també va bé.

Així, que Murakami, deia "De què parlo quan parlo de córrer"; doncs és increïble, el que es pot arribar a sentir; com fins i tot plovent, o 0º he estat capaç de calçar-me, abrigar-me, i sortir a córrer, perquè ho necessito. Parlo d'una força que m'empeny i m'ordena que "ara toca"!!!
Estic contenta, perquè creia que mai podria arribar a córrer per plaer, tot i que també sé que mai faré el que l'altre dia relatava l'Arcadi Alibés, 111 maratons, sempre buscant ciutats olímpiques. Una barreja d'atletisme i turisme, que encisava a tots els presents a la sala de l'IEV (Institut d'Estudis Vallencs), on ens va presentar el seu nou llibre "Les petjades dels Herois".




En la foto, li deia a l'Arcadi que jo era corredora "dominguera", i ell diplomàticament, ho titllava d'atletisme popular. Que per cert, els percentatges d'aquesta modalitat cada cop són més elevats.

Aquesta presentació va ser possible gràcies a l'esforç i la persistència de la Júlia Secall, propietària de la llibreria Roca de Valls, també a la col·laboració de CORREDORSVALLS.CAT, i com no a la gran professional, la periodista Gemma Casalé.
A tots, gràcies per aquesta presentació que ens va fer estar ben asseguts, i no sortir corrents.
Genial, de debò!!!

23 comentaris:

  1. Això de gaudir amb el córrer ha de ser una cosa de predisposició genètica o alguna cosa així, perquè hi ha gent que ho viu moltíssim, com veig que és el teu cas, i a mi realment m'avorreix. He tingut temporades de sortir tot sovint, i l'únic que m'agradava del tema era comprovar els progressos a la bàscula. Fora d'això, avorrit i cansat, només un preu que s'havia de pagar. Ja veus, la gent és molt diferent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'important és trobar allò que ens fa sentir bé; jo ho faig sola, i em va bé, perquè allibero el pensament. Hi ha hagut èpoques de trasbals, que no he pogut córrer gens; per tant constato que quan corro és perquè estic bé.
      Que hi hagi varietat és important, si tots corréssim ens fotaríem per terra! :)))

      Elimina
  2. A mi m'agrada caminar, però córrer no... caminar i mirar, i i badar amb els coses boniques que es veuen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he caminat força, però corrent també puc sentir i veure com canvia el paisatge. La meva velocitat em permet badar, Carme!!!

      Elimina
  3. Jo només camino, no m'agrada córrer, ni sóc gens atlètica. Si tingués més temps caminaria més, ara faig al voltant d'una hora gairebé cada dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs Helena, una hora és una passada!! També és com la tònica,hahahaha!!!
      Una abraçada!!

      Elimina
  4. Què bo Dafne! No sabia que tu també estaves tocada per la vareta (màgica o esbojarrada?) del córrer!

    Jo també vaig començar fa 4 o 5 anys mig en conys. Un grup d'amics ens vam començar a ajuntar per a fer alguna sortideta de 4 o 5 kms, i poca cosa més. I llavors ens vam animar a fer la Cursa del Circuit de Catalunya. La meva primera cursa... no la vaig ni acabar! I mica en mica ens ha anat agafant el cuquet... i ara fa ben poc he culminat aquests anys i aquesta petita passió... tot fent la marató! Ara, això sí, l'Arcadi me'n porta 110 de diferència...

    Per cert, aquest diumenge vaig estar a Sant Cugat a una cursa que s'hi feia acompanyant la meva princesa i hi vaig trobar l'Arcadi i el Xavier Bonastre corrent plegats. Els vaig animar i vaig viure en primera persona un esprint final entre ells dos. Quins cracks!

    A veure si ens trobem en alguna cursa, Dafne!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs el dia 5 de maig, l'Arcadi participa a la Trailwalker d'Intermon Oxfam.
      D'Olot a St.Feliu de Guíxols (100km, s'està preparant amb 3 més de TV3,potser un era el Bonastre).
      Ohhhh sentir-lo explicar la seva història maratoniana, quina envejaaaaaaaaaaaa!!!
      Potser algun dia ens trobem, "qui lo sa"!!!

