dissabte, 30 d’octubre del 2010

SEGUIR LES TRADICIONS: TOTS SANTS.

La tardor va avançant, l'hora canviarà d'aquí molt poc, i les tardes tornaran a ser llargues i fosques. Amb aquests canvis, el calendari marca dates assenyalades; dilluns, Tots Sants.
Els cementiris empolainats, nínxols nets, argolles relluents,vidres sense restes del silenci que habitualment tenen; flors de tots colors, rams, orquídies i moltes persones recordant aquells que un dia van estimar i que mai podran oblidar.
Passejades en memòria dels qui ja no hi són, el cementiri de Picamoixons, és petit i des d'un anys cap aquí l'han transformat, i realment esdevé un lloc, que encara que soni paradoxal, és acollidor.

Avui he fet una cosa que no havia fet mai, i és anar al cementiri amb la meva mare per tal de netejar aquell petit espai, que quan t'hi acostes se´t fa un nus a l'estómac i fins i tot et costa respirar. Em vénen al cap dos adverbis que quan van junts, són terribles: MAI MÉS! No els veurem mai més, però romandran per SEMPRE en nosaltres, per tot el que un dia vam significar i vam compartir plegats.
Els altres anys ho feia una tieta, però ara toca el relleu generacional.
Hi havia un anar i venir de gent; i jo pensava mentre netejava el marbre d'un dels nínxols de la família; "QUIN SENTIT TÉ TOT AIXÒ?"
Recordem una, dues i fins i tot tres generacions, però després, els que ens precediran, no sabran res d'aquells que un dia van ser part indispensable per a nosaltres.
Recordem cada dia, no cal anar al cementiri, i crec que no cal tenir un dia per a fer-ho; des de casa, des de la feina, passejant pel carrer, sempre recordes aquells que has estimat i ara no hi són.
Mentre jo estava amb aquestes cabòries, ha arribat una família coneguda per la nostra i emparentada de molt lluny; salutacions, silencis, i després la conversa, sempre al voltant de la mort. És el que toca!
A mi m'agradarà que em recordin pel què he estat, pel què he estimat, pel què he compartit, i no per haver de seguir una tradició. Però, no tothom pensa així; hi ha qui necessita el cementiri, les flors i que cadascun dels qui passin per davant, preguntin: - I aquí, qui hi ha? Al cap dels anys, ningú ho sabrà, però es continuarà la tradició d'anar al cementiri per Tots Sants!

4 comentaris:

  1. Com bé dius una tradició, que ben aviat crec que es perdrà, com s'ha perdut posar el nom dels avis al fills (gràcies a Déu...). Les tradicions s'arroseguen i s'acaben, algunes les enyores, a d'altres te n'alegres. Jo la d'anar al cementiri, me n'alegraré quan s'oblidi. Les coses i les demostracions s'ha de fer en vida. Un cop mort, tot és inutil. Estem en una altre lloc i comtu dius Regina, tan sols pensar un moment, ja és molt més que portar-hi flors per aparentar.
    Molta força per aquests dies tan durs, però pensa que tu ja has fet el millor per aqueste persones que en cos, ja no hi som amb nosaltres.
    Petons Regineta!!!
    Filo

    ResponElimina
  2. Sempre saps arribar al cor de les persones, la teva emotivitat i tendresa és sempre present.
    És la primera vegada que escric en aquest blog, espero que no et molesti. No he pogut estar-me'n.
    Ets un amor i així ens ho transments.
    Petons Preciosa.
    J.C.

    ResponElimina
  3. Filo, per desgràcia sabem que no hi ha flors,ni paraules, ni res que ens puguin tornar aquells que tant vam estimar. Per això, tot allò que no facis en vida, quedarà per fer. Aprofitar els bons moments, i compartir-los; això és el més important.
    T'estimo i dono gràcies per haver-te trobat en aquesta cursa que correm juntes, però que fins fa poc anàvem en carrils diferents: la vida!!!

    ResponElimina
  4. Judit, bonica, sempre que vulguis pots deixar el que et sembli, el meu blog està obert a tots,i no cal que et digui que em complau moltíssim, trobar-t´hi!
    Sempre que parlem amb el cor,les paraules brollen amb senzillesa i de segur que arriben a vosaltres, especialment, als qui sou veritablement sensibles!!!
    Petons de tardor!!!

    ResponElimina