dimarts, 28 d’agost de 2012

PARE MEU!!!

Parlem de tu, que no hi ets, i ells descobreixen qui era el seu avi, que no pot ser aquí perquè viu al cel.
Parlem de tu, i em demanen com eres.
Parlem de tu, i ells t'anomenen, avi Àngel.
Parlem de tu, que fa 17 anys vas emprendre un viatge amb un bitllet que no tocava.
Parlem de tu, i jo encara ploro. Ara ja entenen per què!!!
PERQUÈ T'ENYORO, I T'ESTIMO!!!
Pare meu, com m'hauria agradat compartir amb tu, un trosset més de la meva vida, de la nostra vida!!!


Seguirem parlant de tu, i no t'oblidarem mai, perquè ets dins nostre!!!

12 comentaris:

  1. I des d'allà on és ell segur que pot llegir i pot sentir aquesta admiració i estimació que li professes i que encomanes als seus néts.

    I és ben normal que encara ploris, perquè jo crec que això és un plor que es du tota la vida, d'enyorança, de filla, de saber-se hereu del que un dia ell et va deixar.

    Tampoc t'oblidis, però, de fer-lo reviure amb el teu somriure.

    Aixxxx, la Sílvia... una autèntica musa per a mi!

    ResponElimina
  2. Parlar dels que estimem i no hi són és la millor manera de mantenir-los vius dins nostre. És bonic que els néts el puguin conèixer a traves de la paraula i estimar-lo d'una altra manera. Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Quan marxin els pares, hauré tingut dos comiats, un en vida d´ells. No puc imaginar com serà després, sols sé que ara ja les enyoro en vida.
    Estem fets de trocets d´ells i de vegades em sorprenc amb un gest molt característic de la mare i somric i, d´altres, penso això el pare ho ves fet així...
    És important parlar-ne d´ells, de com són, perquè sempre estaran amb nosaltres.

    Una aferradeta ben forta!

    ResponElimina
  4. Quan ja només queda el record, ens hi podem aferrar ben fort i no deixar que marxi. A més, transmetre'l a les noves generacions, això sí que és un bon acte d'amor.

    ResponElimina
  5. Amb el temps me adonat,
    que les persones que mai moren,
    les que mes viuen,
    son aquelles que malgrat
    no ser entre nosaltres
    mai deixàrem d'estimar.

    ResponElimina
  6. Molt maca la Sílvia,
    es una noia que m'encanta con canta.

    ResponElimina
  7. Dafne, què bonic això que has escrit. I sé perquè ho has fet: perquè saps, com jo, que ell ho llegeix igual que ho llegim nosaltres. Avui està especialment content, ho sé!

    ResponElimina
  8. Hola Dafne. Comparteixo els teus sentiments..... mes que mai.

    ResponElimina
  9. Gràcies a tots i a totes per acompanyar-me en aquest record cap el meu pare. Estimar-lo, però sense tenir-lo, costa tant!!!
    Aquells que no heu patit la pèrdua, no podeu imaginar el què significa, és un dolor que no es pot descriure, només el pots viure, quan et toca!!!
    Petonsssss!!!!

    ResponElimina
  10. Dafne. se el que cosa.
    Fa dos anys del pare,
    i encara sembla,
    que el veig a cada racó.

    ResponElimina