      Elimina
  5. Malgrat el meu pes excessiu, continuo fent quilòmetres pels verals de Torelló i de Collsacabra. Sempre dosificant l'asfalt, que se'm posa més aviat malament. Així doncs, l'asfalt, per a mi, sempre ha tingut el límit dels 10 quilòmetres, la mena de cursa que a mi m'ha acabat omplint més. Les sensacions que m'ha acabat produint aquesta distància les recomano sempre a tothom. Perdre-s'ho és perdre's una de les millors experiències que ens pot donar la vida.

    ResponElimina
  6. Tens tota la raó, amb l'asfalt em destrosso els genolls. Quan puc, busco els camins!!!

    ResponElimina
  7. A mi també m'agrada córrer. Ara ho faig amb la Mireia Recasens. Però abans corria sola i també em trobava a la Dafne. De fet, juntes vam començar la primera Sant Silvestre de la nostra vida!.
    Córrer ens fa més feliços? No ho sé. El que ens fa sobretot és retrobar-nos amb nosaltres... i sovint bona falta que ens fa.
    Go, go runner Dafne. A mi m'encantaria complir el somni de fer una marató. Podrem Dafne? Potser la de Firenze?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Gemma, aquella Sant Silvestre on els meus dits es van destrossar. Recordes??? I sí, m'encantaria poder fer una marató, i si dos a Firenze, seria gairebé tocar el cel. Aquesta ciutat és especial per a molts, malgrat gairebé tu formis part de la Toscana!!!
      Baci bella!!!

      Elimina
    2. gemmaaaaaaa....... encantada que anem juntetes a fer quilometretsssss per valls!!!!!

      Me'n oblidava:::: go go go!!!!

      Mireia Recasenssss

      Elimina
    3. Benvinguda al meu blog, encara que vagis corrents, hahahha!!!!

      Elimina
  8. el més important és fer el que més t'agradi i et senti bé....no cal fer-ne 111 si no és lo teu. Però cal reconèixer que aquest paio és un crack.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs és aixi Joan, no pretenc res més que fer tot allò que em fa sentir bé. Però, osti tu, no para. I ara surt gairebé cada dia i fa 30km per preparar-se per la Trailwalker (100Km), és el Murakami català!!!
      Saps, m'encanta tot el que escrius, sobretot els 69.

      Elimina
  9. Buenooo. Pos Lo meu fill: feliu com una perdiu!!!.Mira que n'era de reconsagrat de petit he? però ara s'ha tornat un homenet que fa molt hoig , i mira ,Penso Alguna cosa hauré fet be ...No???. I ara hem quedat que tocarem junts més sovint per a fer blues que el final es el que ens agrada més a tots dos . I bueno no corris massa que n'hi ha que van corren darrera el tubo d'escape d'un autobus i aixó no pot ser bo he??? Record a lo teu Home i visca lo trahs metal també!!!
    Petonets i abraçadetes .
    Miquel 3/4ngel ( era per aixó que em queixava)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petonssssssssssssssssssss Miquelillu!!!!

      Elimina
  10. Dafne, gairebé me'n fas agafar ganes, després de llegir-te, però crec que ho deixaré per a les generacions més joves i continuaré caminant, si pot ser per camins de bosc al més plans possibles. Però sigui corrent o caminant, la teràpia està assegurada.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot va començar per sortir a airejar-nos, i ja veus, ha acabat molt diferent; ens airegem, però necessitem córrer. Un amic em deia "córrer és de covards", però un dia em va veure, i va rectificar. Ara ell, surt a caminar, i entén diferent el concepte!!!

      Elimina
  11. Què bé poder córrer! jo com a molt ep puc dir que vaig fer footing i caminar depresa durant uns 4 o 5 anys consecutius a les curses de les festes de la Mercè de Barcelona i algunes més esparses del corte inglés són 10 o 11 quilometres i després els genolls i el cruiximent em duraven dies....la darrera la vaig fer el 2007 i la vaig acabar molt apurada ....o sigui que ara si de cas camino ....afortunada tu! i que passis un bon dia de sant Jordi!!!!

    ResponElimina
  12. Gràcies Elfre, vaig una mica a destemps, responent!!! I el mal de genolls és el que em frena una mica, serà que sóc quarentona!! hhahaha.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  13. Hey Joe!!!! no badis mira quina oferta hi ha al ALFASONI
    http://www.alfasoni.com/index.asp

    ResponElimina