diumenge, 16 de setembre de 2012

NOSALTRES HI VAM SER!!!

Em resulta extremadament difícil, escriure el què vam sentir; potser per aquesta raó, he esperat un dies per poder posar paraules a unes emocions, a moltes emocions.
De vegades ens sorprenem del què som capaços de fer. Aquest 11 de setembre va ser-ne una mostra col·lectiva; un poble unit, clamant a l'uníson: INDEPENDÈNCIA!


"Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen, 
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny, 
més lluny de l'avui que ara us encadena..."


Aquests versos formen part del meu record del 10J de 2010, amb Kavafis, acomiadàvem el meu germà en el seu darrer trajecte, i vàrem escollir un fragment del "Viatge a Ítaca", era una manera de constatar moltes coses. Els meus bons amics, ens van acompanyar, malgrat el meu prec que anessin a la manifestació i recordo que l'Andreu Fernández em va  dir: "Avui, toca ser aquí, tant de bo, aquesta manifestació fos l´última, però de segur que en la propera, hi serem". I així, ha estat, l' 11 de setembre de 2012, podem dir: "Nosaltres hi érem". Amb una il·lusió que es respirava per tots els racons; tots érem el reflex del mateix.
Ens atansàvem a la Diagonal, i només es veien autocars, de tot arreu, i gent caminant amb estelades, samarretes, barratines, gralles sonant, batucades clamant independència.... Uffff, se´m posa la pell de gallina!!!
Amb serenor vàrem anar avançant, fent de la marxa un moment únic; amb els somriures; amb la paciència d'un amant quan espera; amb l'orgull de pertànyer a una terra, "la més ufana sota la capa del sol"; amb respecte; amb càmeres captant cada moment,; amb actors pacients complaent-nos amb un "retratu"; amb abraçades plenes de complicitat; amb vídeos que immortalitzaven cada gest, cada cant, cada mostra que entre tots escrivíem una nova pàgina en la història de Catalunya, i TOTS n'érem els artífexs.
Ser allí, al mig, em feia sentir petita perquè érem taaaaaaaaants; però, gran alhora, perquè anava acompanyada dels millors, i amb ells sé que hem tatuat en la nostra ànima aquesta diada. Passaran els anys, i nosaltres seguirem recordant aquell jorn que ens va conduir a la llibertat, almenys aquesta és la nostra esperança.
Vam cridar perquè volem viure en un estat propi, i ho vam fer per nosaltres, pels nostres fills, i també per aquells qui un dia varen treballar per aquest país, que ja no hi són i d'alguna manera la seva llum,  il·luminava les nostres estelades. També ho vam fer per encàrrec, per tots aquells amics, que per moltes circumstàncies no van poder venir, però des de casa, s'emocionaven i envejaven poder ser-hi.
Tots ho hem fet possible, ara resta esperar com avança aquesta marxa, i quan calgui fer un pas endavant, els nostres polítics sàpiguen conduir la veu d'un poble pacífic que demana el que li pertoca.
Aixecar la mirada, i veure constantment onejar estelades, és indescriptible, i amb una serenor que fins i tot, jo, que sóc una mica revolucionària, trobava exagerada.

Durant uns instants, vaig intentar comunicar-me amb el Ferran, però la remor dels qui m'envoltaven, no em deixava sentir-lo; m'hauria agradat trobar-te!
Sé que molts de vosaltres també hi éreu, així que tenim en comú un record únic!
Finalment, quan vam donar per finalitzada la marxa, ens vam asseure, i vam votar:
Voleu que Catalunya sigui un nou estat d'Europa; I aleshores vam aixecar les cartolines verdes, en un acte molt íntim!!!!

QUÈ VOL AQUESTA TROPA? CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA
QUÈ VOL AQUESTA GENT? CATALUNYA INDEPENDENT

Que no quedi en un crit. que no resti en l'oblit, que el pas que vam fer ens obri la porta que ha romàs tants anys tancada.
Ara trontolla, i de ben segur ella caurà!!!

Que la por no ens faci perdre la llibertat!

VISCA CATALUNYA LLIURE, I LA SEVA GENT!!!





                                        











(Quan marxàvem, un crit de l'Elisenda, em va instruir per girar el cap i trobar-me, la discoteca, com no amb un nom increïble!!!)




Un agraïment especial, al Jordi Climent per les imatges que li he manllevat, i pel muntatge del vídeo, també al Jordi Freixes per cedir-me més imatges, i algunes que són de la xarxa, però no sé a qui pertanyen!!!
Gràcies a tots, Lluís, Mariona, Margot, Jorge, Elisendaaaaaaa, i Joan M, per viure junts aquesta diada inoblidable!!!!




24 comentaris:

  1. M'emociones, m'emociones... m'emociones...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser tan especial, Carme!!! Crec que és un fet històric que ens ha marcat a tots!!!
      Jo m'emociono, una i una altra vegada!!!

