dimarts, 1 de juny de 2010

"IN MEMORIAM"

El dia 2 de juny del 36 naixia una persona molt especial, el meu pare. Tot just havia arribat en aquest món que esclatava la Guerra Civil, comportant tot un patiment perquè una guerra amb un nadó era una situació molt complexa.
De caràcter reservat, senzill, amable, amb un somriure dolç, que el temps i les situacions familiars van anar tornant agre i trist, així era l'Àngel. No es queixava mai, i sempre volia veure el got mig ple, mai a l'inrevés.
Recordo que sempre deia les coses amb una lògica aplastant, no donava tombs, i una de les seves afirmacions que més recordo era que tot tenia solució, menys la mort. Em solia dir, que un cop havia fet una cosa fos conseqüent, i que si havia de rectificar, doncs que ho fes. Potser vaig aprendre el CARPE DIEM d'ell. I sempre deia, "Lídia, compte amb les paraules, el peix mor per la boca", quanta raó!!!
Avui, encara el ploro, i no he superat la seva pèrdua. El dia que va néixer el meu fill vaig plorar molt, primer perquè tenia aquell ésser petitó sortit de les meves entranyes, i segon perquè el meu pare, en un dia tan especial, tampoc hi era, i no seria mai més.
Fent repàs del què vaig viure amb ell, ara em ve a la memòria, que un 2 de juny, ningú va recordar el seu aniversari, i ell no ens va dir res, fins que l'endemà la mare, tota esverada ens va dir que no l'havíem felicitat. Ell com si res, es va posar a riure (jo m'hauria fotut com una moto, amb això som molt diferents!).
Ja fa quinze anys que no el puc felicitar, però us ben asseguro que no ho he oblidat mai, i cada 2 de juny, entre moltes altres dates, recordo el meu estimat pare.
M'hauria agradat dir-li, que me l'estimava molt, moltíssimes vegades més, però la malaltia va fer que amb 59 anys ens deixés precipitadament.
Aquest post va dedicat al meu pare, el que em va donar el ser, i que sempre, sempre estarà en mi!

T'estimo pare i t'enyoro!!!

7 comentaris:

  1. Jo, ja ho saps, no sóc gaire creient. No et diré que segur que el teu pare et veu des d'algun lloc, perquè no en tinc ni idea. El que sí que tinc clar és que el temps que heu passat junts ha deixat unes arrels en tu que segur transmetràs als teus fills i això, nena, és una manera de no morir.
    Felicitats per seguir recordant!

    ResponElimina
  2. Tens molta raó, Lídia. Una vegada el Xavier Sardà parlant de la seva mare que va morir molt jove, va dir que morim dues vegades: el dia que el nostre cos se´n va, i el dia que se´n va l'última persona que ens recorda!!!
    Un petó wapa!!!

    ResponElimina
  3. Lídia, felicitats per ser com ets. No canviis mai. Un petó.

    ResponElimina
  4. M'has emocionat, Lídia. Mai no diem prou: "t'estimo", tot i que estic segur que tu també ho fas sovint. I llegint el que escrius, el teu pare de ben segur que ho sabia, que te l'estimaves molt. Al final, és el que ens queda i el que deixem. Petons.

    ResponElimina
  5. Gràcies Andreu i Jaume per les vostres paraules! Un petó!

    ResponElimina
  6. com que ja ens coneixem bé, no cal massa que et digui què penso al respecte perque totes dues pensem i sentim el mateix dolor i tristor... segur que ell des d'on és ara, és capaç de veure't o sentir-te (sentir de sentiments) i està ben orgullòs de tu, de com ets, del que fas, de com LLUITES per la VIDA que ell et va donar...
    el més gran dels petons per a tu, avui, princesa!

    ResponElimina
  7. Que t'he de dir a tu, Montse!!! El que passa és que en aquest cas, el temps no ho cura, ho suavitza, però com més passa, més l'enyoro. I em sap greu, tot el que s'ha deixat de viure.
    Ell estava molt orgullós de mi, només calia mirar-lo quan jo parlava, sempre somreia. I li agrada que em diguessin, la filla de l'Àngel!!!

    ResponElimina