I TOCARAN LES 12 CAMPANADES!!!

A punt de despenjar el calendari que al llarg dels 12 mesos m'ha acompanyat, darrera la porta de la meva cuina, marcant dates importants, encerclant visites mèdiques, partits de bàsquet, àpats amb la colla.... tots els moments han passat en un any relativament tranquil, on no hi han mancat els moments de tristesa pels que ja no hi són, les enrabiades per no comprendre ben bé perquè hi ha persones que poden ser tan cruels, envejoses, hipòcrites....Però el que preval és tot allò que ens ha fet créixer, tot el que hem compartit, tot el que hem viscut i ens ha fet feliç.
Avui quan pararem la taula, la darrera vegada en aquest any, posarem les copes per omplir-les d'il·llusió; els plats per encabir-hi les ganes de viure; els tovallons per eixugar les llàgrimes; els ganivets per tallar allò que no ens aporta res, i fa nosa; les forquilles per poder punxar tot el que necessitem, les culleres per apropar-nos als nostres llavis tot l'amor i afecte... i així esperar les 12 campanades i encetar un nou any amb la incertesa de què passarà, però amb l'esperança de gaudir-lo de la millor manera, envoltats dels qui més estimem.
PER UN NOU ANY, NOUS REPTES, NOVES FITES A ASSOLIR, I PERQUÈ EN AQUESTA TAULA BEN PARADA NO HI MANQUI RES, SOBRETOT TU!!!

PESSEBRE VIVENT O HISTÒRIA DE VALLS

Bé, els cartutxos d'aquest any es van fonent, i no volia acabar-lo sense fer aquesta entrada, al més pur estil vallenc.



Els que no sou de Valls, mai entendreu aquesta bonica ciutat, que és infinitament complexa per moltes coses, i per altres és encantadora. Doncs, aquest any, s'ha celebrat el primer pessebre vivent a la nostra vil·la, i realment sorprenent haver-lo visitat, perquè anava més enllà de la història religiosa, del passatge del naixement, i l'anunciació, reis... era un conjunt d'escenes que evidenciaven la nostra història; castellers, calçots, Narcís Oller, els mossos d'esquadra, els trabucaires, la Mare de Déu de la Candela, la pesta del segle XIV, la reina Elionor, el Ball de la Primera, el bandoler "La Pera" i entre tota aquesta amalgama se sentien cants religiosos, rialles de les rentadores, música renaixentista, veus severes dels soldats romans, silencis.... quina barreja més extraordinària, i complicada per aquells que vénen de fora.


Així, que aquest any, Valls deixa enrere les Decennals, però no les llargues cues al bell mig del Carrer de la Cort per anar endinsant-se en aquest món transformat per més de 500 voluntaris que de forma desinteressada han participat en una iniciativa, que ha permès sortir novament al carrer petits, joves i grans, amb família, amb amics, o amb el primer que s'engrescava, més enllà de les grans celebracions. Potser comença a ser hora, d'entendre que podem fer moltes coses, i que la gent s'hi aboca, però òbviament, cal fer-les!!!
Bé, el meu desig és que gaudim d'un any ric en moments de felicitat, salut i companyia d'aquells que més estimem!!!
Fins l'any que ve!!!
(Perdoneu el desordre de les imatges, però sóc una mica passarell, i no domino el tema visual)

NADAL, TAMBÉ PER A TU!!!

No vull semblar insensible, perquè no en sóc, però no entenc aquest món en què vivim. Per què hi ha gent capaç d'enviar o reenviar correus amb un poema, de Segarra, Joana Raspall... sense ni un sol mot acompanyat. De què serveix reenviar poemes, que un cop els has llegit, aquell qui te'ls'envia, no t'ha aportat ni una sola engruna de la seva estima. Per fer això, més val no fer res, al meu entendre. Hem de quedar bé, desitjant el que no sentim.
M'agrada apropar-me als qui aprecio, estimo, els qui em fan sentir bé, els qui compartim les alegries i les penes, els qui en un moment donat, apareixen en el teu correu, i esmolen un somriure. Aquest és el veritable sentit del Nadal. I per tant, cada dia pot ser-ho.
Em sento complaguda, quan rebo felicitacions amb ànima, siguin en paper, verbals o electròniques. Quan algú m'aporta el seu escalf amb paraules que fan que m'arribin al cor, i em donen energia.
El Nadal, no és aquell dia que tots simulem una alegria, el Nadal és la llum que tots tenim i que no podem retenir-la dins nostre, l'hem d'escampar i fer que aquells que senten la foscor, per instants s'enlluernin amb la nostra força.
Aquest any, percebo les festes amb un aire diferent, tot i que com deia la Mati, és important posar coberts nous a taula, i no treure´n. Ells tampoc hi seran presents a l'hora de dinar, però jo sé que m'acompanyen, i quan brindo, ho faig pels que tinc al costat, i pels que són un xic més amunt.
Espero seguir retrobant-vos moltíssim, i us agraeixo de tot cor, el que em transmeteu.

Nadal ets tu,
sóc jo,
pentinats o amb perruques,
engalanats o amb penúries,
amb treball o a l'atur,
amb silencis o xivarris,
amb càncer o salut,
malgrat tot,
sou dins la meva bossa
que amb fermesa porto
ben agafada,
i només desitjo
retrobar-vos molts anys
i seguir plegats llur camí.

Per tots els que feu possible la meva vida, amb tots els obstacles, dreceres i recers per reposar,
Us estimo i aquest és el meu desig: SEGUIR PLEGATS EN AQUEST NOU ANY!