      Elimina
  2. Impressionant! Una mostra del que podem fer si anem tots a la una. A mi també m'emociones.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser tan, taaaaaaaaaaan emotiu!!!! Tots units, era un mar de sensacions!!!
      Petonssssssss Montse!!!!

      Elimina
  3. Molt xulo Lídia com sempre trobes paraules a tots els sentiments viscuts ! INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, els sentiments els vam poder viure plegats, i així explicar-ho als nostres fills!!!

      Elimina
  4. Va ser una tarda per a recordar sempre Lídia!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots ben dir, per sempre romandrà en els bons records!!!!

      Elimina
  5. molt bé.....encara que crec haurem de tornar-hi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si hi tornem tots plegats, i ningú es perd pel camí, doncs hi tornarem Joan!!!

      Elimina
  6. Vam viure una diada de gran trascendència... no podies expressar-ho millor! jo vaig notar molt més aquestes sensacions el 10J, potser perquè no m'esperava el munt de gent que també hi vam ser... (i els que hi haurien volgut ser)... no ho sé... potser tot això no tindrà resultats reals, perquè ara s'omplen la boca i després ja veurem què faran els polítics.... però que hi hagi tanta gent recolzant la mateixa causa fa pensar en aquella frase: estic boig o són els altres que estan bojos? doncs no, no estic boig ni estan bojos els demés...no estem sols. En tot cas n'hi ha que no estan cecs però no hi volen veure... però no ho podem deixar tot encara en mans dels polítics... nosaltres encara hem d'anar convencent i fer didàctica amb aquells que s'ho miren des de la llunyania o des de més aprop però que no creien que el seu gest fos important, d'aquests encara n'hi ha molts, moltíssims... Gràcies per compartir aquestes sensacions i les fotos... que xules!! es nota que vas xalar!! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna, estem vivint diàriament molts moments, compartim pensaments, i això ens permet arribar pensar, que ara sí!!!
      Tant de bo, ho assolim!!!
      Gràcies wapa!!!!

      Elimina
  7. Bé, les sensacions que descrius no són pas noves per aquells que hi vam anar, em sembla que tots vam sentir alguna cosa similar. Molt bones les imatges. M'has fet pensar que és cert que molta gent volia anar-hi i no van poder, per molts motius, i em fa ràbia haver-me fixat en els que no van voler anar-hi i no en aquests.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que no ho he explicitat, va dedicat a un grup de persones, sense relació entre elles, però totes molt properes a mi, que per raons diverses, volien ser-hi, però no van poder.
      Em van demanar que escrivís i plasmés el què vaig sentir. Possiblement també ho hauria fet!!!
      Va ser increïble!!!

      Elimina
  8. No vam poder ser-hi, però sé que també vau cridar per nosaltres, i tens raó sentíem enveja (sana es clar). Però tal com descrius el teus sentiments em sento una mica com si també hi hagués estat, fins i tot m'he emocionat.
    Gràcies per compartir-ho Lídia!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps que va per vosaltres, per aquells que hi éreu, malgrat no poder-hi ser.
      Un plaer compartir-ho amb vosaltres!!!

      Elimina

  9. Avui en el moment que vivim ara,
    les batalles no es guanyen amb el poder de las armes.

    Per arribar a la victòria, tenim el cor,
    el sentiment i les ganes de ser-ho.

    Volem viure amb llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo assolim viure en llibertat, molt aviat!!!

      Elimina
  10. Lidia , me ha fascinado la facilidad que tienes para plasmar con la escritura los SENTIMIENTOS vividos en la DIADA.
    Tu delicadeza y a la vez fuerza me ha emocionado.
    Una ABRAÇADA!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I també el fet que ho vàrem viure juntes, i això ja quedarà perpetuat en els nostres records!!!
      Una abraçada Margot!!!

      Elimina
  11. Magnífiques imatges d´il.lusió, d´esperança, de força. Magnífica narració del sentiments!
    Jo també hi vaig ser-hi, des de casa amb la pell de gallina!!
    Endavant, sempre endavant!

    Una aferradeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser viurem altres moments històrics, que ens faran posar la pell de gallina, però la riuada de gent clamant INDEPENDÈNCIA, crec que no se m'esborrarà mai, mai.
      Des de casa, des del carrer, des dels hospitals, des de ... TOTS HI ÉREM!!!!

      Elimina
  12. Genial el reportatge fotogràfic (quina sort fer-se una foto amb el Marc Cartes!!). Has evocat un munt de sentiments en aquest post, encomana molt bé la il·lusió, la lluita i l'amor per Catalunya que es va viure l'Onze. Una abraçada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser un gustàs, tenir-lo una hora i quart al costat.Pobre Marc!!! no paràvem de demanar-li fotos. Quanta paciència!!! I a sobre li deien "JULIÀ", perquè al tenir-lo al costat em permetia gairebé intimar, hahhaha!!!!
      Veig els vídeos, muntatges d'un amic ara ja totalment acabat, i m'entra una cosa per dins, que m'evoca novament el record d'aquest dia!!!!

      Elimina