LA TÓMBOLA SOLIDÀRIA DEL LLEDÓ

Un any més la Marató arriba a Catalunya, i som molts els que d'alguna manera o altra volem fer la nostra aportació solidària. Des del COL·LEGI MARE DE DÉU DEL LLEDÓ DE VALLS, ja fa anys que hi col·laborem, i pensant en el tema de la donació d'òrgans, se´ns va ocórrer que podríem fer una tómbola amb tot allò que hom volgués donar, i així establir un paral·lelisme amb la Marató.

Cada nen/a de l'escola ha regalat alguna cosa per tal de poder fer una magnífica tómbola. Des d'aquí volem agrair les mostres solidàries d'establiments vallencs, que ara no detallo perquè em sabria molt greu, descuidar-me´n algun.
Des del mes d'octubre, que des de la classe de ciutadania vàrem engegar la nostra Marató amb els alumnes més grans, els de 6è; primer amb la xerrada de la Joana Martos, la Nani; i avui amb la tómbola.



Des de darrera el taulell observes les reaccions de les persones i t'adones que queda tant per fer, tant per aprendre, tant per donar, però la finalitat d'aquest acte no era el que podies aconseguir amb el regal, sinó el què podíem sumar econòmicament.
Cada butlleta tenia un valor de 3€, i així amb l'esforç de tots els mestres i dels alumnes que han col·laborat amb entusiasme, hem anat venent i donant.
Però el repte és més gran, i ara ens queda el sorteig d'un portàtil seminou, i una obra d'art. Aquí vendrem tires de 10 números a 1€, a la porteria de l'escola i a les entrades i sortides, que els mateixos alumnes aniran atabalant-vos per tal de vendre-les totes.
El sorteig se celebrarà el dia 22 després de la cantada de nadales.

Des de l'escola volem ensenyar coneixements, però també desvetllar sentiments i emocions que els faci ser més humans i solidaris.
Vull agrair el gest amable de les persones que han col·laborat, dels somriures mentre esperaven el premi que els havia tocat i no apareixia; d'aquelles persones, que et deien, "no em tornis el canvi", de la complicitat i la il·lusió de totes les famílies.
Gràcies solidàries!!!

DANGEROUS MF

Tot i que és un diumenge particular, no m'he trastocat, si parlo de DANGEROUS.

Aquesta història pretén apropar-vos una iniciativa que va sorgir entre dos companys de feina, que un bon dia van pensar que podrien compartir estones del seu temps lliure (això de lliure, vol dir temps de família, ho dic perquè jo en sóc part afectada, jajaja), i fer música, o reproduir-la. Així que el Jordi i el Lluís, es van engrescar i van marcar uns dies per assajar i practicar, la guitarra i la bateria. En un principi, era en un pis, però molt aviat, van buscar un indret on el seu so no destorbés el descans del veïnat. Així, que van adequar una habitació de la masia del sogre del Lluís, i van començar a desfogar-se musicalment parlant.


Sense saber per què, en el bell mig dels actes de les Decennals, el Jordi es va retrobar amb el Tura, un amic que pertanyia a una època de joventut, amb el qual compartia el gust pel "Heavy Metall". Parlant de la vida, i de com passa; es va sentir atret per una afició compartida feia molts anys, i que ara podrien plasmar en directe. Tocant plegats.Els assajos han anat avançant, i també la il·lusió de fer un concert.Demà, dilluns 5 de desembre es presenten DANGEROUS MF, al local d'UNIÓ ANELLES DE LA FLAMA dins dels actes de celebració de la festa anual de l'entitat.



Per a ells, és més que un concert, és la seva presentació oficial en públic; és veure consolidada la seva tenacitat i el seu treball, que essent un "hobby", volen compartir amb tots vosaltres.

Així, que si algú vol escoltar-los, demà en directe, a partir de les 12, DANGEROUS MF!!!

Us desitjo molta sort, i aquí hi ha la demostració que hi ha somnis que s'acaben realitzant.

Molta merda, i allí ens trobem!!!

LES MANS

Fa dies que contemplo les meves mans, i és com si em parlessin. Plegades, separades, suaus, aspres; sempre presents en els millors i pitjors moments de la vida de cadascun de nosaltres. I d'un temps ençà comencen a fer-se grans, talment com jo mateixa. Noto que la destresa que tenien va perdent precisió, que elles són el meu reflex; m'han permès aguantar el meu fill acabat de néixer; m'han tapat la cara quan no podia mantenir el meu rostre pel dolor, han picat sobre la taula quan la ràbia m'ha envestit; han tocat els llavis dels qui estimo, em permeten fer tot el que vull i sempre servidores de tots els nostres actes.

I qui parla de les mans?? Parlem del cor, dels peus, de les cames, de l'esquena, però elles, que fan sempre tota la feina, resten en silenci, i són les protagonistes del nostre dia a dia.

Les mans ens permeten fer-ho tot; ara escric, em pujo les ulleres, i després em permetran despullar-me, rentar-me les dents, apartar els coixins, i quan em costi dormir, ben arraulides m'endolciran el son.

Però les mans tenen el do de ser els ulls dels qui no hi veuen, la veu dels qui no parlen ni senten; les que ordenen el caos; les que apreten un gallet i maten; les que permeten dipositar en una urna una papereta que endeuta cada cop més un país; les que deixen passar els lladres; les que tanquen les portes; les que encaixen amb les d'altri; les que ens permeten brindar i demanar desitjos, les que... tot el que vulgueu i més.

Potser pensareu que és una bajanada parlar de les mans, però som el que som, i fem el que fem, gràcies a la diligència d'elles, que reben les nostres ordres i les executen amb immediatesa.

Incansables companyes de la vida, aquestes mans que són la nostra història. Avui, en un diumenge ple de coses estranyes, he volgut parlar de les mans. Per què? Doncs perquè em venia de gust!!!